L’iniciador del corrent realista a Catalunya va ser Ramon Martí Alsina, però el grup de pintors d’Olot foren els que van portar l’avantguarda en la representació del paisatgisme al país gràcies als seus privilegiats entorns. L’escola d’Olot és considerada la Barbizon catalana i l’inici del concepte modern de pintura al país, afirmació que va proposar inicialment Raimon Casellas entre els segles XIX i XX i que continua vigent ben entrat el segle XXI. L’iniciador garrotxí va ser Josep Berga i Boix, tot i que el pintor que va aconseguir les millors obres va ser Joaquim Vayreda, autèntic ambaixador del grup olotí. Tant Berga com els germans Vayreda —Joaquim i, sobretot, Marian— van escriure que els ajudava a tenir sensació de pau, equilibri i harmonia, els grans mites de l’escola d’Olot.
Josep Berga i Boix va néixer en una humil masoveria anomenada La Costa, de l’antic poble de la Pinya, integrat al municipi de la Vall d’en Bas l’any 1968. Va ser el primer noi d’uns pagesos que van tenir deu fills. De ben petit ajudava a les feines que es presentaven a la casa, quan el treball dels infants en els ambients rurals era habitual. Un fet casual va propiciar que els nens del poble tinguessin la possibilitat d’escolaritzar-se, ja que uns franciscans exclaustrats per la desamortització de Mendizábal van fer classes als nois en tornar a viure a la casa pairal, el mas Serrat de la Pinya. Els seus pares eren analfabets, com la majoria de la gent del camp, ja que no hi havia mestres en els pobles rurals, però van ajudar els nois perquè poguessin «saber de lletra», cosa que ells no van tenir ocasió d’aprendre.
Aquests frares van veure en Berga aptituds per a l’estudi i li van recomanar —o van propiciar— l’entrada al seminari del bisbat de Girona, l’única manera de poder ampliar els coneixements adquirits. A mitjan segle XIX, els seminaris van ser una font d’instrucció importantíssima, que suplien la manca d’ensenyaments oficials. Donada la gran quantitat de joves que escollien aquest camí, el bisbat tenia unes preceptories, que eren uns estudis inicials al clergat, repartits en diferents ciutats (entre elles, Olot), en les quals impartien llatí i retòrica agrupades sota el nom de humanitats i dedicades primordialment a l’aprenentatge de l’expressió i la llengua clàssica. D’aquesta manera, no quedava col·lapsat el seminari i, a més, es reduïen els aspirants al sacerdoci, ja que en els primers cursos es produïen baixes, sobretot per manca de capacitats. Berga escriví que «Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l’un com l’altre» i continuà explicant que «tiravam per capellans, perque’ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostres familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á voltes barrejat ab favas y blatdemoro».
La preceptoria d’Olot estava ubicada a l’Hospici, un gran casalot de molts metres quadrats, que acollia diferents institucions, com l’escola de dibuix. D’aquesta manera, Berga va poder ampliar uns coneixements que l’havien motivat des de petit, quan va veure un noi que dibuixava a la pairalia del Serrat. Ell va ser qui li va fer agafar el llapis per primera vegada. Així doncs, els primers anys de formació a Olot va ser alumne dels dos centres docents, que estaven de costat; de fet, anava a dibuix d’amagatotis, ja que els capellans el renyaven perquè es distreia dels estudis.
Es va formar a l’Escola de Dibuix d’Olot, un centre que ha estat d’una reconeguda labor educativa. Quan Berga va entrar-hi, el mestre era Narcís Pascual, un continuador dels corrents neoclàssics de les acadèmies. Copiaven gravats en carbonet, després caps i mans de guix i, per acabar, feien figures senceres. Amb el mestre Pascual, Berga va aprendre la pintura al tremp, que li va servir per pintar esglésies i estances de les cases senyorials de la zona, un modus vivendi que practicà d’adult. Escriví: «á no haver sigut el senyor Pascual es casi segur que ni l’un ni l’altre», afirmava fent referència a ell mateix i a Joaquim Vayreda, «hauríem pintat mai».
