Barcelona (Barcelonès), 8-8-1899 - Reus (Baix Camp), 12-9-1974

Pere Benavent de Barberà va ser un arquitecte singular perquè va ser un dels impulsors del funcionalisme a Catalunya i, a la vegada, un ferm defensor dels valors de la tradició constructiva i de l’art clàssic. Va néixer el 8 d’agost de 1899 a Barcelona i era fill de Gaietà Benavent i Abelló, natural de Barcelona, i de Magdalena de Barberà Vergés, membre d’una coneguda família de Reus. Va cursar el batxillerat al Col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp i l’any 1923 va finalitzar la carrera d’arquitectura a la Universitat de Barcelona. Formava part d’una generació d’arquitectes que, tot i partir del Noucentisme tardà i del monumentalisme, als anys trenta va contribuir a regenerar l’arquitectura catalana modernitzant-la i lligant-la a models que provenien del centre d’Europa i d’Itàlia.

Els primers anys, com la resta de companys, va estar molt condicionat per l’estètica beaux-arts, un gust molt estès a l’Escola d’Arquitectura i, en menor mesura, pel Noucentisme tardà. Entre els seus professors hi havia figures clau de l’arquitectura clàssica i referents del monumentalisme a Catalunya (Eusebi Bona, Amadeu Llopart o Adolf Florensa). Paral·lelament, mentre estudiava, havia treballat als despatxos del mateix Florensa, de Francesc Folguera i d’Enric Sagnier, experiència que, més enllà de proporcionar-li un contacte directe amb el món de la construcció, va reforçar el seu coneixement de l’art clàssic.

Entre els anys 1923 i 1929, en plena expansió urbana de Barcelona, Benavent va projectar nombrosos edificis d’habitatges, sobretot al districte de l’Eixample. Les seves primeres realitzacions revelen un llenguatge d’inspiració clàssica i monumentalista: plantes baixes amb encoixinats, façanes simètriques i l’ús de balustres, mènsules, frontons i altres recursos derivats del repertori clàssic, que reforçaven aquesta línia expressiva. Tanmateix, tot i una lleugera tendència a dissenyar façanes escenogràfiques, des d’un principi, els edificis de Benavent van mantenir un aspecte sòlid, equilibrat i adequat a la trama urbana, evitant una singularitat formal excessivament marcada.

Dins aquesta primera etapa destaca la Casa Barguñó (1926), situada al carrer del Doctor Joaquim Pou, per l’ús d’elements neobarrocs, com ara els marcs ondulats de les portes de la planta baixa, els carreus en punta de diamant i la llarga balconada contínua amb balustres sostinguda per mènsules. D’aquest mateix període data també la part arquitectònica del monument als Màrtirs de la Independència, en un dels murs laterals de l’església de Sant Sever, orientat a la plaça de Garriga i Bachs i iniciat l’any 1929. La intervenció de Benavent va consistir a dibuixar sobre el mur un doble arc que servia de marc per al conjunt escultòric que van fer Josep Llimona i Vicenç Navarro. L’arc central està sostingut per pilastres decorades amb puntes de diamant i coronat amb un frontó semicircular fragmentat. El monument, d’inspiració neoclàssica, s’integra en el teixit urbà de la ciutat antiga, al davant el claustre de la catedral de Barcelona.

L’any 1930, l’obra de Benavent va fer un gir cap a l’art-déco i cap a una concepció més moderna de l’arquitectura a la casa promoguda per la seva mare, Magdalena de Barberà, construïda al carrer de París, en ple Eixample de Barcelona (figura 1). Tot i que l’edifici encara conservava algun element decoratiu clàssic, com ara els frontons que rematen els dos extrems de la cornisa, s’hi aprecia una clara tendència a l’esquematització formal i decorativa. A la façana és visible la simplificació de les obertures o la planta hexagonal dels balcons, protegits amb baranes de ferro tubular. El mateix any, al projecte de casa d’habitatges per a Víctor Conill, a la part baixa del carrer Gran de Gràcia, dins la mateixa línia d’aproximació a l’art-déco, l’arquitecte va incorporar dissenys decoratius més elaborats sobre el mur del sòcol, les tribunes de la façana o la torre que corona la cantonada.

