Tarragona (Tarragonès), 23-3-1879 - Barcelona (Barcelonès), 10-2-1970

El doctor Joaquim Pla Janini va ser un fotògraf català reconegut com una de les figures més destacades del panorama fotogràfic espanyol del segon terç del segle XX. La seva obra s’emmarca en el corrent pictorialista, concretament en el període que correspon al segon pictorialisme espanyol (o pictorialisme tardà), que va rebre les influències del Simbolisme i de l’obra d’autors europeus com Léonard Misonne (1870-1943) o Constant Puyo (1857-1933). Pla Janini va produir una gran part de la seva obra fent servir tècniques pigmentàries, com el bromoli o el bromoli transportat, que proporcionaven un segell inconfusible a les imatges. Pla Janini també va destacar com a divulgador i mestre d’altres fotògrafs de l’època per l’activitat desinteressada que va dur a terme des de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC) i des del seu taller, que era un lloc de trobada amb amics i fotògrafs.

Nascut a Tarragona el 1879, va emigrar amb la seva família seguint el seu pare, Joaquim Pla Pujolà, un metge militar que va ser destinat a Gran Canària, Sevilla, Saragossa i, finalment, a Manila (Filipines). Va ser en aquesta darrera ciutat on Joaquim Pla va començar els estudis de medicina, però va completar la carrera a Barcelona el 1903. El 1906 es va casar amb Concepció Guarro Casas, amb qui va tenir quatre fills: Camila, Concepció, Joaquim i Maria Lluïsa. Pla Janini va treballar a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau —sovint, també de manera altruista fora de l’hospital— i es va dedicar amb entusiasme a la medicina. Tot i això, es va retirar quan tenia cinquanta-dos anys. Al llarg de la seva trajectòria, va firmar moltes obres com a «Dr. Pla Janini».

Segons la seva família, quan es va retirar, dedicava tot el dia a la fotografia. Durant les vacances en família a Camprodon (Ripollès) o Alella (Maresme), feia fotografies dels paisatges naturals de la zona. A Barcelona, en feia dels voltants de casa seva, la Via Laietana, el barri Gòtic o la zona del port (figura 1). Cada tarda treballava metòdicament en les seves obres al taller, que tenia a les golfes de l’habitatge familiar, on també rebia els amics fotògrafs, amb els quals compartia coneixements i feia experiments sobre la tècnica del bromoli o del bromoli transportat, amb la qual copiava els seus negatius al paper. En aquesta època, molts fotògrafs van aprendre i nodrir el seu llenguatge fotogràfic amb el contingut dels manuals i les revistes de l’època, com Lux, Art de la Llum o El Progreso Fotográfico, però també gràcies a l’intercanvi que es produïa en espais com el taller de Pla Janini.

Un altre espai clau per al desenvolupament d’aquesta afició en la seva trajectòria —i la de tota una generació de fotògrafs de Catalunya— va ser l’AFC. Fundada el 1923, aquesta associació va ser un lloc per a l’aprenentatge compartit i per donar a conèixer l’obra de fotògrafs nacionals i internacionals. En aquest espai, Pla Janini va coincidir amb altres actors fonamentals de la història de la fotografia catalana, com Claudi Carbonell (1891-1970), Joan Porqueras (1899-1969), Emili Godes (1895-1970) o Antoni Arissa (1900-1980). Joaquim Pla Janini va presidir l’AFC des del maig del 1927 fins al gener del 1929. Durant aquest període, va aconseguir introduir l’associació en el circuit internacional de salons fotogràfics, fet que va tenir com a fita l’organització del I Saló Internacional, que es va celebrar el 1929 al Palau de les Arts de Barcelona. D’aquesta època també destaca, gràcies a la seva iniciativa, la creació de la innovadora Comissió Cinematogràfica (1928).

