Reus (Baix Camp), 7-2-1836 - Tànger (Marroc), 4-10-1913

Josep Tapiró Baró fou un dels pintors aquarel·listes de temàtica orientalista més reputats en l’àmbit internacional del darrer terç del segle XIX. La rigorosa versemblança de les seves imatges fetes al Marroc va comportar que fos considerat un exponent destacat del que s’anomenava realisme etnogràfic. Des del 1863 fins al 1877, va viure en Roma (Itàlia), on va consolidar la seva carrera artística al costat del seu amic Marià Fortuny (1838-1874). El 1877 s’establí a Tànger, on residí fins a la seva mort (tardor del 1913). Immers en el context nord-africà es consagrà a fer una aproximació pictòrica a la societat musulmana, que superava les imatges epidèrmiques i fantasiejades de molts dels seus col·legues. Les seves obres van descriure la realitat en la qual vivia, cosa que les va convertir, a més d’en excel·lents obres d’art, en significatius documents testimonials d’un món que estava a punt de transformar-se profundament a causa de la pressió europea.

Va nàixer el 7 de febrer de 1836 al número 6 del carrer Sant Pere d’Alcàntara (posteriorment, número 6 del carrer Pintor Llovera) de Reus. Fou el primogènit d’una família que era propietària d’una ferreteria al centre de Reus. Va iniciar el seu aprenentatge artístic amb el pintor Domènec Soberano (1825-1909), a les classes del qual va conèixer Marià Fortuny, amb qui l’uniria una gran amistat. El juny del 1853 va exposar per primer cop quatre olis i una escultura a la mostra col·lectiva organitzada al Casino de Reus. El setembre del mateix any es traslladà a Barcelona per estudiar a l’Escola Provincial de Belles Arts (Llotja), on es convertí en deixeble dels pintors Claudi Lorenzale (1815-1889) i Vicent Rodes (1783-1858). D’aleshores daten un bon nombre de dibuixos que s’inscriuen plenament en l’òrbita natzarenista i que tracten temes històrics, religiosos i literaris. Al marge de l’aprenentatge acadèmic, feu moltíssims apunts dels carrers de Barcelona i dels seus voltants. L’any 1858 es va traslladar a Madrid per matricular-se a l’Escuela Superior de Pintura y Grabado i per assistir a l’acadèmia particular de Federico de Madrazo (1815-1894). L’ascendent d’aquest mestre fou important i durant anys es va presentar a les exposicions oficials com a deixeble seu. A principis de la dècada del 1860, instal·lat de nou a Barcelona, va iniciar la seva trajectòria professional fent retrats per encàrrec, pintura decorativa i dissenys ornamentals per a certàmens i esdeveniments públics. Va ser l’autor de l’ornamentació dels jardins d’Euterpe de Reus, del Saló Filharmònic de l’Exposició Agrícola Regional de Reus i, amb Antoni Cuyàs (1802-1890), de la decoració de la façana del Palau de la Diputació de Barcelona per rebre de manera triomfal el batalló de voluntaris catalans al seu retorn de la Guerra d’Àfrica (1859-1860).

La primavera de l’any 1863, Tapiró s’instal·là a Roma amb el seu amic Fortuny, que aleshores havia tornat de la seva segona estada al Marroc. En un primer moment compartiren estudi amb Joaquim Agrasot (1836-1919), Tomàs Moragas (1837-1906) al Palau Borromeu (posteriorment, Vil·la Julia), de la Via Flaminia. Més endavant, tots quatre amics traslladaren el seu taller al segon pis del número 25 de la Via Avignonesi i el 1864 ocuparen una part del Palau Campane. Finalment, Tapiró es traslladà tot sol al tercer pis del número 75 de la Via Sixtina. Com els seus amics, aquells anys també assistí a les classes nocturnes de l’Acadèmia Gigi i freqüentà el Cafè Greco, on es trobaven els pintors espanyols.

A Roma s’especialitzà en la tècnica de l’aquarel·la i l’aplicà a la descripció costumista de l’ambient popular. Palesava minuciosament les formes dels seus models, sense estalviar-se’n cap detall. Indigents, camperoles, músics ambulants, nens jugant, religiosos, etc., foren els arguments recurrents dels seus pinzells (figura 1). També va pintar temes d’època amb un estil preciosista proper al de Fortuny. Tapiró venia la seva producció a diversos comerciants, com el parisenc Adolphe Goupil (1806-1893), i també als visitants de la ciutat, desitjosos d’emportar-se de record alguna visió pintoresca carregada de tipisme. Al mateix temps, participava en exposicions barcelonines, com la de l’Acadèmia de Belles Arts del 1866, en què la seva obra Arribada dels dos poetes a la novena fossa, inspirada en la Divina comèdia (figura 2), obtingué una menció honorífica i fou adquirida per la institució, on encara es conserva. Així mateix, va guanyar una medalla de tercera classe a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1867 amb l’obra intitulada L’amor i el joc, que es troba al Museu Nacional del Prado.

