Segons la documentació de l’època, Berenguer de Montagut era: mestre i lapicida —picapedrer o expert en talla de pedra— a Barcelona (1318); obrer, mestre d’obres i mestre major (1322); mestre de cases, ciutadà de Barcelona (1329); mestre i lathomus —picapedrer o expert en talla de pedra— (1334). Va estar actiu entre el final de la segona i de la tercera dècada del segle XIV a les obres del pont Nou, l’església del Carme i la seu a Manresa (Bages) i, a Barcelona (Barcelonès), a Santa Maria del Mar, junt amb Ramon Despuig. En la documentació és esmentat el 1334, però a inici de l’any següent consta que ja era mort. A banda de la residència o ciutadania barcelonesa consignada el 1318 i el 1329, es desconeix si era natural del país o foraster, cosa que no indica el seu llinatge —sempre llatinitzat (Monteacuto)—, que era un topònim estès per terres catalanes i occitanes o bé era adaptat de parlars d’altres països. Tampoc no se sap on ni com va adquirir el mestratge del treball de la pedra i la conducció d’obres que, d’ençà de la primera menció, sempre més se li va atorgar.
Montagut va entrar a la historiografia a través de la monografia sobre la seu de Manresa de l’arquitecte Josep Torres i Argullol el 1899. En comentar el pacte del 1322 per alçar un nou temple, entenia que la comesa confiada a Montagut era la d’«encarregat de l’execució de les obres» pel «modest qualificatiu de lapicida» i suposava l’existència d’un projecte previ d’artífexs més capacitats. Abans, l’arquitecte anglès George E. Street en l’estudi del 1865 sobre arquitectures medievals del regne d’Espanya havia remarcat la semblança de l’«esquema» de la seu manresana amb Santa Maria del Mar, sense atribuir-les a un mateix autor, com equívocament s’ha repetit. En tant que peces del conjunt homogeni que considerava l’arquitectura gòtica catalana, tractada «d’estil complet i plenament nacional o provincial», les feia derivar d’una invenció personal excepcional, que creia que n’era l’origen i que atribuïa a Jaume Fabre, l’únic constructor identificat aleshores. La proximitat observada entre els dos temples la recollí Torres i Argullol, que va suggerir que el desconegut projectista manresà que hi hauria rere Montagut s’hauria inspirat en Santa Maria del Mar i que seria el mateix o un deixeble. D’aquí, l’arquitecte Bonaventura Bassegoda en tractar Santa Maria del Mar el 1925, a més de donar per fet que les dues esglésies eren traçades per un mateix artífex, les assignava a Montagut sense reserves. Suposava que la seu manresana fora primer i la feia derivar de referents com l’església barcelonina de Santa Caterina, mentre que del seu perfeccionament sota l’influx de la catedral de Barcelona sorgiria la parròquia de la Ribera. Per altres camins i simultàniament, l’erudit Joaquim Sarret en l’estudi del 1924 dels temples manresans atribuïa també el projecte de la seu a Montagut i donava a conèixer l’acord d’ell amb la comunitat del Carme per a la construcció del temple conventual. Poc després, el mateix estudiós va consignar-ne la intervenció al pont Nou, també a Manresa, una notícia poc tinguda en compte.
Aviat, la intervenció de Montagut a Santa Maria del Mar va quedar ratificada quan l’historiador Francesc Martorell va localitzar el conveni del 1329 per a l’erecció del nou temple amb responsabilitat compartida amb el mestre Ramon Despuig. La notícia no va ser divulgada fins passats més de vint anys (1956) per Agustí Duran i Sanpere, que no va publicar-ne l’escriptura fins al 1960. A principis del 2026, aquesta és la quarta i l’última intervenció de Montagut registrada i, juntament amb el Carme i la seu de Manresa, la tercera que compta amb els acords contractuals. Ben posteriorment, l’historiador Pere Ortí ha documentat la seva participació el 1330 amb el mestre d’obres Ramon de Bruguera en una comissió d’iniciativa reial per al repartiment de l’aigua d’uns nous molins del rec Comtal de Barcelona i, el 2016, l’arxiver Marc Torras va donar la destacada notícia de la seva mort avançat l’any 1334. L’arxiver Josep M. Gasol i altres autors l’han considerat originari de Valls (Alt Camp) sense aportar dades que ho justifiquin. A la població se li ha atribuït l’obra del santuari de la Mare de Déu del Lledó, tot i que no presenta vestigis gòtics i no se’n té notícia fins ben avançat segle XIV (per tant, després de la mort de Montagut).
