Antoni Alsina Amils nasqué a Tàrrega, on el seu pare, contractista d’obres, residia amb la seva família, perquè, aleshores, s’encarregava de les obres de construcció del canal d’Urgell. Antoni Alsina era el quart de set germans. Pertanyia a la mateixa generació d’escultors que l’olotí Miquel Blay, el barceloní Eusebi Arnau i el valencià Marià Benlliure. Amb contrarietat del seu pare i amb el suport de la seva mare, mostrà prematurament vocació artística, igual que el seu germà Ramon, que fou pintor. La seva mare, Peronella Amils, l’envià a Madrid a estudiar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, on fou deixeble de Joan Samsó, natural de Gràcia, vila annexionada a Barcelona el 1896 i lloc on també residí la família Alsina després de deixar Tàrrega.
A Madrid, Alsina visqué a casa de Samsó. Amb el producte del primer premi, aconseguit en acabar la carrera, es traslladà a un estudi propi, on modelà El sacrifici d’Isaac (1887), obra amb què guanyà una tercera medalla d’escultura a l’Exposición Nacional de Bellas Artes. L’obra fou adquirida per l’Estat per dues mil pessetes. Fou nomenat professor ajudant de modelatge de l’Escuela Central de Artes y Oficios de Madrid.
El 1892 aconseguí una tercera medalla d’escultura amb l’obra Un captiu a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid. El mateix any guanyà un accèssit amb un projecte de sepulcre de Cristòfol Colom a l’Havana, reproduït a La Ilustración Española y Americana el 8 de novembre de 1891 (p. 281 i 283). Antoni Alsina és autor de dos dels onze medallons que decoren la façana de la Biblioteca Nacional de Madrid, que es va acabar de construir el 1892. Es tracta, concretament, dels medallons dedicats a santa Teresa de Jesús i a Tirso de Molina.
El 1894 guanyà per concurs una plaça de professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú (Garraf), però el 1895 aconseguí ser pensionat a Roma (Itàlia) durant quatre anys (fins al 1899). El treball que feu com a pensionat durant el primer any fou l’escultura Remordiment. El segon any modelà un alt relleu en guix titulat Imperium Romanum, obra amb què, més endavant, va guanyar una segona medalla a la IV Exposició de Belles Arts de Barcelona (1898). De l’any següent és el bronze Desesperació, un nu en bronze que representa Cleopatra a punt de suïcidar-se amb l’àspid als turmells. Alsina visità Pompeia (Itàlia) i aquell lloc el captivà per sempre.
A Roma feu un esbós d’Astúcia i força, que representa el moment en què Samsó està adormit i Dalila li talla la cabellera. Amb aquesta obra —un cop ampliada al doble del natural—, Antoni Alsina va guanyar la medalla d’or a l’Exposició Universal de París (França) del 1900. Fou un gran èxit. Aquesta escultura, que no s’ha conservat, fou reproduïda a l’article dedicat a Antoni Alsina en l’Enciclopedia universal ilustrada.
Encara tragué un altre fruit del pensionat a Itàlia: aconseguí reconstruir els braços (desapareguts) de la Venus esquilina, una obra romana antiga conservada al Palau del Conservatori. L’escultura representa Cleopatra sortint del bany i cenyint-se els cabells amb una cinta fent servir les dues mans. A partir dels anys vint, aquesta deliciosa escultura en marbre va estar al jardí de la caseta que l’artista construí a la serra de Collserola, al mig del bosc, i li va servir d’inspiració per a la seva pintura, així com altres paisatges, com els mallorquins que havia conegut.
Amb tots els mèrits adquirits fins al 1900, l’any següent va poder guanyar la càtedra d’escultura de l’Escuela de Bellas Artes de Sevilla (Andalusia). Tres anys després va participar en el concurs per al monument a Alfons XII al parc d’El Buen Retiro de Madrid i la seva sirena que canta sobre una tortuga tot tocant la cítara va ser una de les escultura escollides (convé destacar el fet que, dels vint-i-dos escultors participants en el concurs per al monument, quinze havien nascut a Catalunya).
