Antoni Puig Gairalt va ser un arquitecte amb una obra molt lligada a la del seu germà, el també arquitecte Ramon Puig Gairalt (1886-1937). Tots dos van ser figures destacades del Noucentisme i pioners a utilitzar referents del moviment modern arquitectònic a Catalunya. La principal diferència entre ambdós va ser que, mentre que Ramon és conegut per ser autor d’una gran quantitat de projectes (molts estan relacionats amb el seu càrrec d’arquitecte municipal de l’Hospitalet de Llobregat), Antoni va tenir una clientela reduïda, però molt selecta, i una obra molt escassa.
Se sap que Antoni Puig Gairalt va dilatar la finalització dels seus estudis, circumstància que suposadament tindria a veure amb la seva homosexualitat, que va portar en secret, i la voluntat de no haver de contraure matrimoni. Abans de dedicar-se a projectar edificis, va iniciar els estudis de música, una de les seves grans aficions. També va treballar durant uns quants anys al costat del seu pare, Ramon Puig Campreciós, un petit constructor de l’Hospitalet de Llobregat. Així, no va ser fins a l’any 1910, amb vint-i-dos anys, que es va decidir a estudiar arquitectura.
Per preparar l’examen de dibuix que donava accés a l’Escola d’Arquitectura, Puig Gairalt es va matricular a l’Escola d’Art de Francesc Galí (1910-1915). Aquesta acadèmia era dirigida pel pintor i pedagog Francesc d’Assís Galí i Fabra (1880-1965) i, com van apuntar alguns testimonis de l’època (Josep Maria de Sagarra o Joan Bergós) va ser un centre de difusió del gust per l’art barroc i italianitzant característic del Noucentisme més tardà. A més a més de les classes de dibuix, l’escola oferia als seus alumnes sessions de música, tertúlies literàries, visites a exposicions i excursions, activitats que van ajudar Puig Gairalt a adquirir una sòlida formació cultural.
Quan va obtenir el títol d’arquitecte (1918), Puig Gairalt es va associar amb un grup d’antics companys de l’Escola Galí (Lluís Bonet Garí, Joan Bergós, Rafael Solanic i Albert Carbó) en un despatx situat en uns terrenys que Francesc Vilumara, industrial de l’Hospitalet, tenia a l’avinguda Diagonal de Barcelona (més o menys a l’altura del carrer de Casanova) i que va ser conegut popularment com a Taller de la Diagonal. En aquest espai, que disposava d’un gran jardí, es van produir trobades entre alguns artistes i clients de l’arquitecte, com Esteve Monegal, Artur Rigol o Joan Mirambell, molts dels quals també eren antics alumnes de l’Escola Galí.
Durant el període que Puig Gairalt va ser al Taller de la Diagonal, l’arquitecte va participar en la quarta edició del concurs d’arquitectura que organitzava el Centre Excursionista de Catalunya i que promovia una construcció que tenia en compte els valors de la tradició local i que va ser la base d’una segona generació d’arquitectes noucentistes (els mateixos germans Puig Gairalt, Lluís Bonet Garí, Joan Bergós, Pelai Martínez o Ricard Giralt Casadesús). L’any 1915, va obtenir un premi pel projecte «Estudi d’urbanització del barri barroc de la Virreina», que va fer conjuntament amb Lluís Bonet Garí i que era una proposta inscrita en el context del debat sobre el Pla de Reforma Interior de Barcelona, que va desembocar, poc després, en l’obertura de la Via Laietana. La premsa en va destacar la sensibilitat barroca, visible en les perspectives amb columnates, jardins i les amples avingudes. També coincidint en el temps del Taller de la Diagonal, Puig Gairalt va rebre els primers encàrrecs professionals: dos edificis senzills a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental), on va aplicar un estil encara poc definit, però amb alguns detalls de l’arquitectura neobarroca i popular vinculada al Noucentisme.
L’obra de Puig Gairalt es pot dividir en dues etapes ben diferenciades: una primera fase, vinculada al Noucentisme, que va del 1918 al 1928, i un segon període, que acaba l’any de la seva mort (1935), en què l’arquitecte va explorar les possibilitats de la nova arquitectura moderna que coneixia gràcies a una completa biblioteca personal i als viatges que va fer per Europa.
El primer període va estar molt lligat a alguns membres de la burgesia catalanista, principal promotora d’obra privada en el Noucentisme. L’any 1920, l’industrial del paper Lluís Guarro i Casas (1876-1950), en uns terrenys que tenia al costat de la seva fàbrica de paper a Gelida (Alt Penedès), va encarregar a Puig Gairalt la construcció d’una cooperativa amb escola, biblioteca i menjador. L’edifici, conegut popularment com a Casal del Molí Vell (figura 1), era de planta rectangular, dos pisos i coberta de quatre vessants. Sobre les parets blanques es perfilaven obertures amb arcs rebaixats i de mig punt i, en un dels laterals, destacava una escala de doble tram, construïda sobre una gran volta i que donava accés directe al menjador i a la biblioteca, que eren al segon pis. Interior i exterior, tenien l’aspecte d’una construcció popular i encaixaven amb els ideals sobre arquitectura que s’havien fomentat al Centre Excursionista de Catalunya o en algunes de les gloses d’Eugeni d’Ors.
