Alfons Borrell Palazón és un pintor abstracte català. La seva producció pictòrica, d’una gran coherència i solidesa, és una de les més destacades que s’han produït a Catalunya. Amb una continuada activitat expositiva des del principi de la dècada dels anys cinquanta del segle XX fins a la seva mort (2020), ha tingut una àmplia i generosa recepció crítica. Han glossat la seva obra crítics com Juan Eduardo Cirlot, Alexandre Cirici, Vicenç Altaió, George Raillard, Maria Lluïsa Borràs, Maria Josep Balsach, Pilar Parcerisas, Carles Guerra i Manuel Guerrero; filòsofs com Yves Michaud, i escriptors i artistes com Joan Brossa, Perejaume, Joaquim Sala-Sanahuja i Oriol Vilapuig.
Discurs biogràfic
Alfons Borrell va néixer al carrer de l’Atlàntida a Barcelona, al barri de la Barceloneta, però, quan tenia nou anys (1940), la seva família es va traslladar a Sabadell, on va viure i treballar sempre més. Després de fer diverses feines de joventut, l’any 1950 va completar el servei militar al Port de Pollença (Mallorca), on va assistir al taller d’Hermen Anglada-Camarasa, fet que va suposar un primer aprenentatge pictòric. Sobre la seva joventut, en ple franquisme, ell mateix va escriure en un text breu que porta per títol Biografia sense dates: «Joventut grisa entre el negre i el blanc, anys 1940-1950». I també «Res d’influències intel·lectuals ni conceptuals, només un camí solitari i inèdit amb alguna referència al poc que havia vist». De retorn a Sabadell, el 1952 es va incorporar a la rellotgeria familiar, situada a la plaça Major de la població, i es va matricular, com a alumne lliure i durant dos anys, al curs de dibuix natural de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. El 1953 va conèixer Rosa Sastre Boldú, que va ser la seva companya de vida. Havent decidit ja que el seu camí seria la pintura, entre el 1953 i el 1959 va participar en les edicions successives del Saló Biennal de Belles Arts, produït per l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, que tenia lloc a la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Després d’un primer moment, molt breu, figuratiu, aviat va virar cap a l’abstracció. Sobre aquests anys, a la seva Biografia sense dates va escriure: «D’una primera etapa postimpressionista després vaig passar a una segona etapa expressionista i a un canvi radical, l’abstracció (l’any 1955).» Havia trobat un llenguatge que enllaçava bé amb el seu univers interior i que li permetria construir un espai pictòric propi. El 1955 ja va participar amb Joaquim Montserrat en la creació de la Sala d’Art Actual a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i, dos anys després, va col·laborar en la revista Riutort, dirigida per Andreu Castells, també a Sabadell. El 1959 va conèixer Juan Eduardo Cirlot, que va escriure sobre la seva obra.
Les seves pintures inicials, obscures i inquietants, aviat van donar pas a teles més ascètiques i de color monocrom, ja plenament abstractes. En aquest primer moment, la seva pintura ja apuntava trets que acabarien sent constants en la seva obra i que Cirlot, l’any 1960, comentava a «Evolució de la pintura d’Alfons Borrell»: «Hem de citar la seva sobrietat profunda, l’anhel d’una extrema economia de mitjans d’expressió, tant per un gust franciscà per allò que és auster com per un interès tècnic a realçar als mínims mitjans expressius posats en acció.» També en aquest moment va fer dues intervencions (pintures murals) a Sabadell i Barcelona, que no s’han conservat.
