Barcelona (Barcelonès), 3-11-1855 - Buenos Aires (Argentina), 6-2-1935

Torquat Tasso Nadal és un dels escultors que participaren en l’eclosió de l’escultura aplicada i monumental a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Alhora, és una de les figures clau per entendre el paper exercit pels artistes catalans emigrats a l’Amèrica Llatina en els processos d’europeïtzació de les pràctiques artístiques nacionals a començaments del segle XX. Establert a l’Argentina des del 1898, desenvolupà bona part de la seva trajectòria professional en aquell país, on residí durant prop de quaranta anys, fins al seu traspàs (1935).

Tasso nasqué al barri de la Barceloneta i era fill de Teresa Nadal Caballé i del fuster Bartomeu Tasso Goudetet. Els pares de Bartomeu eren de Maó (Menorca), ciutat on l’avi, Lluís Tasso, d’ascendència italiana, s’havia dedicat professionalment a la música. Torquat començà la seva formació als aleshores denominats «estudis menors» a Llotja el curs 1866-1867, on consta inscrit a l’assignatura de dibuix d’aplicació. Entre el 1871 i el 1875, apareix entre els matriculats als «estudis superiors», a l’època en què Joan Roig i Solé s’ocupà de la Càtedra d’Escultura, després del canvi d’orientació docent d’Andreu Aleu. Tot sembla indicar que, durant aquesta etapa, freqüentà el taller de Rossend Nobas. El pas dels estudis d’aplicació als de belles arts no constitueix una excepcionalitat: era una evolució prou habitual entre els artistes del moment (particularment, entre els de classe treballadora, com era el cas de Tasso). Tampoc no resultava estrany que els escultors d’aquella generació fessin el salt a Madrid. Torquat Tasso s’hi va traslladar després de no obtenir la beca per anar a Roma (Itàlia) que atorgava la Diputació de Barcelona en la convocatòria de 1874-1875, que guanyà Antoni Fabrés. Finalment, el 1879, amb l’obra Narcís es mira en una font i s’enamora de si mateix, fou distingit amb el premi de Roma de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando. L’escultor romangué a la capital italiana, pensionat, fins al 1883.

Tasso aviat assimilà el repertori clàssic i el posà al servei d’un llenguatge propi, d’arrel acadèmica, però atent al naturalisme i permeable a registres simbòlics. En tornar a Barcelona, va participar en la decoració escultòrica dels espais de l’Exposició Universal del 1888, amb l’estàtua d’Antoni Viladomat (figura 1) i el fris lateral de l’Arc de Triomf dedicat a les Arts i les Ciències. Per al Palau de Justícia, va executar els frisos El Justícia d’Aragó, Al·legoria de les Ordinacions d’en Sanctacília, Al·legoria del Tribunal de les Aigües de València i les imatges de Papinià, de Gregorio López de Tovar i del cardenal Cisneros. També esculpí l’al·legoria de la Indústria del pedestal al monument dedicat a Joan Güell i Ferrer (1888). A Badalona (Barcelonès), el 1894 feu el monument a Vicenç de Roca i Pi de la Rambla i, un any després, s’inaugurava el consagrat a Evarist Arnús, a la plaça de la Vila.

Tanmateix, fou a l’altra banda de l’Atlàntic on la seva trajectòria agafaria plena volada. Tasso arribà a Buenos Aires l’hivern del 1898 atret per les possibilitats professionals que oferia el país en una època en la qual allà creixien exponencialment els encàrrecs i les oportunitats laborals per als escultors d’origen europeu. Buenos Aires era una capital cosmopolita, amb un teixit associatiu vinculat a les diferents comunitats d’immigrants ben actiu, una demanda creixent d’imatgeria cívica i commemorativa i on es desplegaven iniciatives per professionalitzar l’ensenyament artístic superior. La producció de Torquat Tasso, nacionalitzat argentí el 1904, s’orientà vers aquests diferents focus d’acció, motors d’algunes de les millors creacions de la seva trajectòria.

L’any 1899, la comunitat espanyola li confià la decoració efímera de l’acte d’exèquies d’Emilio Castelar a la catedral metropolitana de Buenos Aires. Tot sembla indicar que aquest fou el primer encàrrec que rebé l’escultor un cop instal·lat a Amèrica. Feu un cadafal en marbre, un escut i tres bustos al·legòrics en escaiola que representen Minerva, la Immortalitat i la Glòria. L’èxit del projecte, sens dubte, afavorí l’arribada de noves oportunitats professionals, que, durant els primers temps, es limitaren a peces de caràcter efímer i al disseny de medalles i altres elements distintius per a entitats privades. Podem atansar-nos a part de l’obra d’aquella etapa de transició gràcies a les fotografies encarregades per l’empresa d’olis BAU, que aparegueren a la revista Caras y Caretas entre el 1904 i el 1905, reproduïdes en un format pensat per ser retallat i bescanviat per postals originals.

