Segons les dades aportades per Cots Morató, Ferran Martínez Hernández neix a València el 30 de març de 1744 i és fill de Josep, plater, i de Maria Francesca. És germà dels platers Estanislau i Ignasi. S’examina com a mestre de plata de la ciutat i regne de València el 29 d’agost de 1765 dibuixant un puny de bengala, que combina estriacions i rocalla (figura 1).
Les primeres notícies de Ferran Martínez es remunten al 1778, quan es presenta a la catedral d’Oriola (Baix Segura) en nom del seu pare per cobrar els treballs que tenia pendents. No serà fins al 1780 quan rebrà el primer encàrrec per a la diòcesi d’Oriola, ja que fins a aquella data el testimoni documental només confirma que fa unes sivelles de plata que el 1775 s’ofereixen a Joan Morales, assistent del despatx de l’intendent del Col·legi de Platers. Així, prompte se’l requereix des de l’entorn catedralici per treballar en un ostensori destinat a la capella de la Comunió, encàrrec que cobra un any més tard. La presència de Martínez a la catedral d’Oriola té una clara justificació: el seu germà Estanislau havia estat el destinatari de molts dels encàrrecs de plateria d’aquest temple durant la dècada del 1770 i havia deixat inconclús el grup de portatorxes de l’altar major. Als setanta anys, el seu pare, Josep Martínez Vento, que havia actuat com a fiador dels treballs, es veu obligat a acabar-los. Després del lliurament dels portatorxes, Josep es desvincula de les realitzacions per a la catedral i entra en escena Ferran, amb qui es contracta un ostensori per al qual percep la quantitat de 607 lliures. En poques paraules, aquesta peça representa una transició de la gramàtica barroca cap a la classicista, seguint els postulats marcats per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. El plantejament d’aquesta custòdia no s’allunya del que es practicava durant el darrer terç del segle XVIII, amb vincles estètics amb la plateria italiana, tal com han conclòs els especialistes (figura 2).
Sense eixir d’Oriola, per a la parròquia de les Santes Justa i Rufina se’l requereix el 1781 per executar diverses peces: sis canelobres grans per a l’altar major, una sacra, dos jocs d’encensers, naveta i cullereta, i dos calzes per a les misses diàries «según modelos que ha de hacer y remitir él mismo». A compte se li lliuren dos canelobres vells i una suma en efectiu, que ascendeix a 3.059 rals per als canelobres i 80 lliures per als jocs d’encensers, naveta i cullereta. De tot aquell conjunt sumptuari només s’han conservat la sacra i un calze, en sintonia amb allò que Martínez ja practicava. La sacra és una creació equilibrada des del punt de vista compositiu, amb alternança de superfícies platejades i daurades i registres que anticipen el classicisme, com les llaçades, les garlandes o les petxines (l’últim motiu era el predilecte de Martínez). Quant al calze, se’n parlarà més endavant.
Sembla ser d’aquell mateix any 1781 un sumptuós model de corona imperial que fa per a la Mare de Déu de l’Assumpció d’Elx (Baix Vinalopó). La peça reprèn la tipologia procedent de les corones del segle XVII de la monarquia hispànica, però reelaborada amb tocs classicistes. Sens dubte, darrere d’aquest encàrrec rellevant es troba la figura del bisbe José Tormo. La corona imperial palesa un esquema ja conegut: canastra alta a la moda valenciana amb vuit imperials que culminen en un orbe i una ràfega concebuda com una diadema llisa entre motllures. El cos principal inclou angelets tinents que centren medallons circulars emmarcats per corones de llorer i que mostren tres iconografies: l’Anunciació, la Coronació de la Mare de Déu —passatge íntimament relacionat amb el Misteri d’Elx— i les representacions simbòliques del Sol i la Lluna com a lletanies lauretanes, motius aquests darrers també presents als miralls de la ràfega. La corona presenta el marcatge complet: «MART», com a marca personal; una «L» amb una corona sobreposada en referència a la Lleial Ciutat de València, lloc on es trobava el Col·legi de Platers, i «LOZ», com a marca del punxó de Josep Lozano com a fidel contrast del Col·legi de Platers de València.