Tanmateix, l’etapa més genuïnament «déco» va ser curta. Al voltant de l’any 1932 i en endavant, Benavent, juntament amb un conjunt d’arquitectes titulats majoritàriament entre el 1920 i el 1926 (Pelai Martínez, Lluís Girona, Raimon Duran Reynals o Antoni Fisas), es van distanciar dels estils més decoratius (beaux-arts, neorenaixentista i, en bona part, també de l’art-déco) i van començar a explorar una síntesi entre l’arquitectura mediterrània i els corrents europeus moderns. A partir d’aquest moment, els seus projectes es van despullar d’ornamentació i van incorporar alguns dels principis del moviment internacional: confiança estructural, distribucions funcionals en planta i alçat, superfícies llises, ampliació d’obertures, etc. Tanmateix, segons explicava el mateix Benavent, el seu modernisme era selectiu, moderat i contextual i es resistia a abandonar la tradició clàssica i els valors humanistes. L’arquitecte s’oposava al sector més ortodox de l’avantguarda —el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) de Josep Lluís Sert, Joan B. Subirana, Josep Torres Clavé o Germà Rodríguez, entre d’altres— més per qüestions ideològiques que no pas formals. Insistia en la «petulància dels seus components més destacats» i els considerava massa polititzats i dogmàtics. Reivindicava, en canvi, un estil inspirat en la realitat local i no imposat com una fórmula universal.

L’exemple més significatiu d’aquesta evolució és l’edifici d’habitatges econòmics promogut l’any 1932 per Anna Maria Torres Riviere i projectat per Benavent sobre un solar en forma de V en una de les illes triangulars de l’avinguda de Gaudí (figura 2). L’edifici segueix un esquema molt semblant a la casa que, tres anys abans (1929), Josep Lluís Sert havia projectat en uns terrenys de la seva mare al carrer del Rosselló. Igual que l’edifici de Sert, la proposta de Benavent té dues façanes simètriques que expressen una distribució en planta també simètrica. A l’exterior, elimina de manera contundent elements superflus i aposta per una façana d’una gran senzillesa, articulada mitjançant la repetició, el ritme i la subordinació formal a la funció. A l’interior, hi ha quatre habitatges (dos per façana), de 65 metres quadrats, per replà amb una distribució que connecta de manera compacta menjador, cuina i terrassa. La principal diferència amb l’edifici de Sert és la terrassa, més gran, perquè Benavent opinava que aquest espai exterior és un element central de la casa. També, a diferència dels membres del GATCPAC, Benavent va voler ressaltar especialment la importància de la perdurabilitat de l’edifici, raó per la qual la façana està feta amb materials sòlids. Això permetia no haver d’arrebossar el mur exterior, la qual cosa disminuïa els costos de manteniment. Per aquesta raó, en aquest període era habitual que les façanes de les cases projectades per l’arquitecte lluïssin els materials en cru: maó vist, pedra i formigó. En són exemples, a més a més de les cases Magdalena de Barberà i Torres Riviere, que ja hem esmentat, els projectes Esquerdo Grau (1930; figura 3) o Cardona (1935), també a Barcelona.

A més, és important destacar que l’any 1934, coincidint amb la finalització de les obres de la Casa Torres Riviere, Benavent, que també era poeta i autor de textos costumistes, va publicar Com he de construir (figura 4), un manual que reunia coneixements pràctics sobre l’ofici de la construcció. El text, molt conegut entre arquitectes, mestres d’obra i altres tècnics, va tenir vuit edicions entre el 1939 i el 1971 —incloent-hi una versió en castellà (Cómo debo construir)— i ha estat considerat durant molts anys un llibre de referència per comprendre l’arquitectura des d’una perspectiva tècnica i ètica.

Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, Benavent, en un intent per distanciar-se encara més del racionalisme més auster, va optar per experimentar amb el classicisme modern, que llavors es produïa principalment a Itàlia amb autors com Giovanni Muzio o Gio Ponti. Aquesta tendència era igualment racional i moderna, però tenia una estètica més càlida i propera al mediterranisme. Tot i no ser un racionalisme estricte, els arquitectes italians combinaven funcionalitat amb elements que recordaven el passat clàssic i construïen composicions singulars.

