Buenos Aires (Argentina), 18-9-1886 - Palma (Mallorca), 12-9-1960

Tito Cittadini Podesta neix en el si d’una família d’emigrants de sòlida posició econòmica i cultural. El seu pare, Basilio Cittadini, és una persona destacada dins de la colònia d’italians de l’Argentina: és publicista i director del diari La Patria dei Italiani, de Buenos Aires. Comença estudis d’arquitectura a la universitat de la capital i forma part de grups d’intel·lectuals dels quals sortiran algunes associacions artístiques i literàries importants en la vida cultural portenya. Hi figuren, per exemple, l’escriptor Ricardo Güiraldes, el pintor i col·leccionista Alfredo González Garaño, l’escultor Alberto Lagos o l’arquitecte Alejandro Bustillo.

Pels volts del 1910, seguint la seva vocació pictòrica i com altres joves argentins amb inquietuds culturals, es trasllada a París (França) per conèixer de prop els nous corrents europeus, que ofereixen aires de llibertat als aspirants a artistes que rebutgen l’academicisme oficial dominant a l’Argentina. Assisteix a les classes d’Hermen Anglada-Camarasa, que, amb el seu art i la seva atractiva personalitat, els guiarà en el món de la pintura, les tertúlies i la vida nocturna a la capital. La connexió del grup amb el mestre és intensa i viatgen a Mallorca l’estiu del 1913. Cittadini s’avança al grup i arriba a l’illa amb dues amigues: l’artista txeca Růžena Zátková i una artista madrilenya d’identitat no coneguda. Poc temps després es reuneix amb Anglada-Camarasa, Gregorio López Naguil, Rodolfo Franco, Jorge Enciso, Adán Diehl i el mexicà Roberto Montenegro. Arribada la tardor, van tornant tots a París, però Pollença els ha deixat una impressió que serà perdurable i gairebé tots hi aniran de nou més endavant.

Entre els components del grup, Cittadini és el que més temps hi romandrà. Encisat pel paisatge i la vida senzilla de la localitat on s’ha establert el seu mestre, hi tornarà el 1914, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, i decidirà quedar-s’hi a viure. Tot i això, continua viatjant i el 1916 exposa obres mallorquines a l’Exposición de la Comisión Nacional de Bellas Artes, de Buenos Aires, i rep les crítiques favorables del seu amic Adán Diehl al diari La Razón i de Gregorio López Naguil des de Pollença. La premsa argentina acull de bon grat les obres de Cittadini, que, com les d’Anglada-Camarasa, seran la carta de presentació de Mallorca a l’Argentina i s’exposaran també a altres països llatinoamericans.

El 1920 participa en la Primera Exposició Regional d’Art a Palma i hi guanya el primer premi per l’obra La herida de la montaña (Museu Es Baluard, col·lecció de l’Ajuntament de Palma; figura 1), amb Anglada-Camarasa com a president del jurat. És ben conegut el debat intens sobre la idoneïtat del guardó a l’alumne i al tipus de pintura que representava. Altres personatges argentins viatgen a Pollença. Són vells amics que faran estades més o menys perllongades, com el pintor López Naguil; Adán Diehl, creador de l’hotel Formentor; Roberto Ramaugé, o l’escriptor Ricardo Güiraldes. Així, el petit poble de pescadors es converteix en punt de trobada dels que hi anaven a «fer una mica de vida salvatge» i a qui Cittadini anomenava «els de la colònia de Pollença».

En els primers anys vint, Cittadini deixa el port i s’instal·la amb la seva primera dona, Madeleine Caissac, a prop del nucli de Pollença, en una zona coneguda amb el nom de l’Horta. Per ell, Mallorca significa l’exaltació del paisatge i de la pintura a l’aire lliure, un tema constant al llarg de molts anys. Però les visions inicialment decorativistes (figura 2), sense figures humanes, amb predomini del color i dels efectes de la llum, passen a mostrar un estat d’avinença i complicitat amb la natura i es tornen a poc a poc més sintètiques, amb canvi de perspectives, més atenció als volums, o, en paraules de Catalina Cantarellas, adquireixen una «certa intenció constructiva» (figures 3 i 4). Van incloent figures humanes més o menys expressives, que fan activitats quotidianes, i Cittadini arriba a prestar més atenció a aquestes escenes de la vida pollencina que al paisatge en si mateix, una tendència que continuarà durant els anys trenta. El color és l’element clau de la seva obra i les tècniques que utilitza són variades, sense que, a partir de llavors, es conformi una clara evolució lineal, pel fet que retorna als mateixos temes anteriors.