Fora de les aportacions erudites, el 1957 l’historiador Frederic-Pau Verrié fou el primer que l’elevà artísticament al rang d’«arquitecte excepcional», una qualificació que, assentada en els treballs solitaris a Manresa, ha degut fer que sovint se’l consideri autor únic del temple de la Ribera, tot i la responsabilitat compartida. En tot cas i sense cap motiu, Despuig es troba rebaixat a mer col·laborador o, seguint Duran i Sanpere, s’estableix una divisió jeràrquica de rols entre ells, que no es basa en cap indici, però que seria «fins a un cert punt possible» i que, atesa la «suficiència constructiva» que hauria provat a Manresa, el faria encarregat de l’«estructura», mentre que Despuig ho seria de la «decoració», pels dots que «demostrà en les arqueries del claustre de Vic». Aquesta proposta de llarga fortuna no fou recollida pel crític Alexandre Cirici, que, en els assaigs sobre arquitectura gòtica dels anys 1968 i 1974, encimbella Montagut a l’exponent major de les creacions catalanes enfront del «decorativisme» del gòtic septentrional. Alhora, en feia l’autor únic de Santa Maria del Mar, culminació d’una ascendent progressió artística dels edificis que hauria projectat, iniciada amb les esglésies manresanes i a les que afegia com a probables la seu i la parròquia de Santa Eulàlia de Ciutat de Mallorca.
La historiadora de l’art Francesca Español, en la seva visió del gòtic a Catalunya del 2002, al clixé de considerar Montagut com el «més rellevant de tots els arquitectes del s. XIV», afegia la interessant remarca de l’heterogeneïtat de respostes arquitectòniques en les seves obres, un tret que tindria en comú amb altres constructors gòtics. La historiadora es preguntava en quin grau aquests artífexs generaren i poden ser identificats per «estilemes» propis. La revisió de la seva trajectòria era continuada en l’estudi del temple de la Ribera de l’historiador de l’art Josep Bracons el 2003, que hi insinuava la curta durada de la seva responsabilitat, ja que documentava un altre mestre major set anys després del primer contracte i, respecte a l’arquitectura, escrutava les concomitàncies amb altres edificis catalans anònims mallorquins i valencians i evitava crear-li un estil propi a partir les obres documentades. En la monografia sobre Santa Maria del Mar dels historiadors de l’art Joan Domenge i Jacobo Vidal del 2018, en relació amb el projecte, els autors remarcaren que el contracte del 1329 sotmetia els mestres a formes i mides estipulades pels obrers i, alhora, el fet que la doble direcció no fou excepcional i que és testimoniada a les seus de Tortosa (Baix Ebre, 1382 i 1490) i Girona (Gironès, 1416). Tangencialment, cal consignar la presència de Montagut com a significat personatge de ficció en la novel·la de gran difusió La catedral del mar, de l’escriptor espanyol Ildefonso Falcones (2006), de curt valor i gran falta de rigor històric.