El mes d’agost del 1871 va viatjar a Granada (Andalusia) per conèixer el fill de Fortuny, nascut al maig, i a finals del mes següent visità el nord del Marroc per primer cop amb Marià Fortuny i Bernat Ferrandis (1835-1885). Va ser una excursió d’una mica més de dues setmanes, però, tot i la brevetat, va descobrir una realitat que sis anys després es va transformar en l’univers temàtic exclusiu de la seva producció pictòrica. De nou a Roma, durant la primavera de l’any 1873, va exposar el primer quadre orientalista, El gaiter àrab, al Cercle Artístic Internacional.

El traspàs de Fortuny el novembre del 1874 l’afectà profundament. Havia estat el gran amic, el referent artístic, i la seva ajuda fou inestimable per al desenvolupament de la carrera professional de Tapiró. La seva mort va suposar el final de l’etapa romana i un punt i a part per a la seva pintura. Els primers mesos del 1875 va viatjar a París per ajudar Cecilia de Madrazo, vídua del seu amic, en l’organització de la venda de béns materials i artístics del pintor. Més tard, després de passar l’estiu a la seva ciutat natal, on va impulsar una subscripció popular per erigir un monument al seu company, va viatjar a Tànger, on va passar l’hivern. Des d’aquest moment, els seus interessos artístics es van centrar en la descripció pictòrica de la vida i l’aspecte dels tangerins. El 1877 s’instal·là a la casa de la família Benitah d’origen sefardita, a la plaça de la Font Nova, i es va inscriure al Consolat d’Espanya com a resident de la ciutat. Més tard, a principis dels vuitanta, va adquirir un edifici que havia estat un teatre i el va convertir en el seu estudi, biblioteca i museu. Com el seu amic Fortuny i tants altres col·legues, va col·leccionar una gran varietat d’objectes. Mentre residia a Roma adquirí llibres antics, pintures i gravats dels segles XVII i XVIII. Posteriorment, al Marroc va aconseguir nombrosos objectes tradicionals, que li servirien d’attrezzo per a les seves pintures i, a la vegada, constituïen una col·lecció que l’artista mostrava als visitants de l’estudi.

Tapiró s’establí a la ciutat quan la presència de pintors forans ja era habitual. Alguns d’ells hi passaren temporades llargues, com fou el cas d’Henri Regnault (1843-1871), Georges Clairin (1843-1919), Jean-Joseph Benjamin Constant (1845-1902) i Edwin Lord Weeks (1849-1903), entre d’altres. Per diverses raons, durant l’últim terç del segle XIX, Tànger es va convertir en un petit Orient proper i assequible, que al mateix temps es modernitzava de manera progressiva. Precisament, els avenços tecnològics i la millora de les comunicacions marítimes van permetre al pintor residir-hi i, a la vegada, ser present en el món artístic internacional.

En aquesta etapa comercialitzà les seves aquarel·les a Londres (Regne Unit) amb força succés i a uns preus molt elevats. Les seves obres tenien un gran atractiu per al mercat artístic britànic: la temàtica orientalista, que encaixava amb el gust victorià, i la utilització virtuosa de l’aquarel·la, que era una tècnica que gaudia d’un gran reconeixement. Durant anys, el pintor visità cada primavera la capital de Tàmesi, on participà en les exposicions institucionals de la Royal Academy i exposà aquarel·les en establiments de la zona de Piccadilly Circus, com a l’antiquari d’Abraham Myers al carrer New Bond o a la galeria de Thomas McLean al carrer Haymarket.

