Rafael Pérez Barradas és una figura central de l’art avantguardista català i peninsular, amb una obra que inclou la pintura i la il·lustració de llibres, tot i que sobresurt com el gran dibuixant de les revistes de la modernitat. La seva mort, als trenta-nou anys, tot just tornat al seu país, després d’un gran periple europeu de quinze anys, estroncà una trajectòria referencial en el marc de les avantguardes històriques.
Fill d’immigrants espanyols —mare sevillana i pare extremeny—, optà pel segon cognom patern per signar la seva obra. Es formà a Montevideo amb el pintor català Vicente Casanova, sembla que durant un període molt curt, i es mantingué allunyat de l’acadèmia representada pel Círculo de Fomento de Bellas Artes, fundat l’any 1905 pel pintor d’origen mallorquí Pere Blanes Viale. La seva formació autodidàctica s’eixampla amb la participació en les tertúlies i cenacles artístics de la ciutat, com el Polo Bamba, el Britànic, el Royalty o el Café Ateneo, on coneix pintors, escriptors, actors i músics, alguns dels quals han passat per Europa. Aleshores, comença el període montevideà, que va del 1907 al 1913. Al llarg d’aquests anys, Barradas dibuixa a llapis negre, sense color, escenes de carrer, personatges que habiten la ciutat, com els venedors de diaris o els enllustradors, tot un paisatge urbà que sovint recorda Steinlen. Són apunts esquemàtics on, de vegades, pren els seus amics com a referents. Entre el 1908 i 1909, conrea el periodisme gràfic i la caricatura al diari El Tiempo o en revistes com Bohemia i La Semana. Les seves primeres pintures a l’oli tenen un caràcter eminentment social, una obra que exposa l’any 1910 al Salón Moretti.
L’estiu del 1913, acompanya el músic Alfredo Médici, amic seu, a Europa. Sojorna a Milà (Itàlia) i París (França), on entra en contacte amb els emergents moviments artístics avantguardistes. Arriba a Barcelona (Barcelonès) l’estiu del 1914 i comença a col·laborar a L’Esquella de la Torratxa. Cap al desembre emprèn el viatge cap a Madrid, a peu. Quan travessa Aragó, emmalalteix i, després de rebre l’alta d’hospitalització, roman a Saragossa, on es vincula amb la revista Paraninfo. A l’octubre presenta obres a l’Exposición Regional de Arte i, al desembre, una mostra individual al Lawn Tennis. Després del periple per terres aragoneses, on va conèixer la seva dona, Pilar Láinez (figura 1), s’estableix a Barcelona el 1916, juntament amb la seva família, que ha viatjat des de Montevideo. L’any següent, a les Galeries Laietanes, pren contacte amb el poeta Joan Salvat-Papasseit i amb el seu compatriota Joaquín Torres-García amb qui va mantenir una correspondència fluida. Els dos pintors uruguaians participaran en les revistes salvatianes Un Enemic del Poble i Arc-Voltaic (figura 2), que en l’únic número publicat suggereix la influència de la terminologia de Barradas en la mateixa portada: «Formes en emoció i evolució. Vibracionisme d’idees…». El pintor li va dedicar el Retrat de Joan Salvat-Papasseit (1918), de trets cubistes (figura 3).
Pel que fa a la pintura, aquesta època barcelonina es correspon amb la creació d’un estil propi, al qual anomenà vibracionisme. Es tracta d’una fusió dels efectes visuals futurista i cubista, en què predominen les escenes de carrer i vistes del port i del paisatge humà de les Rambles, així com els retrats dels amics i els espais quotidians de la ciutat, com ara els cafès. El desembre del 1917, Barradas exposa, juntament amb el seu compatriota Torres-García, a les Galeries Dalmau. La seva primera exposició individual té lloc a les Galeries Laietanes el març del 1918. En aquesta mostra es poden veure obres com La Catalana (1918; figura 4) o Quiosc de Canaletes (1918), entre d’altres, amb un desplegament de vermells, grocs i blaus. Al maig participa en l’Exposició Municipal de Primavera, en el marc de l’Agrupació Courbet. La recepció de la seva obra és força adversa, sobretot, per part de Joan Sacs (Feliu Elias), qui el 1920 rectifica les seves primeres valoracions. El pintor subsisteix amb el disseny de joguines, la il·lustració infantil per a la casa Pagès i la fabricació de nines de tela que cusen la seva mare i la seva germana Carmen. És un exemple d’aquesta activitat l’oli Cavall de joguina i nina (c. 1919).
