Es coneix amb el nom de Beatus de Torí un manuscrit copiat i il·lustrat a Girona (Gironès) durant el segle XII que conté el «Comentari a l’Apocalipsi» atribuït tradicionalment —però sense certesa— a Beat de Liébana i conservat a la Biblioteca Nacional Universitària de Torí (Itàlia), amb la signatura ms. J.II.1. El text del comentari acabat d’esmentar, que s’inscriu en una llarga tradició exegètica, va ser escrit a finals del segle VIII, però no se’n conserven testimonis materials anteriors a finals del segle IX. En qualsevol cas, és al segle X quan s’hauria consolidat una tradició il·lustrativa que, amb variants, caracteritzaria la notable sèrie d’exemplars que inclouen abundants il·lustracions basades tant en l’Apocalipsi com en els comentaris que en glossen el contingut. Se’n conserven, entre sencers i fragmentaris, poc més d’una trentena (els més tardans ja són de començaments del segle XIII). Un dels exemplars més rics, il·lustrat l’any 975 a Tábara (a l’aleshores regne de Lleó) i conservat al tresor de la catedral de Girona, va arribar a aquesta ciutat en una data anterior al 1078, motiu pel qual se’l coneix com a Beatus de Girona. Destaca entre els seus congèneres pel fet d’incloure entre els seus folis inicials un interessant i singular cicle cristològic que apunta cap a tradicions tardoantigues mediterrànies, així com una imatge majestàtica de Crist i una gran composició concèntrica de caràcter cosmològic de deix carolingi.
Per raons que es desconeixen i presumiblement durant el primer terç del segle XII, aquest Beatus del 975 va ser copiat a l’entorn de l’escriptori de la catedral gironina. Si el model lleonès era escrit en lletra visigòtica i il·lustrat amb el característic antinaturalisme i contrast cromàtic que imperen en la il·luminació de manuscrits hispana del segle X, el nou exemplar, que la historiografia coneix com a Beatus de Torí, constitueix una versió romànica, escrita en minúscula carolina i acompanyada d’unes il·lustracions coherents en estil amb les sorgides dels escriptoris catalans del nord-est, com els de Ripoll (Ripollès) i Cuixà (Conflent).
Pel fet de trobar-se, com a mínim des del 1713, a la capital piemontesa, la historiografia no havia advertit la veritable procedència del Beatus de Torí fins que Wilhelm Neuss va precisar-la basant-se en l’estil de les seves il·lustracions i, també, pel fet que comparteix en exclusiva amb el Beatus de Girona la ja esmentada sèrie d’imatges al començament del manuscrit, així com altres particularitats. Aquests arguments agermanen irrefutablement ambdós exemplars, que també tenen en comú alguna imatge marginal característica. Es tracta, doncs, de l’únic Beatus romànic il·lustrat que es coneix en àmbit català.
Després de les dues extraordinàries bíblies sorgides de l’escriptori monàstic de Ripoll en temps de l’abat Oliba a començaments del segle XI, el Beatus de Torí, elaborat un segle més tard a Girona, constitueix l’exemplar més abundantment il·lustrat que conservem del romànic català. Supera, com ho fa el seu model, el centenar d’il·lustracions, totes a mitja o a plena pàgina i unes quantes a doble foli. Copiar el Beatus de Girona era una tasca ambiciosa. Els altres manuscrits il·lustrats que coneixem realitzats a Girona queden lluny, en ambició i ofici, del Beatus romànic. Des de la paleografia, es considera que el text és obra d’un sol copista, amb la possibilitat que fos una altra mà la que s’encarregués de les inscripcions que acompanyen algunes miniatures. L’envergadura del projecte il·lustratiu, sumat a les diferències que s’aprecien en l’ús d’un mateix repertori formal, indiquen que hi va treballar més d’un il·luminador —com a mínim, tres— i conviden a plantejar-se la possibilitat —d’altra banda, gens estranya— que se’ls hagués hagut de buscar fora de Girona. Atesa la manca del colofó, que tal vegada hauria pogut aclarir algunes qüestions, la personalitat artística d’aquests artífexs s’ha d’esbossar a partir del que el seu treball ens permet deduir, sempre amb una lògica cautela.