Després d’aquesta obra, Alsina s’allunyà del monumentalisme, a excepció de les obres destinades a la plaça de Catalunya abans de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. A Sevilla començà a evolucionar des del classicisme històric i moral fins a una forma propera al Modernisme amb les seves dansarines andaluses. Assumí amb èxit el repte de captar el moviment real, combinant materials i colors diversos a cada escultura i evolucionant vers noves versions d’aquestes ballarines en dimensions més petites i més estilitzades. Convé recordar que fou una època en què alguns artistes catalans s’inspiraren en la cultura andalusa, com feren els músics Isaac Albéniz, Enric Granados i Amadeu Vives o el pintor basc Ignacio Zuloaga, molt amic d’Alsina.
El 1905, el nostre artista pogué traslladar-se a una càtedra vacant d’escultura de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, l’Escola de Llotja creada en el segle XVIII. Durant més d’un quart de segle, Antoni Alsina hi exercí la docència i tingué com a deixebles Enric Casanovas, Jaume Otero, Enric Monjo, Joan Rebull i Lluís Montané Mollfulleda, que fou el més devot a la seva memòria. El 1907, Antoni Alsina ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 1913 fou elegit membre corresponent de la de San Fernando, a Madrid, alhora que fou nomenat membre permanent de la Junta Provincial de Barcelona de Monuments Artístics.
El 1907, l’Ajuntament de Barcelona encarregà 28 bustos per a les fornícules de les dues ampliacions laterals de l’antic arsenal, que primer acollí un museu d’art i, més tard (des del 1932), el Parlament de Catalunya. Alsina fou encarregat de realitzar el bust de l’arquitecte Joan Soler Faneca, l’autor de l’ampliació neoclàssica de l’edifici gòtic de Llotja.
A la V Exposició de Belles Arts de Barcelona, Antoni Alsina presentà una pintura sobre un tema costumista andalús, titulada Ayer penaba por verte, hoy peno porque te vi. Amb aquesta incursió en la pintura en un concurs important, deixava clar que no volia restar reduït a l’escultura. Bona mostra d’aquesta dedicació compartida és present en la col·lecció de l’artista que custodia el Museu Comarcal d’Urgell, a Tàrrega. La col·lecció es compon de pintures de jardins, racons rústics, records dels seus estiueigs a Mallorca i diversos retrats.
Antoni Alsina, a banda del tema de la dansa, restà fidel a la inspiració dels seus inicis, amb obres com Entre l’amor i l’interès i Atleta. Aquestes dues peces són estàtues de bronze de 65 centímetres d’alçada que exposà el 1918 a les Galeries Laietanes de Barcelona i, també, el 1926 a l’exposició antològica de la seva obra a la sala Witcomb a Buenos Aires. La sensualitat i la gràcia dels nus d’Alsina no s’identifiquen amb l’aplom noucentista. De fet, Alsina pertanyia a la Societat Artística i Literària, i no a la de Les Arts i els Artistes, que era la dels noucentistes, dominants després del 1910.
Tingué un especial afecte per les seves nebodes —Nila, Josefina, Anita i Maruja—, filles de la seva germana predilecta, Josefina Alsina, que fou deixebla d’Enric Granados com a pianista. Antoni Alsina, sense fills, exercí amb les seves nebodes una funció educativa, palesa en les cartes de les vacances d’estiu que acompanyava, de vegades, amb historietes il·lustrades per ell mateix. El 1923, des de Pollença (Mallorca), començà aquesta correspondència, que enviava a Puigcerdà (Cerdanya), lloc d’estiueig de la seva germana i les seves nebodes. Josefina Tuca esdevingué la més estimada pel seu tiet i la influència d’aquest s’evidencia en el fet que la neboda estudià belles arts a Llotja sota el seu guiatge.
