Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Andreu Alfaro

Godella (Horta), 5-8-1929 - Rocafort (Horta), 13-12-2012

Art del segle XX Avantguardes Dibuix Disseny Escultura del segle XX Urbanisme

Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia

Andreu Alfaro Hernández va ser un clàssic si apostem —d’acord amb una de les cares de la moneda biogràfica que ara estudiem— a favor de la representació clàssica i romàntica, sempre subtil, elegant, viva i equilibrada, per exemple, dels perfils del cos humà. Però també es va mostrar habitualment, per l’altra cara, com un embadalit relector de les avantguardes, que forçava les seves cuidades interpretacions escultòriques, de geometrització radical, gràcies a les metàfores formals, que va saber articular al voltant de l’eix vertical de les seves sempre suggerents construccions lineals. Deu quedar ben clar que la formació artística d’Andreu Alfaro va ser, essencialment, autodidàctica i, de manera constant, va estar vitalment molt vinculada a la història de la seva terra.

Andreu Alfaro va néixer a València (País Valencià), en una família de carnissers. La seva educació —tant a l’escola com a l’institut— va estar marcada directament per docents seguidors de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE). El 1933 ingressà a l’Escola Cossío, una iniciativa pedagògica promoguda a la ciutat de València per seguidors de l’ILE. El 1936 ingressà en l’Institut Escola de Segona Ensenyança, un centre públic sota la tutela de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis i promogut també per la mateixa ILE. Finalitzada la Guerra Civil, va començar un temps difícil per a la seva família a causa del seu històric suport a la causa republicana (el seu oncle, que havia sigut alcalde de València el 1932 i un dels fundadors del partit Esquerra Valenciana, va ser empresonat i condemnat a mort, pena que li va ser finalment commutada). De fet, per culpa de la dissolució de l’Institut Escola, Alfaro va haver de continuar els estudis en el Col·legi Acadèmia Cervantes i, posteriorment, feu el batxillerat en l’Acadèmia Santo Tomás de Villanueva. Una vegada aprovat l’examen per estudiar a la universitat, no s’hi va arribar a matricular a causa de les seves obligacions, paral·lelament assumides, en el negoci familiar.

En la seva inquieta mirada, allò local podia, amb facilitat, transformar-se en global i a la inversa. Es va sentir profundament atret, ja en la seva infància, pel dibuix, encara que històricament la seva tasca artística inicial es va anar desenvolupant al si d’un grup plural de joves inquiets, propi de la resistència col·lectiva de la primera postguerra valenciana, anomenat Rotgle Obert. Aleshores, es decantava —particularment, en les primeres experiències estètiques compartides— cap a la pintura d’encuny més aviat informalista.

El grup Rotgle Obert neix el 1957, vinculat, d’una banda, a les experiències d’Art Nou, col·lectiu format, majoritàriament, des de l’Escola de Sant Carles, amb què va connectar directament i, de l’altra, al Moviment Artístic del Mediterrani (MAM), promogut pel crític Juan Portolés. A Rotgle Obert van exposar una sèrie d’artistes valencians del moment: Andreu Alfaro, Vicente Castellano (1927-2014), Monjalés (1927-2014), Nassio Bayarri (1932-2023), Juan de Ribera Berenguer (1935-2016) i Salvador Soria (1915-2010). Després, alguns dels membres —com el mateix Alfaro—van connectar amb el Grup Parpalló (Patuel, 1995). A les mostres del moment en què Alfaro participava sols exposava dibuixos i pintures.

Com dèiem, doncs, el 1957, trobem l’inquiet Andreu Alfaro vinculat a l’històric Grup Parpalló. Aleshores, estava preocupat i atret per una sèrie de treballs escultòrics, duts a terme per ell, amb fil metàl·lic. Era una manera molt simptomàtica, sens dubte, de dibuixar a l’aire (figura 1).

De fet, el Grup Parpalló es va constituir a València el 1956 i va quedar dissolt el 1961. Vicente Aguilera Cerni (1920-2005), amb el suport de l’Institut Iberoamericà de la Ciutat, va ser el promotor i ideòleg d’aquest projecte. El nombrós grup (més de trenta membres registrats) es va fundar, igual que va passar amb altres grups de postguerra, per connectar la creació artística valenciana amb el panorama exterior, després de la interrupció causada per la Guerra Civil. Solen distingir-se dos moments en l’evolució del grup. En el primer període (fins al 1959), el grup estava compost per artistes de diferent orientació estilística, però, en principi, amb una actitud renovadora i compartida. Citarem, per exemple, Agustín Albalat (1930-1965), Manuel Gil (1925-1957), Salvador Montesa (1932- ) i Vicente Castellano (1927-2014). En aquest moment, la referència fonamental és l’abstracció figurativa. Però, després d’una crisi interna (estiu del 1959), s’inicià la segona fase del Grup Parpalló. En aquest context, alguns dels seus protagonistes més destacats van ser: Eusebio Sempere (1923-1985), Andreu Alfaro i Doro Balaguer (1931-2017). Van organitzar diverses exposicions (Formentor, València, Barcelona i Madrid) i van editar la revista Arte Vivo, concebuda com a publicació periòdica, de la qual van aparèixer només quatre números, tots ells, sens dubte, d’interès per a la comprensió de l’art espanyol del moment (Ramírez, 2000).

Alfaro assumiria clares influències constructivistes —Constantin Brâncuși (1876-1957) i Nikolaus Pevsner (1902-1983)— després d’uns viatges amb amics —primer, a París (França) i, seguidament, a l’Exposició Internacional de Brussel·les (Bèlgica) del 1958, amb la gran mostra internacional d’art contemporani. Després d’aquelles experiències i descobriments visuals inesperats, Alfaro va passar a experimentar al seu taller amb planxes metàl·liques polides. El Segon Parpalló, en el qual s’havia produït una dràstica reducció de participants i que estava encapçalat encara per Aguilera Cerni com a teòric de l’«art normatiu», va reconduir i accentuar els pressupostos geomètrics i constructius dels seus membres, especialment des de la perspectiva de la integració de les arts. Aquest fet va reforçar les preferències naixents del jove Alfaro, en les seves preocupacions a favor de connectar, de manera estreta, el llenguatge escultòric emergent amb els temes de l’espai en general i dels espais arquitectònics i urbans en particular. Sens dubte, es tractava d’una opció que seria determinant per a la seva trajectòria artística, tant immediata com posterior.