Una sèrie de trets formals caracteritzen la feina dels il·lustradors del Beatus de Torí. Els rostres dels personatges representats frontalment o de tres quarts es resolen amb un nas format per una línia vertical (ocasionalment, dues), que, a la part inferior, forma un angle recte amb un traç ondulant que constitueix els narius, si bé puntualment adopten un perfil cordiforme. La boca es resol amb dues línies: la superior, recta, es remata als extrems amb les comissures i la segona, que és lleugerament corbada —ocasionalment angular—, forma el llavi inferior, sota el qual es marca la barbeta. Una de les celles s’uneix a l’extrem superior del nas i els ulls s’acompanyen amb una característica línia que en subratlla la parpella inferior. Els cabells s’agrupen en volums arrodonits fins a sota les orelles i, tot sovint, presenten un serrell format per un seguit de breus línies paral·leles. Resulta cridanera —per poc comuna— la predilecció pels rostres de perfil, característicament angulosos, de mentó punxegut i front sovint prominent, que cauen en la caricatura en les versions menys afortunades. Sota la barbeta dels personatges solen discórrer, horitzontalment, dos traços paral·lels. També dues línies paral·leles, lleugerament corbades, ressegueixen longitudinalment les extremitats nues, mentre que dues de traçat breu se situen, a mans i peus, just abans del naixement dels dits. Els mal·lèols del turmell es marquen sovint amb una petita circumferència. Les figures, en la immensa majoria dels casos masculines, vesteixen o bé túnica llarga o bé una de curta i mitges; de vegades, porten mantells que, a vegades, se subjecten amb una fíbula a l’espatlla. Alguns àngels mostren ales asimètriques, amb una de tan característica com poc convencional, d’aspecte atrofiat, curta i arrodonida. Totes aquestes pautes formals són interpretades amb diversa destresa, com també passa amb la manera de resoldre els plecs, que poden ser més àgils i elaborats o bé força anodins i seriats, o de vegades encarcarats. Les figures tan aviat responen a un cànon força esvelt, en ocasions corpulentes i dotades d’una certa elegància (com la de l’àngel del f. 116, una de les més notables del manuscrit; figura 1) com resulten infantilitzades per l’ús d’un cànon curt, al qual no obliga cap condicionant (figura 2). La feina dels il·lustradors es veu emmascarada per una aplicació desafortunada —per barroera— del color, que ofega els plecs de les vestimentes i, de vegades, fins i tot en dilueix els contorns, i que no pot atribuir-se únicament als danys del foc i l’aigua patits pel manuscrit en l’incendi de la biblioteca el 1904. Hi predominen el vermell, el blau fosc i el groc, als quals se suma el verd fins al foli 105. Per a les carnacions es fa servir una tonalitat rosada, i un color marronós per als cabells d’alguns personatges i el pelatge d’algunes bèsties i figures diabòliques. De vegades, els colors són densos —fins i tot, en excés— i d’altres esclarissats (blavosos, malves, carbassencs). L’abrupta desaparició del verd a partir d’un determinat punt suggereix que la il·lustració —o, si més no, l’aplicació del color— es degué fer ordenadament. Puntualment, s’han resseguit els plecs de la roba amb una línia vermella, amb resultats desiguals. Es va preveure l’ús de full d’or per a alguns objectes (corones, copes i altres atuells) que al model del 975 es van daurar i a la còpia romànica han quedat en blanc (figura 3). Això, juntament amb la sobtada desaparició del color verd, de la poca traça general en l’aplicació del color i de la formulació desmanegada i adotzenada d’algunes figures, transmet la impressió d’una feina feta amb una certa pressa i amb menys recursos materials dels que eren necessaris.
A vegades, es resolen convincentment alguns reptes. Per exemple: quan es recrea la transparència de l’aigua en l’escena del Diluvi (f. 77v; figura 4) d’una manera que recorda il·lustracions tardoantigues com les del Gènesi de Viena (s. VI) o d’exemplars carolingis que en copien d’antics, com el Physiologus de Berna (s. IX), quan s’aconsegueix plasmar l’expressió en els rostres dels reis i mercaders que es planyen per la destrucció de Babilònia (f. 165v) o en els d’altres figures, o quan s’ha desplegat a doble pàgina un episodi trepidant com és el del drac que amenaça la dona vestida de sol amb diversos personatges, moments i escenaris simultanis (f. 131v-132). Tot plegat fa concloure que les il·lustracions del Beatus són el resultat de la col·laboració de més d’un artífex, tot i que se’n fa difícil la individualització i no es detecta cap patró en la intervenció d’un o altre, que semblen haver actuat simultàniament en diverses escenes. Algunes caplletres amb figuretes humanes serien obra d’aquests il·lustradors, mentre que la major part, de qualitat modesta i que entronquen amb altres caplletres de manuscrits gironins, podrien ser degudes al mateix copista i reforçarien el vincle del manuscrit amb la ciutat. Tot plegat permet hipotetitzar que l’escriptori gironí devia ser capaç d’escometre la còpia del text, però que potser va haver de recórrer a il·lustradors forans que poguessin assumir la seva il·luminació.
