Pere Ynglada i Sallent va ser un dibuixant català de família vilafranquina nascut a Cuba, on el seu pare tenia negocis. Per part de mare era parent dels germans Pau i Manuel Milà i Fontanals, figures destacades de la Renaixença catalana. En tornar de Cuba el 1887, la família s’establí primer a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), on Pere fou alumne del pintor Ricard Clausells, que segurament va ser l’únic professor d’art que va tenir a la vida. Més tard, ja a Barcelona, la família tindria una gran ferreteria, que acabaria portant el nom Los Dos Leones, en la qual el dibuixant no deixà de tenir força presència, malgrat que el seu germà Artur era qui s’ocupava de la gestió principal.
Ynglada com a dibuixant fou, doncs, pràcticament autodidacte i mai no va pretendre ser un professional de la creació artística, malgrat que la perfecció del seu traç estava al nivell d’aquells que vivien precisament de dibuixar. Des de nen tingué una vida cosmopolita molt lligada a la dinàmica de l’empresa familiar, que el portà a viure a Nova York (Estats Units), a Remscheid (Alemanya) —formava part d’un pla patern per interessar-lo en el negoci de casa—, a Londres (Regne Unit) i, sobretot, a París (França), on, a part de diverses estades anteriors, es va establir el 1906; de fet, la capital francesa va esdevenir el seu domicili habitual la major part de la seva vida. Tot i la seva formació atípica, va saber sintonitzar amb persones clau del món més viu de l’art del seu temps, com Pere Romeu —l’home d’Els Quatre Gats—, Mariano Andreu, Ismael Smith o Eugeni d’Ors. Fou un dels assidus del taller Guaiaba, cenacle informal d’artistes joves que va tenir un paper similar, si bé menor, al que havia tingut Els Quatre Gats en el tombant de segle. Més endavant, com ja es dirà, en les seves visites a Barcelona, s’integraria en la famosa Penya de l’Ateneu Barcelonès.
Quan encara no havia consolidat el seu estil de maduresa, ja col·laborà a les principals revistes satíriques catalanes de començaments de segle, com ¡Cu-cut! (1903), L’Esquella de la Torratxa (ja el 1904), La Campana de Gràcia (figura 1), La Ilustración Artística i Poti-Poti (1906). Amb el seu estil més perdurable, també ho feu a La Campana Catalana (1908), Papitu (1908-1909), Picarol (1912), Iberia (1915-1918) —hi publicà dibuixos i també textos sobre la Primera Guerra Mundial—, Troços (1916-1917) —hi flirtejà fugaçment amb l’avantguarda—, Jordi (1928)…, normalment, però, d’una manera més aviat ocasional. En algunes d’aquestes col·laboracions signava els dibuixos com a «Yda», que era quasi més un acrònim que un pseudònim. En aquella època, de vegades tenia certa influència de Xavier Gosé, dibuixant català que vivia i triomfava a París. Feu també algun cartell (figura 2), però aquesta especialitat no fou significativa en la seva producció.
Si bé ja havia exposat alguns cops abans, la seva presentació pública més sonada va tenir lloc el maig del 1914 a través d’una exposició individual a la galeria del Faianç Català de Barcelona. Hi va mostrar una vuitantena llarga de dibuixos d’animals —especialment, els seus cavalls són extraordinaris (figura 3)—, de temes de circ, de gimnastes i de nus, a part d’un parell d’estampes calcogràfiques, art que, més endavant, va practicar molt poc i del qual, encara a finals del 2025, se’n coneixen pocs exemples (figura 4). Josep Maria Junoy el va incloure en el seu llibret Arte & artistas (1912), més literari que analític, però que era una mena de termòmetre del cànon de l’art català més viu del moment. Segurament a través de la seva amistat amb Quim Borralleras, a qui coneixia del Guaiaba, es vinculà a l’Ateneu Barcelonès, fogar cultural principal d’aquella Barcelona, i, malgrat no deixar mai de ser un diletant independent, el trobarem a diverses exposicions del grup Les Arts i els Artistes, en els anys vint i trenta, cosa que el vinculava decididament a l’hegemònic corrent del Noucentisme. El mateix Ors el va incloure en la seva nòmina «oficial» de noucentistes el 1914, en l’època en què li va fer la presentació de l’exposició del Faianç Català. Això quedava corroborat pel fet que Lluís Plandiura, el col·leccionista que en certa manera marcava el cànon de l’art català vivent del seu temps, va tenir diverses obres d’Ynglada a la seva col·lecció, que van acabar als fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
A París, on duia vida de dandi cosmopolita, era habitual als hipòdroms, als circs i a les sessions de jazz, i al Jardin d’Acclimatation del Bois de Boulogne (en dibuixava els animals). També es trobà sovint amb Pablo Picasso, Juan Gris —el recomanà com a col·laborador de Papitu—, Joaquim Sunyer, Josep Dunyach, Enric C. Ricart, Joan Miró —malgrat que confessava que no sintonitzava amb l’avantguarda— i, més endavant, amb Emili Grau Sala. A més, feu amistats amb André Lhote i el crític i col·leccionista Théodore Duret.