L’aportació interdisciplinària d’Alfaro a la cultura visual de la segona meitat del segle XX és molt més àmplia que la dedicació plàstica. És evident que gira al voltant de l’escultura i que aquest és l’eix de totes les variants morfològiques i compositives dels treballs que ha fet, a més a més, en altres camps. Cal recordar, però, que Alfaro, a més de l’escultura, ha cultivat el dibuix i la pintura, la fotografia, el disseny gràfic, el disseny industrial i, també, la publicitat —fou director creatiu de l’agència valenciana Publipress, on va col·laborar amb un equip destacat, que incloïa Vicent Ventura (1924-1998), el fotògraf Paco Jarque (1940-2016), el periodista J. J. Pérez Benlloch (1936- ) o el realitzador Rafa Gassent (1945- ), entre d’altres. Publipress va treballar per a nombroses companyies i es va convertir en una de les primeres agències de la ciutat, per la qual cosa va actuar com a pedagoga de la comunicació. També, i després de deixar de banda la publicitat, es va endinsar en el disseny gràfic.

En paral·lel, els plantejaments d’Alfaro van experimentar un gir cada cop més intens cap als postulats del constructivisme rus. També la influència de les escultures de Jorge Oteiza (1908-2003) es va fer notar en les seves planxes, formes suggerents i espais construïts. En realitat, ja no deixaria mai de dibuixar. Alfaro tenia una especial facilitat per representar la realitat sense aixecar el llapis del paper, en un joc continu d’observació, memòria i simplificació de la imatge, reduint-la, magistralment, als seus trets bàsics i essencials.

Un requisit fonamental per aconseguir la comprensió adequada de la vida i l’obra artística d’Andreu Alfaro consisteix a tenir sempre presents els seus postulats vitals, de compromís civil, polític i ideològic i d’actitud crítica davant l’oblit del nostre patrimoni cultural, especialment del patrimoni de caràcter immaterial: la història, la llengua o la memòria compartida. Es pot dir el mateix amb relació a determinades figures i aportacions històriques nacionals o internacionals, que van merèixer el seu interès en algun moment del seu itinerari. Això passa, per exemple, amb Joan Fuster (1922-1992) o amb Johann W. von Goethe (1749-1832), que van subratllar aspectes determinats del nacionalisme o del classicisme, respectivament. I el mateix caldria suggerir en relació amb la seva apreciació, tan particular, de la tradició del Barroc o, per contrast, amb la seva no menys accentuada admiració pels kouroi grecs. De totes aquestes facetes i aspectes de la seva personalitat en derivarien actituds i preferències, decantaments i opcions de clara incidència en els seus projectes artístics.

Amb l’inici dels anys setanta, Alfaro va decidir ampliar el camp de les seves experimentacions més enllà del fil de ferro i de les planxes metàl·liques polides, però sense abandonar els afanys d’integració de les arts (figura 2). Per això, va fer les primeres incursions en la tasca artística amb varetes metàl·liques quadrangulars, de fabricació industrial, opció que va donar pas a una de les etapes més característiques i conegudes de la seva trajectòria personal: la de les generatrius.

De manera especial, el va seguir preocupant i atraient la intrínseca relació entre l’escultura i l’arquitectura, que precisament s’haurà de valorar en les trobades amb el medi urbà. I igualment va tenir molt clara la necessitat d’arbitrar solucions per superar l’escissió entre, d’una banda, l’apropiació, la col·lecció i la conservació de l’art (en institucions determinades, públiques o privades) i, de l’altra, la franca vocació comunicativa que l’obra artística en si mateixa comporta en la seva obertura a la mostra, la contemplació i la fruïció públiques. I, en aquest sentit, dos plantejaments es perfilen en la seva tasca: la seva evident predilecció per l’escultura instal·lada en espais públics i la seva preocupació per l’elaboració de sèries múltiples, que permetin un accés més gran i més fàcil a les seves obres per part del públic interessat. En aquests dos recursos essencials, Andreu Alfaro va posar i va invertir bona part de la seva consolidada dedicació artística (figura 3).

Alfaro va realitzar les seves primeres exposicions individuals el 1957 i el 1958. També participà en la Biennal de Venècia en diverses ocasions (1966, 1976 i 1995) i fou freqüent que les seves obres concorreguessin a les prestigioses fires de Colònia (Alemanya), Düsseldorf (Alemanya), Basilea (Suïssa), París o Madrid. Entre les seves més de cinquanta exposicions individuals, cal destacar les importants retrospectives del 1979 al Palau de Velázquez del parc d’El Retiro de Madrid i la del 1991 a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). Cal esmentar també les exposicions de l’any 1989 a París, a la Galerie de France; del 2000 al Museu Josef Albers de Quadrat Bottrop (Alemanya), i la del 2001 a la Haia (Països Baixos), al Museum Beelden aan Zee.

Les varetes metàl·liques quadrangulars, adequadament enfilades al voltant d’un o de diversos eixos de rotació, permetrien que, en espais de tota mena —interiors o exteriors, públics o privats, de dimensions més grans o més reduïdes—, les escultures d’Andreu Alfaro continuessin seduint, creixentment, les mirades de l’espectador, que s’hauria d’anar desplaçant al seu entorn per esbrinar i descobrir tots els efectes perceptius que faciliten. Sense cap dubte, aquestes obres abunden en determinades ciutats —hi ha més d’un centenar d’escultures de gran format, de caràcter públic, creades o instal·lades per Alfaro— sobretot espanyoles (València, Madrid, Palma, Girona o Barcelona, entre d’altres) i també alemanyes (Nuremberg, Magúncia, Frankfurt o Colònia), així com a Nova York (Estats Units). És, doncs, un fet evident que al conjunt de la producció de l’artista sobresurt sempre el seu compromís amb l’art públic. Les peces pensades o elaborades per a espais públics són, radicalment, concebudes per Andreu Alfaro com a veritables monuments col·lectius (figura 4).

Als anys vuitanta, Andreu Alfaro va tornar a replantejar-se nous diàlegs amb altres materials escultòrics. I és així com el marbre (figura 5) o el ferro es van incorporar a les seves tasques i indagacions artístiques. En aquest cas, com s’ha apuntat, les obres estaven dedicades al món barroc i classicista a través d’una intensa vitalitat concedida a les formes escultòriques, que rellegeixen tradicions i herències històriques en una mena d’encadenats homenatges, en què les columnes salomòniques i el cos humà, per exemple, poden dialogar suggerentment entre si. Es tracta d’una etapa d’equilibri impactant i subtil, entre l’abstracció que el va caracteritzar i la figuració insinuada evident, en què les varetes cilíndriques establien curiosos i calculats equilibris a l’espai, traçant formes, que assumien capacitat normativa o encarnant potents pautes matemàtiques.

