Girona (Gironès), 7-11-1922 - Girona (Gironès), 30-1-2015

Francesc Torres Monsó, a qui molts dels seus amics anomenaven Paco, ha estat un dels artistes més reconeguts, estimats i influents en el panorama artístic de la Girona de la segona meitat del segle XX (i, fins i tot, dels primers anys del segle XXI). En el context de l’art català, en canvi, la seva obra segurament no ocupa un lloc tan referencial, tot i que va exposar a escala nacional i internacional i va obtenir diversos guardons de prestigi. Format com a escultor en les tendències més acadèmiques, va ser capaç d’anar assimilant noves formes, tècniques i opcions estilístiques que li van permetre situar-se sempre a l’avantguarda de les pràctiques artístiques, sense deixar mai d’observar i comentar el món que l’envoltava.

Torres Monsó va néixer a Girona el 7 de novembre de 1922 en el si d’una família humil. La seva formació en una escola religiosa i l’observació de la realitat que l’envoltava van contribuir a formar en ell una consciència social que s’aniria desenvolupant amb el pas dels anys. Va estudiar escultura a l’Escola de Belles Arts de Girona, on fou alumne de Joan Carrera i Josep Aguilera, i també a l’acadèmia de Joan Orihuel. El 1947 se’n va anar a Barcelona a fer d’aprenent als tallers d’Enric Monjo primer, i de Josep Clarà després. D’aquest període són les seves primeres escultures —retrats i figures—, d’un estil que recull el Noucentisme tardà dels seus mestres. A finals de la dècada va tornar a Girona, on va treballar com a restaurador al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants i, també, va començar a fer ceràmica amb els seus companys Emília Xargay i Joaquim Casellas, amb els quals creà l’empresa Xarcató. Va mantenir aquesta activitat fins a principis dels anys setanta, quan va considerar que el distreia massa de la seva obra personal.

El 1950 seria un dels fundadors d’un dels primers grups d’avantguarda, de curta durada, que es va formar a la Catalunya de postguerra: Postectura. El fundà juntament amb els pintors Joaquim Datsira, Esther Boix i Ricard Creus i els també escultors Josep Maria Subirachs i Josep Martí Sabé. Junts van exposar el març d’aquell any a les Galeries Laietanes. El 1952 també formaria part del grup Indika, integrat per artistes de les comarques gironines: Joan Massanet, Joaquim Casellas, Evarist Vallès, Bartomeu Massot, Jordi Curós, Emília Xargay, Marià Oliveras i Esther Boix. Amb ells exposaria en dues ocasions: a Girona i Figueres. I també va exposar a Barcelona amb el Grup de Girona el 1955, juntament amb Casellas, Curós, Enric Marquès i Xargay.

A mitjans de la dècada dels cinquanta va deixant enrere l’academicisme dels primers anys i, malgrat que continua centrat en la figura humana, les seves peces perden detall i realisme i prenen un caràcter molt més expressionista, com es veu sobretot en les textures i superfícies, que cada vegada són més rugoses o modelades. En algunes obres, com El picapedrer (1956; figura 1), també s’endevina un treball de geometrització que s’accentuarà en èpoques posteriors.

Al llarg dels anys cinquanta, la seva carrera s’enlaira, ja que participa en exposicions de renom i obté alguns premis destacats. Per exemple, exposa en diverses ocasions als Salons d’Octubre, participa en la II Biennal Hispanoamericana d’Art de l’Havana (1954) i guanya el Premi Aleijadinho de la III Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona (1955). El 1952 obté el primer premi d’escultura del concurs «Immortal Gerona», convocat per la Diputació de Girona, i el 1959 guanya dos premis: el Premi Juli González en el marc del Saló de Maig, amb Dues dones, i el primer premi d’escultura de la III Biennal dels Països Mediterranis —celebrada a Alexandria (Egipte)—, amb l’obra Maternitat (1956), que li donarà molta projecció i reconeixement tant per part de la crítica com d’un públic més ampli. El 1955 fa una estada de tres mesos a París (França) amb una beca de l’Institut Francès, com feren tants altres dels seus companys de generació, i el 1956 fa un viatge d’estudis a Itàlia. Ambdues sortides foren clau per conèixer de primera mà els corrents escultòrics contemporanis internacionals.

L’activitat expositiva continuarà sent intensa a principis de la dècada dels seixanta. El 1961 celebrarà la seva segona mostra individual (si considerem que la primera havia estat una que va fer a Girona quan només tenia vint-i-dos anys) a l’Ateneo de Madrid. El catàleg de l’exposició inclou un text del crític Alberto del Castillo, a qui havia conegut personalment uns anys abans i que li havia aconsellat que avancés en els camins de l’avantguarda. Tot seguit, el 1962, obté la beca March i torna a marxar tres mesos, aquesta vegada a París i a Londres (Regne Unit). Tornarà a exposar individualment a l’Ateneo el 1968, però un any abans celebrarà la seva primera individual a Barcelona, a la Galeria René Metras. Durant aquests anys també prendrà part en algunes exposicions col·lectives que tenien un caràcter més o menys contrari al règim franquista, com ara «Homenatge a Picasso» (Barcelona, 1967) o «Estampa Popular» (Girona, 1967).