Tanmateix, el veritable pes específic de Tasso s’explica en el camp del monument. Entre el 1901 i el 1929, va executar un volum considerable d’escultura commemorativa a l’Argentina, pensada per celebrar les gestes i perpetuar la memòria dels prohoms de la pàtria, en un context proper a la celebració del centenari de la independència argentina (1910). Aquí, amb el pas del temps, l’obra de Tasso experimentà una evolució: transità des de postures més clàssiques i acadèmiques fins a composicions més contemporànies, sempre dins de la figuració, sense abandonar mai el caràcter solemne i propagandístic inherent a la tipologia. Són bons exemples del primer estil de Tasso (malgrat l’amplitud cronològica): monument a Fray Cayetano Rodríguez, a San Pedro (1903); el dedicat a Mitre, a Chivilcoy (1907); a Gregoria Pérez, a Paraná (1910-1911); a Huergo, davant de la seu de l’avinguda Paseo Colón de la Facultat d’Enginyeria de la Universitat de Buenos Aires (1924-1925); el monument a Juan José Paso, a Buenos Aires (1910), o el de Carlos Pellegrini, a Chivilcoy (1909).

Finalment, en el monument a Echeverría (1905-1907), situat a la Plazoleta Juvenilia de la capital argentina (figura 2), s’observa ja certa independència respecte del model acadèmic més convencional, amb la introducció de naturalitat en el moviment i amb la plasmació dels sentiments del personatge representat. Aquí, Tasso se centra en la humanitat del protagonista i en la seva sensibilitat com a poeta i home de lletres, en un conjunt en què el pedestal, part essencial de l’estatuària pública vuitcentista, perd importància i passa a segon terme. El monument funerari al General Soler (1929; figura 3), instal·lat al cementiri de la Recoleta, de Buenos Aires, palesa també la voluntat de Tasso de defugir l’ús del pedestal.

El projecte més ambiciós i complex de l’artista és el monument al 20 de Febrer, a Salta (Argentina), iniciat el 1901 i inaugurat el 1913 (figura 4). S’erigeix en un indret on es desenvolupà un passatge rellevant de la guerra d’independència. Tasso guanyà el concurs per a l’erecció d’aquest conjunt, que mesura 24 metres d’alçada i que està compost per una base quadrangular sobre la qual s’aixeca una piràmide, rematada per un cos central coronat per una al·legoria de la Victòria. Per a l’execució de les diverses figures i relleus del monument, Tasso comptà amb la col·laboració de l’escultura Lola Mora, nascuda a Salta.

Tasso dissenyà els pedestals historiats de dos monuments dedicats al general San Martín, per a les ciutats argentines de Santa Fe i Corrientes (1902 i 1904-1905, respectivament). En aquests casos, només s’ocupà dels pedestals, perquè les estàtues de l’heroi nacional eren còpies de la cèlebre figura eqüestre de Louis Daumas. S’hi combina iconografia de clara tradició europea, amb motius procedents de l’imaginari nacional argentí (figura 5). Al monument al Sol de Mayo de San Andrés de Giles (Argentina), popularment conegut com a monument a la Llibertat (inaugurat l’any 1910), Tasso sintetitza formalment el pedestal rocós i atorga més protagonisme a l’al·legoria i als personatges de bronze, que, ara sí, són dissenys de l’escultor (figura 6).

Tot i que la seva aportació al camp de l’escultura aplicada a l’arquitectura és quantitativament menor, no deixa de ser interessant. Entre el 1907 i el 1911, Tasso confegí per al Club Español de Buenos Aires tres figures en bronze que dialoguen amb l’eclecticisme neoàrab de l’edifici: El geni alat, que corona la cúpula, i, per a la façana, La Recol·lecció i La Navegació. Són imatges al·legòriques amb un clar regust vuitcentista. Ja en la recta final de la seva carrera, entre el 1926 i el 1931, participà en la gran empresa escultòrica del Palau Ayerza (o Palau de la Legislatura), amb l’obra Al·legoria de l’Arquitectura, feta en pedra.