L’estiu del 1918 marxa a Madrid, on coneix Ramón Gómez de la Serna, Isaac del Vando Villar, Benjamín Jarnés, Guillermo de Torre, Federico García Lorca, els germans Humberto i José Rivas Panedas…, tot un reguitzell de noms associats a l’ultra, un moviment d’avantguarda peninsular. De la seva adhesió a l’ultraisme sobresurten les il·lustracions en les revistes capdavanteres del moviment, com Grecia, Ultra i Tableros —també les il·lustraren els artistes Jahl, Paszkiewicz i Norah Borges—, i olis, aquarel·les i dibuixos a carbonet, com Puerta de Atocha (1918) o Natura morta amb tinter (1919). Vers el 1920, en el marc del vibracionisme, Barradas inclou el clownisme tant en dibuixos com en olis, de manera que el circ —una temàtica típica d’avantguarda— esdevé central. En aquella època, exposa a les edicions cinquena i sisena del Salón de los Humoristas (1919 i 1920, respectivament).
Durant els anys a Madrid, Barradas es vincula amb la companyia teatral de Gregorio Martínez Sierra, per a la qual dissenya escenografies, cartells i vestuaris (sobretot, per a obres infantils). Destaquen també els esbossos i retrats de la primera actriu Catalina Bárcena que exposà, primer, al Teatre Eslava de Madrid i, el maig del 1920, al Teatre Goya de Barcelona. També va dissenyar els figurins per a El maleficio de la mariposa, de García Lorca, estrenada el 1920.
El 1923, novament malalt, Barradas es retira a Luco de Jiloca, un petit poble de Terol (Aragó), on és acollit per familiars de la seva dona. D’aquest període són els olis i les aquarel·les de caràcter rural, una sèrie coneguda amb el nom Los Magníficos, que inclou obres com Home a la taverna (1922), Retrat de Gil Bel (1924) i Aragonesos (1924), en què abandona el vibracionisme, la figura es torna més realista i el color es va ombrejant («mi luz negra» com la qualifica el mateix pintor). Aquest conjunt d’obres és el que Eugeni d’Ors selecciona per a Mi Salón de Otoño (1924).
El 1924, Rafael Barradas torna a Madrid. Es guanya la vida amb la il·lustració, si bé no aconsegueix exposar fins a l’any 1925, en què l’obra feta entre el 1922 i el 1925 ocupa un lloc destacat en l’Exposición de la Sociedad de Artistas Ibéricos, celebrada el mes de maig al Palau d’El Retiro.
És possible que l’any 1925 —la seva biografia no és del tot precisa— ell o les seves obres viatgin a París amb motiu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives, on Martínez Sierra mostra les escenografies del Teatre Eslava en un estand propi. El que sí que es pot constatar, a través de la seva pintura, és que sojornà a la costa atlàntica, concretament, a Sant Joan Lohitzune (França). Fruit d’aquesta estada, pinta un conjunt d’obres de tema mariner i accent realista.
