Barcelona (Barcelonès), 30-4-1872 - Caldes de Montbui (Vallès Oriental), 17-11-1945

Manuel Martínez Hugué, conegut com a Manolo Hugué o simplement Manolo, va destacar per la singular obra escultòrica que va crear, però també per la seva particular personalitat. La infantesa i joventut de l’artista van estar marcades per un entorn poc estable i una vida a peu de carrer, circumstàncies que incidirien en el temperament desimbolt i la latent despreocupació que sempre el van acompanyar. Fou fill d’una parella irregular, integrada per Anna Hugué Gaspar, vídua d’un membre de la família d’artistes Junyent, i pel militar Benigno Martínez Hernández, que la llegenda feia part de l’alt comandament destinat a Barcelona, però que, en realitat, era un chusquero que ascendí per mèrits militars. El pare va marxar a la Guerra de Cuba i va abandonar la família, tot i que va formalitzar el matrimoni civilment (potser per imposició d’una jerarquia militar superior).

La trajectòria artística de Manolo va estar fortament influïda per aquesta naturalesa indisciplinada i múrria que el va conduir a una vida sovint condicionada per la incertesa i la precarietat tot i la seva habilitat creativa. Les privacions i el malviure de Manolo no van, però, ser un impediment perquè desenvolupés des de ben jove inquietuds intel·lectuals i artístiques. Tot i que ho feu de manera intermitent, va assistir a classes a Llotja i també a l’Acadèmia Lancaster. El va atreure la pintura de Antoni Viladomat, Lluís Rigalt i Benet Mercadé i l’obra escultòrica dels germans Venaci i Agapit Vallmitjana, Damià Campeny, Josep Llimona i Marià Benlliure, mentre s’introduïa al món musical i literari per compte propi interessant-se per Richard Wagner, Johann Wolfgang von Goethe o Jacint Verdaguer. Va treballar al taller d’Eusebi Arnau i a la foneria Masriera i Campins, experiències que van posar els fonaments als seus inicis com a escultor.

Poc amant del mètode i de les regles, Manolo va cercar a l’entorn d’Els Quatre Gats nous incentius artístics i culturals. Plenament integrat, va ser un dels participants habituals de les vetllades i activitats que s’hi celebraven. Malgrat que aleshores no va ser molt prolífer en l’obra, va formar part de la considerada la segona generació d’artistes modernistes, al costat d’Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Ramon Pichot o el jove Pablo Picasso, a qui va fascinar l’enginy que manejava l’escultor i sempre li va inspirar un gran respecte i amistat.

Aconsellat pels companys que li eren propers, el 1901 l’artista s’instal·là a París (França). La vida en aquesta ciutat tampoc no fou fàcil i seguí patint estretors i ideant argúcies per sobreviure mentre acceptava el suport incondicional dels amics. Manolo va ser testimoni directe del suïcidi de Carles Casagemas, i Picasso, encara imbuït en el període blau, el va retratar el 1904, en una obra que mostra el seu costat més desvalgut.

A París, l’artista va apropar-se als cercles bohemis i intel·lectuals de moda. Va acudir a La Closerie des Lilas i al Lapin Agile; va conèixer l’obra literària de Charles Baudelaire, Victor Hugo, Max Jacob i Jean Moréas, i es va iniciar en l’escriptura poètica en composicions prou notables tant en català com en castellà i en francès. Especialment, Moréas fou amic i mentor de Manolo i el va induir a interessar-se pel classicisme. Es relacionà amb els músics Erik Satie, Isaac Albéniz i Déodat de Séverac, amb qui també va establir vincles afectius. Visitava sovint els museus de Cluny i del Louvre i se sentia atret pels pintors Gustave Courbet i Jean-Auguste-Dominique Ingres, així com per l’obra d’Auguste Rodin. Va treballar per als escultors Antoine Bofill —amb qui Manolo ja havia col·laborat a Barcelona— i Paco Durrio i, com aquest darrer, modelà petites peces escultòriques i de joieria (figura 1). En aquesta ciutat va conèixer la que fou la seva companya de vida, Jeanne de Rochette, més coneguda com a Totote.