La seva alta posició econòmica va fer que, malgrat ser, sens dubte, un dibuixant molt personal i d’una gran qualitat, mai no actués com un professional de la creació artística. En canvi, se’l pot trobar al darrere de diverses iniciatives culturals que necessitaven suport material. Tanmateix, per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, en la qual demostrà la seva profunda francofília, tingué l’esma de fer de corresponsal gràfic al front: ho feu el 1918, prop del general Charles Mangin, on coincidí amb el periodista Gaziel i amb altres caps militars francesos (figura 5).
Fou comissari de la participació catalana en el Salon d’Automne de París del 1920, ajudat per l’escriptor Josep Pla, que després li dedicaria un dels seus «Retrats de passaport». Tanmateix, estigué en desacord amb la tria de peces de l’exposició que arribà a París: l’elecció s’havia fet des de Barcelona i, segons ell, precipitadament i sense criteri.
Bon coneixedor de l’art oriental, que descobrí al Museu Guimet de París i al Museu Britànic de Londres, preparà amb l’antiquari Charles Vignier, en col·laboració amb Feliu Elias —els unia un «comú vici extremo-oriental» i mantingueren molts anys contactes i un llarg epistolari— i Joaquim Folch i Torres, una gran exposició d’art xinès a Barcelona. La mostra, però, no es va arribar a celebrar, perquè va començar la dictadura de Primo de Rivera. Ynglada esdevingué un destacat col·leccionista d’art oriental.
Malgrat la seva condició d’amateur distingit i de viure lluny de Catalunya, Ynglada formà part de més grups significatius d’artistes catalans, com ara la Penya del Colón, que Lluís Plandiura presidia a l’hotel barceloní d’aquest nom. Per això, Xavier Nogués i Manuel Humbert el representaren al famós retrat col·lectiu mural del 1933, que estava penjat a l’esmentat hotel fins que, amb l’esclat de la Guerra Civil, fou destruït per grups violents d’extrema esquerra, que veien en els representats només un grup de burgesos.
Quan no era a Catalunya ni a París, havia passat temporades a les poblacions franceses de Luishon (1910 i 1920), Estrasburg (1919), Samois-sur-Seine (1922), Maisons-Laffitte (1924), Chamonix (1925), Annecy (1925) i Deauville (1928), així com a Amsterdam (Països Baixos, 1922) i Londres (1925), entre d’altres.
Quan va morir el seu germà —un parell d’anys després de la fi de la Guerra Civil espanyola—, s’establí de nou a Barcelona per fer-se càrrec directament del negoci familiar. Anys després, en morir ell sense descendència, per decisió seva, quedà constituïda la Fundació Ynglada-Guillot —pels cognoms d’ell i de la seva esposa, la francesa Georgette Guillot, que morí abans que ell. Des del 1959, la principal activitat d’aquesta fundació ha estat la concessió anual d’un premi de dibuix, que esdevingué molt prestigiós i que han guanyat noms destacadíssims de la seva generació i de les posteriors, com Montserrat Gudiol, Cesc, Francesc d’A. Galí, Josep Amat, Ramon Calsina, Francesc Domingo, Josep Maria Subirachs, Eduard Arranz-Bravo, Armand Cardona Torrandell, Josep Hurtuna, Josep Pla-Narbona, Jordi Alumà i Simó Busom, entre molts d’altres. Des del 1987, després de quatre anys d’inactivitat per circumstàncies adverses, la Fundació fou traspassada a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que ha continuat mantenint anualment la convocatòria del premi.
L’exposició que se li va dedicar al Palau de la Virreina de Barcelona l’abril del 1959 reuní més de sis-centes obres (bàsicament, dibuixos seus, però també algunes peces d’altres artistes molt vinculats a ell). Aquesta mostra va ser, de fet, la consagració pública —bé que pòstuma— d’un artista molt valuós i representatiu, a qui el gran públic no tenia gaire present, perquè es bellugava només per cercles exquisits i al marge del mercat de l’art.
Ynglada rebé la influència confessada de Théophile A. Steinlen, d’Edgar Degas, d’Henri de Toulouse-Lautrec, de Leonetto Cappiello o de Hermann-Paul. Inicialment, era força mimètic amb l’estil dels acudits gràfics propis de les revistes franceses, però aviat no els imità servilment i el seu estil, que aplicà a apunts que copsaven àgilment la fugacitat de l’instant —fets normalment amb pinzell i tinta xinesa, d’una elegantíssima factura basada en un traç molt sintètic i un perfum decididament japonès—, esdevenia intensament personal.