El 1924, Antoni Alsina dissenyà i publicà un projecte de conversió de l’escullera de Barcelona en un passeig marítim amb habitatges. Barcelona encara va trigar decennis a obrir-se al mar i el projecte d’Antoni Alsina resulta un precedent del que seria la Vila Olímpica amb dimensions incomparables. La Vanguardia, Las Noticias i El Día Gráfico divulgaren i comentaren positivament el projecte d’Alsina del 1924, del qual l’artista feu una edició costejada per ell mateix.
El 1925, en el diari Las Noticias, Antoni Alsina defensà el nu a l’estatuària pública. L’article fou combatut pels moralistes reaccionaris durant la dictadura de Primo de Rivera, però aquella campanya aconseguí allunyar de la plaça de Catalunya cap a altres llocs menys sovintejats de Barcelona escultures d’Otero, Arnau, Casanovas, Tarrach, Llimona, Navarro, Dunyach, Gargallo, Clarà i les d’Alsina mateix. Era l’època de la urbanització definitiva de la plaça de cara a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Alsina, convidat a participar en l’obra escultòrica de la plaça de Catalunya, acabà el grup Barcelona el 1927. Aquesta al·legoria està formada per dos bous, que representen el treball, i damunt d’ells hi ha la Fortuna —vestida i erecta, amb el corn de l’abundància— i la Poesia —nua, amb una cítara i recolzada en la Fortuna en actitud somiadora. Enviat inicialment a la plaça del Solstici a Montjuïc —lloc que, més tard, va ocupar el Museu Miró—, el grup Barcelona (també anomenat Els bous de l’abundància) es troba des del 1985 als jardins de l’Espanya Industrial, al barri de Sants.
Una altra obra premiada d’Antoni Alsina fou Marinada, que hauria d’haver anat adossada a un dels pilars de la plaça de Catalunya, però que anà a l’umbracle del passeig de Santa Madrona, a Montjuïc. Amb un saltiró espontani i amb les mans agafant un llenç a l’esquena, Marinada somriu convidant a compartir la seva felicitat a la vora del mar. Ampliar les dues obres fou una empresa titànica a la qual Antoni Alsina es consagrà amb el poc temps que li donaren. L’escultura Marinada esdevingué un emblema no sols de l’Exposició Internacional del 1929, sinó també de la commemoració que se’n feu el 1979.
El 1933, Antoni Alsina es jubilà de la feina docent, però continuà entregat al seu art, dedicat aleshores als mobles decoratius i a les petites pintures, que representen jardins i racons rurals entranyables. El 1934 feu un viatge a Egipte. Era l’època del boom de l’egiptologia. Amor pòstum, feta de caoba policromada, és una de les obres que reflecteixen aquest interès. Alsina representa una vídua nua, desconsolada, abraçant el sarcòfag antropomòrfic del seu estimat.
Entre les obres d’art decoratiu d’Antoni Alsina sobresurt Secreter del pop, també d’aquesta època. Un gran pop daurat emmarca una escena mitològica, alhora marina i eròtica. És la darrera versió del mite de Proteu en l’obra del nostre artista.
Antoni Alsina passà la Guerra Civil a Barcelona pintant jardins de Montjuïc. El 1942 va exposar, a la Galeria Alpha (passeig de Gràcia, 4), algunes escultures i 45 pintures, la major part de les quals eren de petit format. Tres anys després, va fer una altra exposició a Vic (Osona). Alsina valorava més les pintures de petit format, fetes directament del natural, que les ampliacions fetes posteriorment, més valorades pel públic burgès que comprava la pintura a pams.
El 16 de gener de 1948, Antoni Alsina morí víctima d’un accident ocasionat per un tramvia que retrocedí quan ell travessava el carrer. L’accident tingué lloc al costat de la plaça del Cinc d’Oros, quan l’artista anava del Cafè Vienès a l’edifici on tenia la casa i l’estudi, situat al carrer de Santa Tecla. Fins al darrer moment, l’artista va conservar l’autonomia, als seus vuitanta-cinc anys, sense patir la invalidesa de la decrepitud.