De nou, doncs, el dibuix exigia els seus drets, molt més enllà dels simples fils de ferro. A través del dibuix, Andreu Alfaro imposaria el cosmos i l’ordenació d’encuny clàssic, però amb recursos ja radicalment diferents. Cercava, explícitament, el contorn suggeridor dels objectes, alhora que reforçava la idea de totalitat, mentre es replantejava, activament, qüestions com el pes, el volum o les textures, apuntant cap a nous camins creatius. Aquest va ser el repte que obria la seva trajectòria sorprenent cap al segle XXI.

Caldria apuntar, finalment, que van ser les variacions, entorn dels diversos materials adoptats les millors claus definitòries de les diferents etapes escultòriques d’Alfaro. Aquest fet va ser altament significatiu en l’important vessant experimental i de recerca que sempre va presidir la meritòria trajectòria com a escultor de l’artista. Fins i tot, ens resulta difícil no recordar els seus últims i subtils treballs, dedicats al jazz en els seus dibuixos i diferents propostes escultòriques, que podem interpretar, emotivament, com una mena de comiat interdisciplinari secret, amb la música com a referència essencial, jugant entre la memòria de les formes, sempre donant-nos altres lliçons de simplificació creixent, que són les que a ell li agradaven i atreien. Metonímies màximes transformades en mínimes metàfores, aquesta podria ser una concisa definició —potser una mica paradoxal— d’aquests treballs posteriors d’Andreu Alfaro, elaborats amb els mateixos recursos i estratègies de sempre (figura 6).

Aquí rau, potser, la seva secreta clau irònica d’un repte lingüístic sempre renovat, promogut tant per la seva acció creativa com dirigit, així mateix, cap a la nostra mirada inquieta, participativa i expectant. Diàlegs creuats i oberts, intencionadament programats en doble direcció. De la paraula a la imatge i de les imatges a les paraules.

Al llarg de la seva trajectòria, Andreu Alfaro va jugar amb les sèries i els mòduls, el color i les formes, la llum i la complexitat. Com a resultat, va rebre diferents premis i reconeixements, que ens han ajudat a consagrar-lo com a escultor essencial en el panorama artístic valencià i espanyol del període comprès entre el 1970 i el 2020. Alguns dels guardons que va rebre són: el Premi d’Honor Jaume I de la Generalitat Valenciana (1980), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura (1981) i el Premi Alfons Roig de la Diputació de València (1991). Ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi com a acadèmic d’honor (2010). A més, en homenatge pòstum, ha rebut el XV Premio IVAM (2016) i la Medalla de la Universitat de València (2016). Sens dubte, amb ell, tenim un dels valors artístics més destacats i coherents del panorama de la segona meitat del segle XX, envoltat, és clar, del corresponent ressò nacional i internacional.

Paradigmàticament, la col·lecció d’obres seves que ha reunit la seva família a l’Espai Alfaro de Godella —el seu històric estudi taller— constitueix un punt de referència fonamental i obligatori per a la seva memòria. Es tracta d’una acurada selecció del llegat artístic heretat pels fills de l’escultor, que inclou obres de les etapes més significatives de la seva trajectòria professional: planxes, mòduls, generatrius, geometries variables, figures lineals i de l’univers de Goethe. Aquesta selecció s’ha realitzat a partir de les indicacions i les preferències que havia manifestat el mateix Alfaro i amb l’acurat assessorament d’amics personals de l’artista, que han treballat, de manera conjunta, per oferir una visió de l’obra d’Alfaro, que, sense dubte, admet múltiples lectures. La col·lecció està composta per més de mig centenar d’escultures i altres documents significatius i és clarament indissoluble si se’n vol preservar el caràcter de conjunt únic que manté.

Amb l’entrada al segle XXI, Alfaro es va retirar progressivament de la vida pública i també va minvar la seva producció artística. Els últims anys de la seva vida els va passar a Rocafort, apartat del focus mediàtic per problemes de salut. Finalment, Alfaro va morir el 13 de desembre de 2012, molt a prop del seu taller estudi, que s’ha convertit en un centre d’art i de cultura.

Obra

Obra urbana en espai públic (selecció)

Cosmos 62 (1962, urbanització de Calp, davant del penyal d’Ifach); Camins de llibertat (1967, cruïlla entre el carrer de Balmes i l’avinguda Diagonal, Barcelona); Línies al vent (1971, entrada de l’Edifici Tolara, Barcelona); Un món per a infants (1972, Museu d’Escultura a l’Aire Lliure, Madrid); Generatriu I (1974, autopista del Mediterrani); Rombes bessons (1977, parc de Cervantes, Barcelona); Homenatge a Ausiàs March (1977), acer inoxidable (jardins del Reial, València); Lebenskraft (1979, Magúncia); Monument Països Catalans (1981), rajos d’acer inoxidable en moviment (Tàrrega —inclosa en l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya—); Escultura per a Europa (1983, plaça d’Europa, Girona); El món (1986, plaça de la República, Frankfurt); Mil·lenari de Catalunya (1989, camí de l’Aeroport, Barcelona); Homenatge a la dona treballadora (1993), acer patinable (Terrassa); A Prat de la Riba (1999, plaça d’Enric Prat de la Riba, Barcelona); Columna olímpica (1992, passeig Marítim —port Olímpic—, Barcelona); Les columnes de la UAB (1999, campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona); Un arbre per a l’any 2000 (2000, plaça d’Am Plärrer, Nuremberg); Ones (2003), acer inoxidable (moll de Barcelona).

Obres en museus (selecció)

El cercle i la línia (1959), acer inoxidable, 77 × 22 × 52 cm (Rocafort, Espai Alfaro); La línia i la corba (1959), acer inoxidable, 11 × 88 × 77 cm (Rocafort, Espai Alfaro); Homenatge a Jorge Oteiza (c) (1961), ferro pintat (Rocafort); El meu poble i jo (1968), acer inoxidable, 31 × 31 × 16 cm (Rocafort, Espai Alfaro); El caragol (1978), acer inoxidable, 27 × 38 × 38 cm (Rocafort, Espai Alfaro); Cercle berninià (b) (1980), acer inoxidable, 500 × 500 × 100 cm (Institut Valencià d’Art Modern); Figura aixecant-se (b) (1984), ferro forjat i pintat, 49 × 160 × 51 cm (Col·l. Fundació J. March, Museu d’Art Contemporani de Palma); Potència (1990), marbre blanc de Iugoslàvia, 41 × 31 × 49,5 cm (Rocafort, Espai Alfaro); Saxo (1994), ferro pintat i llautó, 58 × 51,5 × 61 cm (Rocafort, Espai Alfaro); Les tres gràcies I (b) (1998), marbre blanc de Carrara (aeroport de Manises); La creu i els mòduls (2000), marbre d’Ulldecona i pedra d’Osona, 38,5 × 27 × 18 cm (Rocafort, Espai Alfaro).