Fugint del bullici urbà, el 1910 Manolo s’establí a Ceret (Vallespir), un entorn natural que l’inspirava i que li permetria consolidar la seva identitat creativa. El municipi l’acollí amablement i aviat, gràcies a ell, es convertí en un nucli viu d’artistes i intel·lectuals del qual formaren part Déodat de Séverac, Picasso, Juan Gris, Georges Braque, Joaquim Sunyer, Pichot, Gustau Violet, Pierre Camo i Aristides Maillol, entre d’altres. En aquest espai de confluències heterogènies, l’escultura manoliana va prendre forma en un estil realista d’arrel noucentista, molt expressiu, sense defugir l’empremta de l’avantguarda —especialment, la volumetria i les angulositats del cubisme—, tot i mantenir-se sempre distant de cap subjecció doctrinària.

L’obra escultòrica de Manolo destaca per la solidesa de les figures i el singular acoblament que adopten els cossos en emergir del material triat: fang, pedra o bronze. Pel que fa al ventall iconogràfic, d’essència mediterrània, el cos femení prenia rellevància amb corpulentes models nues d’aire arcaic o hel·lènic, camperoles arrelades a la terra (figura 2) i amables maternitats. També s’inclinà per la tauromàquia, temàtica que l’entusiasmava, i per l’animalística plasmant-ne robustes anatomies. Alhora, no deixava de copsar amb el pinzell els paisatges i els amics que l’envoltaven utilitzant l’oli, l’aquarel·la o el guaix.

La projecció artística de Manolo va fer un gir el 1912 en exposar a Nova York (Estats Units) gràcies a Paul B. Haviland, qui n’esdevingué un convençut promotor, juntament amb el seu germà Frank, de qui havia fet magnífics retrats a mina de plom, tinta i terracota (c. 1908-1909, Museu de Ceret). D’altra banda, va signar un contracte d’exclusivitat amb el marxant D. H. Kahnweiler —aleshores era un dels principals galeristes de l’avantguarda mundial—, cosa que va implicar un altre impuls remarcable (Els bous, 1913; figura 3). L’obra de Manolo es va exhibir també a l’emblemàtica Armory Show, nom amb què es coneix l’Exposició Internacional d’Art Modern celebrada a Nova York el 1913.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va estroncar aquesta suggestiva etapa i l’artista es va veure abocat a buscar noves oportunitats a París i a Barcelona. En aquesta última ciutat va retrobar antigues amistats i hi va fer noves coneixences, ja que freqüentava el cafè Au Lyon d’Or, on s’apropaven joves intel·lectuals, com Josep Pla i Andreu Nin, mentre seguia amb interès Eugeni d’Ors. Exposà també a les Galeries Laietanes, on tractà el poeta Joan Salvat-Papasseit, i la crítica l’elogià. S’apropà també als joves artistes de l’Agrupació Courbet, entre els quals hi havia Rafael Benet, Enric C. Ricart i Francesc Domingo, que sempre van sentir un gran respecte per la seva figura i obra.

Manolo va reprendre el contacte amb Kahnweiler en finalitzar la guerra i aquest li va oferir la possibilitat d’exposar a la nova Galerie Simon, que regentava a París. El tracte establert va contribuir decisivament a la difusió internacional de la producció manoliana, tot i que la relació no va ser fàcil per la propensió de Manolo d’incomplir els acords signats.

El 1919, Manolo va tornar a Ceret i la seva presència va afavorir un altre període d’atractius encontres, en els quals participaren Apel·les Fenosa, Marc Chagall, André Lothe, Raoul Dufy, Pablo Gargallo o Chaïm Soutine. L’estil i el ventall temàtic de l’escultor en aquest període va seguir la mateixa línia: treballant la figura exempta de petit format i el relleu en pedra picada. També va fer alguna incursió en l’escultura monumental, com testimonia la dedicada al gran amic Déodat de Séverac (1923), a Ceret (figura 4). Alhora, va continuar dissenyant originals joies de bronze i plata.

Durant la dècada dels anys vint, l’artista va patir una poliartritis que va afectar la seva feina i el va obligar a fer estades de repòs a Prats de Molló (Vallespir), on va coincidir amb Josep Pla, i a Perpinyà. De la trobada amb Pla va sorgir el llibre Vida de Manolo, molt suculent quant a vivències, però no sempre fidedigne. Va abandonar, finalment, Ceret per gaudir d’un clima més temperat i es va instal·lar a Arenys de Munt (Maresme), on convisqué amb Manuel Humbert, a Barcelona i a Caldes de Montbui. De Caldes provenia la seva família materna i aviat hi va trobar complicitats. Sovint aleshores, la seva obra s’agermana un xic amb l’estètica de Xavier Nogués. El 1928, Manolo es va casar amb Totote i la parella s’instal·là a l’emblemàtic Mas Manolo i, aviat, incorporaren a la família Rosa Jordana com a filla adoptiva.

