Medard Sanmartí Aguiló forma part del grup d’escultors catalans que assoliren la seva fama a Madrid durant la segona meitat del Vuit-cents. El seu nom s’ha de situar al costat d’altres com el de Jeroni Suñol —va ser el seu mestre—, Joan Roig, Manuel Oms, Joan Samsó i Andreu Aleu. Malauradament, la mort el sorprengué dos dies després d’haver complert els trenta-cinc anys, en plena etapa de maduresa dins la seva trajectòria artística i en un moment en què gaudia de reconeixement a la capital espanyola.
Va néixer a Barcelona el 8 de juny de 1856 i va ser batejat vuit dies després a la parròquia de Santa Maria del Pi. Va créixer en un ambient artístic i musical, perquè el seu pare, Antoni Sanmartí, natural de Reus (Baix Camp), era pintor, partiquí al Liceu i ajudant de l’escenògraf Fèlix Cagé. El seu germà, Evarist, es dedicà al món de la música i la seva germana, Francisca, es casà amb el músic Plàcido Lupresti Vilageliu.
L’escultor Vicenç Oms, especialitzat en la decoració per a obres de teatre i en la producció d’imatgeria popular, es va fixar en les habilitats del jove i el convidà a treballar al seu taller, al costat dels seus fills, Vicenç i Manuel. Arran de la mort de Vicenç Oms pare el 1869, el negoci va passar a mans d’Eduard Tarascó, per al qual Sanmartí va intervenir en diferents projectes, com els decorats per a l’obra La magia nueva, estrenada el 28 de gener de 1876 al Teatre Principal de Barcelona, o els dos gegants de Santa Maria del Mar —el rei Salomó i la reina Saba— dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa.
La feina amb Tarascó la combinà amb els estudis a l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. Entre el 1870 i el 1875 va demostrar ser un alumne avantatjat, que va destacar en les assignatures de dibuix i escultura. Durant l’últim any a Llotja, es va presentar a l’examen per obtenir una beca de pensionat a Roma (Itàlia), que consistia a representar escultòricament l’escena d’Abel mort en un màxim de vuit hores, prova en la qual fou derrotat per Antoni Fabrés.
Madrid, 1877-1878
L’any 1877, l’escultor Jeroni Suñol, establert a Madrid, el va cridar al seu taller. La correspondència conservada entre Medard Sanmartí i Apel·les Mestres, bon amic seu i autor d’unes notes necrològiques que aporten nombrosa informació sobre l’escultor, permeten conèixer alguns dels projectes en els quals va col·laborar durant l’estada a la ciutat, així com d’altres que duria a terme al llarg de la trajectòria professional posterior.
En aquest primer sojorn a Madrid, sabem que va esculpir per a Suñol en l’escut que remataria la façana del Palau de Linares, al mateix temps que dedicava unes hores a millorar La pesca (figura 1), obra que havia estat presentada a finals del 1876 a l’Exposició Artística Industrial a Barcelona. Un cop enllestida, el 1878 li reportà un segon premi a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid i, en conseqüència, la possibilitat d’exhibir-la a l’Exposició Universal de París celebrada aquell mateix any.
Va ser durant la primavera del 1878 quan Sanmartí va aconseguir aprovar les oposicions per obtenir l’anhelada pensió d’estudis a Roma. Per a l’ocasió esculpí El soldat de Marató (figura 2), obra que constitueix un clar precedent d’aquelles que concebria a la capital italiana, totes caracteritzades per un marcat classicisme.
Roma, 1879-1882
Durant la seva estada de formació a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, Medard Sanmartí va dur una vida pràcticament dedicada als estudis i, només a partir de les deu de la nit, es deixava veure al cafè Greco, on es reunia amb els altres pensionats espanyols. La beca també li va permetre viatjar a Florència (Itàlia), Venècia (Itàlia) i París (França). A la capital francesa, on anà el 1880, s’interessà pels conjunts escultòrics La Marsellesa, de François Rude, i Ugolino i els seus fills, de Jean-Baptiste Carpeaux.