Encara el 1781, Ferran Martínez és requerit per la catedral de Sogorb (Alt Palància) per dur a terme el frontal de l’altar major. Per a aquesta obra es presentaren quatre projectes i els encarregats de jutjar-los foren els pintors Josep Vergara i Josep Camarón. Finalment, la junta parroquial es decantà pel de Martínez, taxat en 800 lliures valencianes. Malauradament, d’aquell frontal només es conserva la documentació, que indica que Martínez es compromet el 22 de novembre de 1779 a elaborar un frontal de plata a raó de 9 rals de billó per cada unça de plata i 4 rals de billó per cada unça de metall. L’obra fou reconeguda favorablement pels platers Agustí Cros i Lluís Perales el 12 d’agost de 1781 «atendiendo a su mérito y vista la perfección de su execución y trabajo». El seu germà Estanislau havia treballat unes làmpades de plata per al presbiteri el 1764, cosa que explica que Ferran poguera haver estat cridat per al següent encàrrec d’entitat, és a dir, el frontal d’altar. El 1784, també per a la catedral de Sogorb, li encarreguen un rellotge de sorra de mitja hora guarnit amb plata, que tampoc no s’ha conservat.
Un any després se’l localitza treballant per a la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant (Alacantí), concretament ocupat en la fabricació d’un viril per a la custòdia del Corpus, pel qual cobra 1.455 lliures i del qual només es coneix el testimoni documental de la seua factura.
El 1784, la catedral d’Oriola li sol·licita fabricar dos ceptres de plata per 83 lliures i, de nou, per a Elx elabora el copó que s’estrena en la cerimònia de consagració de l’església de Santa Maria el 3 d’octubre de 1784. Aquest copó és una obra germana dels que faria tres anys més tard per a la catedral d’Oriola, de manera que pot dir-se que l’exemplar d’Elx codifica i tipifica una tipologia que, posteriorment, Ferran Martínez repetiria per a la catedral oriolana. Darrere d’aquest encàrrec hi ha el magnànim bisbe José Tormo, que ostentà la mitra oriolana entre el 1767 i el 1790 i dugué a terme nombroses accions renovadores en la seua diòcesi com a prelat il·lustrat que sentia un zel especial envers el principal temple marià, és a dir, l’església de Santa Maria d’Elx. Ja s’ha vist com es preocupà per dotar convenientment la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció d’un digne joiell de plata per a les grans festivitats. Per tant, no ha d’estranyar que també el temple que l’acull fos destinatari d’esplèndides creacions artístiques, com aquest copó, que avança en la transició cap al classicisme i s’allunya de concepcions barroques visibles en altres peces.
Tres anys més tard, Martínez fa tres copons, dels quals només se’n conserven dos (figura 3), encara que s’haja pensat el contrari. Sobre aquests últims, Nieto Fernández proporciona alguns detalls d’interès. El 28 de maig de 1787 es presenten a la junta de la catedral tres copons, «el uno magnífico, de plata sobredorada, bajos relieves de oro y pedrería que con sus materiales vale 650 libras; el otro de plata sobredorada, cuyo valor con hechuras es de 340 libras y el tercero también de plata sobredorada, que con hechuras vale 250 libras, en suma total de 1.240 libras según la cuenta individual firmada por Fernando Martínez, platero de Valencia». Afegeix, a més, que s’ofereix la possibilitat de taxar-los per part d’altres platers valencians i murcians en un acte que es porta a terme pocs dies després amb el dictamen favorable a Martínez, de qui s’especifica que era «hombre justo y reglada conciencia». Es tracta de tres peces de configuració magnífica, una de les quals és anomenada, fins i tot, el magnífico, pel seu disseny acurat en què s’acomoden també rics detalls repussats i pedres precioses, cosa que li confereix una plasticitat i un valor especial en el tractament de les superfícies. Com era d’esperar i com era costum en Ferran Martínez, els copons mostren encara una certa inclinació cap al Barroc, sense perdre de vista la nova estètica classicista.
A finals del 1788, seguint una intenció de renovació per part de l’autoritat catedralícia, Ferran Martínez treballa els àngels que sostenen els fanals de les andes de la custòdia de plata, unes bellíssimes escultures exemptes amb aire classicista, encara que sense allunyar-se massa dels pressupostos tardobarrocs, ja que Martínez tingué en compte que aquests àngels havien d’acompanyar la custòdia catedralícia, realitzada pel toledà Juan Antonio Domínguez cap al 1717. Els treballs començaren l’estiu del 1788 i, pocs mesos després, Ferran Martínez demana un avançament de 1.500 lliures valencianes per poder continuar les feines, si bé la suma total ascendí a 2.589 lliures, que li foren abonades completament (l’últim pagament es feu el maig del 1790). Cal aturar-se breument en aquests magnífics àngels, ja que el que Ferran Martínez aconsegueix amb aquestes escultures de silueta rodona arriba a cotes molt elevades i es revela com un artífex que coneix de prop els postulats del darrer Barroc italià, més concretament els practicats per l’escultor Filippo della Valle, figura també present en terres valencianes i, a la vegada, mestre del gran escultor Francesc Vergara. Della Valle fa la decoració de la reforma del presbiteri de la basílica de Santa Maria Maggiore (Roma, Itàlia) cap al 1751, amb un plantejament semblant al que pretenia executar el bisbe Tormo a la catedral oriolana. El tret comú és que Della Valle executa en bronze uns àngels que sostenen fanals, però Martínez en millora el model per a Oriola, ja que els seus presenten unes postures més gracioses (figura 4).