Barcelona va rebre altre cop l’artista amb calidesa, però les dificultats econòmiques van reaparèixer en finalitzar la relació amb Kahnweiler, a conseqüència de la crisi econòmica dels darrers anys vint i del fet que no va prosperar del tot l’acord comercial amb Joan Anton Maragall, propietari de la Sala Parés. L’esclat de la Guerra Civil va agreujar encara més la situació. Manolo va viure l’última etapa de la seva vida amb la inseguretat que ja coneixia, però sense deixar de treballar ni en escultura ni en pintura, una activitat també molt personal en ell i que no s’ha de considerar secundària en la seva expressió artística. Aquesta obra pictòrica havia anat guanyant en vivesa cromàtica, com mostren el magnífic retrat de Totote pintat el 1933 (figura 5) i algun dels seus autoretrats.

L’aliança entre modernitat i tradició va persistir en la producció de Manolo i va segellar definitivament la personalitat escultòrica de l’artista, que continuava modelant les figures de bailadoras i toreros o retrats als quals precedien elaborats apunts a llapis. També elaborava relleus de reminiscències clàssiques, d’entre els quals cal destacar la fabulosa La bacant (figura 6), que va presidir una de les estances principals de l’editorial Gili. El tema religiós s’incorporà al seu catàleg temàtic executant encàrrecs, com el del pulcre El bon pastor (1943) per a l’abadia de Montserrat.

Manolo va gaudir d’una gran popularitat que va fer d’ell un artista estimat i reconegut fins al punt que, de moltes de les obres de petit format —seguint la picaresca que caracteritzà la seva existència—, sovint en feia fer tiratges no numerats per vendre més.

En els últims anys de vida, Manolo feu estades a Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i Vilanova i la Geltrú (Garraf), on es relacionà amb Alexandre de Cabanyes, E. C. Ricart, Josep Francesc Ràfols i Joaquim Mir, així com a l’Ametlla del Vallès (Vallès Oriental). Morí a Caldes de Montbui el 17 de novembre de 1945. Després de la seva mort, la relació de Picasso amb la seva família continuà sent molt propera i forta.

Obra

Selecció

Maternitat (1897-1900), guix (Museu del Cau Ferrat); Autoretrat (1901), llapis conté (Museu Picasso de Barcelona); Dona en posició genupectoral (1907-1909), bronze (Col·lecció Artur Ramon); Chula (1910), bronze (Nashville, Fisk University Galleries); La llobera (1910-1911), bronze (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); La jove catalana (1911), bronze (Mannheim, Städtische Kunsthalle); Nu femení (1911-1912), bronze (Berna, Museu d’Art); La veremadora i Dona asseguda (1912-1913), relleus en pedra (Washington, Smithsonian Institution); Retrat de Joaquim Sunyer (1913), bronze (MNAC); Torero (1913), pedra (MNAC); La veremadora (1913), bronze (Nova York, Museu d’Art Modern); Dona a la gatzoneta (1914), bronze (col·lecció particular); Dona cordant-se l’espardenya (1919), bronze (col·lecció particular); Cap de dona (1919), terracota (Copenhaguen, Galeria Nacional de Dinamarca); Los toreros (1922), terra cuita (col·lecció particular); Monument a Déodat de Séverac (1923), pedra (Ceret); Dona pentinant-se (1924), terracota (París, Centre Georges Pompidou); L’ofrena (1924), pedra (Museu Thermalia); Paisatge de Ceret (1926), oli sobre cartró (col·lecció particular); Dona nua arrupida (1927), pedra (Museu de Grenoble); La República (1931), bronze (via pública de Caldes de Montbui); Retrat de Totote (1933), oli sobre fusta (Museu Thermalia); La bacant (1934), fosa en bronze (MNAC); fermall Dona i espill (1935), plata (Museu Thermalia); Retrat del compositor Xavier Montsalvatge (1935), fang (MNAC); Retrat de Totote (1935), carbonet (Museu Joan Abelló); Torero saludant (1936), fang (Barcelona, Fundació M. Rocamora); Autoretrat (c. 1942), oli, aiguada i guix (Col·lecció Artur Ramon); El bon pastor (1943), pedra (abadia de Montserrat).

A part de les obres esmentades, Manolo té molta representació al Museu de Ceret, al MNAC i al Museu Thermalia, així com al Museu Stedelijk d’Amsterdam, a l’Arxiu Maragall de Barcelona, al Museu de Montserrat, al Museu Municipal de Tossa de Mar, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o al Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya.

Obres destacades