Lleida (Segrià), 15-5-1889 - Barcelona (Barcelonès), 14-7-1968

Adolf Florensa i Ferrer va ser un destacat arquitecte català de la primera meitat del segle XX. Generacionalment, se situa entre els primers noucentistes (com Josep Puig i Cadafalch, Rafael Masó, Josep Maria Pericas o, en alguns aspectes, Josep Maria Jujol) i els arquitectes que als anys vint, dins el mateix corrent, es van orientar cap a una estètica neorenaixentista, com Lluís Bonet Garí o Francesc Folguera. La seva trajectòria presenta dues etapes ben definides. La primera la podem incloure en el Noucentisme, ja que participava de la voluntat de dotar l’arquitectura d’un caràcter cívic i ordenat amb referències a la tradició. La segona adoptava un llenguatge clarament neoclàssic o monumentalista i la va desenvolupar durant els períodes de la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la postguerra. La major part de la seva obra es concentra a Barcelona i sovint està vinculada a encàrrecs de famílies de l’alta burgesia (Cambó, Mateu, Vallet, Casades, entre d’altres), que apreciaven el seu domini d’un llenguatge depurat i la seva elegància formal. Florensa és igualment conegut per les nombroses restauracions que va dirigir des de l’Ajuntament de Barcelona, especialment al centre històric de la ciutat.

Fill d’un metge, va néixer a Lleida el 15 de maig de 1889 i es va traslladar a Barcelona el 1905 per iniciar els estudis universitaris. Es va formar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i es va llicenciar el 1914. Durant els anys de formació va viure l’efervescència cultural del Noucentisme, però també va rebre una influència decisiva de l’art clàssic, en part gràcies a la seva col·laboració amb el despatx d’Enric Sagnier, un dels arquitectes més vinculats a la burgesia i a una arquitectura d’arrel beaux-arts. En acabar els estudis, va ser nomenat professor de geometria descriptiva i, a partir de llavors, va desenvolupar una llarga activitat docent molt apreciada per alumnes i companys.

En la seva primera etapa arquitectònica, vinculada plenament al Noucentisme més institucional, va estar influït per una estètica neobarroca molt del gust de les institucions públiques (Mancomunitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) i d’alguns sectors de la burgesia més compromesa políticament. En aquest període, el Noucentisme aspirava a donar al país una imatge representativa a través de la reinterpretació d’una visió idealitzada de l’arquitectura popular del segle XVIII. Molt aviat, va col·laborar amb la Mancomunitat, per a la qual va projectar petites escoles en zones rurals de Lleida i va participar en el concurs de biblioteques públiques populars. Com ell mateix va remarcar, aquests primers encàrrecs el van posar en contacte amb figures tan rellevants com Eugeni d’Ors i el mateix Puig i Cadafalch.

Pel que fa a l’obra privada, les primeres construccions de Florensa també responien plenament al llenguatge noucentista. Un exemple notable és el conjunt de cases Martino (figura 1), a la Garriga (Vallès Oriental): edificis d’una sola planta, compactes i en disposició horitzontal, que incorporaven senzills elements decoratius neobarrocs a les façanes. En altres casos, com a la Casa Roses del carrer de Sant Pere Claver de Barcelona (1919), s’apreciava la influència de la Secessió vienesa, visible en la depuració ornamental i la preferència pels volums geomètrics. Durant aquests anys eren característics dissenys acurats de cobertes amb fort pendent, columnes i balustres estilitzades o pèrgoles que estenen visualment la planta baixa cap al jardí.

Aquesta oscil·lació entre el neobarroc i les tendències modernes procedents de l’Europa central (secessionisme o Moderne Bauformen) era present també en els primers edificis de pisos que va projectar a Barcelona. El seu primer gran client va ser Carles Casades de Còdol, membre d’una família lleidatana amb una notable fortuna, per a la qual Florensa va fer diverses promocions d’habitatges. El 1917, en un moment en què els noucentistes buscaven un equilibri entre modernitat i tradició mediterrània, Florensa va desenvolupar un primer projecte per a Casades al carrer de Provença (figura 2). De l’edifici destaca l’eix central, amb la portalada emmarcada per grans dovelles i arcs massissos que confereixen al conjunt una aparença austera, característica del neobarroc català. El coronament triangular i els ulls de bou allargats dels pisos superiors reforçaven aquesta imatge representativa.