Cinc anys després li encarreguen dos missals amb cobertes de vellut carmesí, xapes i manetes de plata i lloms brodats també en plata, per 518 lliures. Aquests missals havien de figurar en uns faristols que havia treballat el plater oriolà Fèlix Martínez poc temps abans. D’altra banda, cal tenir en compte Ferran Martínez com a introductor del plater Lluís Perales en l’àmbit catedralici amb l’encàrrec de la fastuosa arca del monument del Dijous Sant, ja que es presenta com el seu fiador, encara que potser també hi tingué a veure el seu sogre, el plater Josep Martínez —a la vegada, pare de Ferran Martínez—, que ja estava vinculat a les obres de plateria de la catedral.
L’últim encàrrec documentat és una diadema de metall daurat per al Sant Crist que havia tallat l’escultor valencià Josep Puchol per un preu de 18 lliures, treballada el 1795. Tanmateix, hi ha diverses peces que presenten el marcatge de Ferran Martínez o el seu estil i que convé donar a conèixer en aquest treball, encara que no es dispose del corresponent testimoni documental. Per començar, cal aturar-se momentàniament en el calze ric de l’església de Santiago d’Oriola, marcat amb el seu punxó personal, fet en plata daurada i pedreria, que mostra uns perfils i unes decoracions més pròxims als dels anys setanta del segle XVIII. El nus calat, amb un raïm de grans de raïm, és la part més efectista d’aquesta singular peça que té una germana —amb menys pretensions, lògicament— a l’església de Sant Pere de Rojals (Baix Segura), també amb la seua marca personal, com es veurà més endavant.
S’ha documentat activitat corporativa al Col·legi de Platers de València fins al 1817: igual que ocorregué amb el seu pare i els seus germans Estanislau i Ignasi, Ferran ostenta diversos càrrecs, com el d’examinador el 1774, majoral quart el 1775, electe el 1785 i zelador el 1816. El 1792 apadrina exàmens de magisteri, com el de Marià Vilar, i admet aprenents el 1803 i el 1815.
Com es pot comprovar, la trajectòria biogràfica de Ferran Martínez està plena de grans obres i de responsabilitats dins del Col·legi de Platers de València. Al seu catàleg s’incorporen ací diverses peces inèdites d’allò més interessants pel que representen quant a la innovació artística i estètica. La primera d’aquestes és la custòdia que elabora per a l’església de Sant Pere de Rojals, que constitueix una germana de les que feu el mateix Ferran Martínez per a la parròquia del Salvador d’Elx i per a la de Sant Miquel Arcàngel a Soneixa (Alta Palància), també cap als finals del segle XVIII. Tot en aquesta custòdia de tipus sol exalta la figura de Crist, tant les espigues de blat i els grans de raïms disposats al voltant del viril a l’anvers com els motius iconogràfics del peu basats en l’anyell reclinat sobre el Llibre dels set segells i el pelicà amb les seues cries, o la presència de dos àngels sostenint les taules de la Llei. Però la profusió decorativa no es deu només a la col·locació d’aquests relleus o repertoris, sinó que l’abundant joieria —que tant agradava a Martínez, per cert— al voltant del viril també ajuda a crear un efecte gairebé sobrenatural. Sens dubte, es tracta d’una meravellosa custòdia que cavalca entre els últims ecos del Barroc i un incipient classicisme, visible en les figures dels àngels, concebudes i presentades com a escultures clàssiques, de draps mullats i rostres serens. La barroquització d’aquesta custòdia es manifesta en l’atapeïment del seu ornament fet a partir de guilloixats, fistons de flors, petxines i llaçades, tan del gust de Ferran Martínez i que constitueixen, davant l’absència de punxons, l’evidència de la seua mà en aquesta peça tan exquisida.
