Barcelona (Barcelonès), 1-5-1888 - Barcelona (Barcelonès), 23-12-1970

Esteve Monegal i Prat fou escultor, pintor i perfumista. Nascut al carrer de Montcada de Barcelona, era nebot de Josep Monegal i Nogués, industrial que fou alcalde de la ciutat. El seu pare, Ramon Monegal i Nogués, era propietari de l’empresa Drogues SAM i havia muntat unes escoles primàries a Barcelona, de caràcter catalanista. De segur que aquest exemple feu que el 1905 un Esteve joveníssim publiqués a El Poble Català articles d’un entusiasme utòpic per la pedagogia igualitària. Això el situava en una postura encaminada clarament cap al futur Noucentisme, quan aquest corrent estava encara en fase de formació. A més, aleshores col·laborà sovint amb escrits de caràcter literari —i, també, sobre art— i amb vinyetes a la revista Art Jove (1905-1906), signant com a Complexe. Quan Francesc d’A. Galí obrí la seva escola d’art el 1906, Monegal, que ja havia estudiat peritatge mercantil per acontentar la família i violí per gust propi, fou un dels seus primers deixebles. Val a dir que, en aquell moment i de manera ocasional, la seva faceta musical també va tenir projecció pública.

Dibuixà per a la revista feminista Or y Grana (1906-1907), on signava amb les inicials o amb el pseudònim Emili Montaner, al costat de Lluís Bagaria i Josep M. Junoy, amb els quals compartia taller. Eren dibuixos molt personals, molt estilitzats, sintètics i de contingut sovint deliqüescent i d’un decadentisme contingut. Tant aquests dibuixos com l’escultura Dionisius, de la seva primera època, mostren una certa proximitat a l’estil d’Ismael Smith, també col·laborador d’Or y Grana, que, curiosament, va ser el primer artista plàstic que Xènius va «nomenar» noucentista, tot i estar estilísticament ben lluny del que s’acabaria considerant el Noucentisme típic. Monegal fou aleshores un dels assistents habituals del taller El Guayaba, que es reunia a l’estudi de Joan Vidal i Ventosa.

Soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, en seria secretari el 1908. Admirava alhora la cultura grega i la música wagneriana i s’interessava per la filosofia de Plató o de Nietzsche. Decorà la coberta de la primera edició del II Llibre de sonets, de Josep Carner (1907; figura 1), i la de La montanya d’amethystes, de Guerau de Liost (1908), amb un dibuix d’aire més germànic que hel·lènic, que, per cert, desagradà força a Eugeni d’Ors. Això sol ja el vinculà estretament des de l’origen a dos noms centrals de la poesia del moviment noucentista, tot i que, vistos a principis del segle XXI, aquells dibuixos encara estiguin lluny de tenir el caràcter pel qual reconeixem les coordenades estètiques d’aquell moviment. Hi ha qui l’esmenta també entre els diversos il·lustradors del Primer llibre de les dones, d’Eduard Girbal i Jaume (1909), que, com ell, era col·laborador d’Or y Grana.

En aquest moment, Monegal compartia taller amb Ignasi Mallol i Francesc Vayreda, i amistat amb Josep de Togores, Domènec Carles —de qui ja havia estat company a l’escola primària de la Salle—, Manuel Cano i Manuel Fontanals. Centrat primer en la pintura —se li coneixen un autoretrat de joventut (c. 1907, col·l. Pagès-Monegal) i un paisatge (La riera, 1923, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]; figura 2)—, s’abocà autodidàcticament a l’escultura, art que la seva mare, Assumpció Prat Vila, morta quan ell encara era un nen, ja havia practicat com a aficionada. Aleshores, compartí taller amb l’escultor Joan Borrell Nicolau i començà a tenir com a ajudant i col·laborador Rafael Solanic, que seria sempre el seu deixeble més compromès. Continuà publicant textos teòrics al diari La Publicidad amb el pseudònim castellà Complejo (1910). Admirador de l’escultor Josep Clarà, aleshores resident a París (França), hi marxà —amb D. Carles i F. Vayreda— l’octubre del 1911 a rebre lliçons d’ell, amb la complicitat plena del seu pare. Tornà el juliol de l’any següent a Barcelona, on, tot seguit, s’integrà al grup Les Arts i els Artistes, que s’acabava de fundar, i, més endavant, s’aproximà a l’Escola de Decoració que Joaquín Torres-García tenia Sarrià (Barcelona, Barcelonès).