L’any 1921, el mateix Lluís Guarro va encarregar a Puig Gairalt una casa unifamiliar a Sarrià. L’edifici, que posteriorment es va modificar molt, estava format per un conjunt d’espais articulats en forma de U al voltant d’un pati rodejat per una galeria porticada. En destacava el jardí (figura 2), un espai semitancat situat al centre del conjunt, ordenat amb parterres, brolladors i pèrgoles i que havia estat dissenyat per Joan Mirambell (1892-1983). Alguns dels detalls de les façanes, com ara els brancals i les llindes de les finestres (de pedra vista), el color terrós de les parets o la torre, inspirada en un mirador situat sobre la sala capitular del monestir de Pedralbes (segle XVIII), donaven al conjunt un marcat aspecte barroc. A l’interior, Adrià Gual (1872-1943) va decorar diverses estances i Francesc Galí va dissenyar alguns dels mobles. D’entre les habitacions, destaca un espai decorat amb pintures de Josep Obiols (1894-1967) amb motius musicals. L’aspecte popular i barroc de l’edifici i el complet programa decoratiu converteixen la Casa Guarro en un dels exemples més significatius de la segona generació d’arquitectura noucentista.
També per a la família Guarro, l’any 1922, Puig Gairalt va projectar una casa d’habitatges de lloguer al carrer Ample de Barcelona (figura 3). L’edifici, de cinc plantes, es caracteritza pels colors càlids de la façana i pel seu aspecte de palau urbà italià. A la part inferior destaca l’encoixinat amb aparells de carreus simulats i, a la part central i superior, les obertures i els balcons que donen un aspecte dinàmic al conjunt. En aquest edifici, per primera vegada, l’arquitecte va incorporar elements decoratius d’estil art-déco, recurs molt utilitzat també pel seu germà Ramon i que s’afegia a les referències a l’arquitectura barroca que havia fet servir fins aleshores.
L’obra de Puig Gairalt va arribar a ser àmpliament comentada per importants articulistes (Rafael Benet, Josep F. Ràfols, Màrius Gifreda o Josep Llorens Artigas) en diaris i revistes com La Ciutat i la Casa, La Gaseta de les Arts, La Veu de Catalunya o Mirador. L’any 1926, la col·lecció de llibres «Monografies d’Art» li va dedicar un volum escrit per Feliu Elias (Joan Sacs).
El moment de reconeixement públic d’Antoni Puig Gairalt va coincidir amb l’inici de la segona etapa de la seva l’obra, caracteritzada pel pas del Noucentisme a l’arquitectura moderna i amb l’art-déco com a fil conductor. L’any 1926, l’empresari i prohom de la burgesia catalana Fèlix Millet i Maristany (1903-1967) li va encarregar la construcció de la seu de la companyia d’assegurances Barcelona. L’edifici, de planta baixa i sis pisos, està situat a la Via Laietana i, respecte a l’obra anterior, s’aprecien una geometrització i una simplificació dels elements estructurals i decoratius. El xamfrà, un pis més alt que la resta de l’edifici, està coronat per una cornisa que sobresurt i dona un aspecte monumental al conjunt. Com a la Casa Guarro del carrer Ample, els colors del parament exterior (en aquest cas, blau i verd) li donen un matís singular i ajuden a contrastar l’edifici amb el to cendrós de les cases del voltant. Per complementar la monumentalització del conjunt, va col·locar sobre la porta principal el petit relleu Els banyistes, obra de Joan Rebull (1899-1981). També dins un estil molt identificat amb l’art-déco, l’any 1928 Puig Gairalt va fer el disseny de la joieria de Jaume Mercadé i Queralt (1889-1967), al passeig de Gràcia de Barcelona, amb un estil marcadament auster i elegant.
L’any 1928, l’empresari i escultor Esteve Monegal i Prat (1888-1970), conegut de Puig Gairalt de l’etapa de l’Escola d’Art Galí i del Taller de la Diagonal, li va encarregar la projecció de la fàbrica de perfums Myrurgia, situada entre els carrers de Rosselló, Nàpols i Mallorca, a Barcelona (figura 4). L’edifici va significar un punt d’inflexió en l’obra de l’arquitecte, ja que l’apropava més a l’arquitectura del moviment modern. La façana es caracteritza per la seva accentuada horitzontalitat, reforçada per les dues franges de finestres longitudinals que permeten veure els pilars metàl·lics que conformen l’estructura del conjunt. A més a més de la seva faceta estructural, hi ha una reducció dels elements decoratius, que passen a estar concentrats quasi exclusivament en els dos punts més representatius de l’edifici. El primer és l’entrada de mercaderies, situada al carrer de Nàpols, on l’arquitecte va projectar una gran llinda, amb el nom de l’empresa, col·locada sobre dues grans columnes poligonals (figura 5). El segon espai característic del conjunt és el xamfrà, entre els carrers de Nàpols i Mallorca, on hi havia la zona d’oficines. En aquesta part —un pis més alt que la resta—, Puig Gairalt va projectar diversos elements decoratius, com una cornisa amb un voladís pronunciat, un relleu (completat als anys quaranta per Restituto Martín Gamo, escultor amic d’Esteve Monegal) i la gran porta metàl·lica que dona pas al vestíbul, un gran espai amb una escala doble decorada amb marbre, baranes tubulars i una peanya sobre la qual hi havia l’escultura d’estil art-déco Noia que es pentina (1914), que era obra del mateix Monegal.