En aquesta biografia es donen a conèixer tres calzes inèdits: un per a l’església de Sant Joan Baptista de Coix (Baix Segura), un per a la de Sant Pere de Rojals i un per a la de les Santes Justa i Rufina d’Oriola. Aquestes tres obres resulten deutores d’altres exemplars, com els conservats a Busot (Alacantí), Guardamar del Segura (Baix Segura) o la mateixa catedral d’Oriola. Són calzes que foren treballats amb tota seguretat pel valencià Ferran Martínez d’acord amb el punxó que presenta un d’ells —el de Coix— i també per les concomitàncies observades amb altres de les localitats esmentades, que sí que apareixen marcats reglamentàriament. Tanmateix, s’observa una particularitat en el cas del calze conservat a l’església de les Santes Justa i Rufina d’Oriola: el punxó personal de Ferran Martínez és acompanyat aquesta vegada per la marca d’Oriola (és a dir, l’oriol), i no per la de València, com presenten els altres. Aquesta diferència pot ser deguda al fet que Martínez es trobava a Oriola en aquells moments i que, per tant, potser va comparèixer davant el fidel contrast d’aquesta localitat.
Segons escrigueren Penalva i Sierras, la junta parroquial encarrega un parell de calzes a Martínez, figura present a l’església de les Santes Justa i Rufina, perquè el 1781 treballà sis canelobres grans i un joc de sacres (dos anys més tard, també dos encensers amb les seues navetes). Tanmateix, només se’n feu un, perquè no hi havia prou plata. Segurament, aquest calze del qual parla la documentació siga el que es dona a conèixer ací. Tots tres podrien datar del període 1785-1790, ja que s’allunyen dels pressupostos barrocs i abracen els classicistes en incorporar el repertori típic d’aquest moviment: fistons de flors i fruites, petxines, caps de querubins, llaçades, fulles de llorer o palmetes. Estructuralment es presenten amb un peu circular o mixtilini articulat a partir d’una vora sobre la qual cavalquen els bossells que acullen diversa decoració (espigues de blat i raïm en el cas del calze de l’església de les Santes Justa i Rufina d’Oriola o instruments de la Passió —els improperis o Arma Christi— en els altres dos exemples, incloent-hi una al·lusió al titular de la parròquia, com és la tiara papal de Sant Pere per a la parròquia homònima de Rojals o l’anyell amb el làbarum de la victòria en referència a Sant Joan Baptista, titular de la parròquia de Coix). Tot això demostra que els platers tingueren el gest d’incloure tant iconografia religiosa com motius que al·ludien a la titularitat. El nus troncocònic invertit apareix sempre adornat amb la típica rocalla barroquitzant, més o menys complexa, ja que s’observa que el nus del calze de Rojals es transforma en un transparent i incorpora pedres precioses en forma de grans de raïm, a la manera del que es veu en el calze que Martínez realitza per a la catedral d’Oriola, mentre que el de Coix continua emprant motius d’improperis. Això revela que, probablement, aquests calzes foren encarregats pensant en les cerimònies del Dijous Sant, més concretament en la missa In Coena Domini, ja que la iconografia que presenten aprofundeix en el caràcter passional d’aquella jornada i narra de manera esquemàtica i sintètica les últimes hores de la vida de Jesucrist (corona d’espines, els tres claus, la creu, la canya, la llança, la palangana i la font, la mà, la túnica, els tres daus, l’escala, l’espasa, el martell, les tenalles, la columna i els flagells, i la bossa de monedes de Judes). Quant a la copa, apareix lleument acampanada i, de nou, adornada amb una sobrecopa, on s’allotgen més improperis.
Sens dubte, es tracta de calzes molt ben executats en plata blanca amb els motius iconogràfics en plata daurada. La peça de més espectacularitat, però, és la de Rojals pel seu plantejament tan efectista i la seua plasticitat tan interessant, tant per incorporar les pedres precioses al nus, imitant grans de raïm i aprofundint en el caràcter eucarístic del calze, com per alternar plata blanca i plata daurada al nus, la sobrecopa o el peu. Aquest resulta clarament deutor d’un altre que feu Ferran Martínez cap al 1780 per a l’església oriolana de Santiago. Potser també atribuïble a aquest plater siga alguna altra peça d’aquest temple d’Oriola, donada a conèixer l’any 2025 en una exposició al Museu Diocesà.