Un altre client fonamental d’aquest període va ser Francesc Cambó, que, a través de la Immobiliària Catalana, SA, va encarregar a l’arquitecte de Lleida dos edificis d’oficines a la Via Laietana. En aquest encàrrec, Florensa va introduir solucions inspirades en l’escola de Chicago, tant en l’organització funcional de l’interior com en l’ús de materials i sistemes constructius. La Casa Cambó del número 30 del carrer (1921; figura 3) presenta una estructura de formigó armat i façana de fàbrica portant, mentre que l’edifici del número 28 (1921) té una estructura metàl·lica combinada amb murs portants. Tal com distingia l’escola de Chicago, els edificis transmetien una imatge essencialment clàssica: façanes simètriques, sòcols de pedra treballada, portals amb arcs de mig punt i una referència clara a l’arquitectura florentina. El ritme regular de les finestres als pisos alts evocava els primers gratacels nord-americans. L’element més característic del conjunt és l’àtic de la Casa Cambó, que allotja la residència privada del polític, concebuda com un veritable palauet renaixentista suspès sobre la ciutat i construït al voltant d’un ampli jardí el disseny del qual va anar a càrrec del paisatgista Francesc Mirambell. Anys més tard (1931), molt a prop d’aquestes cases, Florensa va projectar el Casal del Metge, un edifici entre mitgeres que seguia la mateixa ordenació jeràrquica estricta d’acord amb els principis beaux-arts i del neorenaixement florentí: sòcol, cos principal i coronament. En destaquen l’enteixinat horitzontal de la planta baixa i la galeria de la planta superior amb columnes clàssiques i rematada per un petit frontó.

A finals dels anys vint, coincidint amb l’adveniment de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, Florensa es va anar decantant per un estil d’arrel neoclàssic. En diverses ocasions, l’arquitecte havia verbalitzat la seva admiració per l’edifici de la Llotja, seu de la Cambra de Comerç i de la Reial Acadèmia de Belles Arts, obra emblemàtica del neoclassicisme català projectada per Joan Soler Faneca (1731-1794). Florensa ressaltava el caràcter atemporal de l’art neoclàssic i el contraposava a les individualitats i les excentricitats del Modernisme i les avantguardes. D’aquests anys destaquen encàrrecs per a clients com el farmacèutic Frederic Vallet i Xiró, per a qui va fer diverses promocions d’habitatge. Un dels edificis més importants d’aquesta etapa va ser la casa del número 413 de l’avinguda Diagonal. La façana de l’edifici, com era habitual, emfatitza la simetria a través d’un eix central molt marcat i una jerarquia dels diversos elements decoratius i les obertures. A la planta baixa s’obren grans arcs de mig punt i, a partir del primer pis, sobre la tribuna, hi ha l’habitual combinació de finestres amb arc rebaixat i balcons amb baranes de ferro forjat. Al coronament hi ha una galeria o llotja, de la qual sobresurt lleument una cúpula rebaixada.

En aquests anys, Florensa reforçava habitualment els eixos verticals amb columnes, arcs, frontons i cúpules discretes i hi incorporava balustres, gerros i altres elements ornamentals amb plena naturalitat. D’aquest període, cal esmentar el Palau Abadal (1927; figura 4), un edifici d’un Neoclassicisme rigorós inspirat en la Llotja, així com diverses edificacions públiques, com la Capitania General (1926) o el Palau de Comunicacions i Transports (1929, fet amb Fèlix de Azúa), que són més propers al monumentalisme.

Als anys vint i trenta, Florensa va assolir un notable prestigi professional i gaudia de molt bona acollida entre determinats sectors de la crítica. Rafael Benet a La Ciutat i la Casa (1925) va destacar el seu «ús discretíssim de l’ornamentació», mentre que Joan Sacs, a La Gaseta de les Arts (1930), valorava que, gràcies a ell, es va produir la «reinstauració dels estils acadèmics» com un retorn reconfortant enmig dels excessos moderns.

Tot i tenir nombrosos encàrrecs privats, l’arquitecte de Lleida va procurar mantenir també una presència continuada en l’àmbit de l’obra pública. L’any 1920, conjuntament amb Ricard Giralt Casadesús, va guanyar el concurs de l’Eixample de Lleida. Gràcies a aquesta col·laboració, va entrar en contacte amb Josep Goday, arquitecte municipal de Barcelona, i amb l’historiador Agustí Duran i Sanpere i, a través seu, el 1924, es va incorporar a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, des d’on va intervenir en la construcció de les escoles del parc del Guinardó (1921) i del Bosc de Montjuïc (1921).