La trajectòria de Montagut s’apuntala —amb dificultat— en aquesta tradició historiogràfica, en la informació documental —essencialment contractual— i en l’estudi arquitectònic dels edificis en què va participar. Fora de la seva residència a Barcelona tot el temps dels seus treballs, no se sap altra cosa de la seva personalitat, orígens i estatus. El fet que tres de quatre de les obres testimoniades fossin a Manresa és indicatiu d’una forta vinculació que, amb la informació disponible fins a principis del 2026, no és possible d’explicar. A les obres documentades en aquesta ciutat consta que, per seguir-les, se li costejaven els viatges des de Barcelona i l’estada, cosa que no en va obstaculitzar el reclutament i que és indicativa de la forta reconeixença per part dels promotors manresans. Es desconeix el recorregut professional seguit per assolir-lo i, sigui quin sigui, la seva trajectòria devia estar a bastament consolidada a la fi de la dècada del 1310, quan va assumir responsabilitats en el pont Nou. En conseqüència, aleshores seria un home prou madur per haver adquirit la perícia pertinent, cosa que permet conjecturar sobre la seva edat i aprenentatge. Pel cap baix, hauria d’haver superat els vint anys, abans dels quals sembla impossible assolir el mestratge per encetar grans treballs i, possiblement, en tenia uns quants més. Això en situaria la naixença dins l’últim quart del segle XIII i l’entrada a l’etapa formativa a principis del segle XIV o poc abans (dins el dos-cents). Hom pot preguntar-se en quins ambients o obres a Catalunya s’hauria pogut formar en aquestes dates per desplegar després un gran domini dels recursos i les expressions que just aleshores estaven definint l’arquitectura gòtica al país. Si es tractés d’un mestre foraster nord-pirinenc, l’aprenentatge podria trobar-se en terres del Llenguadoc o de la Provença, on al llarg del segle XIII s’experimentaren fórmules seguides pel gòtic primer de terres catalanes. Si fos format al Principat, les possibilitats d’adquirir un saber impregnat de l’innovador llenguatge són prou reduïdes: no fou fins a l’entrada del tres-cents que es posaren en marxa les primeres fàbriques on assimilar-lo, com les capçaleres de les seus de Barcelona i Girona, les iniciatives règies de les capelles palatines i els mausoleus de Santes Creus o, potser, en algun temple conventual, a banda del precedent frontis catedralici a Tarragona (Tarragonès). Cap gran església de voltes pètries hauria estat alçada encara, perquè les grans parròquies barcelonines no s’endegaren fins a la dècada del 1320, així com l’església monàstica de Pedralbes, la mateixa seu manresana o les naus catedralícies de Barcelona i Girona.
Així doncs, la seva primera intervenció registrada és al pont Nou del Cardener, situat aigües amunt de Manresa, encara que probablement no fou pas la primera que efectuava com a mestre. L’any 1313, el municipi n’havia obtingut la concessió reial per substituir una passera i, encara que no se sap quan s’endegaren les feines, el 1318 s’indicava que Montagut o algú delegat pel municipi havien de supervisar els fons destinats a l’obra, cosa que insinua indefinició en el control econòmic, però que evidencia el paper rector del mestre, corroborat pels rebuts estesos per ell o procuradors seus per raó del salari i dels desplaçaments que consten fins al gener del 1335, quan, tot i que ja havia mort, encara se li devien diners. Això no obstant, la construcció sembla que es va enllestir abans del 1327 o 1328. Sense més detalls de la seva comesa, res no permet conèixer si podia haver intervingut en el disseny. L’obra és l’única participada per Montagut que fou conclosa en vida. La fàbrica s’adscriu al tipus de pont medieval horitzontal d’arcades múltiples amb piles implantades dins el llit fluvial i tallamars elevats fins a l’ampit (figura 1). Encara que amb algun precedent relatiu, com a model de ple constituït, fou introduït en època gòtica al Principat, on és infreqüent. Salvava els trams baixos dels rius com els ponts desapareguts del baix Segre o els conservats de la Muga a Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i en cursos menors a Cardona (Bages), Sanaüja (Segarra) o Vic (Osona). Per la seva cronologia, el pont manresà podria ser un dels primers d’aquest tipus al país, però la matèria és massa poc estudiada per verificar-ho.