Durant la dècada dels anys vint, manté una intensa activitat expositiva, en part afavorida per la seva relació amb Anglada-Camarasa, a qui va dedicar l’obra Paisatge (figura 5). Així, va mostrar obres a Palma, Venècia (Itàlia), Madrid, Liverpool (Regne Unit), Argentina, Estats Units… Aquesta intensa activitat, però, es reduirà amb el pas del temps, coincidint amb un estat de més reflexió interior. Durant la Guerra Civil espanyola, Cittadini viatja a Itàlia —exposa a Trieste i a Milà— i, en tornar, participa activament en el Cercle de Belles Arts de Palma, que s’acaba d’inaugurar. Hi exposa habitualment als salons de tardor i escriu el seu ideari sobre l’art i la pintura a Revista, la publicació de l’entitat, on manté una secció pròpia titulada «Pretextos». Després de la guerra no hi ha evolucions notables en el seu art: treballa els mateixos temes, però s’interessa molt pel retrat i completa aquest interès per la figura humana amb una visió més íntima i propera dels personatges. Durant la dècada dels quaranta augmenta l’activitat expositiva entre Mallorca i Barcelona i, després d’una breu estada a Buenos Aires, com a funcionari del Ministeri d’Assumptes Exteriors, el 1952 torna definitivament a Mallorca i obre un estudi per formar altres pintors a Palma, ciutat on acabarà traslladant-se a viure. Els darrers anys de vida els comparteix amb Consol Pascó, la seva segona dona.

Cittadini és un pintor arrelat dins la memòria col·lectiva mallorquina, al capdavant dels pintors no avantguardistes. La seva obra va ser ben acceptada per diferents sectors de la crítica local: des dels més progressistes —com Gabriel Alomar o Ernest M. Dethorey— fins als més conservadors —com Joan Estelrich o Pere Ferrer Gibert. El 1965 és proclamat fill adoptiu de Pollença, motiu pel qual es publica un recull dels seus escrits i aforismes: Vademecum del aspirante a pintor.

Obra

La caleta (c. 1916, col·lecció particular); Serenidad (1918-1919, Cercle de Belles Arts de Palma); La herida de la montaña (c. 1920, Museu Es Baluard, col·lecció de l’Ajuntament de Palma); Nubes de otoño (c. 1920, col·lecció particular); Picacho (c. 1920, col·lecció particular); Reposo (1924, col·lecció particular); San Vicente (1925-1928, Buenos Aires, Museu Nacional de Belles Arts); Port de Pollença (1926, Cercle de Belles Arts de Palma); Paisatge amb figura (1926, Cercle de Belles Arts de Palma); Port de Palma (1932, Consell Insular de Mallorca); Paisaje con figuras (1932, Museu Es Baluard, col·lecció de l’Ajuntament de Palma; figura 6); Paisatge (1934-1936, col·lecció particular); Autoretrat (1938, Cercle de Belles Arts de Palma; figura 7); sèrie de retrats (diverses col·leccions particulars); Font del Gall, Pollença (1953, Museu Es Baluard, col·lecció de l’Ajuntament de Palma); Marina (1955), oli sobre tela (Col·lecció del Foment de Turisme de Mallorca; figura 8); Paisatge (Cercle de Belles Arts de Palma); Cala Sant Vicenç (col·lecció particular); Rincón de la costa norte (col·lecció particular); Interior (Cercle de Belles Arts de Palma); Montisión de Pollença (col·lecció particular); Ses Caletes d’Alcúdia (col·lecció particular); Feria en Mallorca (col·lecció particular); El Colomer (col·lecció particular); Gerrer (Cercle de Belles Arts de Palma); Pollença (Cercle de Belles Arts de Palma); Porxada del Port de Pollença (col·lecció particular); Paisatge (Cercle de Belles Arts de Palma); Barques (col·lecció particular); Autoretrat (1938, Cercle de Belles Arts de Palma); sèrie de retrats (diverses col·leccions particulars).