Just després de l’exposició individual del 1968, que havia tingut un caràcter més aviat retrospectiu, Torres Monsó va entrar en una certa crisi creativa i va deixar l’escultura durant dos anys. Al llarg dels anys setanta i en consonància amb els canvis polítics i socials del moment, Torres Monsó adopta una actitud més compromesa amb el seu entorn i participa en diverses iniciatives artístiques que també tenen un clar component polític antifranquista. N’és un exemple l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), que va estar activa entre el 1976 i el 1978. En aquest període, també prendrà part en un gran nombre d’exposicions col·lectives, tant en l’àmbit nacional com internacional.

Quan retorna al treball escultòric, Torres Monsó intensifica el seu treball sobre el cos humà, que ara ja no tracta com una unitat, sinó que, més aviat, juga a dividir-lo en fragments que treballarà per separat, com fa sobretot amb el tors (que explorarà en diversos formats), però també amb el cul, els llavis o el genoll (figura 2). Comença a incorporar nous materials, que s’aniran fent molt diversos. En les seves primeres obres havia emprat, sobretot, pedra de Girona, que potser fou el seu material preferit, i, en diferents moments, va treballar també amb altres materials clàssics, com el fang, el bronze, la fusta o el guix. Des de mitjans dels anys seixanta anirà incorporant materials molt més innovadors, com la fòrmica, el polièster i les resines sintè­tiques, el metacrilat, la fibra de vidre, les sili­cones, el plàstic, els materials de rebuig, el formigó, el làtex o el cautxú. La investigació d’aquests materials va en paral·lel al seu interès per noves propostes estilístiques, com ara l’art pop, que es veu reflectit en peces com Grans llavis. En concret, l’ús del plàstic en moltes d’aquestes peces li permetrà incorporar-hi el color i avançar en l’elaboració de múltiples còpies.

A partir de principis dels anys vuitanta, Torres Monsó deixa enrere la temàtica del cos humà i comença a treballar amb formes més abstractes i rigoroses (més que les peces abstractes que ja havia fet en ocasions anteriors), d’una genealogia pròpiament minimalista. Que les obres siguin abstractes no vol dir que no tractin preocupacions d’un caràcter molt humà i social i, sovint, hi apareixen elements clars d’humor, ironia i, fins i tot, sarcasme. Un exemple d’aquest treball serien les set peces que formen la sèrie El Llarg Viatge (1980-1988) o les cinc peces que formen Black Hole (1981-1987; figura 3), totes de formes geomètriques i contundents. En alguns casos, treballa amb objectes que tenen una forma clarament geomètrica, però un sentit expressiu també evident, com la creu o l’embut. Moltes de les exposicions que farà a partir d’aquest moment tenen un caràcter instal·latiu (figura 4) i, habitualment, ofereixen lectures sociopolítiques força explícites i radicals.

A finals dels vuitanta (1987) assoleix una estabilitat important en vincular-se a un projecte artístic privat inaugurat feia poc: Espais - Centre d’Art Contemporani de Girona, on exposarà regularment fins al seu tancament (2007). Comença també una època de reconeixement de la seva figura, sobretot en el context de l’art gironí. El 1989, per exemple, l’espai més emblemàtic dedicat a l’art contemporani a la ciutat, les Sales Municipals d’Exposició, s’inaugura amb una exposició individual seva. I el 1990, el Museu d’Història de Girona li dedica una retrospectiva, que rep bones crítiques i representa un punt d’inflexió definitiu en aquest reconeixement. La seva activitat expositiva continuada i la participació en nombrosos projectes, sovint en col·laboració amb artistes més joves, el converteixen en una presència ineludible en l’escena artística de la ciutat. En diverses exposicions col·laborà amb Pep Admetlla, per exemple, i també s’involucrà en diferents projectes editorials amb el fotògraf i editor gironí Josep M. Oliveras. D’entre els llibres que van fer junts, volem destacar Torres Monsó. El dret a mirar (2004), amb textos de Lluís Muntada, en què s’inclouen una sèrie d’escàners del seu cervell, ecografies del seu cor i fotografies del seu cos completament nu en un treball de caràcter gairebé performàtic. Torres Monsó, que llavors ja tenia vuitanta-dos anys, no deixa de voler experimentar en cap moment de la seva trajectòria.