Descriure l’obra de Pla Janini implica necessàriament descriure la tècnica del bromoli i el bromoli transportat, una tècnica molt usada pels fotògrafs pictorialistes i que, certament, a les seves mans, va generar un treball artístic notable. Malgrat que va experimentar amb altres procediments pigmentaris, com la tècnica Fresson o les còpies a les tintes grasses, va ser en la del bromoli transportat en la qual va concentrar els seus esforços més tenaços durant un llarg període. Pla Janini va descobrir les possibilitats plàstiques que li oferia el bromoli probablement a finals dels anys vint gràcies a les publicacions de l’AFC i a la literatura compartida pels socis o en exposicions de fotografia pictorialista en sales de Barcelona. La va emprar fins i tot després de la Guerra Civil espanyola, quan escassejaven els materials necessaris per practicar-la, o passats els anys quaranta, quan pràcticament ningú no la feia servir.

El que buscava Pla Janini en l’ús d’aquestes tècniques pigmentàries —igual que ho feien altres fotògrafs pictorialistes— era, d’una banda, dotar l’obra fotogràfica d’un aspecte més proper a la pintura i al gravat i, de l’altra, evitar que les seves obres semblessin una simple representació de la realitat. L’ús d’aquestes tècniques li permetia intervenir de manera controlada en l’aspecte final transportant la imatge des del paper fotogràfic a un paper de gravat o retocant el negatiu (figura 2) o la còpia final. Ho feia generant un efecte molt marcat mitjançant, per exemple, els gestos amb què aplicava sobre el paper les tintes amb què es formaven les imatges o bé amb la inserció de núvols dibuixats a mà, com els que es poden veure en molts dels seus paisatges, com ara Enterrament i Viratge (col·lecció privada, s. d.), Reliquias de la mar (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, 1962) o El fantasma de la mar (Museu Marítim de Barcelona [MMB], 1954; figura 3). Com a suport final dels bromolis transportats, Pla Janini feia servir papers de superfície texturada, com els usats en dibuix i gravat, que tenen un acabat molt diferent del que té el paper fotogràfic comú.

Aquesta cerca de la singularitat va sorgir entre els fotògrafs al voltant de la dècada dels anys vuitanta del segle XIX a Europa com una reacció a la producció en massa de fotografies, propiciada per l’aparició al mercat de càmeres més portàtils i lleugeres, negatius més ràpids i fotografies instantànies. Els pictorialistes buscaven diferenciar-se de la fotografia d’aficionat, la fotografia d’àlbum familiar i el retrat d’estudi (González Ruiz, p. 661) i acostar la seva obra a la condició d’objecte artístic. En textos com «La fotografía mal llamada moderna» (1955), Pla Janini defensa que l’ús d’una tècnica pigmentària —o «técnica noble», com també se l’anomenava— dota l’obra d’un caràcter únic que, per a ell, era «el único medio de poner de manifiesto la capacidad y gusto artístico del aficionado».

Els autors pictorialistes també s’apropen a l’art a través de la temàtica. El «contenido libresco, histórico, alegórico y mitológico» (López Mondéjar, p. 103) formava part del repertori pictorialista des del seu naixement. Trobarem aquesta temàtica sobretot en l’obra primerenca de Pla Janini.

La manera com Pla Janini va desenvolupar la seva obra fotogràfica fa difícil elaborar-ne una cronografia o descriure’n l’evolució. D’una banda, una gran part de les seves còpies no tenen data i, de l’altra, sabem que va usar molts dels seus negatius en diferents etapes (a vegades, amb anys i dècades de diferència al llarg de la seva trajectòria). Aquesta era una pràctica habitual entre els pictorialistes: tornar als mateixos negatius per reinterpretar-los amb una factura, un paper o tintes diferents i donar-los un nou títol. Només detalls com la firma o el tipus de paper usat en la còpia donen algunes pistes sobre l’època a què pertany una obra concreta. Per exemple, alguns papers de color brillant, taronja, verd o groc, Pla Janini els va fer servir només al final de la seva vida (cap als anys seixanta). Aquesta pràctica, doncs, fa difícil establir la línia temporal de les seves fotografies.

