Ramon Puig Gairalt va ser un destacat arquitecte noucentista i un dels primers introductors del moviment modern a Catalunya. Va ser molt actiu durant els anys vint i trenta i era germà del també arquitecte Antoni Puig Gairalt (1988-1935). La seva obra, tot i estar molt concentrada a l’Hospitalet de Llobregat, és molt extensa i també és present en altres ciutats i pobles del país, com Barcelona, el Vendrell (Baix Penedès), Vic (Osona), Cardedeu (Vallès Oriental), Castelldefels (Baix Llobregat) o Rubí (Vallès Occidental).
Puig i Gairalt era el fill gran del matrimoni format per Ramon Puig Campreciós, un modest contractista d’obres natural del barri del Centre de l’Hospitalet de Llobregat, i per Madrona Gairalt Ferrés, del barri de Marina de la mateixa ciutat. El pare havia treballat per a arquitectes com Antoni Gaudí o Salvador Viñals, la qual cosa probablement va influir en l’orientació professional dels dos fills. L’any 1912, Puig Gairalt es va casar amb Teresa Viñals i Graells, neboda de Salvador Viñals.
Va estudiar al Col·legi dels Pares Escolapis de Barcelona i va obtenir el títol d’arquitecte l’any 1912 en la mateixa promoció que Francesc de Paula Nebot, Francesc Monravà o Domènech Sugranyes. Els primers projectes coneguts de Puig Gairalt, quan encara era estudiant, havien rebut la influència de la Secessió vienesa, un nou corrent que provenia del centre d’Europa, més modern, i que s’imposava sobre el Modernisme, que començava a perdre vigència. En són exemples dues obres construïdes al centre de l’Hospitalet: la Casa Puig (1909; figura 1), un habitatge unifamiliar —ja desaparegut— que destacava pels capcers arrodonits i la cúpula situada al centre de la coberta, o la Botiga Nova (1912), un edifici entre mitgeres que encara conserva el panell ceràmic amb el qual l’arquitecte va decorar l’acabament de la cantonada.
La Secessió vienesa, generalitzada entre els arquitectes més joves (Jeroni Martorell, Josep Maria Pericas, Lluís Planas Calvet, Eduard Ferrés o Rafael Masó), estava caracteritzada per la contenció de la forma i la racionalitat en l’aplicació de les arts aplicades i va esdevenir una referència clau en la primera etapa de Puig Gairalt. Aquest corrent es va manifestar en obres destacades com la Farmàcia Ferrer a Barcelona (1915, menció honorífica de premi anual de l’Ajuntament de Barcelona al millor interior), la Torre Amat de Cardedeu (1914) o les conegudes com a cases barates: un conjunt de tres cases unifamiliars adossades i situades a la rambla de Just Oliveres de l’Hospitalet (1914).
En paral·lel als estudis d’arquitectura, Puig Gairalt va ser membre del Centre Excursionista de Catalunya, on va coincidir amb algunes figures del Noucentisme de primera i segona generació, com Jeroni Martorell, Lluís Bonet Garí, Manuel Gausa, Màrius Gifreda o Pere Benavent. Puig va ocupar càrrecs de responsabilitat dins la secció d’arquitectura i va contribuir a la investigació i divulgació del patrimoni històric participant en excursions i publicacions sobre alguns edificis del Baix Llobregat, com el castell de Cornellà o les cases pairals Villalba i Ca la Pubilla Cases. Els anys 1912 i 1913 es va presentar als concursos d’arquitectura que organitzava el Centre Excursionista i que promovien un model de construcció basat en «l’esperit tradicional català». Els projectes presentats per Puig Gairalt van ser un xalet d’estiueig i un «xalet d’habitació permanent» que formalment s’alineaven amb els models que Joaquim Folch i Torres, un dels principals teòrics del Noucentisme, va anomenar «casa catalanista» o «cases d’afirmació nacionalista» a La Veu de Catalunya (1911).