Obres destacades

Figura 3. Campionat Mundial de Futbol.
Font: Wikimedia Commons (autor: Joan Banjo).

Figura 4. Porta de la Il·lustració.
Font: Wikimedia Commons (autor: Luis García).

Exposicions

Exposicions individuals en vida (selecció)

València, Sala Mateu, exposició de dibuix (1957); Alacant, La Decoradora, exposició de dibuix i pintura (1957); València, Sala Mateu (1958); Madrid, Sala Darro (1961); Madrid, Sala Nebli (1963); Barcelona, Sala Gaspar (1965); València, llibreria Concret Llibres (1965); Madrid, Sala de la Dirección General de Bellas Artes, exposició retrospectiva (1967); Sevilla, Galería Juana de Aizpuru (1971); València, Col·legi d’Arquitectes (1972); Barcelona, Sala Gaspar (1973); València, Galeria Temps (1973); Colònia, Galerie Dreiseitel (1974); Saragossa, Galería Atenea (1974); València, VII Exposició Nacional del Metall en l’Art (1975); Castelló de la Plana, galeria Cànem (1975); Düsseldorf, galeria Ursus-Presse (1976); Barcelona, Sala Gaspar (1977); Colònia, Galerie Dreiseitel (1977); Madrid, Palau de Velázquez i jardins d’El Retiro (1979); Colònia, Galerie Dreiseitel (1979); Düsseldorf, fira de Düsseldorf (amb la Galerie Dreiseitel, 1980); Madrid, campus de la Universitat Complutense de Madrid (1981); Barcelona, Sala Gaspar (1981); Colònia, Galerie Dreiseitel (1981); Basilea, fira de Basilea (amb la Galerie Dreiseitel, 1981); Martorell, galeria El Setze (1982); Madrid, Galería Theo & Galería Celini (1983); Magúncia, galeria pública (1983); Colònia, fira de Colònia (1983); Barcelona, antic mercat del Born (1983); Madrid, Feria ARCO (1984); Colònia, Galerie Dreiseitel (1984); Girona, Galeria 3 & 5 (1984); Palma, Fundació March i parc de la Mar (1984); València, Madrid i Barcelona, galeries Theo i Sala Gaspar, exposició simultània d’escultures del cos humà (1985); Colònia, Galerie Dreiseitel (1985); Brühl, Palau Augustusburg (1985); Palma, galeria Els Quatre Gats (1985); Ludwigshafen, Kunstverein (1986); Colònia, fira de Colònia (1986); Magúncia, galeria Stadt (1986); Magúncia, galeria pública (1987); Múrcia, Palau de L’Almudí (1987); Colònia, Galerie Dreiseitel, exposició de dibuixos (1988); Colònia, fira de Colònia (1988); Puerta de la Cruz, Instituto de Estudios Hispánicos de Canarias (1988); Madrid, Galería Gamarra (1989); Madrid, Galería Garrigues (1989); Madrid, Feria ARCO (1989); Madrid, Fundación MAPFRE (1989); París, Galerie de France (1989); Colònia, Galerie Dreiseitel (1989); Colònia, Galerie Dreiseitel (1990); Colònia, fira d’art (1990); València, Institut Valencià d’Art Modern (1991); Madrid, Feria ARCO (1992); Colònia, Galerie Dreiseitel (1992); Barcelona, Galería Gaspar Farreras (1993); Colònia, Galerie Dreiseitel (1993); Barcelona, Galeria Maeght (1993); Múnic, Art Galerie (1996); Benidorm, Alcoi i Múria, «Andreu Alfaro: espai públic» (exposició itinerant, 1997); Madrid, Galería Metta (1997); Colònia, Galerie Dreiseitel (1997); Barcelona, Galería Joan Gaspar (1997); Bottrop, Museu Josef Albers de Quadrat Bottrop (2000); Roma, «Alfaro & Goethe» (exposició itinerant que es va poder veure també a Frankfurt i al Museum Beelden aan Zee de la Haia, 2000); Barcelona, Galería Joan Gaspar (2000); Madrid, Galería Metta (2001); Gijón, Museu Barjola (2002); Vic, Llotja del Blat, «Alfaro. Algunes escultures públiques» (2002); Colònia, Galerie Dreiseitel, «Andreu Alfaro. Espacio público» (2003); Madrid, Metta Galería (2003); Pontevedra, Fundación Caixa Galicia, «Aena. Colección de obra gráfica» (2003); Barcelona, Galería Joan Gaspar (2004); València, Galería Rosalía Sender, «Alfaro: Jazz» (2004); Alacant, castell de Santa Bàrbara, «Escultures» (2004); Màlaga, sala d’exposicions Alameda, «Goethe y nuestro tiempo» (2005); Freiburg, «Alfaro Skulpturen und Zeichnungen» (2005); Colònia, Galerie Dreiseitel, «Andreu Alfaro» (2005); Colònia, Halle der Stiftung Freiburg-Zähringen, «Skulpturen und Zeichnungen. Eine Werkauswahl 1972 bis 1997» (2005); Madrid, Galería Metta (2006); Madrid, Galería Álvaro Alcázar (2006); Elx, Museu d’Art Contemporani, «Andreu Alfaro retrospectiva 1957-2007» (2007); València, Institut Valencià d’Art Modern, «Alfaro constructor de l’espai» (2007); Barcelona, Principal Art (2007); València, Institut Valencià d’Art Modern, «Alfaro» (2007); Lleida, Espai Cavallers (2008); Colònia, Galerie Dreiseitel, «Andreu Alfaro zum Achtzigsten: Ein Rückblick» (2009); Madrid, Galería Álvaro Alcázar, «Andreu Alfaro: Puertas» (2009); València, Octubre Centre de Cultura Contemporània, «L’altre Alfaro: publicitat, disseny gràfic, disseny industrial i fotografia» (2011).