Tot i aquesta dificultat per definir la cronologia i l’evolució de la seva feina, podem dir que el paisatge natural sempre va captivar la mirada del fotògraf i aquest que és un dels temes més recurrents, siguin paisatges urbans o naturals dels seus passejos prop de Camprodon, de la casa on estiuejava la família o de la costa d’Alella, o dels seus viatges a les illes Balears, Galícia o el País Basc. Destaca la seva habilitat per representar els efectes subtils dels canvis atmosfèrics en el paisatge: els núvols travessats per rajos de llum després de la pluja, els camins humits a l’hivern, la boira matinal… El paisatge té una presència diferent en les diverses etapes de la trajectòria de Pla Janini. Als anys vint, va produir obres d’inspiració més simbolista en la línia de fotògrafs com Clarence H. White (1871-1925), George H. Seeley (1880-1955) o Constant Puyo, en les quals el paisatge —juntament amb les figures humanes col·locades en l’escena per l’autor— esdevé evocador. L’obra Las parcas (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], 1930; figura 4), que, a vegades, el mateix autor va anomenar El antro de la parca, n’és una bona mostra: es tracta d’un tríptic que presenta una al·legoria del mite sobre un fons fosc i misteriós en un format semblant al d’un retaule, que segueix l’estil de pintures simbolistes com La isla de los muertos (1880), d’Arnold Böcklin (1827-1901). També n’és un exemple Neptuno, obra que l’autor també va titular Pescando con tridente (MMB, 1927; figura 5), en què també es representa un ésser mitològic. És possible trobar al·legories com aquestes (és a dir, de temàtica alineada amb l’estil pictorialista) en els seus bromolis de les dècades dels anys vint i trenta, però també en les de la dels cinquanta, moment en què els reprèn, però d’una manera més anecdòtica.

Més tard, entre els anys quaranta i cinquanta, podem reconèixer en les obres de Pla Janini un paisatge més semblant al de l’impressionisme (García Felguera, 2006, p. 240), com l’obra de Leonard Misonne o d’Alexander Keighley (1861-1947), autors als quals van seguir també fotògrafs coetanis com Josep Maria Casals i Ariet (1901-1986), de manera que es fa palès un cert distanciament respecte del pictorialisme més simbòlic. Aquesta característica es va accentuant amb el temps, com veiem en obres més tardanes com Escucharon a Chopin (MNAC, 1961) o Algarrobo (MNAC, s. d.), en la qual podem apreciar l’ús de la representació de les formes de la naturalesa per construir una obra més abstracta.

En la seva obra, Pla Janini usa la figura humana per construir o compondre la imatge, a diferència del que fa José Ortiz Echagüe (1886-1980), amb qui tenia una relació molt estreta i que treballava el seu discurs costumista entorn de la descripció i la documentació de tipus i indumentària espanyols (Sougez, 1981, p. 250). En canvi, en l’obra de Pla Janini podem considerar la figura humana com un «elemento documental» (Formiguera, 1995, p. 22), que és part de l’obra, però no n’és el centre, ja que no descriu una persona concerta, sinó que es fa un ús «casi intemporal del retrato» (Lemagny i Perego, 1995, p. 10).

Com la majoria dels seus companys de l’AFC i com molts altres fotògrafs adscrits al moviment de les agrupacions fotogràfiques internacionals, Pla Janini va exposar la seva obra en moltes ocasions, sobretot a salons fotogràfics nacionals (Barcelona, Saragossa o Madrid) i internacionals (París, Londres, Tòquio, Salzburg o Amsterdam). Les seves obres van participar en concursos de fotografia, en els quals va rebre nombrosos reconeixements al llarg de la vida. Així, la seva obra es va publicar en els catàlegs d’aquests salons i és referenciada en cròniques i butlletins d’agrupacions fotogràfiques. En vida, també va tenir l’oportunitat de mostrar la seva obra de manera individual en espais com l’AFC, la Sala Busquets, la Casa Cuyàs, les Galeries Laietanes o la Sala Aixelá.