Dins aquest corrent, l’any 1935, Benavent va projectar la Casa Jacint Esteva (figura 5), al passeig de Gràcia, un edifici d’habitatges que destaca per la seva compacitat volumètrica i per dues tribunes que delimiten el xamfrà i trenquen el ritme que dibuixen les finestres repetides en mòduls regulars. D’altra banda, els arcs de mig punt al coronament el relacionen amb el classicisme depurat de Muzio. El mateix 1935, l’arquitecte també va dissenyar la Casa Maria Cabra Urgell, al carrer dels Madrazo, amb una estètica i disposició de la façana similars.

El conjunt d’edificis anteriors a l’inici de la Guerra Civil és una mostra del posicionament ideològic de Benavent, segons el qual el funcionalisme no havia de ser una imposició estilística, sinó una eina útil que respongués a les necessitats de l’obra. Aquesta idea —basada en el que és més emocional o intangible que no pas formal— va travessar tota la trajectòria de l’arquitecte. Potser, per aquest motiu, els seus edificis sempre incloïen algun element decoratiu que recordava la voluntat de l’autor d’humanitzar l’espai. L’edifici de Torres Riviere, per exemple, un dels més emblemàtics i radicalment moderns, llueix a la façana un petit baix relleu de Víctor Moré. Moltes de les idees, l’arquitecte les va expressar en els seus escrits en revistes i diaris, com La Publicitat, Mirador, El Matí, El Correo Catalán o Arquitectura i Urbanisme.

És rellevant subratllar que, fins a l’any 1936, Benavent, juntament amb companys com Ramon Raventós, els germans Antoni i Ramon Puig Gairalt o Pelai Martínez, representava, al marge de l’avantguarda més ortodoxa del GATCPAC, una arquitectura feta a Catalunya connectada amb els corrents internacionals més avançats —Alemanya, Finlàndia, Itàlia o França—, però, com en altres àmbits de les arts i la cultura, va disposar de pocs anys per desenvolupar-la. La guerra va interrompre aquesta evolució, que correspon, sens dubte, a l’etapa més interessant d’aquesta generació. Després del conflicte, en el marc generalitzat d’un retrocés cultural, Benavent va aplicar un modernisme molt més matisat i, fins i tot, va utilitzar elements propis de l’eclecticisme clàssic proper, una altra vegada, al monumentalisme i al regionalisme.

En acabar la guerra, condicionat per les circumstàncies històriques del moment, Benavent va intervenir de manera puntual en la projecció o reforma de recintes religiosos (convent dels caputxins de Sarrià i cripta de l’església de Pompeia, ambdós el 1939, o l’altar major de l’església de la Selva del Camp el 1951, entre d’altres), però sobretot va rebre encàrrecs per dissenyar edificis residencials. En aquest àmbit, va projectar algunes cases unifamiliars en localitats com Sitges (Garraf), Rupit (Osona), Tordera (Maresme) o l’Ametlla del Vallès (Vallès Oriental). La majoria dels projectes adoptaven l’aparença de masies i altres tipologies de casa pairal. A Barcelona va fer, principalment, edificis d’habitatges, que va dissenyar amb formes sòbries i que recorden el racionalisme per l’ús de superfícies llises, com ara l’edifici del número 300 del carrer de Muntaner i altres amb un estil més eclèctic, amb elements clàssics, molt característic de l’arquitectura residencial de la burgesia de la ciutat a la postguerra. Entre aquests destaca la Casa Concepció Torras (1945) del carrer del General Mitre.

A partir dels anys cinquanta, quan el règim va iniciar una certa obertura i l’art es va reincorporar progressivament als corrents internacionals, Benavent i altres arquitectes de la seva generació (Ricardo de Churruca, Sixt Illescas, Raimon Duran Reynals o Francesc Folguera), que es movien gairebé sempre en l’àmbit de l’arquitectura residencial, no van saber reconnectar plenament amb la modernitat. La seva arquitectura va continuar oscil·lant entre una adaptació parcial al funcionalisme i la persistència de solucions eclèctiques i clàssiques: frontons, marcs a les finestres i volutes.

