Santiago Mateu i Pla va ser un dibuixant de paisatges de formats mitjà i petit, a llapis i, sobretot, al carbó i a la ploma. Quan tenia deu anys, per motius de feina del seu pare, es traslladà amb la família a Badalona i el 1905 començà a treballar d’aprenent de comptable en una fàbrica de teixits de llana. Amb una marcada inclinació pel dibuix des de ben petit, que ja havien observat i estimulat els mestres de primària del seu Malgrat natal i de Badalona, el 1906 s’apuntà a les classes nocturnes de l’acadèmia de dibuix i pintura que havia obert feia poc el fill de l’amo de la fàbrica on treballava, l’artista badaloní Eduard Flò i Guitart, que va ser el seu mestre durant uns quants anys. A finals de setembre del 1909, va participar en una exposició de treballs fets per alumnes de Flò a Badalona. Molt probablement, aquesta va ser la primera vegada que mostrava obra seva en públic.
Si bé al començament va conrear també la pintura a l’oli, ben aviat optà pel dibuix —primer, a llapis i, poc després, també al carbó i a tinta—, sobretot de Girona (Gironès) i el seu entorn, zona que va estimar des que la va conèixer pels volts del 1911 i el 1912, quan, per la seva feina de comercial, se li va assignar la ruta que hi passava. Els paratges gironins de l’interior i de la Costa Brava i els jardins i alguns llocs de Badalona que tenia sempre a mà van ser des de llavors el seu centre d’interès principal.
Des d’un punt de vista estilístic, hi ha diferències notables entre els dibuixos localitzats dels primers anys deu i d’altres de la segona meitat de la dècada. Si en algun dels primers l’artista plasmava la realitat amb una certa ingenuïtat i encara es mostrava contingut en excés —més pendent d’aplicar les lliçons apreses que de volar sol—, uns quants de poc després mostren ja un segell propi, per bé que no tots segueixin un mateix patró. D’aquest moment hi ha dibuixos fets al carbó en què aquest llisca amb fluïdesa, d’una manera molt espontània i lliure, molt vehement i personal, que deixa de banda la contenció d’obres anteriors en benefici de més expressivitat. Molts són apunts de traços enèrgics i d’execució ràpida, que, a vegades, més que dibuixar les formes, les insinuen, com s’observa en l’obra La Devesa i el rec (figura 1). D’altres, en canvi, fets majoritàriament a tinta, amb una tècnica pròxima al puntillisme i alguns de concepte gairebé naïf, són obres d’elaboració lenta, meticulosa.
Durant la dècada dels anys vint, Mateu simultaniejà les dues maneres de fer. Són un bon exemple de la primera els carbons Lloret de Mar (figura 2) i Els tres campanars de Girona (figura 3). Amb el temps, però, cultivà més el puntillisme, com és el cas del dibuix a ploma Can Claris (figura 4). Ara bé, Feliu Elias, que signava amb el nom Joan Sacs quan escrivia sobre art i com a Apa quan ho feia sobre dibuix humorístic i caricatura i que va ser el defensor més destacat de l’obra de Mateu, preferia els dibuixos impetuosos i de traços enèrgics gràcies al vigorós tractament del carbó. Quan el 1917 Mateu exposà a la Sala Parés de Barcelona (Barcelonès) al costat de tres artistes més, entre els quals el gran Francesc Gimeno, Elias ja va escriure que es tractava d’un bon debut en el panorama artístic català. Aleshores, tan sols trobava que a algunes obres els faltaven matisos, perquè l’autor accentuava exageradament els negres. Amb el temps, però, un cop Mateu va saber controlar aquells excessos inicials, Elias sempre opinà que aquest havia estat un encert de l’artista, perquè havia demostrat una sensibilitat refinada per al contrast, del qual havia sabut treure molt partit. I afegia que, quan el practicà molt menys, no havia aconseguit l’efecte sorprenent d’aquells dibuixos tan saturats de negre. També són dels anys vint diversos dibuixos emmarcats per un semicercle, a la manera d’un ventall obert (Paisatge amb pi; figura 5), o per una forma ovalada que «tanca» el tema dibuixat, talment com si els hagués volgut donar una prestància especial, un aspecte distingit, com d’objecte de vitrina.