Cap a l’any 1915, l’obra de Puig Gairalt ja estava plenament integrada dins el corrent noucentista. Els seus projectes havien incorporat elements de la construcció popular, com ara porxos, arcs de mig punt o esgrafiats, que podem veure en construccions com la Casa Felip Colldeforns (1920), un edifici d’habitatges de cinc plantes, situat a la Via Laietana de Barcelona amb capcers d’estil neobarroc i esgrafiats que reprodueixen elements de la tradició (cistells amb flors, garlandes o figures femenines que evoquen la vida del camp). Seguint aquesta mateixa tendència, l’any 1924 l’arquitecte va projectar la Casa Assumpció Tey a Cardedeu, un edifici unifamiliar d’aspecte pairal que lligava amb els principis del Noucentisme que havia après deu anys abans en el context dels concursos del Centre Excursionista de Catalunya.
En l’àmbit públic, l’any 1916, l’arquitecte va guanyar un dels concursos que la Mancomunitat de Catalunya havia convocat per a la construcció de les biblioteques populars. El seu model va servir per aixecar les seus del Vendrell (1920) i Vic (aquesta darrera fou enderrocada als anys cinquanta del segle XX). Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular, caracteritzat per dues entrades coronades amb un frontó sustentat per columnes jòniques que li donen un aspecte clàssic. L’aparença d’aquest petit edifici respon a les orientacions sobre l’art clàssic i mediterrani recollides en les gloses d’Eugeni d’Ors, ideòleg i director de les biblioteques de la Mancomunitat.
Paral·lelament a la integració plena de l’obra de Puig Gairalt al Noucentisme, l’arquitecte va adquirir un perfil públic arran de la seva participació en alguna de les iniciatives de la Mancomunitat. Entre altres activitats, va impartir classes a l’Escola Elemental del Treball (1915-1922) i a l’Escola d’Estiu (1914).
A mitjans dels anys vint, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l’arquitectura a Catalunya va tendir majoritàriament cap al monumentalisme. Puig Gairalt va participar d’aquest corrent molt puntualment amb obres com el Centre Catòlic de l’Hospitalet (1926) o el Casino de Rubí (1927). Tanmateix, l’arquitecte, que era bon coneixedor dels corrents més avantguardistes que es produïen a Europa, es va distanciar de les tendències més reaccionàries i va consolidar un estil propi basat en la introducció d’elements de l’art-déco i de l’Expressionisme, sense deixar de banda les referències a l’art clàssic i barroc d’arrel noucentista.
Un dels exemples més destacats del seu treball en aquesta etapa és la seva pròpia casa a Barcelona (1925; figura 2), un edifici format per dos cossos quadrats de diferent altura i una tribuna de planta poligonal, coronats amb exuberants cornises que accentuen el caràcter volumètric del conjunt. Els murs de tancament estan austerament decorats amb relleus figuratius d’estil clàssic i elements estructurals, com els ulls de bou i les obertures amb emmotllurades. Altres obres significatives d’aquest període són la casa del número 28 del carrer de Roger de Flor (1928), de Barcelona, o la Casa Lluís Moritz (1924), també a Barcelona, on l’arquitecte va combinar sanefes geomètriques o tribunes de planta triangular amb altres elements d’arrel clàssica, com balustres i mènsules.
L’any 1928 va fer la Casa Joaquima Vendrell (figura 3), una de les seves obres més emblemàtiques i que pot ser considerada una de les edificacions més representatives de l’Expressionisme a Catalunya. Es tracta d’un edifici d’habitatges situat en un solar de forma triangular. La cantonada, amb una accentuada forma arrodonida, concentra un conjunt de volums (balcons correguts, cornises i una tribuna) que en reforcen l’horitzontalitat. A les façanes laterals, en canvi, els balcons horitzontals es creuen amb les tribunes de planta triangular que travessen de dalt a baix i marquen eixos verticals. L’altre element que dona caràcter expressiu al conjunt és la combinació dels colors blanc i vermell, contrast que tenyeix tota la façana. La fórmula d’accentuar la cantonada arrodonida i el joc de volums es repeteix en altres edificis de Puig Gairalt i vincula la seva obra amb la d’arquitectes com Erich Mendelsohn (1887-1953) o les darreres obres d’Henri Sauvage (1873-1932), a qui l’arquitecte català hauria conegut arran dels seus viatges per Europa.