La seva obra pictorialista era completament anacrònica en la dècada dels cinquanta i seixanta, ja que les tècniques pigmentàries van deixar d’aplicar-se a Europa en el període d’entreguerres, però Joaquim Pla Janini es va mantenir fidel al seu estil fins que va morir (1970). La seva obra, juntament amb la d’Ortiz Echagüe, es va vincular al règim franquista per l’ús que el franquisme va donar a aquest tipus d’imatges (González i Fontcuberta, 1983), que feia servir per promocionar els costums, el folklore i el nacionalisme. No va ser fins a la dècada dels vuitanta que l’obra de Pla Janini va adquirir un impuls renovat gràcies a un gir en la valoració internacional de l’art emparentat amb la tradició i l’acadèmia. Quan va morir, Cristina Zelich, Joan Fontcuberta i Pere Formiguera van revisar l’obra de Pla Janini, la van mostrar de nou —aquest cop, desvinculada del règim— en exposicions i publicacions —algunes de monogràfiques— i la van incloure en el circuit fotogràfic de les belles arts catalanes. Les seves fotografies romanen disseminades en diverses col·leccions tant públiques com privades, entre les quals destaquen la del MNAC i la del MMB.

Obra

Com s’ha comentat anteriorment, és difícil ordenar cronològicament l’obra de Pla Janini, perquè l’autor no va datar la major part de les seves fotografies. A més, és confús posar-hi títols, ja que n’hi ha algunes per a les quals es poden trobar diversos noms i també hi ha diverses versions de la mateixa imatge.

A continuació, recollim algunes de les seves obres més destacades: Pescando con tridente (1927), bromoli transportat (Museu Marítim de Barcelona [MMB]); Las parcas (1930), bromoli transportat (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Estudiantes de Vic (1930); El charlatán (1933); Cazador (c. 1934), Fresson; Alerta (c. 1934), bromoli transportat; Otoño (1936), bromoli transportat (MNAC); Alrededores de Santa María del Mar (1936), bromoli transportat (MNAC); Un astillero (1936), bromoli transportat (MNAC); Sol de tarde (1943), bromoli transportat (MNAC); El astillero. Ibiza (1944), bromoli transportat (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); sense títol (1945), bromoli transportat (Museu de la Universitat de Navarra); Los hombres del mar (1947), bromoli transportat (MMB); Reliquias de la mar (1948), bromoli transportat (MMB); Día áureo (1949); Rincón portuario (1950), bromoli transportat (MMB); Los álamos de la ribera (1952), bromoli transportat (MNAC); El fantasma de la mar (1954), bromoli transportat (MMB); El lago dorado (1954), bromoli transportat (MNAC); A toda vela (1957), bromoli transportat (MMB); Rendido… (1957), bromoli transportat (MNAC); Escucharon a Chopin (1961), bromoli transportat (MNAC); Reliquias de la mar (1948), bromoli transportat (Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya); Mar tranquilo (c. 1962), bromoli transportat (MMB).

Tot seguit, s’esmenten algunes obres no datades: Algarrobo, bromoli transportat (MNAC); Mariposas de la caridad, bromoli transportat (MNAC); Cuando el día muere, bromoli transportat (MNAC); Chopos, Camprodon, bromoli transportat (MNAC); El jardín de la fábrica Guarro, bromoli transportat (MNAC); Estudiando, bromoli transportat (MNAC); Misericordia, señor, bromoli transportat (MNAC); La hora del fantasma, bromoli transportat (MNAC); Pescador de mejillones, bromoli transportat (MNAC); Sombras paralelas, bromoli transportat (MNAC); Marineros de antaño, bromoli transportat (MMB).

Obres destacades