El 1960 va formar part del Grup Gallot, al qual Cirici anomenava «la constel·lació de Sabadell». Conjuntament amb Borrell, hi havia Antoni Angle, Llorenç Balsach, Joan Josep Bermúdez, Manuel Duque, Josep Llorens, Joaquim Montserrat i Lluís Vila i Plana. Seguint el corrent —llavors innovador— de l’action-painting, van dur a terme diverses accions pictòriques en espais públics de Sabadell i Barcelona, com l’acció a la plaça de Catalunya del 26 de setembre, quan van pintar col·lectivament una bobina de paper de 75 metres davant d’un públic astorat. Si bé Borrell va produir obres amb signes i traços de pintura d’una acusada gestualitat, no s’hi acabava de sentir còmode. Ja de gran i amb motiu de l’exposició realitzada a la Fundació Joan Miró, de Barcelona, l’any 2015, explicava: «El Grup Gallot em va afectar molt, em va ferir i em va deixar desorientat perquè ells eren un grup de pintors molt revolucionaris i jo, en canvi, entenia la pintura com una altra cosa. Jo no volia que la meva pintura fos destructiva sinó que volia que fos constructiva. Però això ho vaig descobrir a còpia de temps.» En aquest moment (1960), va ser convidat per Cirici a participar en l’exposició inaugural del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, que era a la cúpula del cinema Coliseum. Després, Borrell es va casar amb Rosa Sastre Boldú i es va agafar uns quants anys de silenci pictòric (1961-1969), durant els quals van néixer els seus tres fills: Jordi, Ricard i Anna.
Després d’una dècada de recerca solitària i arribats els anys setanta, Borrell va tornar a la pintura i ho va fer simplificant la forma i el color i assolint una abstracció d’una gran radicalitat que ja no va deixar. El 1971 va participar en la creació de la Sala Tres de Sabadell, activadora de les avantguardes artístiques a la ciutat. El 1973 va substituir l’oli per la pintura acrílica. El 1975 va tenir lloc a Sabadell la primera exposició retrospectiva de la seva obra. L’any següent va participar en l’exposició «Pintura I», a la Fundació Joan Miró, on es va donar a conèixer com un dels principals representants de la nova generació de pintors catalans que treballava seguint les petjades de Joan Miró, Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada. En aquest moment (juny del 1976), Borrell va decidir titular les seves obres amb la data de finalització. El 1977 va entrar en contacte amb Lluís Maria Riera, director artístic de la Galeria Joan Prats, que va esdevenir la seva galeria, fet que li va permetre dedicar-se plenament a la pintura.
El 1978 va ser un any de consolidació. Borrell va presentar una exposició individual a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró i va col·laborar en la revista Èczema. Va ser seleccionat per participar en l’exposició «Seny i rauxa. 11 artistes catalans», al Centre Georges Pompidou de París. El 1979 va començar a exposar regularment a la Galeria Joan Prats, de Barcelona. Les amistats amb Joan Brossa, a qui va conèixer l’any 1977, i amb Maria Lluïsa Borràs i Perejaume li van obrir nous horitzons culturals. Des de llavors, sobretot a partir dels anys vuitanta, l’obra de Borrell va formar part de destacats esdeveniments a França (la seva primera exposició individual a París va ser el 1987), Alemanya, els Estats Units i el Japó. Entre el 1983 i el 1996 va ser professor de pintura a l’Escola Illa, l’escola municipal d’arts i oficis de Sabadell. En l’àmbit personal, la pèrdua de Rosa Sastre (1988) va portar-lo a un moment d’introspecció que va accentuar el radicalisme formal de la seva pintura.