Si hi ha un calze amb el marcatge complet (és a dir, «MART» com a marca personal i una «L» amb una corona sobreposada en referència a la Lleial Ciutat de València) que destaque, és el de l’església de Sant Joan d’Alacant, encara que no siga d’un calze inèdit. Incorpora a la vora o pestanya del peu la raó de la seua donació: «LO LEGÓ EL DR. DN. JOSEF FERRANDIS PARA EL SMO. CHRISTO DE LA PAZ DE LA PARROQA. DE SN. JUAN DE ALICANTE». Les imatges de culte i el seu corresponent ornament han estat, des d’antic, un motiu important de preocupació per part de les autoritats parroquials, que s’esforçaren a dotar convenientment d’un aixovar adequat les imatges de gran devoció popular, com el Crist de la Pau. Com és evident, aquesta col·lecció no només presentava elements per adornar-lo, sinó també peces per a l’embelliment de la litúrgia.
Es tracta, doncs, d’un calze amb una copa lleument acampanada decorat amb sobrecopa amb tres medallons circulars, on s’inscriuen sobre fons llis el mateix nombre d’improperis o Arma Christi —mà, túnica inconsútil i aiguamans amb palangana. Completen l’ornament motius eucarístics d’espigues i raïm, que es rematen superiorment amb llaçades classicistes. La transició cap al coll es fa mitjançant una peça acanalada que s’ajusta a la base de la sobrecopa. El mànec presenta diverses motllures i dona pas al nus troncocònic invertit amb una configuració idèntica a la sobrecopa, és a dir, tres improperis —bossa de monedes, tres daus i columna amb flagells— en miralls circulars envoltats de fulles d’acant disposades en forma penjant des de la part superior. El coll es fa més complex, ja que no només presenta una motllura cilíndrica, sinó que també n’incorpora d’altres de decorades amb fulles de llorer o palmetes molt esquemàtiques. Serà el peu, sens dubte, el que acapararà el protagonisme d’aquest calze, perquè li atorga tant la robustesa requerida com l’equilibri compositiu de la peça. Tres petxines, motiu predilecte de Martínez, a la zona inferior semblen marcar el ritme d’aquesta part, de les quals parteixen garlandes de roses rematades amb llaçades i que emparen tres nous improperis sobre fons llis —la Santa Faç, la corona d’espines amb els tres claus i una creu buida flanquejada per la canya amb l’esponja i la llança. Es produeix un contrast molt interessant de llums i ombres, concretat ací en una sàvia alternança de superfícies llises polides amb zones de fons puntejat. Culmina el calze la pestanya o vora vertical amb traçat mixtilini, on s’allotja la inscripció al·lusiva a la donació i el marcatge reglamentari.
Cal dir, a més, que aquest exemplar de Sant Joan no presenta diferències formals respecte als conservats a Busot, Guardamar, Coix i la catedral d’Oriola (ja comentats) ni tampoc respecte al de Torrevella (Baix Segura), que es mostra en la mateixa línia a pesar de tenir una mida lleugerament inferior i presentar en la base la iconografia de la Verge Immaculada, que és la titular del temple principal de Torrevella. Segurament, això siga degut al fet que el model degué agradar i es repetí en diverses ocasions per l’èxit de la seua articulació (figura 5).
D’altra banda, cal tenir en compte l’important expedient relatiu als reliquiaris, encara que ací només s’ofereixen reliquiaris anomenats de lignum crucis, ja que contenen petites estelles de la creu on fou clavat Crist segons la tradició. Novament, se cita Ferran Martínez com a autor del reliquiari per a l’església de Sant Pere a Rojals, en clara sintonia amb el que elaborà per a l’església de la Immaculada Concepció de Torrevella cap al 1785 amb motiu de la consagració d’aquest temple per part del bisbe Tormo, fet que podria fer pensar que aquest magnànim prelat estigués darrere de la resta dels encàrrecs a Ferran Martínez. El reliquiari de l’església de Sant Pere és una peça inèdita que encara exhala ressons del darrer Barroc, amb una creu configurada mitjançant un plantejament mixtilini que alterna superfícies en plata blanca i plata daurada, amb miralls que alberguen iconografia relativa a la Passió, com el titulus de l’INRI (part superior), martell i clau (esquerra), tenalles i clau (dreta) i escala amb canya i clau (part inferior), de manera que la teca amb la relíquia queda al quadrant central, és a dir, a la intersecció de tots dos braços. L’ornament característic, fet amb petxines i fulles de llorer —tan present en l’obra de Martínez—, s’adapta a tota la creu, que repeteix el repertori decoratiu al revers. La creu presenta un peu de factura moderna, perquè degué perdre l’original, segurament d’idèntica confecció al del reliquiari de Torrevella.