Exposicions individuals pòstumes (selecció)

Godella, Espai Alfaro, «El llegat d’Andreu Alfaro» (2014); Xàtiva, «La veu d’un poble. Homenatge a Raimon» (2015); Colònia, Galerie Dreiseitel, «Andreu Alfaro. Das Frühwerk: Skulpturen. Eine Auswahl: 1960-1979» (2015); València, «Alfaro i el Jazz» (2016); València, centre cultural La Nau, «Alfaro i Fuster, assaig amb els dits» (2017); Godella, Espai Alfaro, «Alfaro / Siza. Ideas encontradas» (juntament amb l’arquitecte Alvaro Siza, 2018); València, Fundación Bancaja, «Laboratori de formes escultòriques» (2018); Xàtiva, «Alfaro a Xàtiva: Diàleg amb la història» (2020); Gandia i València, Casa Cultura de Marqués de González Quirós i centre cultural La Nau, «Andreu Alfaro. Dibuixar l’espai» (2023).

Exposicions col·lectives en vida (selecció)

València, jardins de la Generalitat, exposició de dibuixos i relleus (1957); València (1958); Barcelona (1958); Palma (amb el Grup Parpalló, 1959); Barcelona, Sala Gaspar (amb el Grup Parpalló, 1959); València, Ateneu de València, Primera Exposició Conjunta d’Art Normatiu Espanyol (1960); Madrid, Club Urbis, «Parpalló» (1960); Madrid, exposició homenatge a Velázquez (amb el Grupo Parpalló, 1961); Londres, galeries Marlborough & The O’Hana (1962); l’Havana, exposició col·lectiva (1963); San Marino, IV Biennal de San Marino (1963); Madrid, II Certamen de Artes Plásticas (1963); Barcelona, Antic Hospital de la Santa Creu, Mostra d’Art Nou (1965); Posnània (Polònia), Stary Rynek Arsenal, exposició de dibuix (1965); Venècia, XXIII Biennal de Venècia (1966); Madrid, Galería Bique, I Salón de las Corrientes Constructivistas (1966); Suècia, Museu Norrkopiing, Mostra d’Artistes Catalans i Valencians (1966); París, XIX Salon de la Jeune Sculpture (1967); València (1967); Barcelona (1967); Canadà, Galeria Nacional (1967); París, XX Salon de la Jeune Sculpture (1968); París, XXI Salon de la Jeune Sculpture (1969); Madrid, Museu d’Art Contemporani (1969); Milà, fundació Pagani (1969); València (1970); Barcelona (1970); Miami (1970); París, XXIII Salon de la Jeune Sculpture (hi participa amb l’obra Un món per a infants, 1971); Barcelona, Mostra d’Art Nou (1971); València (1972); Sevilla (1972); Girona (1972); Barcelona (1972); Wrocław (1972); Santa Cruz de Tenerife, Exposición Internacional de Escultura en la Calle (1973); València, Fira de l’Art en Metall (1973); Barcelona, Mostra d’Art Nou (1973); Palma, «Homenatge a Miró» (1973); Brussel·les (1974); Múnic (1974); Colònia, fira de Colònia (1974); Wrocław (1975); Mèxic (1975); Venècia, XXXIII Biennal de Venècia (1976); Varsòvia (1976); Basilea (1976); Morella (1976); Barcelona, parc de Cervantes, Primera Mostra d’Escultures a l’Aire Lliure (1977); Madrid, Ministeri de Cultura, «Forma y medida en el arte español actual» (1977); París, Triennal Europea d’Escultura (1978); Berlín, Katalanische Wochen (1978); Düsseldorf, fira de Düsseldorf (1978); Barcelona (1979); València (1979); Eindhoven (1979); Colònia (1979); Santa Cruz de Tenerife (1979); Madrid (1979); Bogotà (1980); Caracas (1980); Würzburg (1980); Düsseldorf (1980); València (1980); Madrid, Museu Espanyol d’Art Contemporani, exposició conjunta dels Premios Nacionales de Artes Plásticas del 1981 (1982); Madrid, «Homenaje a Eusebio Sempere» (1983); París, Art Center (1984); Barcelona (1984); Madrid (1984); Granada (1984); València, galeries Theo (1985); Barcelona, galeries Theo (1985); Santander (1985); Sevilla (1985); Jouy-sur-Eure, III Biennal Europea d’Escultura (1986); Ludwigshafen, Wilhelm-Hack-Museum (1987); París, Museu d’Art Modern (1987); Madrid, Centro Cultural de la Villa de Madrid (1987); Saragossa, Sala Luzán (1987); Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (exposició itinerant, 1987); Madrid, Galería Brita Prinz, «Homenaje a Eusebio Sempere» (1988); París, Galerie Levy-Dahan (1988); València, Ajuntament de València (1988); Madrid, Galería Levy (1989); Tòquio, Museu Seibu (1989); Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (1989); Basilea, fira de Basilea (1990); Barcelona, galeries Theo (1990); València, galeries Theo (1990); Pamplona, Museu de Navarra (1990); València, Sala Parpalló (1991); Madrid, Fundación MAPFRE, «El autorretrato en España: de Picasso a nuestros días» (1994); Bagheria, Galleria d’Arte Moderna e Contemporanea, «Mito greco e arte contemporanea» (1994); Terol, Museu de Terol, «Viaje a la semilla» (2000); Barcelona, «Homenaje a Walter Benjamin» (2000); Madrid, «Rumbos paralelos en la escultura española del siglo XX» (2001); Las Palmas de Gran Canaria, «Rumbos paralelos en la escultura española del siglo XX» (2001); Saragossa, Caja de Madrid, «De los escultores, el dibujo» (2001); Pontevedra, Caja de Madrid, «De los escultores, el dibujo» (2001); Madrid, «Esculturas en el Retiro» (2001); Lima, mostra de la col·lecció de la Galería Joan Gaspar (2001); València, Galería Rosalía Sender (2001); Madrid, Feria ARCO (2002); Brussel·les, «Fundación Capa» (2002); València, Universitat Politècnica de València, «Trajecte de paper» (2002); l’Havana, Consejo Nacional de Artes Plásticas de Cuba (2002); Alcoi, Fundació Lecasse, Mostra d’Art Contemporani (2003); Saragossa, Centro de Exposiciones Ibercaja, «Viaje al espacio. 50 años de escultura en España» (2003); Burgos, Centro Cultural Casa del Cordón (2003); Benalmádena, Centro de Exposiciones (2003); Barcelona, Galería Joan Gaspar, «Un jardí d’escultures» (2003); Madrid, Metta Galería, «Copyright-Metta» (2003); Madrid, parc firal Juan Carlos I, Feria ARCO (2003); Màlaga, «España 1950. La creación plástica en la década de los 50» (Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior i Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia [posteriorment, es va poder veure a Budapest i Praga], 2003); València, Drassanes, «Las Bellas Artes en el siglo XX» (2003); Palma, Casal Solleric, «España. Los años jóvenes, 1960-1970» (2004); Elx, Sala CAM, «España. Los años jóvenes, 1960-1970» (2004); València, Centre Cultural La Beneficència, «España. Los años jóvenes, 1960-1970» (2004); Alcoi, Sala CAM, «España. Los años jóvenes, 1960-1970» (2004); Múrcia, Palau de L’Almudí, «España. Los años jóvenes, 1960-1970» (2004); Alacant, Llotja del Peix, «Contigüidades, convivencias y pluralidad en el arte valenciano contemporáneo» (2004); Castelló de la Plana, Museu de Belles Arts, «Contigüidades, convivencias y pluralidad en el arte valenciano contemporáneo» (2004); Alacant, castell de Santa Bàrbara, «Escultura contemporània» (2004); Albacete, Museu d’Albacete, «El Quijote y el arte español contemporáneo» (2005); Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, «El Quijote y el arte español contemporáneo» (2005); Sitges, edifici Miramar, «El Quijote y el arte español contemporáneo» (2005); Nagasaki, Museu de la Prefectura de Nagasaki, «Real current Spanish art» (2005); Salamanca, palau del Marquès de Salamanca, «Arte español del siglo XX en la colección BBVA» (2006); València, Institut Valencià d’Art Modern, «Arte español del siglo XX en la colección BBVA» (2006); Alacant, Llotja del Peix, «El Grupo Parpalló: 1956-1961» (2006); Saragossa, centre d’exposicions i congressos d’IberCaja, «El Grupo Parpalló: 1956-1961» (2006); Villafamés, Museu d’Art Contemporani, «El Grupo Parpalló: 1956-1961» (2006); Madrid, Museu d’Art Contemporani, «El Grupo Parpalló: 1956-1961» (2006); Ciutat del Vaticà, Museus Vaticans, «Laocoonte. Alle Origini dei Musei Vaticani» (2006); Madrid, parc firal Juan Carlos I, Feria ARCO (2007); València, Centro del Carmen i Museu de Belles Arts, «Reino y ciudad. Valencia en su historia» (2007); Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, «En transició» (2007); Madrid, Feria ARCO (2008); Cadis, Palau de la Diputació, «En transición» (2008); Madrid, Centro Cultural de la Villa de Madrid, «En transición» (2008); Alzuza, Museu Oteiza, «La sombra de Oteiza en el arte español de los cincuenta» (2009); Saragossa, IberCaja Patio de la Infanta, «La sombra de Oteiza en el arte español de los cincuenta» (2009); Torrent, Espai Metropolità d’Art, «Figuración y nueva escultura española en las colecciones ICO» (2009); Alacant, Museu d’Art Contemporani, «Arte normativo. 50 aniversario de la Primera exposición conjunta de arte normativo español» (2010); València, Centre del Carme del Museu de Belles Arts, «Arte normativo. 50 aniversario de la Primera exposición conjunta de arte normativo español» (2011); València, Institut Valencià d’Art Modern, «Del futuro al pasado: el Museo del Prado visto por los artistas españoles contemporáneos» (2012); Segòvia, Museu d’Art Contemporani Esteban Vicente, «Del futuro al pasado: el Museo del Prado visto por los artistas españoles contemporáneos» (2013); València, Centro Cultural Bancaja, «Estudios de arte» (2013).