A més d’obra pictòrica, Borrell va fer tres dissenys per al Teatre Estable de Sabadell (1982); va editar el llibre Trasllat amb Joan Brossa (1993); va posar imatges als poemes d’Arthur Rimbaud del llibre Vocals (2010), publicat per Edicions Origami; conjuntament amb Josep M. Mestres Quadreny, va dur a terme el projecte Trànsit boreal (2011), publicat per Tinta Invisible, i amb Perejaume va preparar la carpeta Pintors (1987). Interessat en el cinema, l’any 1964 va realitzar Aigua fosca, un film de sis minuts rodat en 8 mm, en un moment en què va col·laborar amb Tomàs Pladevall, Francesc Bellmunt i Benet Ferrer. Entre la seva activitat expositiva, que no va aturar mai, cal destacar l’exposició itinerant per Catalunya (Vic, Mataró i Lleida), titulada «Alfons Borrell o l’aura de la pintura» (1996), a cura de Manuel Guerrero i en el marc de la qual va fer unes obres específiques per al Temple Romà de Vic (Osona). L’any següent va formar part de la mostra «Pintura dels setanta a Barcelona. Superfície i color», que es va poder veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El 2006 es va inaugurar al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) l’exposició retrospectiva «Alfons Borrell o la celebració del color», comissariada per Manuel Guerrero, que, posteriorment, es va exhibir al Museu d’Art de Sabadell. El 2008, la Galeria Sis de Sabadell va fer una revisió de l’obra de Borrell sobre paper entre els anys 1960 i 1980 i el MACBA va adquirir, per a la seva col·lecció, un conjunt de dibuixos de finals dels anys setanta. Aquest mateix any, l’Ateneu Barcelonès, coincidint amb la restauració del seu edifici, li va encarregar una pintura mural, una obra permanent de grans dimensions per a l’entrada de l’auditori.
Coincidint amb el seu vuitantè aniversari, la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac (Maresme), va presentar una revisió de l’obra sobre paper del 1956 al 2010. Aquesta exposició també es va poder veure al Museu d’Art de Sabadell el 2013, any en què es va estrenar el documental Reconèixer Borrell, dirigit per Aleix Gallardet i produït per Pirinaigua Audiovisuals.
El 2014, dins la VII Nit del Galerisme, va rebre el Premi GAC, atorgat per l’associació Galeries d’Art de Catalunya (GAC). Va obtenir el guardó honorífic en reconeixement de la seva trajectòria i del seu «paper clau» en la difusió de l’art. En els darrers anys, preparava un important projecte d’intervenció a l’espai públic, al centre de Sabadell, amb el nom Escultura aèria, en col·laboració amb l’estudi d’arquitectura SausRibaLlonch, que no es va arribar a executar. L’any 2015, la Fundació Joan Miró va presentar l’antològica «Alfons Borrell. Els treballs i els dies», comissariada per Oriol Vilapuig i amb més de dues-centes peces que repassaven seixanta anys de trajectòria. L’última exposició la va fer a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Poc abans de morir, es va presentar el projecte Capella Blava, una intervenció artística en una antiga capella funerària del monestir de les Carmelites, al barri de Covadonga de Sabadell, que, més endavant, va passar a ser la seu de l’organització no governamental (ONG) Drapaires d’Emaús. Alfons Borrell va morir l’octubre del 2020, als vuitanta-nou anys.
De temperament reservat i discret, va treballar lluny de l’esfera pública. Si bé va exposar continuadament i va tenir una bona fortuna crítica, va ser arran de les exposicions monogràfiques dels anys 2006 i 2015 que la seva obra va ser més àmpliament coneguda. Les seves obres formen part de col·leccions com la Fundació Banc Sabadell, la Fundació Vila Casas, la Fundació Palau, la Col·lecció Gelonch Viladegut, el Museu d’Història de Girona, el Museu de Terrassa, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el Museu d’Art de Sabadell, el MACBA i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), entre d’altres.
Anàlisi crítica
El d’Alfons Borrell és un corpus expressiu de gran intensitat i solidesa. Partint de simetries i abstraccions gestuals, la seva obra ha experimentat una progressiva simplificació, sobretot a partir dels anys setanta. Amb grans superfícies monocromes —el color hi té un protagonisme estructural—, sovint centrades en una sola figura geomètrica o en un signe gràfic de mesura o acotació, el lirisme i l’austeritat despleguen una pintura més propera al paisatge interior o introspectiu que no pas a la voluntat de representació. El pintor Oriol Vilapuig, vinculat familiarment a Alfons Borrell i un dels millors coneixedors de la seva obra, en el catàleg de l’exposició que es va presentar a la Fundació Joan Miró, escriví: «La pintura de Borrell demana a l’espectador formes d’experimentació més que codis d’interpretació.» Més que objectes aïllats o tancats en ells mateixos, els seus quadres són manifestacions que s’obren al lloc. Ja des de la seva consolidació, a mitjans dels anys setanta, tot el seu treball es mou entre un moviment constant d’obertura o desbordament i de replegament, aquesta és la seva força. Arrelades a la natura entesa com una dýnamis (una força de transformació constant), algunes s’obren a aquesta energia i d’altres, quan Borrell renuncia al color i es val només del blanc i el negre, mostren un espai d’ordre i contenció en un llenguatge que es replega en ell mateix. A finals dels anys setanta, la seva abstracció es radicalitza d’una manera que li confereix una identitat pròpia dins del context artístic del moment. En el catàleg de l’exposició «Alfons Borrell. Els treballs i els dies», Carles Guerra escriví: «Allò que la pintura de Borrell reclama és aprendre a moure’s al seu voltant, com qui ocupa una zona de sensibilitat.»