En general, a la seva pintura tangerina es poden establir dos grans grups temàtics: el primer, format per les escenes de la vida quotidiana i les cerimònies tradicionals, i el segon, pels retrats que mostren la diversitat humana nord-africana. Aquest darrer constitueix la major part de la seva producció. La versemblança i l’objectivitat d’aquestes obres les convertí en representants del realisme etnogràfic, sorgit a mitjans del segle XIX per influència del positivisme científic amb la voluntat de dignificar la pintura orientalista, atorgant-li un valor d’autenticitat i de veracitat. La pintura definida com a tal mostrava el seu rigor en els arguments, en la precisió de les fisonomies i en la descripció ajustada de la indumentària de les figures (figura 3). Tot això havia de tenir el seu origen en l’estudi del natural. Els millors exemples en l’obra de Tapiró són els nombrosos bustos impersonals de cara o de perfil, que presenten amb precisió els trets racials i la indumentària característica que identifica els individus retratats. Formen un catàleg de la diversitat humana tangerina amb títols com Negre gnawi, El santó darcawi, Núvia berber, etc. Aquestes imatges manifestaven un plantejament documental proper a les il·lustracions de les obres antropològiques d’aquells anys.

La primera obra important de tema tangerí fou una aquarel·la que portava el títol Preparatius del casament de la filla del xèrif de Tànger (Palau del Governador) (col·lecció particular), amb la qual va participar en l’Exposició Universal de París del 1878. La seva execució es va iniciar a Tànger i es va finalitzar a Roma. Representa un moment del sisè dia del ritual de noces, quan la donzella maquilla la núvia mentre una esclava decora amb flors la capsa nupcial (o amariya), que l’ha de portar al vespre a la casa conjugal. L’escena es desenvolupa sota el magnífic arc de l’entrada a la torre del jardí (Al quabbat al jadra) del palau del Governador a l’interior de l’alcassaba. Més tard, l’any 1892 va pintar una composició semblant a l’oli amb el títol Lalla Sodia el setè dia del seu casament (col·lecció particular).

Aquells anys, les seves aquarel·les tingueren força succés a Londres. Obres com Núvia berber (Museu Nacional d’Art de Catalunya; figura 4), exposada el 1883, que descriu amb una veracitat difícil de superar el caftà, les joies, les faccions i el maquillatge tradicional que porta la retratada, tingueren un ressò significatiu a la premsa britànica. Festa Issawa (col·lecció particular), exposada l’any 1885, fou molt ben rebuda per la crítica. Al diari The Times se li valorava el rigorós realisme, comparant-la amb l’oli Fanàtics de Tànger, d’Eugène Delacroix. Aquesta aquarel·la representa una de les tradicions religioses més cridaneres de la ciutat nord-africana: el seguici anual dels membres de la confraria dels Issawa, en el qual alguns dervixos assolien un estat d’impactant paroxisme. L’escena, que es va executar amb la combinació habitual d’aquarel·la i guaix, parteix d’un dibuix bàsic, precís i calculat, sense cap traça d’espontaneïtat. El color s’ajusta estrictament al to local i se cenyeix rigorosament a les formes, de manera que tot plegat aconsegueix una convincent versemblança propera a la de la fotografia. Tapiró va fer una descripció exacta del seguici; de fet, aquest quadre es pot considerar un significatiu testimoni visual. Val a dir que els santons i els dervixos interessaven els artistes i intel·lectuals europeus, ja que els consideraven els representants dels aspectes més atàvics de la religió islàmica, perquè els veien com l’antítesi del pensament positivista i materialista predominant a la societat occidental contemporània.

En aquell període va obtenir guardons significatius a diverses mostres institucionals: una medalla de segona classe a l’Exposició Universal de París del 1889; el mateix any, una menció honorífica a una exposició d’art espanyol de Londres; el 1893, la medalla única a l’Exposició de Chicago, i el 1896 va guanyar una segona medalla a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. El criteri dels jurats dels certàmens oficials, en general conservador, el va beneficiar en diverses ocasions. Li valoraven l’estil virtuós i la particularitat temàtica. Tanmateix, més d’un cop, la crítica de sensibilitat més moderna va manifestar reserves, perquè considerava el seu realisme com el resultat d’una ostentació inexpressiva de la seva extraordinària habilitat tècnica.

El 21 de juny de 1886 es va casar a l’església de la Puríssima de Tànger amb Maria Manuela Valerega Cano, tangerina d’ascendència italiana i andalusa nascuda el 1860. La parella adoptà un nen sefardita, Mesod Benitah, el qual després de la mort de l’artista i de la seva vídua va crear el Museu Tapiró situat al seu domicili de la plaça de la Font Nova, on es mostraven els quadres que havien romàs a l’estudi del pintor, la col·lecció d’obres d’altres autors, la biblioteca, els guardons i els objectes personals de l’artista. Aquest museu existí fins a la mort de Benitah a inicis de la dècada dels setanta del segle XX.