Exposicions col·lectives pòstumes (selecció)

Godella, Centre Villa Eugènia, «La línia mestra. Dibuixos» (2013); Colònia, Galerie Dreiseitel, «Drei Katalanen: Alfaro, Bechtold, Tàpies» (2014); València, Galería Set Espai d’Art, «Más allá del espíritu constructivo. Escultura» (2015); Barcelona, Galería Joan Gaspar, mostra de la col·lecció d’escultura (2015); Madrid, Galería Marlborough, «Escultura española s. XX-XXI» (2015); Xàbia, Set Espai d’Art, «Alfaro / Ulmi» (2017); Valls, Museu de Valls, «L’art d’una vida. Col·lecció Giralt-Miracle» (2017); València, Institut Valencià d’Art Modern, «España, vanguardia artística y realidad social (1936-1970)» (2018); Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, «Poéticas de la democracia. Imágenes y contraimágenes de la transición» (2018); Madrid, Fundación Juan March, «El juego del arte. Pedagogías, arte y diseño» (2019); Madrid, Feria ARCO (2019); Girona, Museu d’Art, «70’s-90’s. D’una certa abstracció a l’art conceptual» (2019); València, Institut Valencià d’Art Modern, «Imaginarios mecánicos y técnicos en la colección del IVAM» (2021); Madrid, Universitat d’Alcalá, «Abstracción geométrica y sutilidad» (2023); La Laguna, «Metales de los setenta» (2023); Palma, Es Baluard, «Sin rumbo. Confrontar la imago mundi» (2023); Madrid, Nuevos Ministerios, «El tragaluz democrático. Pedagogías culturales en el Estado español (1968-1970)» (2023); València, Galeria Benlliure, «40 anys d’art» (2024).

Bibliografia

Monografies (selecció)