En les primeres obres, que són dels anys cinquanta, mostra una primera abstracció amb intervencions amb tinta sobre una base monocroma, com Sense títol de 1959 (figura 1), on ja apareix la figura del quadrat, que amb el temps agafarà protagonisme, i un diàleg entre el blanc i el negre que mai no va abandonar del tot. Aquesta primera abstracció es fa gestual en obres com Sense títol de 1960 (figura 2): un llapis de grafit omple la tela com una extensió del cos. Tot i que mostra una certa afinitat amb l’expressionisme i l’automatisme del gest que practicava el Grup Gallot, aviat se’n va distanciar.
Des de finals dels setanta i en tot el treball posterior, les formes quadrada i rectangular prenen un lloc central, com si fossin aquestes mateixes figures que volguessin acotar l’espai, tant físic com meditatiu. Escriu Vilapuig en el catàleg esmentat: «L’aparició d’aquesta forma, que actua en alguns casos com a presència i en altres com a absència, genera un buit que ens obliga a fer un recorregut per l’experiència dels límits.» És el cas d’obres com Sense títol de 1978 (figura 3), que deixa només el perfil del quadrat, en blanc, al damunt d’un fons de color blau d’ultramar, una sola línia que travessa i marca l’espai pictòric. Un altre element constitutiu és l’ús del color. Bona part de les obres de Borrell són superfícies monocromàtiques en què una forma quadrada o rectangular emergeix com una figura metafísica. I és que Borrell mai no entén el color com una qualitat de l’objecte, sinó com un subjecte en si mateix. Un color que fluctua i es mou, surt del seu marc i ho envaeix tot. A més del verd (el verd fosc de l’aigua, qui sap si de l’estany amb peixos del seu estudi de Sabadell), el blau, el vermell o el rosa, és el taronja el color més habitual i amb una simbologia que el mateix artista explica i que recull Vilapuig: «L’ús del taronja en el seu treball representa simbòlicament la llum, però no la llum del crepuscle sinó la de l’aurora, que dona sentit a allò que neix com a forma de vida i esperança.»
Representativa de les teles de gran format dels anys vuitanta i noranta és l’obra Sense títol de 1985 (figura 4), amb un raig de llum que emergeix d’un quadrat verd (un dels seus altres colors habituals), com si vessés, sobre un fons obscuríssim. Respecte al diàleg amb la llum de les figures de Borrell, Perejaume va escriure en el catàleg de l’antològica del Museu d’Art de Sabadell el 1990: «És com si tota la llum vinguda de l’exterior […] es revelés inadequada, no ajustada a la llum interior que emana del fons de l’obra mateixa.» Aquest és ja el Borrell plenament consolidat. Com també ho és el de 15.XI.89 (1989; figura 5), on un quadrat vermell amb una forma superior lleugerament convexa sura damunt d’un fons gris amb zones blanques. El bon amic Joan Brossa, ja a la primera exposició de l’artista a la Galeria Joan Prats el 1979, condensava amb la seva veu poètica la força vibrant de la plàstica Borrell: «Pinta el buit i el llampec; de vegades dreça l’orella a la cinglera dels ecos i croquisa el silenci o amaga la tempesta en un esquema de vibracions.»