El 1926, per mitjà de l’alcalde Darius Romeu (el baró de Viver), es va integrar a l’equip que formaven Antoni de Falguera i Joaquim Vilaseca i que llavors treballava en la reforma de la Casa de la Ciutat amb motiu de l’Exposició Internacional del 1929. Les obres van consistir, principalment, en el disseny de la nova escala d’honor, la reconstrucció de la porta renaixentista del Trentenari i la construcció d’un nou edifici d’oficines annex. Amb el mateix equip, va intervenir també en el trasllat de la Casa Padellàs a la plaça del Rei, l’excavació del subsol del mateix espai i la reforma de l’antic Hospital de la Santa Creu, on poc més tard es van ubicar les seus de la Biblioteca de Catalunya i l’Escola Massana. Aquest conjunt d’intervencions va ser l’origen de la dedicació de Florensa a la restauració del patrimoni històric.

Durant el temps de la República, en un moment en què, des de les institucions, es fomentava una arquitectura moderna i funcionalista, Florensa va adaptar alguns projectes a un estil proper al racionalisme —per exemple, la Casa Cambó a Gavà (Baix Llobregat) l’any 1935 o diversos projectes d’habitatge i escoles que no es van arribar a executar— sense abandonar del tot el seu gust pel classicisme en altres obres.

Després de la guerra, Florensa va rebre nous encàrrecs importants, com la nova Casa Casades a l’avinguda Diagonal amb la travessera de Gràcia (1942; figura 5). En aquest edifici, l’arquitecte va recuperar un estil sobri caracteritzat per l’ús de detalls clàssics i neobarrocs abstractes que semblen dialogar amb la seva primera obra per al mateix client, situada al carrer de Provença (1917). També és important esmentar el projecte ambiciós d’un grup d’habitatges que l’any 1946 van contribuir a reordenar la plaça de la Vila de Madrid, en els quals, per integrar-los en l’entorn, va aplicar un estil neoclàssic popular —o de transició amb l’eclecticisme— i decoracions amb plafons de terra cuita, similars als que havien fet servir els arquitectes de mitjan segle XIX en el mateix districte. Un altre projecte destacat va ser el monument als Caiguts (1953), fet conjuntament amb Joaquim Vilaseca, desmuntat després del període franquista. El projecte plantejava una escenografia amb un templet de planta semicircular amb una columnata que feia de fons a una escultura de Josep Clarà. En altres projectes, com ara l’Hotel Rosaleda d’Andorra (1941) d’estil neoregionalista, Florensa va mostrar també la seva capacitat per utilitzar recursos històrics, una tendència molt estesa durant la postguerra.

Amb tot, el gruix de la seva activitat en aquests anys es va centrar, principalment, en la restauració i reordenació del centre històric de Barcelona. Després de la mort de Falguera (1947), Florensa va consolidar el seu lideratge en aquestes tasques i, poc més tard, va ser nomenat arquitecte conservador de la ciutat antiga per l’alcalde Josep Maria de Porcioles. A través d’ell, es van intensificar les intervencions al barri vell en diversos espais emblemàtics, com les drassanes, les cases del carrer de Montcada, la plaça de Sant Iu o les muralles romanes. Ell mateix es va encarregar de deixar testimoni de les obres en la sèrie de llibres Conservación y restauración de monumentos históricos, de la qual va publicar tres volums que cobrien els períodes 1927-1946, 1947-1953 i 1954-1962, i Veinte años de labor en la conservación y restauración de edificios artísticos e históricos de Barcelona i altres monografies dedicades a les diferents obres de característiques similars.

Al llarg dels anys, l’obra d’Adolf Florensa mostra una gran habilitat per reinterpretar models clàssics amb simplicitat i mesura i amb respecte per la jerarquia dels elements que componen la façana. D’altra banda, la seva bona relació amb la burgesia i amb polítics i el seu càrrec d’arquitecte municipal de Barcelona el van convertir, en diverses etapes, en un clar reflex del gust del poder per l’art clàssic, del qual Florensa fou un ferm defensor.