Durant anys, el pintor va viure una vida còmoda immers en l’entorn tangerí. A la ciutat era considerat un personatge il·lustre, fins i tot el carrer del seu taller portava el nom d’Estudi Tapiró. Cada primavera, abans de viatjar a Londres a vendre les aquarel·les fetes aquella temporada, convocava el cos diplomàtic, els periodistes i les autoritats de la ciutat per mostrar-los les peces. Arran d’això, els diaris tangerins publicaven crítiques sempre unànimes en els seus elogis.

A principis del segle XX, diverses causes van fer que la venda de les seves pintures decaigués substancialment i, en conseqüència, que patís dificultats econòmiques. A més, la seva salut va empitjorar i va haver de fer front a problemes respiratoris i cardíacs, la qual cosa li impedí viatjar a Anglaterra per comercialitzar les seves aquarel·les. La darrera estada a la capital britànica va tenir lloc la primavera de l’any 1903. Aquesta circumstància coincidí amb la pràctica desaparició de l’altra font de clients habituals, la dels visitants i turistes de Tànger, a causa del conflicte permanent i l’ambient d’inseguretat en què vivia aleshores el país magrebí. Altrament, les seves obres, cada cop més extemporànies, van tenir crítiques adverses en més d’una ocasió. En aquest sentit, cal dir que el pintor mantingué sempre els mateixos criteris artístics conservadors i subestimava els corrents pictòrics més contemporanis.

Tot i les dificultats, l’artista continuà enviant obres a exposicions i portant a terme iniciatives com l’estada d’un any a Madrid el 1907 per vendre les seves pintures. Fou aleshores quan, per encàrrec del ministre d’Instrucció Pública, l’Academia de Bellas Artes de San Fernando va dictaminar l’adquisició per a l’Estat dels retrats intitulats Parache, el ballarí de Marràqueix (figura 5) i Santó darcawi de Tafilalt, tots dos conservats al Museu Nacional del Prado. A més, a principis del 1908, el Círculo de Bellas Artes el nomenà soci honorífic, a la vegada que participava en la desena exposició biennal d’aquesta entitat. Allí va presentar el bust El santó darcawi de Marràqueix (Museu Nacional d’Art de Catalunya; figura 6), al qual el pintor es referia en l’àmbit domèstic amb el títol El negre de les conxes, i que exposà amb un títol llarg que feia referència a la militància anticolonial del personatge: Retrato del santón darcaguy, fanático moro de Marrakesh, ferviente y activo predicador de la guerra santa. La crítica madrilenya no va valorar l’aspecte documental del títol i li dedicaren alguns comentaris irònics.

Al darrer any de la seva vida, els seus amics, conscients del deteriorament de la salut del pintor, li van organitzar un petit homenatge el 19 de març de 1913. Pocs mesos més tard, a la una de la matinada del 4 d’octubre, Tapiró va morir a la seva casa tangerina a causa d’una insuficiència respiratòria. Els diaris de la ciutat li dedicaren les primeres pàgines amb articles laudatoris i el funeral fou multitudinari. L’artista va desaparèixer just quan el Marroc s’havia convertit en un protectorat. Havia deixat de ser un territori aliè carregat de misteri i s’havia convertit en una possessió colonial.

Obra

Masia (c. 1865), oli sobre tela (col·lecció particular); Camperola omplint un càntir (c. 1865), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Arribada dels dos poetes a la novena fossa [passatge de la Divina comèdia] (1866), oli sobre tela (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi); L’amor i el joc (1867), oli sobre tela (Museu Nacional del Prado); Migdiada a la Capella Sixtina (c. 1870), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); El cardenal (c. 1870), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Preparatius del casament de la filla del xèrif de Tànger (Palau del Governador) (1878), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Bandits àrabs (1879), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); El venedor de sal (1883), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Núvia berber (c. 1883), aquarel·la sobre paper (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Planté militar (1885), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Festa issawa (1885), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Atri oriental (1887), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Bellesa tangerina (1891), aquarel·la sobre paper (Nova York, Museu d’Art Dahesh); El santó darcawi de Marràqueix (c. 1895); aquarel·la sobre paper (Museu Nacional d’Art de Catalunya); El santó darcawi (1896), aquarel·la sobre paper (Doha, Museu Lusail); Núvia marroquina. Fàtima (1896), aquarel·la sobre paper (Doha, Museu Lusail); Trobadors (1897), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Ball gnawa (1897), aquarel·la sobre paper (col·lecció particular); Santó darcawi de Tafilalt (c. 1900), aquarel·la sobre paper (Museu Nacional del Prado); Parache, el ballarí de Marràqueix (c. 1900), aquarel·la sobre paper (Museu Nacional del Prado).

Obres destacades