La consolidació d’un estil propi va coincidir amb un conjunt de projectes concentrats a la ciutat de l’Hospitalet, on Puig Gairalt exercia d’arquitecte municipal, càrrec que va ocupar des de la finalització dels seus estudis l’any 1912 fins al 1937. Des de principis de segle, l’Hospitalet vivia un procés d’expansió urbanística fruit de les primeres onades migratòries. L’any 1926, l’arquitecte va elaborar el Pla d’Eixample i Sanejament Interior (figura 4), un projecte que preveia ordenar la construcció de nous barris units per grans vies de comunicació, com ara la prolongació de la Gran Via de les Corts Catalanes, o dues grans places radials que generaven perspectives amb una certa inspiració barroca.
A l’Hospitalet, Puig Gairalt va projectar diverses tipologies d’habitatge seguint criteris d’economia i funcionalitat, que responien a la necessitat d’afrontar el ràpid creixement demogràfic. Entre un elevat nombre de projectes de característiques senzilles destaquen algunes obres més elaborades, construïdes al barri del centre de la ciutat, que figuren entre els primers edificis de Catalunya inspirats en el moviment modern. L’any 1928 va projectar el Xalet Santfeliu (1928), una casa que es caracteritza per ser un volum compacte i simètric d’angles rectes. Tres anys més tard, va fer la Casa Ysern, també de línies anguloses i una tribuna de planta circular als peus de la qual va col·locar un brollador dissenyat per Rafael Solanic. En paral·lel als habitatges, Puig Gairalt també va projectar un seguit d’equipaments per al municipi, que seguien la mateixa estètica moderna i entre els quals podem destacar el Grup Escolar Francesc Macià (1932) o el mercat de Collblanc (1932).
El 1931, l’adveniment de la República va contribuir a escampar la modernitat en diferents àmbits de les arts i l’arquitectura. Puig Gairalt, que pocs anys abans ja s’havia aproximat a l’obra d’arquitectes capdavanters com Francesc Folguera, Nicolau Maria Rubió i Tudurí o Ramon Duran i Reynals, es va fer soci del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) i va consolidar la seva aposta pel moviment modern amb una clara aproximació al racionalisme. Un dels projectes que millor mostren aquesta evolució és el de l’Escola de Mar a l’Hospitalet i Castelldefels (1932; figura 5), que destacava per la seva senzillesa formal i la funcionalitat i que estava en la línia dels projectes d’altres membres del GATCPAC, que llavors treballaven en la Ciutat de Repòs i de Vacances (1931), també a Castelldefels.
L’any 1931, seguint criteris d’habitatge econòmic i coincidint amb la participació en diversos congressos en els quals s’abordava el problema de l’habitatge social —com el Congrés Internacional d’Arquitectura de Budapest (1930), el XIII Congrés Internacional de l’Habitatge i l’Urbanisme de Berlín (1931) i el I Congrés d’Arquitectes en Llengua Catalana (1932)—, l’arquitecte va projectar la Casa Pons Vila (figura 6), coneguda popularment amb el nom de Gratacel de l’Hospitalet. L’edifici, situat al barri de Collblanc, té una alçada de 44,5 metres, repartits en onze pisos i, en el moment de la seva construcció, va ser el més alt de Catalunya. La seva estructura és de formigó i ferro i, a mesura que s’eleva, les plantes disminueixen en dimensió, fet que facilita una millor distribució del pes i fa variar les distribucions dels pisos. La façana, de línies angulars, destaca per la seva estètica molt propera al racionalisme i per la simetria dels eixos longitudinals i els balcons volats de les cantonades.