El 30 de juliol del mateix any va prendre possessió d’un nou estudi a Roma, situat al recinte acadèmic de San Pietro in Montorio, on aquell 1880 va rebre la visita de Carles Pirozzini. El crític català va parlar del jove escultor en un article aparegut a La Renaixensa, en el qual afirmava: «En Medard Sanmartí modela ab seguretat, intepreta y posa’l natural buscant sempre la forma distingida, dibuixa sas figures ab correcció y pren de lo clàssich lo grandiós y de lo modern la manera simpàtica de fer.»
En aquell taller, va esculpir els conjunts que van servir-li per aprovar els exàmens de pensionat i fer-se un nom a Madrid. Durant el segon any a Roma, presentà un baix relleu de 2 m (alçada) × 2,80 m (amplada) que representava l’escena del sacrifici de Políxena narrada a les tragèdies d’Eurípides (Troianes i Hècuba), que, quan la va exposar a Madrid, li valgué un premi a inicis del 1881. També invertí vuit mesos en una escultura en guix dedicada a Istolaci i Indortes, titulada originalment Grito de independencia o Independencia (figura 3), en la representació de la qual es va prendre algunes llicències històriques. A la seva arribada a Madrid a inicis del 1883, l’obra tingué una gran repercussió fins al punt que fou comprada pel Govern espanyol. L’any 1885, l’obra va ingressar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf) a petició del seu fundador. Malauradament, però, només se’n conserva una còpia en bronze ubicada sota l’Arc del Pont de Lleida (Segrià), fosa per Pere Corberó a mitjan segle XX, que fou rebatejada amb el nom Indíbil i Mandoni, la qual ha esdevingut una icona de la capital de Ponent.
Madrid, 1883-1891
L’arribada de Sanmartí a Madrid va tenir lloc a inicis del 1883, on ràpidament va trobar un estudi i va començar a treballar en diversos encàrrecs. Juntament amb l’estabilitat professional, el pas per la capital espanyola li va permetre consolidar la vida personal. A finals del 1885, a l’església de San José, va contraure matrimoni amb Áurea Trápaga, qui fou la companya de l’artista fins que ell morí.
L’estiu del 1883, va entrar a formar part del projecte escultòric de l’interior de la basílica de San Francisco el Grande, en el qual van participar alguns dels principals escultors catalans que treballaven a Madrid, com Agapit Vallmitjana, Jeroni Suñol i Manuel Oms. Sanmartí s’encarregà d’esculpir les figures dels apòstols Joan i Lluc, que van ser destinats a guarnir el presbiteri, juntament amb les de Marc i Mateu, que feu Francisco Molinelli.
Sanmartí va combinar els encàrrecs públics amb els privats: va fer els busts de diferents figures destacades del moment, com els ministres Manuel Becerra i Segismundo Moret. A inicis del gener de l’any següent va realitzar el retrat en bust del pintor José Casado del Alisal (figura 5), primer director de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma, on ell havia estudiat, i que havia finat pocs mesos abans. Del mateix personatge, també va elaborar la màscara mortuòria, custodiada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer fruit d’una donació a la institució per part de l’artista el juny del 1887.
El 1888 treballà en un medalló per a Celestí Pujol (figura 4), en record del seu ingrés com a acadèmic numerari a la Real Academia de la Historia dos anys abans. El mateix any treballà en la realització d’un relleu destinat a la basílica de San Francisco el Grande i en un altre que representava la imatge de la Maternitat per al timpà d’una de les entrades del Colegio de la Paz (Madrid). Igualment, va participar amb uns relleus en el projecte de decoració de la façana del Banc d’Espanya, aquest cop sota la direcció de l’escultor Jeroni Suñol, qui s’encarregà dels detalls escultòrics més destacats de l’edifici.