Un dels projectes més emblemàtics d’aquest període són els Col·legis Majors Sant Raimon de Penyafort i Nostra Senyora de Montserrat (figura 6), un equipament projectat l’any 1955 i que està format per dos cossos independents construïts amb murs d’obra vista sobre un sòcol pesant i sòlid, de pedra, decorat amb baixos relleus. Els dos volums són simètrics i estan separats per un eix central enjardinat i que deixa veure, des de l’avinguda Diagonal, la façana principal de la Facultat de Farmàcia, un edifici construït pocs anys abans (la primera facultat projectada a la nova ciutat universitària) i que està coronat per un gran frontó clàssic. La simetria estricta, la monumentalitat dels volums i la disposició axial responen clarament al llenguatge institucional propi de l’arquitectura oficial espanyola de postguerra condicionada pel franquisme.

De l’obra de Pere Benavent podem ressaltar que, al llarg dels anys, va mantenir un interès constant per combinar la modernitat amb valors clàssics, així com per adaptar-se als programes dels encàrrecs i a l’entorn amb la voluntat de mantenir la coherència del projecte. Les seves façanes sempre eren equilibrades, els volums estaven definits amb claredat geomètrica i els interiors responien a una distribució racional. Tant a l’inici com al final de la seva trajectòria, Benavent no va buscar la singularitat compositiva, sinó l’habitabilitat i la permanència mantenint una arquitectura de dimensió humana, domèstica i càlida. La seva contribució a l’arquitectura moderna a Catalunya va ser molt significativa i és inevitable preguntar-se com hauria evolucionat la seva obra sense l’esclat de la Guerra Civil.

Elegit acadèmic de número de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) el 10 de desembre de 1949, en va ser secretari general entre el 1951 i el 1954 i, també, entre el 1956 i el 1963. A part d’alguns discursos de contesta a acadèmics que hi acabaven d’ingressar, hi publicà els opuscles El escultor Borrell Nicolau: esbozo de su vida y de su obra (1951), Esbozo biográfico del académico D. Joaquín Renart García (1962) i Evocación del maestro Labarta en su vida y en su obra (1966).