Tot i que el projecte no complia molts dels principis del racionalisme més ortodox (les motllures i les finestres verticals sobre la porta trenquen amb l’ideari de Le Corbusier), la Myrurgia és considerada un dels primers edificis moderns de l’arquitectura catalana. L’any 1932, l’Ajuntament li va atorgar el premi al millor edifici industrial i comercial i, l’abril del 1929, Puig Gairalt va ser l’únic arquitecte de la seva generació que va ser convidat a l’exposició d’arquitectura que es va celebrar a les Galeries Dalmau i que es considera fundacional del racionalisme a Catalunya. Els altres participants, majoritàriament arquitectes acabats de llicenciar (Josep Lluís Sert, Sixte Illescas, Josep Torres Clavé o Germà Rodríguez, entre d’altres), un any més tard van fundar el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), grup capdavanter del racionalisme arquitectònic i associació de la qual els germans Puig Gairalt es van fer socis numeraris l’any 1931.
L’any 1932, poc després de l’èxit assolit amb la Myrurgia, una comissió designada per l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Puig Gairalt un avantprojecte per a un aeroport que estava previst construir en una zona del litoral del Baix Llobregat. Un any més tard, l’arquitecte, que havia dedicat a l’encàrrec molt temps i esforços, va presentar una proposta molt avançada que s’havia d’ubicar a Viladecans (figura 6). Formalment, el conjunt tenia similituds amb la Myrurgia pel que fa a l’horitzontalitat, accentuada per l’ús de grans finestres longitudinals contínues. Tot i l’interès mostrat per Puig Gairalt, el mateix 1933 la Comissió va desestimar el projecte, la qual cosa va suposar un important desengany per a l’arquitecte. L’escriptor Carles Soldevila, en un article a la premsa de l’època, va comentar que la raó principal del fracàs havia estat la manca d’implicació per part de l’Estat.
En paral·lel al projecte de l’aeroport, Puig Gairalt va rebre altres encàrrecs menors, però igualment significatius i que demostren que se sentia còmode aprofundint en el llenguatge del moviment modern. L’any 1931, per a la seva germana Maria i el seu cunyat Enric Cervelló, va projectar una casa d’estiueig a Begues (Baix Llobregat). L’edifici destaca per la seva estructura metàl·lica i la seva forma totalment quadrada. A més del volum compacte, hi ha detalls —com la planta baixa semioberta, les finestres en cantonada o els espais interiors a doble alçada amb portes de vidre i baranes de tub metàl·liques— que converteixen l’edifici en un dels primers construïts a Catalunya dins el racionalisme.
Altres treballs d’aquest període, en una línia similar a la Casa Cervelló, són els projectes de cases unifamiliars per al pintor Hermen Anglada-Camarasa a Pollença (1930), Javiera a Castelldefels (1932) o Tusell (1935) a Barcelona. Tot i l’acostament a l’arquitectura moderna, la darrera obra significativa projectada per Puig Gairalt va ser feta amb una sensibilitat plenament clàssica. L’any 1934, Pau Casals (1876-1973) va encarregar a l’arquitecte diversos arranjaments a la casa que el músic tenia a Sant Salvador (el Vendrell, Baix Penedès), a primera línia de mar. La primera fase va consistir en la projecció d’un jardí, ordenat per un estany, parterres i un gran mur amb una llotja que servia de mirador sobre platja. L’espai, inspirat pel Noucentisme més classicitzant, està presidit per dues escultures de Josep Llimona i Josep Clarà. Poc després, l’arquitecte va fer la reforma integral de la casa, que va unir al jardí per mitjà d’un pati quadrat. A l’interior, una de les intervencions més singulars va ser la instal·lació d’un conjunt de pintures de Francesc Pla (1743-1805), dit el Vigatà, en una de les habitacions principals. Com ja havia passat amb altres clients, Puig Gairalt va establir una relació d’amistat amb Pau Casals, amb el qual va arribar a interpretar algunes peces i va assessorar en la compra d’obres d’art.
La trajectòria professional d’Antoni Puig Gairalt es va distingir pel pas del Noucentisme a la modernitat dels anys vint i trenta i per haver proposat una alternativa al monumentalisme més reaccionari molt estès a l’època. La seva obra, en la mateixa línia que la d’altres companys com el seu germà Ramon, Pere Benavent, Ramon Duran i Reynals o Jaume Mestres Fossas, també és valuosa perquè reivindicava l’arquitectura moderna des d’una posició més humanista que s’oposava al dogmatisme de l’avantguarda internacional representada a Catalunya pels membres capdavanters del GATCPAC.