Cirilo Popovici, Alfaro (Madrid, Dirección General del Ministerio de Cultura, 1963); Felipe Garín Llombart, Valeriano Bozal i Tomás Llorens, Alfaro (Madrid, Patronato de Museos, 1979); Antonio Bonet Correa (coord.), Alfaro (Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 1981); Alfaro (Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, 1987); Francisco Calvo Serraller, Alfaro. De Goethe y nuestro tiempo (Madrid, Fundación Cultural MAPFRE, 1989); Alfaro (València, Institut Valencià d’Art Modern i Generalitat Valenciana, 1991); Vicente Jarque, Andreu Alfaro (València, Tres i Quatre, 1992); Alfaro. Eros (Sala Parpalló del Centre Cultural La Beneficència, València), catàleg de l’exposició (València, Diputació de València, 1996); Alfaro, bocetos y dibujos (Madrid, Museo Casa de la Moneda, 1996); Revista SAO. Alfaro. Quadern Monogràfic (València, any XXII, núm. 213, 1997); Alfaro JAZZ (València, Galería Rosalía Sender, 2004); Vicente Jarque (ed.), Alfaro. Catàleg raonat, 2 vol. (València, Institut Valencià d’Art Modern i Generalitat Valenciana, 2005); Alfaro (València, Institut Valencià d’Art Modern i Generalitat Valenciana, 2007); R. Samper i A. Alfaro Hofmann (coord.), L’altre Alfaro. Publicitat, disseny gràfic, disseny industrial i fotografia (València, Tres i Quatre, 2011); Anacleto Ferrer i Artur Heras, Alfaro-Fuster: assaig amb els dits. Escultures, escrits, dibuixos (València, Universitat de València i Fundació General de la Universitat de València, 2017); Alfaro & Ulmi. La geometría como ejercicio constructivo (Xàbia, Set Espai d’Art, 2017); Alfaro. Laboratorio de formas escultóricas (València, Fundación Bancaja, 2018); Andreu Alfaro Hofmann (coord.), Alfaro a Xàtiva. Diàlegs amb la història (Xàtiva, Ajuntament de Xàtiva, 2020); Andreu Alfaro. Quaderns. Dibuixar l’espai (València, Universitat de València, 2023).

Obres de referència (selecció)

Vicente Aguilera Cerni, Panorama del nuevo arte español (Madrid, Guadarrama, 1966, p. 296-297); Alexandre Cirici Pellicer, L’art català contemporani (Barcelona, Edicions 62, 1970, p. 327-331); J. Eduardo Cirlot, Diccionario universal del arte y de los artistas (Barcelona, G. Gili, 1970, p. 14-17); Giovanni Carandete, Nouveau dicctionnaire de la sculpture moderne (París, El Hazan, 1970); Enric Jardí (dir.), L’art català contemporani (Barcelona, Proa, 1970); Valeriano Bozal, Historia del arte en España (Madrid, Istmo, 1972, vol. 2, p. 180-184); J. Eduardo Cirlot, Arte del siglo XX (Barcelona, Labor, 1972); José Castro Arines, Escultura abstracta (Madrid, Museo de la Castellana, 1972, p. 48); Antonio M. Campoy, Diccionario crítico del arte español contemporáneo (Madrid, Ibero-Europea de Ediciones, 1973, p. 29); Felipe M.ª Garín Ortiz de Taranco, Historia del arte de Valencia (València, Caja de Ahorros de Valencia, 1978); M. Ángel Catalá Gorgues, 100 años de pintura, escultura y grabado valencianos, 1878-1978 (València, Caja de Ahorros de Valencia, 1978); Vicente Aguilera Cerni (dir.), Historia del arte valenciano, 6 vol. (València, Consorcio de Editores Valencianos, 1986-1989); Francisco Calvo Serraller (dir.), Enciclopedia del arte español del siglo XX, 2 vol. (Madrid, Mondadori, 1992); Valeriano Bozal, Arte del siglo XX en España. Pintura y escultura (1939-1990) (Madrid, Espasa Calpe, 1995); Carmen Gracia, Història de l’art valencià (València, Institució Alfons el Magnànim, 1995); Carlos Villavieja Llorente, Arte y autarquía en la crítica de arte valenciana (València, Universitat Politècnica de València, 1995); Plástica valenciana contemporánea (València, Promocions Culturals del País Valencià, 1996); Rosalía Torrent, España en la Bienal de Venecia (1895-1997) (Castelló de la Plana, Diputació de Castelló, 1997); Pascual Patuel, El movimiento artístico del Mediterráneo (1956-1961) (València, Publicacions del Consell Valencià de Cultura, 1998); Enric Llobregat i J. F. Yvars (dir.), Història de l’art al País Valencià, 3 vol. (València, Tres i Quatre, 1996-1998); Geométrica valenciana. La huella del constructivismo (1949-1998) (València, Diputació de València, 1999); Pascual Patuel, Salones Valencianos de Arte (1959-1990) (València, Institució Alfons el Magnànim i Diputació de València, 1999); Francisco Agramunt Lacruz, Diccionario de artistas valencianos del siglo XX, 3 vol. (València, Albatros, 1999); Pablo Ramírez, El Grupo Parpalló. La construcción de una vanguardia (València, Institució Alfons el Magnànim i Diputació de València, 2000, p. 15-17); Inmaculada Aguilera Civera (dir.), Arte valenciano contemporáneo. Una recopilación bibliográfica desde 1976 (València, Conselleria de Cultura, 2001); Diccionario de arte I (Barcelona, Spes, 2003, p. 15); J. Ángel Blasco Carrascosa, La escultura valenciana del siglo XX, 2 vol. (València, F. Doménech, 2003); Paula Barreiro López, Arte normativo español. Procesos y principios para la creación de un movimiento (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2006); Romà de la Calle, El ojo y la memoria. Materiales para una historia del arte valenciano contemporáneo (València, Universitat de València, 2006); Paula Barreiro López, La abstracción geométrica en España (1957-1969) (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2009); Román de la Calle, 12 artistas valencianos contemporáneos en la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (València, Publicacions de la Reial Acadèmia de Sant Carles, 2008); Román de la Calle, 15 artistas valencianos contemporáneos vistos desde la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (València, Publicacions de la Reial Acadèmia de Sant Carles, 2010); Román de la Calle, 20 artistas valencianos contemporáneos vistos desde la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (València, Publicacions de la Reial Acadèmia de Sant Carles, 2012); Valeriano Bozal, Historia de la pintura y la escultura del siglo XX en España (Madrid, La Balsa de la Medusa, 2012); Román de la Calle, 13 artistas valencianos contemporáneos y un homenaje a la Galería Punto, desde la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (València, Publicacions de la Reial Acadèmia de Sant Carles, 2015); Col·lectius artístics a València, sota el franquisme (1964-1976) (València, Institut Valencià d’Art Modern i Generalitat Valenciana, 2015); Pascual Patuel, Arte valenciano en el franquismo (1935-1975) (València, Universitat de València, 2019).