Un aspecte molt important del seu recorregut creatiu són les escultures públiques, que trobem principalment a Girona i Salt (Gironès), algunes de les quals formen part inextricable del paisatge urbà i la memòria sentimental de diverses generacions dels seus habitants. El primer concurs per instal·lar una escultura al carrer el va guanyar el 1950 amb l’obra Foques (1950), que podem veure a la plaça Marquès de Camps de Girona. A la mateixa ciutat podríem destacar també peces com A Carles Rahola (1959; instal·lada el 1978), A, B, C, Q (1980, la primera escultura col·locada al carrer per l’Ajuntament democràtic, també coneguda com a Lletres toves; figura 5), Llapis (1981) i, més endavant, La mamaroca o La ben plantada (1960-1968, instal·lada el 2007) o Univers (pòstuma, 2023). També són seus alguns relleus situats en indrets destacats de la ciutat, com ara els que va fer per a les façanes d’edificis públics —com la Delegació d’Hisenda (1960), la Cambra de Comerç (1966) o l’escola Dalmau Carles (1976)— o privats —com edificis situats al carrer de la Creu (1968) o a l’avinguda Jaume I (1970 i 1980). A Salt destaca la seva gran peça Nou ordre mundial —també anomenada Llei de l’embut— (1997), i a Barcelona va instal·lar El llarg viatge (1992).

Torres Monsó va rebre diversos reconeixements institucionals, com ara la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Athenea de la ciutat de Girona (2002) i el Premi Nacional de Cultura (2013). La seva obra forma part de museus i col·leccions diverses, com ara el Fons de l’Ajuntament de Girona - Museu d’Història de Girona, el Museu d’Art de Girona, el Fons d’Art de la Diputació de Girona, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Museu de l’Empordà, la Fundació Vila Casas o el Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (Vilafamés, Plana Alta). Cal destacar que l’artista va donar el seu material documental i la seva correspondència a l’Arxiu Municipal de Girona, on el podem consultar completament en línia des del febrer del 2025, tal com ell va establir.

Obra

Pagesa asseguda (1948), bronze (col·lecció particular); Retrat (1949), pedra (col·lecció particular); Foques (1950), pedra (espai públic de Girona); Dona asseguda (1951), pedra (col·lecció particular); Retrat d’Elisa (1954), terracota (col·lecció particular); Retrat masculí (1955), terracota (Museu d’Art de Girona); El picapedrer (1956), bronze (Col·legi d’Aparelladors de Girona); Maternitat (1956), bronze (col·lecció de l’autor); Grup (1957), ferro, plom i soldadura (col·lecció de l’autor); Dues dones o A Carles Rahola (1959), bronze (espai públic de Girona); Dona i estrella (1960), bronze (col·lecció particular); Indústria, agricultura i pesca (1960), alt relleu en pedra (Delegació d’Hisenda, Girona); Dos personatges (1962), bronze (col·lecció particular); Maternitat (1963), bronze (Ajuntament de Girona - Museu d’Història de Girona); Monument al cosmonauta feliç (1966), bronze (col·lecció particular); Eros caigut (1966), bronze (col·lecció particular); Cul (1970), guix (col·lecció de l’autor); Columna capitolina (1971), araldit (col·lecció particular); Torsos i fetus (1971), alt relleu en bronze (Col·legi de Metges de Girona); Chupa-chups (1973), polièster (col·lecció particular); Grans llavis (1974), resina de polièster (Museu d’Art Contemporani de Barcelona, dipòsit de la Generalitat de Catalunya); Genoll (1975), polièster (col·lecció de l’autor); Ex-vots (1976), polièster (col·leccions particulars diverses); Peça petita lligada (1978), bronze (col·lecció particular); A, b, c, q (1980), ferro pintat (espai públic de Girona); El llarg viatge I (1980), fibra de vidre (col·lecció particular); Black hole (1981), bronze (col·lecció de l’autor); Distorsió (1983), bronze (col·lecció particular); Escala (1984), fòrmica (Ajuntament de Girona - Museu d’Història de Girona); Black sun (1986), fòrmica (Fons d’Art d’Espais. Centre d’Art Contemporani - Ajuntament de Girona); Columna còsmica (1987), fòrmica (Ajuntament de Girona - Museu d’Història de Girona); Creu del sud (1989), fusta i grapes (col·lecció de l’autor); Oh Dios (1992), fusta i fòrmica metal·litzada (Ajuntament de Girona - Museu d’Història de Girona); Embulisc (1994), fusta revestida de fòrmica (col·lecció particular); Nou ordre mundial o Llei de l’embut (1997), planxa metàl·lica pintada (espai públic de Salt); Clowns (2004), tub de neó i metacrilat (col·lecció de l’autor); Univers (2023 —pòstuma—), acer pintat (espai públic de Girona).

Obres destacades