Jordi Tell Novellas, nascut a Barcelona el 1907, es titula arquitecte a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1931, l’any de la proclamació de la República i del naixement del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). En aquest context, Tell no dubta a l’hora d’escollir l’arquitectura social, moderna i europea com a via d’expressió dels seus anhels. Probablement, el seu caràcter indòmit i refractari a les etiquetes no li permet associar-se al grup, però igualment practica una arquitectura d’arrel moderna des de les primeres obres. En són bones mostres la Casa Humedas (1931; figura 1), que era un xalet per a Jacint Humedas situat a Bellaterra, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental), i la piscina i el camp d’esports per al barri residencial de Valldoreix (1933), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
En paral·lel, inicia la militància política al Partit Nacionalista Català, del qual és nomenat candidat a les eleccions al Parlament català del 1934. El seu suport al govern de la Generalitat de Catalunya i a l’aleshores president, Lluís Companys, en els Fets d’Octubre del 1934 fan que s’hagi d’exiliar. S’estableix a Berlín (Alemanya), on amplia estudis i treballa amb l’arquitecte alemany Hans Poelzig. En aquesta ciutat, amb l’imparable ascens del nazisme de fons, el sorprèn el cop d’estat del general Francisco Franco contra la República. Al costat d’Eugeni Xammar, que era periodista i agregat de l’ambaixada espanyola a Berlín, detenen l’intent sediciós de sotmetre al feixisme espanyol l’ambaixada de la República i provoquen el canvi d’ambaixador. Aquest fet no passa desapercebut a la Gestapo, que el deté fins a vuit vegades en set mesos. L’assetjament policial culmina el març del 1937 quan és lliurat a Franco i reclòs durant quinze mesos a la Presó Provincial de la Corunya.
Quan surt de la presó es retroba amb el gallec José Caridad Mateo, de qui havia estat company d’estudis, que li ofereix la possibilitat de treballar al seu despatx. L’estiu del 1938 construeix la Casa Cervigón (figura 2), a Oleiros (la Corunya), una de les obres més significatives de l’arquitectura racionalista a Galícia. Poc després, tots dos són obligats a allistar-se a l’exèrcit franquista, del qual deserten. La matinada del 20 d’octubre de 1938, al costat de Rogelio, germà de José Caridad, i amb l’ajuda de quatre mariners abandonen Espanya a bord d’un vaixell de pesca i desembarquen al port de Brest (França). Tot seguit, entren a l’Espanya republicana per la frontera catalana i, un cop arribats a Barcelona, Tell és nomenat encarregat de Negocis de l’Ambaixada espanyola a Oslo (Noruega). A la capital noruega, en aquests mesos finals de la Guerra Civil, treballa en l’organització de l’ajuda humanitària a la República i en tasques d’espionatge militar informant el govern republicà de l’ajuda militar que Adolf Hitler envia a Franco. En aquestes missions col·labora un jove alemany refugiat a Oslo amb qui Tell ha fet amistat. Es tracta de Herbert Ernst Karl Frahm, militant socialista fugitiu dels nazis que en aquella època ja era conegut en els cercles clandestins amb el nom que el portarà a la fama com un dels estadistes clau del seu país: Willy Brandt.
Noruega reconeix el govern de Franco l’1 de maig de 1939 i, per tant, queda desmantellada la representació diplomàtica que Jordi Tell exercia al país escandinau. Malgrat això, decideix quedar-se a Oslo i buscar feina, ja que aquesta era la millor opció per a algú compromès amb la República i declarat en rebel·lia pel general Franco després de la fugida protagonitzada amb els germans Caridad Mateo. Sense abandonar l’Spania-Komite —i, per tant, l’ajuda als republicans desplaçats—, reprèn la seva carrera d’arquitecte: s’inscriu a l’Associació Noruega d’Arquitectes i comença a treballar com a ajudant al despatx de l’arquitecte noruec Hjalmar Severin Bakstad. Aquesta tranquil·la vida d’arquitecte a Oslo es veu alterada el 9 d’abril de 1940 quan Noruega és ocupada per Hitler i Jordi Tell és detingut altra vegada.
Pocs mesos després, s’escapa de la presó d’Oslo i es refugia a Suècia. D’allà continua la seva fugida cap a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el Japó i els Estats Units fins que arriba a Mèxic el 16 de juny de 1941. Establert a Ciutat de Mèxic, comença a treballar com a arquitecte a l’empresa constructora Bertran Cusiné, SA, dels catalans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné. L’any següent, sense abandonar Bertran Cusiné, obre el seu propi despatx d’arquitecte i, poc després, s’associa amb Josep Maria Xammar i Sala per crear Curvomex, una empresa de decoració i fabricació de mobles. Tres anys després comença un nou negoci com a administrador de l’empresa Indomex, dedicada a la importació i venda de confecció. A part de la seva carrera professional com a arquitecte, a Mèxic, Jordi Tell pot reprendre el contacte amb els vells amics de l’antic Partit Nacionalista Català i d’Estat Català i retornar al combat polític.
La seva vida, que era més o menys plàcida, fa un nou gir de cent vuitanta graus quan el 1946, finalitzada la Segona Guerra Mundial, el govern de la Segona República espanyola a l’exili es reorganitza i el nomena representant als països nòrdics i, per tant, ha de tornar a Noruega. El 1948 actua com a delegat oficial del Govern de la República a la reunió de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) a París (França), durant la qual s’impedeix l’entrada de l’Espanya de Franco en l’organisme internacional. Dos anys després, Espanya és acceptada. S’esvaeix el somni del restabliment de la democràcia i, de passada, desapareixen les possibilitats per als exiliats d’un retorn a curt termini. El desencís és total i absolut en les comunitats republicanes escampades pel món. Jordi Tell, derrotat en la seva lluita per aturar el franquisme des del terreny internacional, canalitza el desencís per mitjà d’un canvi personal radical. Abandona les tasques diplomàtiques, la família i la seguretat econòmica de la ciutat de Sarpsborg (Noruega), on residia, i es reclou en un petit illot (Hvaler) a l’estret de Skagerakk, al sud del país, on viu sense llum elèctrica assajant una vida naturista.
El 1961 torna al continent i a una vida més convencional. S’instal·la a Dilling i treballa a l’oficina de l’arquitecte provincial d’Østfold, on construeix equipaments públics. En són un bon exemple els pavellons de l’Hospital Mental de Veum a Fredrikstad (figura 3). A principis dels 1970 torna a la política activa i presideix l’agrupació del comtat d’Østfold del Partit Popular Socialista, escissió del partit laborista noruec. Tot això ho fa amb un ull posat a Catalunya: està subscrit a premsa catalana i manté una intensa activitat epistolar, entre d’altres, amb Manuel Serra i Moret, Josep Pallach o Josep Tarradellas, que eren destacats dirigents polítics a l’exili. Des de la seva jubilació (1974), alterna la seva residència entre Catalunya i Noruega, i segueix de prop —i de primera mà, gràcies a una correspondència freqüent— el retorn del president Tarradellas de l’exili i la recuperació de les institucions d’autogovern català.
Jordi Tell mor el 24 d’octubre de 1991 a la localitat noruega de Fredrikstad.