Durant el mateix any, Sanmartí esculpí l’estàtua de Joaquín Vizcaíno, marquès de Pontejos (figura 6), destinada a la plaça de las Descalzas, obra que no arribà a veure mai fosa en bronze —per l’empresa barcelonina Masriera— ni instal·lada, perquè es col·locà el 1892, un any després de la seva mort. Per contra, sí que veié l’original en guix a l’Exposición de Bellas Artes de Madrid del 1890, exhibit juntament amb el bust de Clemente Mateo-Sagasta (1888) i el de José Casado del Alisal (1887).
El 1889, aquesta presència a Madrid va permetre al Govern espanyol fer-lo membre del jurat encarregat de valorar el conjunt titulat Sagunt, esculpit per Agustí Querol en el darrer any de pensionat a Roma. Per a Sanmartí, aquesta tasca no era nova, ja que el 1887 havia format part del jurat de l’Exposición General de las Islas Filipinas celebrada a El Retiro, en la qual també va prendre part Vicente Francisco Dionisio, qui temps després seria el seu deixeble. A més, va participar activament en la vida associativa de la capital espanyola, perquè va formar part del Círculo de Bellas Artes i s’encarregà de la construcció d’una carrossa destinada a la desfilada de les festes de San Antonio de la Florida del 13 de juny de 1890. La carrossa tenia com a protagonista una al·legoria de l’abundància inspirada en el món clàssic.
Medard Sanmartí va morir a la una del migdia de l’11 de juny de 1891 a causa d’una pulmonia i només una setmana després d’haver-se posat malalt. Va ser enterrat al cementiri sacramental de Santa Maria, a Madrid. La seva mort va ser inesperada per a tothom: deixà sola una vídua amb tres fills i truncà una prometedora carrera professional.
Rei Salomó i reina Saba (1875), gegants de Santa Maria del Mar dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa (reconstruïts); Abel mort (1875), escultura en guix (no localitzada); La pesca (1876), escultura en guix (desapareguda —havia estat a l’antiga col·lecció d’Apel·les Mestres—); La pesca (1878), escultura en bronze (desapareguda); El soldat de Marató (1878), escultura en guix (no localitzada); Sacrifici de Políxena de les tragèdies d’Eurípides (1880), relleu en guix (desaparegut); Grito de Independencia o Independencia (1882, se’n conserva una còpia en bronze a Lleida que configura un monument públic a la plaça d'Agelet i Garriga, conegut com a Indíbil i Mandoni); esbós de l'escultura anterior (1881-1882), possiblement en terracota (desaparegut); Foner balear (1882), escultura en terracota (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], llegat d’Apel·les Mestres); dues figures carregant un cabàs (s. d.), escultura en terracota (MNAC, llegat d’Apel·les Mestres); El príncep de Viana, malalt (s. d.), escultura en terracota (MNAC, llegat d’Apel·les Mestres); Una banyista (1883), escultura en terracota (no localitzada); Indolencia i Mandra (c. 1884), escultura en terracota (no localitzada); Joan i Lluc per a la decoració interior de la basílica de San Francisco el Grande (1885, basílica de San Francisco el Grande, Madrid); Manuel Becerra (1885), retrat en bust de marbre (Museu Nacional del Prado); Segismundo Moret (1886), retrat en bust (no localitzat); màscara mortuòria de José Casado del Alisal (1886), retrat en bust de guix (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); José Casado del Alisal (1887), retrat en bust de guix (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando —n’hi ha una còpia a la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma—); relleu Maternitat per a una de les entrades del Colegio de la Paz de Madrid (1887, no localitzat); Clemente Sagasta (1888), retrat en bust de guix (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); medalló amb el retrat de Celestí Pujol (1888), terracota (col·lecció particular); Joaquín Vizcaíno, marqués de Pontejos (1889), escultura en guix (desapareguda —no se’n conserva el guix original, que era, juntament amb Independencia, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, però sí una còpia en bronze de l’any 1892, que és a la plaça de las Descalzas de Madrid); carrossa amb al·legoria de l’Abundància per a les festes de San Antonio de la Florida de Madrid (1890, desapareguda).