Hi ha poques mostres gràfiques d’aquesta etapa inicial del jove dibuixant, ja que sovint es donava poc valor als dibuixos dels nens i, encara més, en un ambient rural, on faltava força de tot. De l’any 1856, quan tenia dinou anys, s’han conservat uns dibuixos d’uns incipients paisatges en aiguatinta sobre paper, poc reeixits, i un dibuix d’un pastor, més ben resolt. Cal remarcar que va ser el primer d’Olot en fer paisatges i ben segur que no havia sentit a parlar del pleinairisme.
El Berga adult va rememorar el seu passat. Així, tenim referència d’uns quadres que va veure de petit i que quedava embadalit mirant-se quan anava amb el seu pare a pagar per la casa on vivien, a «ca l’amo». Només parla de Charles Le Brun, un pintor i teòric del segle XVII, de temàtiques de cort. Segurament, les teles que mirava eren representacions religioses, escenes militars o socials d’una societat llunyana i algun retrat de la família, com solia tenir la gent benestant.
No hi ha registre dels alumnes d’aquesta època, però previsiblement va entrar a l’Escola tan bon punt va arribar a Olot, ja que de ben segur que l’interès pel dibuix era igual que pels estudis sacerdotals. Per tant, va entrar-hi als quinze anys, al costat de nens de nou o deu. Sovint, si estudiaven, els nois de la pagesia —les noies difícilment hi accedien—, ho feien més grans que els de les ciutats i anaven vestits de manera diferent, tal com explica: «com tots els noys de pagès d’aquella época anava á estudi ab barretina y un trajo molt humil», per la qual cosa diu que era la riota dels companys. Aquest text es va publicar l’any 1905, quan ell tenia seixanta-vuit anys, i recordava els mals moments soferts.
Durant el curs 1855-1856 va anar al seminari de Girona i es va matricular a filosofia. Hi va estudiar durant nou cursos, però el darrer any va ser incomplert, ja que va deixar definitivament la institució. Des del punt de vista acadèmic, no era un alumne destacable, però el fet que arribés quasi fins al final de la carrera vol dir que no l’abandonà per dificultats acadèmiques. En els seus escrits comentava que va passar molts cursos sense mirar-se els llibres, perquè dibuixava «de dies y de nits». Entrà a l’Escola de Dibuix gironina, però la manca d’informació en els seus arxius no ens permet aprofundir en aquest tema.
Deixà el seminari el 1864 i, seguidament, el trobem fent classes de dibuix en una escola particular i al Col·legi de Girona, lligat al bisbat. Així mateix, va fer de delineant amb l’arquitecte Martí Sureda. D’aquest període tenim les primeres pintures a l’oli: un paisatge del 1865 i un interior d’església fet dos anys després. Va pintar alguns retrats per a encàrrecs puntuals sense fer servir betum, que encara era habitual aquells anys.
La primera manifestació del seu ideari polític es va produir durant la Revolució de Setembre del 1868. Aleshores, va escriure en una publicació gironina un text antirevolucionari, ideologia que va mantenir durant anys i que era propera al carlisme predominant en el seu entorn.
El 1868 es va exiliar a Perpinyà (Rosselló) i a Ceret (Vallespir) per por de represàlies per manifestacions contra el govern, però tornà l’any següent per participar en unes oposicions que va convocar la Diputació per buscar un nou professor per dirigir l’Escola de Dibuix d’Olot a la mort de Narcís Pascual. Va rebre pressions per presentar-s’hi, entre elles la de Joaquim Vayreda, amb qui tenia una bona relació, i la d’altres persones significades. A part de la sintonia ideològica, segur que hi va tenir a veure el fet que veien en ell la solució per fer evolucionar els mètodes caducs que regien el centre docent.
Van ser unes oposicions conflictives: qui va tenir millor puntuació final va ser Miquel Roger, però el tribunal va proposar Berga com a candidat a la plaça. El certificat final en què es descriuen les oposicions acaba amb un lacònic «resultado incomprensible». Veient tot l’expedient, l’Ajuntament d’Olot, que tenia la darrera paraula, va nomenar Roger amb el rebuig frontal de les forces vives olotines, que s’oposaven a la decisió de l’Ajuntament liberal de la població.