Articles (selecció)

Vicente Aguilera Cerni, «Andreu Alfaro» (Arte Vivo, València, segona època, març-abril 1959, p. 16-18); Vicente Aguilera Cerni, «Nuevo arte valenciano: un escultor» (Revista de Actualidades: Artes y Letras, Barcelona, any VIII, núm. 383, 15 agost 1959); Vicente Aguilera Cerni, «La sculpture abstraite espagnole» (Aujourd’hui. Art et Architecture, París, any 4, núm. 24, desembre 1959); Vicente Aguilera Cerni, «La nuova scultura spagnola» (La Biennale di Venezia, Venècia, any X, núm. 40, juliol-setembre 1960, p. 23-32); J. María Moreno Galván, «Las esculturas de Alfaro» (Artes, núm. 35, 8 abril 1963, p. 9-10); Alexandre Cirici, «Andreu Alfaro» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 10, 1964, p. 28-31); Alexandre Cirici, «L’escultura valenciana actual» (Suma y Sigue. Arte y Arquitectura, València, març 1964, p. 33-36); Valeriano Bozal, «Nuevas formas de expresión: Andreu Alfaro» (La Voz de Galicia, 27 juliol 1964); Tomás Llorens, «La vida d’escultor d’Andreu Alfaro», a Concret Llibres (València, 1965, p. 3-5); Baltasar Porcel, «Andreu Alfaro y sus hierros enhiestos» (Destino, Barcelona, núm. 1616, 1 octubre 1968); Tomás Llorens, «L’escultura d’Alfaro», a Alfaro. Galeria Temps (València, Galeria Temps, 1973, p. 3-8); Daniel Giralt-Miracle, «La escultura tecnológica de Andreu Alfaro» (Destino, Barcelona, 24 febrer 1973, p. 37); Alexandre Cirici Pellicer, «Alfaro al aire libre» (Batik, Barcelona, núm. 35, juny-juliol 1977, p. 25-32); J. Corredor Mateos, «Andreu Alfaro: el uso de la libertad» (Destino, Barcelona, núm. 2072, 23 juny 1977); J. Antonio Aguirre, «Arte geométrico en España» (Bellas Artes, Madrid, 4t trimestre 1977, p. 35-40); Rafael Marí, «Andreu Alfaro» (Valencia Semanal, València, núm. 75, juny 1979, p. 32-36); F. Agramunt La Cruz, «Andreu Alfaro: la epopeya del siglo XX» (Generalitat, València, 1 febrer 1980, p. 23); Manuel García, «Aproximación a la obra del escultor Andreu Alfaro» (Cartelera Turia, València, 7 abril 1980); Alexandre Cirici Pellicer, «El nou Andreu Alfaro», a Alfaro: formes i pedres (Barcelona, Sala Gaspar, 1981); F. Calvo Serraller, «Andreu Alfaro presenta en Barcelona sus últimas obras» (El País, Madrid, 27 novembre 1981); Daniel Giralt-Miracle, «Andreu Alfaro: l’escultura feta dibuix» (Arts i Lletres. Suplement Cultural d’Avui, Barcelona, any I, núm. 45, 6 desembre 1981, p. 1-5); Victòria Combalía, «El reto de Alfaro en el Born» (El País, Madrid, 11 juny 1983); Miquel Alberola, «Alfaro, convulsions i minerals» (El Temps, València, núm. 182, 1984, p. 53-57); José Martín, «Andreu Alfaro, creación plástica» (Abalorio, València, núm. 12, 1986, p. 50-67); Romà de la Calle, «Alfaro: Geometría & Historia» (Papers d’Art, Girona, núm. 43, 1991); Salvador Enguix, «El IVAM revisa la densa evolución en torno del escultor Andreu Alfaro» (La Vanguardia, Barcelona, 19 setembre 1991); J. F. Yvars, «Andreu Alfaro, la diversidad del riesgo» (Revista de Occidente, Madrid, núm. 130, març 1992, p. 100-115); Jordi Bilbeny, «Andreu Alfaro, escultor de la lliure consciència nacional» (Europa de les Nacions, Barcelona, núm. 16, hivern 1992-1993, p. 4-9); Miquel Alberola, «Uropia en l’altitud: Andreu Alfaro irromp a New York» (El Temps, València, any 10, núm. 463, 14 juny 1993, p. 52-55); Francesc Miralles, «Nuevo y viejo humanismo» (La Vanguardia, Barcelona, 15 octubre 1993, p. 47); Pascual Patuel, «Els Grups Neos, Art Nou i Rotgle Obert a la València dels anys 50» (Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, València, Universitat de València, núm. 45, 1995, p. 315-329); Doro Balaguer, «Andreu, amic» (Revista Saó, València, any 22, núm. 213, desembre 1997, p. 24-25); J. Francisco, «Los mundos de arte de Andreu Alfaro» (Revista Kalias, València, any 12, núm. 23-24, 2000, p. 32-48); Romà de la Calle, «Andreu Alfaro: Encuentros entre el dibujo y la escultura», a Alfaro (Xàbia, Galeria Espai d’Art, 2009); Daniel Cusachs i Xirinac, «Andreu Alfaro» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, vol. XXVI, 2012, p. 167-174); Doro Balaguer, «La mort del vell amic» (Levante, València, 15 desembre 2012, p. 62); J. A. Blasco Carrascosa, «Alfaro en la historia del arte» (Levante, València, 15 desembre 2012, p. 66); Catalina Serra, «Un art optimista i lliure» (Ara, Barcelona, 15 desembre 2012, p. 38-39); Laura L. David, «Intérprete del espacio» (El Periódico, Barcelona, 15 desembre 2012, p. 46-47); Romà de la Calle, «Andreu Alfaro (1929-2012). Diálogos cruzados entre el dibujo y la escultura» (Archivo de Arte Valenciano, València, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, núm. XCIV, 2013, p. 269-285); D. Giralt-Miracle, «Taller Alfaro: El cómo y el dónde de un escultor» (La Vanguardia. Culturas, Barcelona, 20 agost 2014, p. 16); Ch. Parra-Duhalde, «De líneas y alzamientos en desarrollo» (Posdata. Suplemento Levante, València, 13 febrer 2015, p. 6-7); Xavier Aliaga, «Alfaro, un llegat de portes obertes» (El Temps, València, núm. 1571, 22 juliol 2016, p. 45-48); J. M. García Cortés, «Homenatge Andreu Alfaro al IVAM» (Levante, València, 2 novembre 2016, p. 3); Carles Gámez, «Exposición arquitecto Alvaro Siza & escultor Andreu Alfaro» (El País Comunidad Valenciana, València, 24 maig 2018); E. P., «De lo privado a la escultura pública. La Nau traza la trayectoria de Alfaro en una exposición» (Culturplaza, 21 setembre 2023); Salva Torres, «Las raíces y las alas de Alfaro» (Makma. Revista de Artes Visuales y Cultura Contemporánea, 9 novembre 2023).

Romà de la Calle
Informació sobre l'autor