Manolita Piña Rubíes de Berenguer va ser xilògrafa i pintora en el marc del Noucentisme. Va néixer a Barcelona el 22 de febrer de 1883 en el si d’una família benestant, formada per Jaume Piña i Segura, home de negocis mallorquí que va fer fortuna a Cuba, i per Mercedes Rubíes de Berenguer, d’origen lleidatà. El matrimoni tingué dues filles, Carolina (1880-1965) i Manolita, que van rebre una acurada educació artística. Mentre que la primera va ser una gran afeccionada a la pintura i al dibuix, la segona ho va ser a la música (fins al punt que, fins a una edat avançada, mai no abandonà el piano).
Manolita Piña va conèixer Joaquín Torres-García l’any 1905, quan aquest acudí al domicili familiar per donar classe de pintura a la primogènita, lliçons a les quals Manolita s’incorporà. Aviat, la relació familiar entre els Piña Rubíes i els Torres-García es va estrènyer. Carolina es casà amb un bon amic del pintor, l’escriptor i professor Pere Moles Ormella (1878-1941), i la futura xilògrafa, amb Torres-García. Aquest segon enllaç es va celebrar el 20 d’agost de 1909 a la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova. D’aquesta unió van néixer quatre fills: Olimpia (Vilassar de Mar, Maresme, 1911 - Montevideo, Uruguai, 2007), Augusto (Terrassa, Vallès Occidental, 1913 - Montevideo, Uruguai, 1992), Ifigenia (Terrassa, Vallès Occidental, 1915 - Montevideo, Uruguai, 1994) i Horacio (Livorno, Itàlia, 1924 - Nova York, Estats Units, 1976). Tots quatre van estar vinculats al món de l’art.
Entre el 1909 i el 1920, la família visqué en diferents indrets de Catalunya, com Vilassar de Mar, Sarrià (Barcelona) o Terrassa. Sens dubte, el municipi vallenc fou el més significatiu. Als afores de la ciutat, concretament, a la carretera de Rellinars, Torres-García, amb el suport de Manolita, es feu construir una casa —ell mateix en va fer el projecte— inspirada en la masia catalana típica, però amb una gran influència de l’arquitectura emprada en els temples grecs, que batejà amb el nom de Mon Repòs. Hi van residir entre el 1915 i el 1919. És possible que la invitació de la inauguració fos dissenyada amb la participació de la xilògrafa.
El juliol del 1920, tota la família viatjà a Nova York. Hi romangueren dos anys. El 1922 van tornar a Europa per instal·lar-se a Livorno (Itàlia) i a Villefranche-sur-Mer (sud de França). L’any 1926 van triar París (França), on van viure fins al novembre del 1932 i el desembre d’aquell any es traslladaren Madrid. L’abril del 1934 arrelaren a Montevideo (Uruguai), país d’origen del seu marit, on Manolita va morir als cent onze anys.
Formada com a alumna de Torres-García, la seva curta trajectòria artística està marcada per una discreta participació en diferents projectes noucentistes impulsats pel pintor. Cal notar que abans del casament, el seu mestre de dibuix i pintura aleshores li va dedicar l’article «Una nova artista», aparegut en el número del 24 de novembre de 1907 de Feminal, la revista que dirigia l’escriptora Carme Karr. L’escrit s’il·lustra amb la reproducció de quatre fotografies: un retrat de Manolita Piña tocant el piano i tres dibuixos (escenes femenines de jardí) de la xilògrafa que respiren un cert to simbolista. Torres-García observa en el seu text que els treballs reproduïts són «interessantíssims per la seva femineïtat i sabor literari». S’afanya a afirmar que «això ja no són flors pintades a l’aquarel·la…», temàtica associada en l’època a la pintura femenina. Torres-García veu en Manolita Piña un potencial que pot contribuir al conreu de la xilografia noucentista, com es pot observar a la portadella de Notes sobre art, de Torres-García (1913). El boix, signat «M. P.», representa una figura femenina vestida amb una túnica clàssica que s’arranja els cabells (figura 1).
El 1913 la trobarem entre els alumnes de l’Escola de Decoració, fundada per Torres-García a Sarrià. Aquesta institució va impulsar un programa pedagògic que incloïa diverses disciplines, com la pintura mural, el gravat, la ceràmica, el modelatge i l’escultura. Entre els seus companys destaquen Josep Obiols, Manuel Cano, Carme i Enric Casanovas, Esteve Monegal i Lluís Puig. Testimoni del conreu de la xilografia noucentista són els tres boixos —sense títols— de Manolita Piña que apareixen recollits a Revista Escola de Decoració (1914) i a Recull de Treballs de l’Escola de Decoració (1915). Tot el conjunt s’inspira en la figura femenina des de l’ideal, de vegades, de la dona noucentista a través de l’advocació de la maternitat (dues dones i un petit infant, d’una banda, i una dona amb nadó, de l’altra) o bé de la civilitat i l’educació (dues dones al jardí, una dona asseguda en un saló o una dona llegint). D’altres apel·len a la idealització de la vida bucòlica, que es declina en les tasques de la vida al camp (figures 2, 3 i 4).
Entre el 1914 i el 1915 va deixar el conreu de les arts. Sovint explicava en les seves entrevistes que «no era convenient per a l’esposa d’un artista continuar pintant, ja que, si ho feia millor, això anava en detriment del seu espòs i, si ho feia pitjor, el podria avergonyir».
Després del decés del seu marit (1949) es va proposar com a objectiu vital treballar de valent en la creació d’un museu per preservar i difondre el llegat del «mestre». L’any 1951, però, va reprendre l’activitat artística amb la fundació del grup MAOTIMA, acrònim dels noms de les seves integrants: Manolita, Ifigènia —filla seva— i les pintores Otilia Villagarán i María Angélica Senatore, exalumnes del taller de Torres-García. L’associació es va dedicar al conreu del tapís constructivista a partir d’obres i dibuixos de Torres-García. Va veure el seu propòsit complert quan, l’any 1990, amb cent sis anys, va inaugurar el Museu Torres García, a Montevideo. El seu testament artístic es conserva a l’arxiu de la institució en una carpeta que preserva dibuixos i pintures a l’oli de petit format.
Per aproximar-nos a la seva fesomia, cal destacar que va ser model de moltes obres adscrites al classicisme de Torres-García, que la va retratar moltes vegades. Un dels retrats més rellevants —l’oli sobre tela Retrat de Manolita Piña (1912), conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (figura 5)— presenta el cromatisme ocre i terrós dels primers murals noucentistes que el pintor va fer per al Saló Sant Jordi. A més, Rafael Barradas —també uruguaià i gran amic de la família— li dedicà el retrat vibracionista Manolita (1918, oli sobre tela conservat al Museu Torres-García), i Pere Daura —també gran amic de la família—, Manolita (c. 1929, aiguafort sobre paper conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya).
L’any 2020, el Parlament uruguaià, en reconeixement de la seva tasca de recuperació patrimonial de Torres-García per al país, acordà batejar una escola bressol amb el seu nom.
