Manuel Cusí i Ferret, fill de pare farmacèutic i mare de família benestant, va gaudir d’un entorn que afavorí i facilità el seu desenvolupament artístic. Després dels primers estudis, es va inscriure a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, on, entre el 1875 i el 1879, va tenir com a professors Ramon Martí Alsina, Claudi Lorenzale, Antoni Caba, Jeroni Faraudo, Lluís Rigalt i Josep de Manjarrés i on va obtenir diverses mencions honorífiques. Allí va beure de l’academicisme i la tradició imperants i seguí els cànons historicistes. Quan acabà els estudis, completà la seva formació a París (França), al taller del pintor acadèmic Léon Bonnat, considerat el retratista oficial de la III República. Cusí hi va viure l’ambient cosmopolita, que l’influí en l’aprenentatge i les vivències. Per això, en la seva obra parisenca defensa el que és veritable, defugint del que pugui semblar artificial o incert.
Acabada aquesta etapa, l’octubre del 1880 retornà a Catalunya i ja exposà a la Sala Parés juntament amb l’escultor Francesc Font i el pintor Santiago Rusiñol. Com feren altres joves artistes, es donà a conèixer en diferents mostres, com l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú del 1882. També retratà vilanovins benestants, com Dolors Font i Gumà (1881), i per a la Casa d’Empara de la ciutat, pintà el retrat del benefactor Josep Baró i Gibert (1885), per a qui feu el retrat de la seva esposa, Clotilde Güell (1885). També pintà el de l’escriptora i poeta Maria Josepa Massanés (1887), que cedí a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer per enriquir-ne el fons artístic. En aquesta institució, també es col·locà, a la cúpula central de la rotonda, el seu retrat de Magí Pers i Ramona (1899).
Aleshores, Cusí residia a Barcelona, al número 30 de la rambla del Centre (posteriorment, 37). Aconseguí fer-se ràpidament un nom entre els retratistes locals i començà a guanyar cert interès entre clients burgesos. Continuà exposant de manera regular: a la botiga de l’ebenista i decorador Francesc Vidal i, també, a la Sala Parés, on el 1884 participà en la Primera Exposició de Belles Arts amb els quadres Pesca i Estudi. Aquell any també pintà Sant Pau (1884), una de les seves poques figuracions de sants.
Participà en la Primera Exposició d’Aquarel·les, Dibuixos, Pintures a l’Oli i Escultures (1885) amb Carmen, un retrat de tema pintoresc espanyol que evoca el tipisme que tant agradava en aquella època, quan les representacions de noies vestides de chulas, manolas i majas es cotitzaven, ja portessin mantellina, pinta o traje de luces. Durant els anys següents, Cusí va produir nombroses obres d’aquesta temàtica, com Sevillana (1888), amb la qual va guanyar una tercera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona. Cusí també tenia la capacitat de fer el contrari, i a Puresa (1890) evocà la introspecció d’una jove que fa la comunió, que resolgué amb un efecte de la llum sobre la seva carn pura, reforçat amb una paleta cromàtica clara, gairebé espiritual.
A partir de la dècada del 1890, Cusí incorporà a la seva producció els espais privats que s’obrien a la mirada curiosa de l’espectador. Són escenes més íntimes i senzilles, que passen en uns espais sobris i extremament dignes, en què la figura femenina predomina en unes escenes de títols explícits. És el cas de Dauradores (1891), que presentà a la I Exposició General de Belles Arts. La peça fou adquirida per l’Ajuntament de Barcelona i la premsa de l’època ja la considerà una de les seves millors obres pel tractament de la llum i la bondat humana traslladada a una situació gens artificiosa (figura 1). Passà el mateix amb Al costat de l’estufa (1896), que presentà a la III Exposició General de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona, amb la qual guanyà una medalla de tercera classe. Aquesta darrera obra fou adquirida per l’Ajuntament de Barcelona (figura 2).
De la mateixa manera, Cusí va saber reproduir l’intimisme dels seus retratats, amb el qual potencià el caràcter i l’expressió, sovint en escenes totalment alegres i festives, que acompanyà amb un entorn on feia esclatar la joia de viure. Així, a quadres com Abans del ball (1892) o En Carnaval (1897), recreà escenes del Carnestoltes, assumpte que li donà molta fama, sobretot en interpretar belles noies vestides amb sedes de colors vius i intensos, a voltes emmascarades o amagades rere un ventall, suggerint una jove enigmàtica que, a mig camí entre la pudorosa coqueta i l’atrevida continguda, es transforma en allò que no és. Amb un gran domini de la figura femenina, sempre les situà en espais sumptuosos, en què els vestits, les brillantors i els llums de gas creen l’atmosfera idònia per al somni i la distracció.