El 1914 feu una exposició individual al Faianç Català, que consolidà el seu nom i la seva significació d’artista noucentista. Hi mostrà vuit peces, entre les quals l’equilibradíssima Dona que es pentina (figura 3), que esdevindria la seva obra més difosa i un veritable emblema del Noucentisme més eurítmic. «Raça», «mesura», «classicisme», «Escola», «norma», «Renaixement» foren els conceptes esgrimits pel crític Martí Casanovas —un altre home vinculat a l’Escola de Decoració— en escriure sobre ell des del diari La Publicitat. No és d’estranyar, doncs, que la publicació del text teòric d’Eugeni d’Ors Oració de l’Institut (1914), primera memòria de les tasques de l’Institut d’Estudis Catalans, anés il·lustrada amb dibuixos precisament de Monegal (figura 4). Més endavant, una segona exposició individual —aquest cop, a la societat Athenea de Girona— marcà el seu contacte amb l’actiu nucli noucentista gironí encapçalat per l’arquitecte Rafael Masó i Valentí, per a qui esculpí l’estàtua La Pau (1914-1915), que presidia la Casa Masramon, a Olot (Garrotxa), projectada per aquest arquitecte.

La implicació de Monegal amb la idea d’escola i de classicisme fou intensa. De fet, el 1914 començà a redactar el Projecte d’una Escola d’Artesans de Belles Arts per formar «artesans complementaris de l’artista», que acabaria confluint en el projecte ambiciosíssim de la nova Escola Superior dels Bells Oficis, de la Mancomunitat de Catalunya (1915), dirigida per Galí, el seu antic mestre, i a la qual Monegal s’incorporà com a professor de modelatge.

Casat el 1916 amb Emília Bofill, Monegal compaginà obres escultòriques encara més ambicioses, classes a la nova acadèmia de dibuix d’Ignasi Mallol —hereva de la de Galí—, nous escrits i dibuixos publicats a La Revista i la vicepresidència del Cercle Artístic de Sant Lluc amb la creació familiar d’una empresa industrial: Myrurgia. Al principi, aquesta empresa formava part de la firma SAM, però el 1917 Myrurgia l’acabà absorbint per complet i, finalment, Monegal n’assumí la direcció. Les edicions de La Revista, que aleshores era un nucli cultural extraordinàriament representatiu del Noucentisme en què tenia un paper central l’esmentat Martí Casanovas —crític molt representatiu que després s’invisibilitzà en marxar a l’Amèrica Llatina—, anunciaren insistentment la publicació d’un llibre de Monegal, que ja no veié la llum.

Seria, doncs, la fàbrica de perfums Myrurgia la que absorbí tots els esforços de Monegal des d’aleshores. Si bé acabà pràcticament amb la seva activitat d’artista i de teòric «pur», no deixà de ser una nova empresa amarada d’art, en la qual, a més del producte de perfumeria, tota la part de disseny de flascons, publicitat, etc., fou acuradament controlada per ell amb una gran ambició i sensibilitat, tot i que amb una estètica menys estricta que la del Noucentisme que fins aleshores havia defensat. Molts artistes hi col·laboraren, però, per damunt de tots, cal consignar el dibuixant valencià Eduard Jener. La nova indústria va esdevenir de gran envergadura internacional i es va acabar instal·lant en un edifici dissenyat expressament per l’arquitecte Antoni Puig Gairalt, entre el 1928 i el 1930, que esdevingué un exemple magnífic de l’arquitectura moderna catalana, de transició entre el Noucentisme i el racionalisme del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

Monegal no abandonà del tot la pràctica de l’escultura, però es limità a fer retrats familiars i certes imatges religioses, especialment durant la postguerra, que, en principi, formaven part d’un projecte de dignificació d’aquest gènere escultòric. Ell dirigia el projecte, però l’execució l’exercien col·laboradors seus, com Francesc Juventeny i el castellà Restituto Martín Gamo (Resti), autor dels notables plafons de bronze (1948) de la façana principal de la fàbrica Myrurgia.