Obra

Escola (1914, els Torms); escola (1914, la Masó); cases Martino (1914, la Garriga); projecte per a una biblioteca de la Mancomunitat (1916, Barcelona); Casa Isidor Romaní (1916, carrer d’Anglí, Barcelona); projecte d’un conjunt de cases barates per a Joaquim Castelló (1916, Barcelona); Casa Casades (1917, carrer Gran de Gràcia, 25-33, Barcelona); Casa Vallet (1917, carrer de Roger de Llúria, 84, Barcelona); Casa Casades (1917, carrer de Provença, 318, Barcelona); Casa Guitart (1918, carrer de Casp, 56, Barcelona); concurs per a l’Hospital Provincial de Lleida (1918); escola als Camps Elisis (1918, Lleida); Ateneu (1919, Tàrrega); recinte de lleure i esport —conegut popularment com a Joventut Republicana— (1919, Lleida); Casa Roses (1919, carrer de Sant Pere Claver, 15, Barcelona); cinema Miria (1919, passatge de Mercader, Barcelona); Casa Josep Maria Llobet (1920, els Prats de Rei); Casa Cambó (1921, Via Laietana, 30, Barcelona); Casa Cambó (1921, Via Laietana, 28, Barcelona); ampliació de l’Escola del Bosc (1921, Montjuïc, Barcelona); Escola Parc del Guinardó (1921, parc del Guinardó, Barcelona); Casa Florensa (1922, passeig de la Font d’en Fargas, Barcelona); Casa Vallet (1922, carrer de Provença, 293, Barcelona); Cercle Artístic (1922, Gran Via, Barcelona); Casa Vallet (1923, carrer de València, 230, Barcelona); Casa Casades (1924, Torroella de Fluvià); Casa Henrich (1924, avinguda Diagonal, 430, Barcelona); Casa Romaní (1924, carrer d’Aragó, 256, Barcelona); Casa Vallet (1925, rambla de Catalunya, 102, Barcelona); Capitania General (1926, passeig de Colom, Barcelona); Casa Vallet (1926, rambla de Catalunya, 49, Barcelona); Palau Abadal (1927, avinguda Diagonal, 668, Barcelona); Casa Artur Suqué (1927, Via Laietana, 47, Barcelona); Casa Guitart (1927, Navarcles); Casa Amorós (1928, carrer del Callao, 2, Barcelona); institut privat de recerca Ravetllat-Pla (1928, avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, Barcelona); Casa Vallet (1928, avinguda Diagonal, 413, Barcelona); Casa Morey de Semir (1929, avinguda Nostra Senyora de Vinyet, Sitges); projecte per a la Casa Casabó (1929, Sitges); Palau de Comunicacions i Transports (amb Fèlix de Azúa; 1929, plaça d’Espanya, Barcelona); estació del Nord (1930, Barcelona); façana del convent de la Mercè (1930, carrer de la Mercè, Barcelona); Palau de la Diputació de Girona (1930, pujada de Sant Martí, Girona); Casal del Metge (amb Enric Catà i Catà; 1931, Via Laietana, 31, Barcelona); projecte de cases barates per a una illa de l’Eixample (amb Antoni de Falguera i Joaquim Vilaseca; 1931, Barcelona); seu del Foment del Treball Nacional (amb Josep Goday; 1931, Via Laietana, 34, Barcelona); monument dedicat a Pi Margall (amb Joaquim Vilaseca; 1932, plaça del Cinc d’Oros, Barcelona); projecte per a la Casa Cambó (1932, Gavà); projecte d’escola (1932, Montgat); Casa Cambó (1935, Gavà); Casa Vallet (1936, carrer de Roger de Llúria, 126, Barcelona); casa de repòs per al combatent a Begues (1938); projecte per al Banco Español de Crédito (1939, plaça de Catalunya, Barcelona); Ajuntament de Cardona (1940, plaça de la Fira, Cardona); Casa Casades (1942, avinguda Diagonal, 598, Barcelona); Hotel Rosaleda (1941, Encamp); Casa Casacuberta (1945, passeig Marítim, Sitges); edifici d’habitatges per a la Caja de Ahorros y Pensiones (en col·laboració amb Carles Lamolla; 1946, plaça de la Vila de Madrid, Barcelona); Casa Bebié (1949, s’Agaró); Casa Puigverd (1950, carrer de Manuel de Falla, 32, Barcelona); edifici d’habitatges Nubiola (1950, plaça de la Catedral, Barcelona); Casa Aurora Florensa (1949, Sant Cugat del Vallès); monument als Caiguts (amb Joaquim Vilaseca; 1953, avinguda Diagonal, Barcelona); ampliació del castell palau Mateu (1944, Peralada); oficina per a la Caja de Ahorros y Pensiones (conjuntament amb Josep Brugal Fortuny; 1958, Andorra); Casa Josep Maria Valls (1962, s’Agaró); Casa Martinez Matilla (1963, s’Agaró); Casa Companyó (1967, s’Agaró).

Obres destacades