Bona part dels trets que defineixen la manera de fer dels il·lustradors del Beatus de Torí es retroben en algunes imatges apocalíptiques del volum IV de la Bíblia de Rodes (París, Biblioteca Nacional de França, ms. lat. 6; f. 103v-106v), que difereixen clarament de les de la resta del manuscrit i de les del seu exemplar germà, la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostòlica Vaticana, ms. lat. 5729). La Bíblia de Rodes pren el nom del monestir empordanès on sabem que va ser, com a mínim, des del 1130. Existeix, doncs, la possibilitat que la bíblia hagués sortit amb la il·lustració inacabada de Ripoll i que el volum III (també diferent de la resta) i el volum IV (només parcialment) s’acabessin en un altre indret. No es pot afirmar que fos a Sant Pere de Rodes mateix, però, en qualsevol cas, serien obra d’artífexs vinculats a manuscrits gironins per com el volum III s’emparenta amb l’Homiliari de Sant Feliu de Girona (Museu d’Art de Girona), de finals del segle XI, i el volum IV ho fa molt estretament amb el Beatus de Torí. Malgrat el vincle indiscutible entre aquests dos darrers, no resulta evident que els il·lustradors siguin els mateixos i els del volum bíblic semblen precedir els del Beatus pel fet que no s’han distanciat tant de la miniatura de finals del segle XI. En qualsevol cas, és clar que Ripoll, Girona i Rodes dibuixen un triangle de contactes pel que fa a manuscrits il·lustrats, tot i que és molt difícil clarificar-ne la naturalesa.
Podria atribuir-se a un dels il·lustradors del Beatus de Torí una sorprenent intervenció puntual a la Bíblia de Ripoll —l’evangelista Lluc del f. 388 (figura 5)— que fa que ens preguntem si el monestir benedictí, que comptava amb una tradició il·lustrativa tan remarcable, podria ser el lloc d’origen dels artífexs del Beatus. En aquest sentit, les caplletres d’un manuscrit ripollès amb el comentari de Florus de Lió a les Epístoles paulines (Biblioteca Apostòlica Vaticana, ms. lat. 5730) s’han relacionat habitualment amb el Beatus de Torí. El parentiu és indiscutible, però l’il·lustrador del manuscrit paulí té encara més a veure amb els Evangelis de Sant Miquel de Cuixà (Perpinyà, Mediateca Municipal, ms. 1) que amb el Beatus. L’escriptori rossellonès s’afegeix d’aquesta manera a la xarxa Ripoll-Girona-Rodes. Finalment, caldria assenyalar coincidències significatives —i per ara impossibles d’explicar— amb les caplletres d’un exemplar il·lustrat de les Collationes de Cassià (París, Biblioteca Nacional de França, ms. lat. 2138) amb figuretes nues grimpant pels pals de les lletres, molt similars a algunes del Beatus català.
Resulta clar, doncs, que el Beatus de Torí s’inscriu en una tradició il·lustrativa compartida per escriptoris benedictins del nord-est català (Ripoll, Cuixà, Rodes?) i, puntualment, presents al Llenguadoc (Moissac). La innegable pèrdua d’obres i la manca gairebé absoluta de dades concretes fan impossible poder anar més enllà a l’hora d’aclarir la direcció i els protagonistes dels intercanvis que aquests parentius insinuen.
Quan ha convingut, els il·lustradors del Beatus de Torí han reformulat algunes composicions del model, com ara reduint el nombre de personatges de la Crucifixió d’acord amb el que és comú en el romànic (f. 17v) o bé afegint un personatge d’identitat desconeguda sota la gran lletra alfa que, després del pròleg, dona pas al relat apocalíptic (f. 22). La modificació més interessant, advertida en el seu dia per Pere de Palol, va consistir a arrodonir el perfil del mapamundi a doble pàgina (gairebé rectangular al Beatus de Girona) i encabir, en els quatre angles que quedaven lliures als folis, unes representacions antropomorfes dels vents de regust marcadament antiquitzant (figura 6) i que coincideixen amb les que acompanyen la gran composició circular del Brodat de la Creació, exemplar únic obrat a Girona a finals del segle XI i conservat al tresor catedralici. Aquesta inclusió singularitza la imatge del món del Beatus de Torí (cap mapa dels Beatus coneguts inclou els vents) i, alhora, en ratifica l’origen gironí. En relació amb això, l’ús de fórmules classicitzants és una altra característica d’aquests il·lustradors. Es detecta especialment en els personatges nus que actuen com a caplletra (f. 65, 71v), en l’ocasional elegància d’algunes figures o en la seva indumentària. Les il·lustracions del Beatus de Torí s’inscriuen, d’aquesta manera, en el renaixement que va caracteritzar la rica cultura artística gironina des de les dècades finals del segle XI i fins ben entrat el segle XII.