A partir del 1869, Berga va viure a Olot, on va fer alguns retrats. Aquesta temàtica fou poc representativa en la seva producció, però, igual que les altres feines de pintor decorador d’estances de cases senyorials, li va proporcionar uns ingressos modestos, ja que no tenia gaires sol·licituds de feina. Mentrestant, pintà paisatges, però el seu públic era el local —cacic i gasiu— i no tenia possibilitats d’accés al públic barceloní, fet que representava un fre per a la seva projecció exterior.
L’estiu del 1869, un grup d’olotins, entre els quals també hi havia Joaquim Vayreda, va fundar el Centre Artístic d’Olot, que Berga defineix com «son somni daurat montant una escola de dibuix particular ab lo sistema que se’n deia modern», ja que pretenia fer a Olot l’ensenyament que Joaquim Vayreda havia rebut a Barcelona per part de Martí Alsina. Al principi, era un taller per a adults, però se li va oferir ensenyar dibuix als infants, cosa que implicava fer la competència al centre oficial.
El 1870, Josep Berga es casà amb la mestra Montserrat Boada i Rogés, que va obrir una escola per a noies al seu domicili i, sovint, era ella qui portava el pes econòmic familiar. Van tenir un fill i una filla. El noi, de nom Josep, va ser un polifacètic artista, pintor, escultor, escriptor i mestre de dibuix.
El 1873, les tropes carlines van intentar de conquerir Olot, població que no els era afecta. Berga deixà escrit que se’n va «tornar a França, resolt a quedar-m’hi per sempre més». Entre altres poblacions va estar a Perpinyà i, també, a Seta, Montpeller i Narbona (totes tres al Llenguadoc) i, sobretot, als Banys d’Arles (Vallespir), conegut com a Amélie-les-Bains, que, segons Berga, «fa més francès» i, a més, afirmava que «la rasadora de París ho esborra tot, transformant en gabaig, los noms més bonics del Roselló». A Ceret hi havia un grup d’amants de l’art que tenien informació dels corrents francesos i li van donar referències dels impressionistes, tot un estímul al camí que feia anys que havia iniciat. Hi ha alguns paisatges d’aquestes terres ultrapirinenques —sempre notes de dimensions reduïdes i temàtiques senzilles, com un arbre o un camí entre prats en un entorn frondós—, en què fa servir gammes riquíssimes de verds, però també de blaus per a les serralades i el cel, característics de la seva pintura d’adult.
Un cop acabada la Tercera Guerra Carlina tornà a Olot i va continuar exercint de mestre al Centre Artístic, institució amb un doble objectiu (cultural i polític), tot i que el carlisme cada vegada hi era menys present. El centre va organitzar entre el 1877 i el 1883 unes grans exposicions, en les quals van participar els millors artistes catalans i que comptaven amb Berga com un dels principals promotors. Foren un reclam de primer ordre: en paraules de Rafael Benet, «la Meca de l’art català». El 1877 a Barcelona es va inaugurar la Sala Parés i hi van acudir els artistes que participaven en l’exposició olotina, tot i que aquesta en triplicava el nombre de participants.
Els primers quadres de gènere apareixen en els anys setanta: són unes imatges de camperols resant davant d’un oratori en mig de la natura, d’un cert regust milletià. També pintà interiors de cuina amb tota la família en pau i harmonia d’un ruralisme idealitzat, amb la figura patriarcal de l’avi que centra la composició (figura 1), així com els aplecs a les ermites de muntanya, la reserva espiritual catalana. Durant aquesta dècada, Josep Berga es reafirmà com a paisatgista de plein air. En aquest període també va fer alguns modelatges de figures de pessebre i religioses.