En paral·lel a la seva producció artística, Torquat Tasso es consagrà a la docència, tant en el marc del seu taller com, sobretot, en el context de l’educació universitària. El primer estudi de Tasso s’ubicà a les galeries del Bon Marché, al centre de Buenos Aires, mentre que el darrer es trobava a l’avinguda Gaona, en un edifici de planta baixa, que no s’ha conservat i que estava coronat per una estàtua alada concebuda pel mateix escultor. Hi passaren deixebles que protagonitzaran capítols rellevants de l’escultura argentina tant coetània com immediatament posterior: Hernán Cullen Ayerza, Rogelio Fernández Roberts, Alberto Lagos, Gonzalo Leguizamón Pondal, Juan Carlos Oliva Navarro o Antonio Sibellino.

El taller de Tasso era també un lloc de reunió, on socialitzava amb el seu cercle d’amistats, integrat principalment per periodistes, artistes i arquitectes argentins, com ara Juan José de Soiza Reilly, Rafael Barreda, Alejandro Christophersen o Fernando Fader. No va freqüentar particularment els cenacles catalans de la ciutat. Tampoc no participà amb constància en les exposicions nacionals de belles arts, però convé ressenyar-les, atès que hi mostrà maquetes de monuments i obra de col·leccionisme. Concorregué a la del 1914 amb el marbre Cervantes i el bronze Ensomni; a la del 1915, amb una efígie sedent de Florentino Ameghino en escaiola; a la del 1918, presentà Immortalitat, molt probablement, pensada com a escultura funerària, i a la del 1924, el bronze Bust d’A. G. i l’escaiola El braçalet. Aquesta part de la seva producció és prou desconeguda i es troba majoritàriament en col·leccions particulars, tot i que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) en conserva una selecció, entre les quals destaca Senza ucello, poverino! (1891). En l’apartat «Obra» d’aquesta entrada s’inclouen un seguit de peces de les quals tenim constància només gràcies a la premsa i a la recerca d’arxiu, fet que explica que en molts casos no se’n pugui precisar ni la localització ni els materials emprats.

L’escultor tingué tres filles i un fill. Rosina Tasso, una de les filles, va desenvolupar una carrera com a soprano a cavall entre Amèrica i Europa. El fill, Bartolomé Tasso, esdevingué escultor i també es dedicà, com el pare, a la docència universitària. La tasca de Torquat Tasso com a professor a la universitat mereix un capítol a banda. El 1901, menys de dos anys després d’haver arribat a Buenos Aires, va guanyar la Càtedra de Modelatge de l’Escola d’Arquitectura de la ciutat, càrrec que va mantenir fins que es va jubilar (1934), pocs mesos abans de morir. L’assignatura de modelatge en un programa com el d’arquitectura s’explica perquè, aleshores, el pla d’estudis de la carrera presentava una clara orientació artística per diferenciar-lo del d’enginyeria, que era més tècnic. Torquat Tasso participà, doncs, durant més de trenta anys, en la formació dels arquitectes argentins en un moment de transició dels models i paradigmes de la disciplina a escala internacional.

Obra

Escultura monumental i aplicada a l’arquitectura (selecció)

Monument a Antoni Viladomat (1887-1888), bronze (Barcelona); imatges de Papinià, de Gregorio López de Tovar i del cardenal Cisneros (1887-1915), pedra (Palau de Justícia, Barcelona); fris dedicat a les Arts i les Ciències (1888), pedra artificial (Arc de Triomf, Barcelona); frisos El Justícia d’Aragó, Al·legoria de les Ordinacions d’en Sanctacília i Al·legoria del Tribunal de les Aigües de València (1888), pedra de Montjuïc (Palau de Justícia, Barcelona); Al·legoria de la Indústria del pedestal del monument a Güell i Ferrer (1888), pedra (Barcelona); monument a Roca i Pi (1894), pedra (Badalona); monument a Evarist Arnús (1895), pedra (Badalona); monument al 20 de Febrer (1901-1913), marbre, pedra i bronze (en col·laboració amb Lola Mora; Salta); pedestal del monument a San Martín (1902), bronze, pedra artificial i pedra (Santa Fe de Rosario); monument a Fray Cayetano Rodríguez (1903), bronze i pedra (Buenos Aires); pedestal del monument a San Martín (1904-1905), pedra, pedra artificial i bronze (Corrientes); monument a Echeverría (1905-1907), bronze (Buenos Aires); monument a Emilio V. Bunge (1905-1911), bronze i pedra (Emilio V. Bunge); monument a Bartolomé Mitre (1907), bronze (Chivilcoy); El geni alat (1907-1911), bronze (Club Español, Buenos Aires); La Recol·lecció (1908-1911), bronze (Club Español, Buenos Aires); monument a Carlos Pellegrini (1909), bronze (Chivilcoy); La Navegació (1909-1911), bronze (Club Español, Buenos Aires); monument a Juan José Paso (1910), bronze i pedra (Buenos Aires); monument a Gregoria Pérez (conegut popularment com a Patrícia argentina; 1910-1911), marbre i pedra (Paraná); monument al Sol de Mayo (1910), marbre, pedra i bronze (San Andrés de Giles); Bust del coronel Baldrich (1917), bronze (Buenos Aires); monument a Huergo (1924-1925), bronze (Buenos Aires); Al·legoria de l’Arquitectura (1926-1931), pedra (Buenos Aires); mausoleu del general Soler (1929), marbre, pedra i bronze (cementiri de la Recoleta, Buenos Aires); sepulcre de Justiniano Posse (s. d.), marbre i pedra (cementiri de San Jerónimo, Córdoba).