El 1920 es casà amb la poetessa Josepa Bori i Llobet, que era filla d’Antoni Bori i Fontestà, mestre, pedagog i escriptor badaloní, autor de Lo trobador català, un recull de poemes concebut perquè fos utilitzat en l’ensenyament del català a les escoles. El matrimoni freqüentà els cercles culturals de Badalona i, en menor mesura, de Girona. La passió de Mateu per dibuixar paisatges gironins li va facilitar el contacte amb persones del món intel·lectual i artístic d’alguns d’aquells indrets, amb un cert nombre de les quals va travar relació. És el cas, per exemple, d’Ignasi Melé, un metge de Cervera (Segarra) instal·lat a Tossa de Mar (Selva) que era membre de l’Institut d’Estudis Catalans, un gran excursionista, molt aficionat a l’arqueologia i descobridor de les restes de la vil·la romana d’aquesta població, o el de Josep Soler de Morell, considerat, a l’època, el seu cronista plàstic. D’entre els seus amics gironins, valorava molt l’amistat amb l’escriptor i polític Josep Puig i Pujades i, per sobre de tots, la que mantingué amb el periodista, escriptor, historiador i polític gironí Carles Rahola i Llorens, la prosa del qual trobava «serena i cisellada» i amb qui es cartejà diverses vegades.
Des del final dels anys vint desenvolupà una nova faceta, que va trobar molt plaent: la d’articulista més o menys esporàdic a la premsa badalonina i també a El Autonomista de Girona, on va escriure sobre artistes catalans contemporanis, com Isidre Nonell, a qui considerava un geni i un cas únic en la història de l’art de Catalunya, i sobre pintors gironins que reivindicava perquè eren poc o gens coneguts fora dels ambients artístics de la ciutat: Manuel Pigem i Ras; Josep Gelabert i Rincón, més conegut amb el nom de Mossèn Gelabert; Pere Mayol i Borrell, i Josep Aguilera i Martí. En l’article «El paisatge d’Olot i els seus artistes», parlava, sobretot, de Joaquim Vayreda i Vila, qui, per a ell, era el precursor a Catalunya d’una visió més moderna de la llum i dels colors; de Josep Berga i Boix, i d’altres artistes de l’anomenada escola olotina, a alguns dels quals retreia que interpretessin el paisatge de la Garrotxa de manera banal, com una postal, amb colors estridents i núvols de cotó fluix fets en sèrie. I en un article sobre Lluís Bagaria, a qui descrivia com un dels caricaturistes més importants del país de la primera meitat del segle XX, establia una comparació amb la manera de fer antitètica de Feliu Elias (Apa). D’aquest admirava el traç definit, d’un encaix just i exacte, i el seu humor corrosiu i àcid, i de Bagaria, el seu dibuix, d’un gran sentit decoratiu i l’humor finament irònic, càustic però subtil. També en va escriure sobre temes culturals diversos, especialment sobre la creació del Museu de Badalona, promogut per l’Agrupació Excursionista de la ciutat, del qual va ser un gran defensor.
Al llarg dels anys, Santiago Mateu va fer algunes exposicions individuals: a Malgrat, Badalona, Barcelona, Reus (Baix Camp) i Figueres (Alt Empordà). Amb tot, sempre va tenir poca vinculació amb el món artístic barceloní i va patir el silenci de bona part de la crítica, cosa que Joan Sacs considerava una incomprensió incomprensible.
A l’inici del 1935, Mateu tenia alguns projectes en perspectiva, entre els quals una exposició i la il·lustració d’un llibre de Carles Rahola. Però, inesperadament, a causa d’una broncopneumònia que el va tenir enllitat diversos dies, va morir al febrer, poc abans de complir els quaranta-quatre anys. Just un mes després, El Eco de Badalona li va retre homenatge i, en un fet insòlit, obrí en portada, amb una fotografia del finat, escrits de dinou persones que es dolien de la seva desaparició i donaven fe de la seva qualitat artística i humana. Entre d’altres, els autors dels textos eren Joan Sacs, Josep M. de Sucre, Carles Rahola, Mossèn Gelabert i Josep Puig i Pujades, que dos anys enrere havia inaugurat l’exposició de Mateu a Figueres per la seva condició de comissari de la Generalitat de Catalunya i que, aleshores, era a la presó per la seva implicació en els fets del Sis d’Octubre de 1934. També n’hi havia de diversos periodistes de la ciutat. Però disset mesos després de la seva mort, va esclatar la Guerra Civil, que va poder amb tot, també amb el seu record, i Santiago Mateu i Pla va caure aviat en l’oblit.