Aleshores, Cusí tenia el taller al número 4 del carrer de Fontanella i, en pintar escenes que es produïen en espais tancats, començà a experimentar amb la llum artificial i les clarors simulades i il·lusòries. Són moltes les obres d’aquesta temàtica, com Ballarina (1892) o Coqueteria (1893), que Cusí presentà a l’exposició de l’Ateneu Barcelonès del 1893. En aquells moments, la premsa ja lloava les seves figures il·luminades amb llum artificial que tenien una sorprenent veritat. Un escenari inspirador d’aquest món serà el Gran Teatre del Liceu, del qual retratà les llotges i el Saló dels Miralls, espais que freqüentava la seva clientela burgesa. De fet, les llotges del Liceu li reportaren tanta feina que el pintor es feu construir al seu taller la rèplica d’un tros de la balconada del primer pis per poder copsar bé la llum i la disposició de les dames retratades. Són d’aquesta època escenes com Flirt (1897) o Entreacte (1899), en les quals evocà la celebració de la vida. També s’infiltrà a les bambolines, amb quadres com Al camerino (1895), que va adquirir el Cercle del Liceu (figura 3). Aquesta producció, que aparegué pels volts del 1900, estava molt en sintonia amb les temàtiques que captivaven altres pintors (des del txec Václav Brožík fins a l’italià Gaetano Bellei).
En aquest context, Cusí tingué una activa vida cultural i formà part de diferents entitats. Va ser membre de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès (n’era soci des del 1882), on actuà de secretari al costat del president Josep Puig i Cadafalch. Les dades registrals de l’entitat informen dels seus domicilis: primer, al quart pis del número 358 del carrer del Consell de Cent i, després, al tercer pis del número 162 (posteriorment, 86) del passeig de Gràcia. Encara el 1901, Cusí entrà a formar part de la Societat Artística i Literària de Catalunya i, juntament amb altres artistes, constituí la Penya del Safareig, un grup que es reuní a la Sala Parés fins al 1914.
El 1897, la Diputació Provincial de Barcelona li encarregà el retrat oficial d’Alfons XIII, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El quadre, que s’exposà a la Sala Parés, presenta l’infant d’onze anys vestit de cadet, assegut en una butaca de trets barrocs al costat de la corona i el ceptre, entre una escenografia de temps pretèrits, d’accent palatí amb cortinatges i columnes (figura 4). La premsa lloà la gran semblança i com els colors produïen un efecte harmoniós i sever en consonància amb la categoria del retratat.
A banda de presentar obra a la Sala Parés i a les exposicions oficials, Cusí mostrà de manera regular el seu treball al saló Exposició Robira, on exposà nombrosos retrats que conviuen amb pintures de Francesc Masriera, Rusiñol, Josep M. Tamburini, Ramon Casas, Arcadi Mas i Fontdevila, Apel·les Mestres, Francesc Miralles, Josep Cusachs, Dionís Baixeras, Modest Urgell, Joaquim Vancells o Lorenzale. D’aquesta època són algunes de les seves obres més conegudes, com Bombolles de sabó (1906) o Adornant la palma (c. 1910) —n’havia pintat una d’igual temàtica i títol que havia presentat a l’Exposició General de Barcelona del 1898. Participà en l’Exposición Nacional de Madrid del 1910 amb Rivals (1910), mostra on dos anys després presentà Reflexos (1912), seguint la temàtica de la dona i la llum artificial. També el 1910, amb motiu de l’Exposició Universal de Brussel·les (Bèlgica), presentà Dia de Rams a l’Exposició de Belles Arts belga i, paral·lelament, en ocasió del primer centenari de la independència de Mèxic, participà en l’Exposición Española de Arte e Industrias Decorativas de la capital mexicana, on guanyà una medalla i un diploma commemoratiu.
Enaltidor de la bellesa femenina, Cusí ja feia uns quants anys que havia decidit pintar la seva filla, Núria, que prengué com a model. La retratà en uns quadres plens de sentiment, com Fent puntes (1912), que exposà a la seu de la Societat Artística i Literària de Catalunya, i El peixet d’or (c. 1913) o Interior de cuina (c. 1912), que pintà a Tossa de Mar (Selva), on la família estiuejava. Tornà a aparèixer a Llegint (c. 1913) i a La filla del mar (1913), on sosté un barquet de joguina mentre, al fons, una porta oberta de la casa fixa l’horitzó cap a la platja i el mar. També és la protagonista a Banyista (c. 1913) i, finalment, a l’explícit quadre La filla del pintor (1913), aparentment inacabat i que signà el 1918, ja que, malgrat que està pintat a Tossa de Mar, Cusí decidí signar-lo a Barcelona, just després de la mort prematura de la noia, afectada de l’anomenada grip espanyola.
Aquest tràgic destí el feu abandonar la figura i començà a retratar la vida inerta, com Natura morta (1918), que es conserva al MNAC (figura 5). Aquest i altres bodegons, però, tingueren una producció curta, que exposà a la Sala Parés i a la botiga Prats Fatjó. Molt afectat pel traspàs de la filla i a causa de la mateixa malaltia, Cusí morí el 27 de març de 1919, encara en plenitud, amb només seixanta-un anys. Deixà sols la seva esposa, Roser Vilaró i Solà (1866-1947), i el fill Miquel (1905-1980), que es casà amb Margarida Ferret i Plana (1911-1980).