Admirador de Fídies, Policlet, Sandro Botticelli, Miquel Àngel, Velázquez, El Greco, Constantin Meunier, Aristides Maillol o Joseph Bernard, a Monegal, en canvi, li desagradaven Goya, Auguste Rodin o el Modernisme. Era un antiromàntic a la recerca d’un cànon i, per això, encaixà tant en el projecte ja perfilat del Noucentisme, fins al punt de ser-ne considerat un dels inspiradors més destacats (en la seva etapa inicial d’artista individual). En esdevenir empresari, amplià el seu ventall estètic en un sentit eclèctic, tant per convenciment com potser, també, per càlcul. Partí, a més, del classicisme noucentista, però, tot seguit, en les presentacions dels seus productes de perfumeria, s’obrí a l’orientalisme i al popularisme estilitzat que caracteritzaven una altra de les tendències més característiques de l’època: el Simbolisme tardà que aniria depurant-se fins a entroncar amb l’art-déco, que triomfà als anys vint, i que tingué una gran presència en els productes de Myrurgia en marques de títols ben explícits, com «Orgía» o «Maja» (1918) i «Maderas de Oriente» (1927) —totes tres de gran perdurança—, però també «Morisca» (1918), «Suspiro de Granada» (1923), «Goyesca» o «Hawaii» (1933).

Obra

Obra escultòrica (selecció)

Dionisius (c. 1909), talla de guix (Cornellà de Llobregat, antiga col·lecció de Rafael Solanic); Nu masculí (1911-1912), guix (Col·lecció Solanic-Martorell); De la font (1913), bronze (antiga Col·lecció Myrurgia); Dona que es pentina (1914), bronze (Fons Artístic Myrurgia); Joventut [cap femení] (1914), marbre (Col·lecció L. Blanc); Collidora (1914), marbre (col·lecció particular); La Pau (1915), pedra (Olot, Casa Ventós); Nu femení (1916), guix (Cornellà de Llobregat, antiga col·lecció de Rafael Solanic); Retrat del Dr. Jeroni Estrany (c. 1918), bronze (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); flascons de productes Myrurgia (en col·laboració amb Eduard Jener; c. 1922, 1923, c. 1925 i 1929, MNAC); Sant Salvador d’Horta (1930, església parroquial de Santa Coloma de Farners); Santa Anna, la Mare de Déu i el Nen (en col·laboració amb Francesc Juventeny; 1942-1943, església parroquial de Santa Anna de Barcelona); Santa Coloma (1944, església parroquial de Santa Coloma de Farners).

Obra escrita (selecció)

E. Monegal y Prat, «¡Fem escoles!» (El Poble Català, Barcelona, núm. 16, 25 febrer 1905, p. 2); E. Monegal y Prat, «Joliu pervindre» (El Poble Català, Barcelona, núm. 27, 13 maig 1905, p. 2); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 2, 30 desembre 1905, p. 31-32); Esteve Monegal y Prat, «La festa dels infants» (poema; Art Jove, Barcelona, núm. 3, 15 gener 1906, p. 44-45); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 3, 15 gener 1906, p. 54-55); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 8, 31 març 1906, p. 126); E. Monegal y Prat, «Caramelles dels infants» (poema; Art Jove, Barcelona, núm. 8, 31 març 1906, p. 127-128); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 10, 30 abril 1906, p. 158-159); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 12, 31 maig 1906, p. 196); E. Monegal (Complexe), «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 13, 15 juny 1906, p. 210-211); [E. Monegal (Complexe)], «Heterogenis» (Art Jove, Barcelona, núm. 14, 30 juny 1906, p. 226); E. Monegal (Emili Montaner), «Duas lleugeras meditacions sobre quelcóm que m’ha dit la “Aurelia”» (Or y Grana, Barcelona, núm. 10, 7 desembre 1906, p. 154-156); E. Monegal (Emili Montaner), «Altras lleugeras meditacións sobre la ratificació d’“Aurelia”» (Or y Grana, Barcelona, núm. 14, 5 gener 1907, p. 6-7); E. Monegal (Complejo), «Heterogéneos» (La Publicidad, Barcelona, 3 març 1910, ed. nit, p. 1); E. Monegal (Complejo), «Heterogéneos» (La Publicidad, Barcelona, 7 març 1910, ed. nit, p. 1); E. Monegal (Complejo), «Heterogéneos» (La Publicidad, Barcelona, 8 març 1910, ed. nit, p. 1); E. Monegal (Complejo), «Arte y artistas» (La Publicidad, Barcelona, 9 març 1910, ed. nit, p. 1); Esteve Monegal, «Notes marginals» (La Revista, Barcelona, núm. 24, 30 setembre 1916, p. 14); Esteve Monegal, «Assaig sobre la rehabilitació de l’habilitat» (La Revista, Barcelona, núm. 30, 16 gener 1917, p. 56-57); Esteve Monegal, «El que crec de Josep Obiols» (La Revista, Barcelona, núm. 34, 1 març 1917, p. 104); Esteve Monegal, «Vayreda, fill» (Vell i Nou, Barcelona, núm. 40, 1 abril 1917, p. 342-343).

Obres destacades