El febrer del 1926 es trasllada, junt amb la seva família, a Barcelona. S’estableixen a l’Hospitalet de Llobregat (concretament, al carrer de Porvenir), on el pintor funda la tertúlia El Ateneillo, visitada per pintors, músics i intel·lectuals com Salvador Dalí, Federico García Lorca, Josep M. de Sucre, Regino Sainz de la Maza, Guillermo Díaz-Plaja, Sebastià Sánchez Juan, Joan Gutiérrez Gili, Mario Verdaguer, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà i el dibuixant Manuel Font (Siau) i la seva germana Carmen Barradas, que, com a pianista, amenitza les trobades. El març d’aquell any celebra la seva segona exposició individual, a les Galeries Dalmau, presentada per Josep M. de Sucre. D’aquesta etapa són una sèrie d’obres de tema català: Constructor català (1927), Taverners catalans (c. 1927) o Paisatge amb orgue de maneta (c. 1927). Simultanieja aquesta temàtica amb un conjunt de pintures sobre la localitat, com ara el paisatge L’Hospitalet (1928), i una sèrie d’obres d’un misticisme primitiu que recullen escenes de la iconografia popular —La Verge i el Nen (1928; figura 5), Anunciació (1928) o Adoració dels Reis Mags i els pastors (1928)— amb un cromatisme uniforme al voltant dels colors terra, els grisos i el blanc i d’inspiració lírica.
En els darrers anys a Catalunya, Barradas celebra l’exposició «Variacions plàstiques» (1927) a les Galeries Dalmau i participa en l’homenatge col·lectiu organitzat en honor de Federico García Lorca. Durant aquesta segona estada a Catalunya, inicia Los Estampones, sèrie d’obres inspirades en la seva ciutat nadiua, en què pinta els records d’escenes i personatges del 1900 —amb la tria dels colors terra—, en els quals suren els baixos fons de l’entorn: el port, mariners, bordells i fusió de races; és a dir, la vida del barri on va néixer, el Barrio Sur.
Al llarg de la seva trajectòria, Barrades fou un dibuixant àgil amb una llarga tradició com a il·lustrador de revistes i llibres, però no necessàriament dins l’òrbita avantguardista. Del prolífic catàleg hemerogràfic, a banda de les ja esmentades, destaquen La Esfera, Estampa, La Gaceta Literaria, Hèlix, Horizonte, Nuevo Mundo, Papel de Aleluyas, Reflector, Ronsel, Paraninfo o les infantils La Mainada i Alegría. Semanario para Niños. De les seves aportacions a llibres, cal esmentar: Poemes en ondes hertzianes (1919), de Salvat-Papasseit; Hélices (1923), de Guillermo de Torre; La Sagrada Cripta de Pombo (c. 1923) i El bazar más suntuoso del mundo (1924), de Gómez de la Serna; La sombrilla japonesa (1924), de Vando Villar, i El amante de Yanka (1926), de Lluís Capdevila. Va cercar camins professionals en el món editorial amb una estreta vinculació amb les editorials Biblioteca Estrella i Muntañola, per a les quals treballà. L’any 1922 s’incorpora com a director artístic a Alfar, fundada pel seu compatriota el poeta Julio J. Casal. El 1924 il·lustra les primeres portades de la Revista de Occidente, de José Ortega y Gasset, i treballa per a Espasa-Calpe.
Víctima d’una malaltia que arrossegava des de feia alguns anys i d’una situació econòmica molt precària, amics i protectors li faciliten la tornada al seu país. El novembre del 1928 arriba a Montevideo i rep un homenatge al Teatro Solís de la capital uruguaiana. Mesos després, el 12 de febrer de 1929, mor amb trenta-nou anys. Les Galeries Dalmau li dediquen una exposició pòstuma aquell mateix mes.
El gruix de la seva obra el conforma una col·lecció de 221 peces, entre olis, esbossos, cartells i fotografies, adquirida pel Museo Nacional de Artes Visuales de Montevideo, així com altres obres que romanen en col·leccions privades. La seva recuperació patrimonial s’inicia, sobretot, a través d’exposicions antològiques tant en galeries privades com en institucions públiques. L’any 1993, l’Ajuntament de l’Hospitalet col·locà una placa en el seu domicili del carrer de Porvenir i la ciutat li dedicà una sala polivalent d’esdeveniments culturals, batejada amb el nom Auditori Barradas, a la rambla de Just Oliveras.