El mestre Miquel Roger va renunciar a la plaça de l’Escola de Dibuix d’Olot el 1877. La plaça s’oferí a Berga, sense fer noves oposicions, ja que es va considerar que havia demostrat prou mèrits en la convocatòria del 1869. La dedicació de Berga als seus alumnes va ser total: va ser el seu principal centre d’interès. Josep Berga fou molt ben acceptat per tothom i, de fet, els alumnes matriculats al centre es triplicaren en pocs anys. Va practicar una pedagogia activa: feia sortides al carrer per dibuixar; va promoure exposicions dels nois; va planejar sortides culturals (un fet ben innovador), amb una secció d’alumnes encarregats d’aquesta tasca, i va preparar xerrades i visites a museus. Les seves aules eren «libres», és a dir, eren com un taller on «entran y salen á la hora que les da la gana, hacen lo que quieren dentro del terreno del arte». Aquestes frases són fragments extrets de les memòries que envià anyalment a la Diputació i, per aquest motiu, estan redactades en castellà. Una altra iniciativa que va tenir a partir del 1883 va ser fer classes per a noies, cosa que no va durar gaire temps. Mirant els llibres que guarda la família, veiem que els seus mètodes teòrics d’ensenyament són bàsicament les obres de Charles Delagrave, un editor francès especialitzat en llibres docents. Són igualment francesos la major part dels llibres seus que s’han conservat.
Va tenir molts alumnes que van practicar diferents formes artístiques. Alguns van assolir un reconeixement important i d’altres van quedar més reduïts a l’àmbit de les comarques veïnes, però tots van tenir sempre una gran estima pel mestre, a qui anomenaven popularment «Avi Berga», un apel·latiu ben afectuós.
A més, a Olot, sempre va ser molt actiu en l’àmbit dels esdeveniments culturals, folklòrics i populars. Junt amb Joaquim Vayreda, el 1880 va ser promotor d’Art Cristià, una indústria d’imatgeria religiosa que ha exportat figures de sants arreu i, que ben entrat el segle XXI, continua en ple funcionament.
Aleshores, Josep Berga va deixar els retrats i es va centrar en el paisatge. Les serralades i els cels agafen el protagonisme, tot i que pintà alguns temes amb figures a primer terme (figura 2). Preferia a la frondositat de les planes fluvials les visions àmplies de serralades i el fons majestuós dels Pirineus amb grans celatges, tot d’un ric cromatisme (figures 3, 4 i 5).
Durant anys, els seus quadres van tenir pocs compradors. Potser per això pintava notes petites que s’apilonaven a l’estudi; aquesta tendència, però, varià a partir de mitjans dels anys noranta. Amb el traspàs de Joaquim Vayreda (1894), Berga va omplir el buit deixat pel seu company, a qui ell havia cedit el protagonisme anys abans. En els últims vint anys va fer un conjunt d’olis d’unes riques gammes cromàtiques i de mides molt superiors, d’una categoria formal equivalent als millors paisatges de l’escola d’Olot. Llavors, la manca d’interessats en la seva plàstica va variar i això feu que les millors teles de Berga siguin propietat de col·leccionistes particulars.
Josep Berga va escriure tant textos per a la premsa local com contes, narracions i novel·les, amb un rerefons autobiogràfic i amb voluntat didàctica. Com hem vist en pintura, també va ser el primer dels components de l’escola d’Olot que va escriure, encara que Marian Vayreda ha estat el més reconegut. La revista barcelonina Ilustració Catalana li va editar L’estudiant de la Garrotxa, primer en forma de capítols (entre el 1893 i el 1894) i, més endavant (1895), com a novel·la. El text relata els seus anys de seminarista. El 1906, dins la «Col·lecció Moderna», de la Biblioteca Catalònia, es va publicar Mar de brutícia, obra en què es novel·la la restauració del convent dels Caputxins d’Olot. Un retrato esborrat, un text autobiogràfic de l’exili, fou publicat per La Renaixensa el 1897. Com a homenatge pòstum es van publicar obres inèdites: el 1915, Narracions, en el volum VII de Lectures Populars, i Clareta, que retrata el tombant de segle, va ser publicada a Olot el 1917 per la impremta Planadevall. Més endavant (2019), l’Ajuntament d’Olot va publicar Lo casal del roure, on Berga escriu sobre un propietari rural, crític amb la societat. També havia redactat una aportació historiogràfica: «L’art a Olot en el sigle XIX», publicat el 1905 a la Revista Olotina. Paral·lelament, havia recollit tradicions orals de la zona, que foren publicades a Llegendes de la comarca d’Olot, reeditat el 1994 a la capital de la Garrotxa per Llibres de Batet.