Un dels últims encàrrecs de Puig Gairalt, la casa per al pintor Marià Pidelaserra (1877-1946), construïda l’any 1932, va ser també un dels seus projectes més coneguts. L’edifici destaca pel xamfrà arrodonit amb terrasses allargades en horitzontal i per la torre mirador d’aspecte futurista que el corona. Un altre element rellevant de l’edifici són l’enteixinat i les puntes de diamant simulades que decoren la façana i que són una mostra del compromís que Puig Gairalt va mantenir al llarg de tota la seva obra amb el Noucentisme. A partir d’aleshores, la darrera etapa de l’obra de l’arquitecte de l’Hospitalet, poc abans de la seva mort prematura amb cinquanta-un anys, es va caracteritzar per una arquitectura austera que oscil·lava entre l’Expressionisme, l’art-déco i el racionalisme. Els edificis d’aquest període combinaven paraments llisos, amb contrastos de colors aplicats sobre tribunes i terrasses que donaven dinamisme a les façanes. En són exemple la Casa Josep Miró (1935) o la Casa Sardañés (1935), ambdues a Barcelona.
L’obra de Ramon Puig Gairalt, en un període en què l’arquitectura a Catalunya es va polaritzar entre el monumentalisme i l’arquitectura moderna, va tendir sempre a posicions més avantguardistes, que va conèixer gràcies a una completa biblioteca i als viatges per ciutats del nord d’Europa. En aquest temps, també va mantenir un fort vincle amb el Noucentisme, la qual cosa cal atribuir a la seva implicació en la preservació de la cultura del país.
Casa Puig (1909, l’Hospitalet de Llobregat); Botiga Nova (1912, l’Hospitalet de Llobregat); cases barates (1914, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Amat (1914, Cardedeu); decoració de la Farmàcia Vicenç Ferrer (1915, Barcelona); Casa Solà (1915, Cardedeu); Casa Vinyals (1915, Cerdanyola del Vallès); Biblioteca Popular de la Mancomunitat (1916, el Vendrell); Casa Marly (1916, Llançà); projecte del Teatre de la Ciutat (juntament amb Antoni Puig Gairalt; 1920, Barcelona); Casa Colldeforns (1920, Barcelona); Casa Josep Sabadell (1923, l’Hospitalet de Llobregat); Fàbrica Cosme Toda (1923, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Tey (1924, Cardedeu); Casa Lluís Moritz (1924, Barcelona); Casa Ramon Puig Gairalt (1925, Barcelona); Pla d’Eixample i Sanejament Interior (1926, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Lluís Estradé (1926, Barcelona); mercat del Centre (1926, l’Hospitalet de Llobregat); Centre Catòlic (1926, l’Hospitalet de Llobregat); seu de Correus i Telègrafs (1926, l’Hospitalet de Llobregat); casino (1927, Rubí); Casa Santfeliu (1928, l’Hospitalet de Llobregat); casa del número 28 del carrer de Roger de Flor (1928, Barcelona); Casa Joaquima Vendrell (1928, Barcelona); Casa Antònia Serra (1929, Barcelona); Casa Ramon Pont (1929, Barcelona); Garatge Oliveras (1930, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Ysern (1930, l’Hospitalet de Llobregat); Cinema Joventut (1930, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Bellmunt (1931, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Pons (1931, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Florència Elias (1931, Barcelona); Escola Salvador Gil (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Sanahuja (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Baiges (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Boleda (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Escola de Mar per a les colònies escolars de mar (1932, Castelldefels); mercat de Collblanc (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Escola Graduada Francesc Macià (1932, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Marià Pidelaserra (1932, Barcelona); Casa Antoni Torrent (1933, Barcelona); Casa Ramon Serra (1934, Barcelona); sucursal del Banc Hispano Colonial (1935, l’Hospitalet de Llobregat); pont d’en Jordà (1935, l’Hospitalet de Llobregat); Casa Sardañés (1935, Barcelona); Casa Josep Miró (1935, Barcelona).