Obra

Casa Miquel i Joan Sabat (1924, Gran Via de les Corts, 513, Barcelona): projecte de monument al Sagrat Cor (1924, Saragossa); Casa Assumpció Queraltó (1925, Gran Via de les Corts, 533, Barcelona); Torre Jaume Gassiot (1925, Eixample Malagrida, Olot); Casa Barguñó (1926, carrer del Doctor Joaquim Pou, Barcelona); Torre Agustí Mimó (1926, Cerdanyola del Vallès); Casa Joaquim Boada (1926, carrer de Calàbria, 73, Barcelona); Torre Germans Palou (1926, Cerdanyola del Vallès); Casa Marlà Lores (1926, carrer d’Ausiàs March, 75, Barcelona); Cases Salvador Torres Domènech (1927, carrer de París, 175-177, Barcelona); Casa Marlà Lores (1927, carrer de Roger de Flor, 96, Barcelona); Casa Joaquim Boada (1928, carrer del Comte Borrell, 130, Barcelona); monument als Màrtirs de la Independència (1929, plaça de Garriga i Bachs, Barcelona); Casa Magdalena de Barberà (1930, carrer de París, 145, Barcelona); Casa Josep M. Coll i Massaguer (1930, passatge de Marimon, 6, Barcelona); Casa Torre Daniel Roehrich (1930, Castelldefels); Casa Salvador Bonet (1930, rambla de Prat, 14, Barcelona); Casa Maria Esquerdo Grau (1930, carrer de Balmes, 220, Barcelona); Casa Joaquim Boada (1931, passatge de Marimon, 9, Barcelona); projecte per a la sala d’actes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1931, Barcelona); casa de pisos de Torres Riviere (1932, avinguda de Gaudí, 56, Barcelona); Casa Antoni Puvill (1934, Constantí); Casa Enric Xirinac (1934, carrer de Ros de Olano, 17, Barcelona); Casa J. Esteva Fontanet (1934, travessera de Gràcia, 158, Barcelona); panteó dels caputxins de Catalunya al cementiri de les Corts (1934, Barcelona); Casa Jacint Esteva (1935, passeig de Gràcia, 104, Barcelona); Casa Bordas (1935, carrer del Rosselló, 93, Barcelona); Casa Lluís i Rita Cardona (1935, carrer de París, 127, Barcelona); concurs d’idees per a la urbanització del parc de Montjuïc (1935, Barcelona); reconstrucció del convent de Santa Anna dels pares caputxins de Sarrià (1939, Barcelona); cripta del convent de Pompeia dels pares caputxins (1939, Barcelona); Casa Joan Xicola (1940, carrer de Balmes, 338, Barcelona); Casa Antoni Bosch Oliveró (1941, carrer del Comte d’Urgell, 53, Barcelona); Casa Manuel Fàbregas (1941, carrer de Muntaner, 300, Barcelona); reconstrucció de l’església parroquial de Sant Andreu de Palomar (1942, Barcelona); Torre Tomàs Abelló (1943, Sitges); conjunt industrial de Salvador Torres (1943, Flaçà); Casa Ruiz (1944, avinguda de la Riera de Cassoles, 55, Barcelona); Casa Torre Sans de Masinfern (1944, carrer de Ganduxer, 151, Barcelona); Casa Manuel Fàbregas (1945, carrer del Torrent de l’Olla, 202, Barcelona); Casa Torres (1945, cantonada dels carrers de Ganduxer i de Sant Lluís, Barcelona); ampliació de la casa adossada a l’ermita de Sant Cristòfol per a Eugeni d’Ors (1945, Vilanova i la Geltrú); Casa Benavent (1945, carrer d’Alfons XII, 22, Barcelona); Casa Riviere de Pons (1945, carrer de la Reina Victòria, 26, Barcelona); reconstrucció de la Casa Pelegrí (1945, Cardedeu); reconstrucció de la Casa Mascaró (1945, Sant Pol de Mar); edifici industrial per a Manuel Fàbregas (1946, carrer del Robí, 24, Barcelona); Casa Bosch Oliveró (1947, carrer del Comte d’Urgell, 51 bis, Barcelona); capella de Nostra Senyora de Montserrat (1947, camí de Gesa, Vall d’Aran); reconstrucció del Mas Vila de Barberà (1947, Reus); Casa Antoni Picó Domingo (1947, carrer de Ferran Puig, 44, Barcelona); Casa Torre Bosch Oliveró (1947, carrer de Roca i Batlle, Barcelona); habitatge estudi Benavent (1948, carrer d’Anglí, 28, Barcelona); Casa Benavent (1948, carrer de la Ciutat de Balaguer, 65, Barcelona); Casa Concepció Prats (1948, carrer de Pomaret, Barcelona); Casa Torre Abelló Ferrer (1949, Sitges); Casa Bonafont de Mitjans (1949, Arenys de Mar); restauració de l’ermita de Sant Fermí (1950, Flaçà); retaule per a l’altar major de l’església de la Selva del Camp (1951, Tarragona); Casa Erasme d’Imbert (1951, carrer Major de Sarrià, 5, Barcelona); Casa Torre Massó Vergés (1951, Cadaqués); reconstrucció de l’església de Sant Francesc (1951, Reus); projecte de clínica i hospital (1953, Santa Coloma de Queralt); projecte de Museu Fortuny (1954, Reus); altar del Sagrat Cor de Maria (1954, Girona); altar de Sant Josep (1954, santuari de la Mare de Déu de Núria); Col·legis Majors Sant Raimon de Penyafort i Nostra Senyora de Montserrat (1955, avinguda Diagonal, Barcelona); Casa Torre Massó Vergés (1955, carrer de Domínguez i Miralles, Barcelona); nau per a oficines per a Salvador Fontcuberta (1956, Benicarló); bloc de pisos per a la Caja de Ahorros para la Vejez (1957, carrer de Menorca, Barcelona); pavellons per a l’ampliació de l’Institut Pere Mata (1958, Reus); Casa Clarasó Seguí (1959, carrer de Villarroel, 14, Barcelona); asil (1962, Benicarló); Casa Torre Massó Vergés (1963, Rupit); bloc de cases per a la Caja de Ahorros para la Vejez (1966, Gran Via de les Corts, 1103-1105, Barcelona); edifici d’habitatges (1968, passeig de la Bonanova, 63, Barcelona); Casa Bosch Oliver (1971, carrer de Rocafort, 225, Barcelona).

Obres destacades