Obres a museus i institucions patrimonials (selecció)

Narcís es mira en una font i s’enamora de si mateix (c. 1879), escaiola (Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid); Parella (c. 1880-1895), terracota (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Manola (c. 1880-1895), terracota (MNAC); El poeta Manuel de Cabanyes (1888), escaiola (MNAC); Manuel de Cabanyes (1889), escaiola (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Retrat del doctor Jordi Gudel Laplana (c. 1890-1918), terracota (MNAC); Senza ucello, poverino! (1891), bronze (MNAC); cartell per al concurs de les cigarretes París, titulat Pos fata resurgam (1901), aquarel·la sobre paper (fet amb Antonio Vacari; Museu de la Garrotxa); Ensomni (c. 1914), bronze (San Miguel de Tucumán, Museu Provincial de Belles Arts Timoteo Navarro); Bust del Dr. Joaquín Menéndez (s. d.), bronze (Pergamino, Biblioteca Pública Municipal Dr. J. Menéndez); Bust de Julià Romea (s. d.), bronze (Teatre Romea, Barcelona).

Altres obres (selecció)

Soldat ferit (c. 1876), escaiola (localització desconeguda); maqueta del monument a Dorrego (c. 1896, localització desconeguda); cadafal i figures al·legòriques per a les exèquies d’Emilio Castelar a la catedral de Buenos Aires (1899), marbre i escaiola (localització desconeguda); Retrat de cos sencer de Sarmiento (c. 1900, localització desconeguda); Les meves filles (c. 1904, localització desconeguda); Estudi de figura de perfil (c. 1904, localització desconeguda); Brises d’estiu (c. 1904, localització desconeguda); La recol·lecció de les olives (c. 1904, localització desconeguda); Bona… compra (c. 1904, localització desconeguda); Retrat d’Enrique Deputrón (c. 1904, localització desconeguda); Urna de l’himne argentí (c. 1905, localització desconeguda); Agripina (c. 1905, localització desconeguda); Eco de la Pampa (c. 1905, localització desconeguda); Triomf d’Aceite Bau (c. 1905), relleu (localització desconeguda); Bust de Goya (c. 1905, localització desconeguda); medalla del coronel Suárez, heroi de Junín (c. 1905), relleu (localització desconeguda); maqueta del monument a J. B. Alberdi (c. 1905, localització desconeguda); Réjane (c. 1905), relleu (localització desconeguda); Bust del general Levalle (c. 1905, localització desconeguda); Figureta sedent de C. Catalá (c. 1905, localització desconeguda); Florista portenya (c. 1905), relleu (localització desconeguda); Iguaçú (c. 1905), relleu (localització desconeguda); La Ira (c. 1906, localització desconeguda); maqueta del monument a Nicasio Oroño (c. 1906, localització desconeguda); maqueta del monument a Gutiérrez (c. 1909, localització desconeguda); medalla de Sarmiento (c. 1911, localització desconeguda); Cervantes (c. 1914), marbre (localització desconeguda); maqueta del monument a Florentino Ameghino (c. 1915, localització desconeguda); Immortalitat (c. 1918), terra cuita (col·lecció particular); El braçalet (c. 1924), escaiola (localització desconeguda); Bust d’A. G. (c. 1924), bronze i marbre (localització desconeguda); maqueta del monument al Quixot (c. 1926, localització desconeguda); maqueta del monument a Jorge Newbery (c. 1926, localització desconeguda); Retrat de Monner Sans (c. 1927, localització desconeguda); Nu o La model adormida (c. 1935, localització desconeguda); Amalia (c. 1935, localització desconeguda); Cap de nena (c. 1935, localització desconeguda).

Obres destacades