La següent intervenció també es troba a Manresa i es tracta de la desapareguda església del convent del Carme, enderrocada entre el 1936 i el 1937 per ordre del comitè revolucionari local (figura 2). L’establiment carmelità a la ciutat volta el 1307 i la construcció pactada el 29 de juny del 1322 entre Montagut i els representants de la comunitat potser substituïa un temple provisional. Els termes convinguts són sumàriament coneguts i Montagut, qualificat de mestre lapidicidam, hi era designat simultàniament obrer, mestre d’obres i mestre d’obres major. S’hi fixaven la dedicació per tota la durada dels treballs i el salari i, també, se li atribuïa la facultat d’assignar i treure operaris, així com l’assistència d’un deixeble. No es pot saber si va assumir un edifici projectat o no encara, ni si la traça era seva o d’altres artífexs ni tampoc si l’obra havia d’iniciar-se o ja estava en curs a càrrec d’altri. De fet, el tracte obvia aspectes arquitectònics i se circumscriu a la remuneració i les atribucions professionals. En tot cas, només va poder intervenir-hi una dotzena d’anys (fins al 1334) i cap menció més permet seguir-li les passes aquí. Fins a la seva mort es construiria la capçalera i unes poques capelles subsegüents, continuades per altres que foren contractades a diferents mestres cadascuna, fins a arribar al frontis principal i al portal, que quedaren inacabats entre els segles XIV i XV. L’església s’avenia al model més simple i seriat dels temples conventuals i parroquials desenvolupat a Catalunya en el segle XIV i de llarg recorregut posterior: consistia en una nau única i capçalera poligonal cobertes amb voltes de creueria i capelles laterals quadrades entre contraforts. No hi ha cap fonament per considerar que primer hi hagué una coberta d’embigat que fou substituïda per les voltes pètries. No presentava singularitats fora de la disposició de dos nivells de finestrals a l’absis, mentre que la façana principal inconclusa deixa incògnita la seva formulació. Cal observar que els carcanyols d’almenys algunes voltes foren omplerts amb terrissa de rebuig, fet que llavors era una pràctica innovadora. L’edifici presentava un desenvolupament arquitectònic unitari que respon a l’acord del pla inicial amb el progrés constructiu que, durant una dècada, estaria comandat per Montagut i que tal volta obeiria a una traça en què ell havia participat. Tal com s’ha remarcat sovint, l’església barcelonina de Santa Maria de Pi li era arquitectònicament i cronològica molt pròxima.
L’endemà de l’acord del Carme, el 30 de juny de 1322, el paborde de Manresa i representants de la ciutat escripturaren el tracte pel qual Montagut era elegit obrer, mestre d’obres o mestre d’obres major mentre durés la construcció del nou temple de Santa Maria. Les condicions laborals i l’assistència d’un deixeble eren com les convingudes la vigília, i el salari, una mica més elevat, comptant els desplaçaments des de Barcelona i el proveïment per a l’estatge. La repetició excepcional de l’assistència d’un aprenent afegeix la condició formativa al mestratge. Com a l’anterior, no és possible saber en quin estadi del procés constructiu va estipular-se: si es trobava en fase de projecte, de replanteig o endegada l’obra ni si incorporava la traça, si existia d’abans o estava per fer i a càrrec de qui. Les notícies sobre la renovació del temple reculen fins als primers anys del 1300, encara que semblen referides sols a recaptació de fons. En una font tardana i dubtosa consta com a inici d’obra el 1328. Del 1322 fins a la seva mort, no hi ha mencions de l’actuació de Montagut i n’hi ha poques dels treballs. Deu anys després del traspàs (cap al 1345), es treballava en els portals nord i sud i s’hauria superat just l’absis: per tant, sota la seva autoritat s’inclouria la capçalera i poc més. El temple quedaria clos als peus després d’uns cent seixanta anys, a la fi del segle XV, en un avenç en què diferents mestres seguirien fidels la traça d’inici. Arquitectònicament, Santa Maria va partir del model de temple de nau única, sense creuer i capçalera poligonal coberta al mateix nivell per voltes de creueria pètria amb capelles laterals quadrades entre contraforts i radials a l’absis. La singularitat rau en els murs de partió entre capelles travessats per alts passos arcats amb ferms pilars octogonals arran de la nau major, que formen un corredor perimetral també al presbiteri i que, sense ser-ho, ressemblen naus laterals i deambulatori, tot ampliant l’espai intern. L’elevat cos central el sustenten contraforts amb arcbotants i compta amb un campanar carrat integrat a la fàbrica. El resultat és un edifici del tot singular en el panorama gòtic català (figura 3).
De Montagut no se sap res fins passats set anys, quan el 2 de març de 1329, junt amb el també mestre de cases Ramon Despuig, van convenir a fer de mestres d’obra de la construcció d’un nou temple seguint «les formes i mesures» que plaguessin als obrers de Santa Maria del Mar, condició que palesa un destacat paper projectual dels darrers. De per vida, junts o per separat, havien de seguir els treballs mentre duressin i no emprendre’n d’altres, per un salari per dies i un de fix anual per a «vestits» igual per a ambdós, cosa que referma l’equivalent consideració entre ells. En el moment del pacte, l’obra estava per començar i el projecte per definir, però el 29 de març —si creiem les dates que consten en les làpides commemoratives que hi ha— s’iniciaren els treballs. Atesa la mort de Montagut el 1334, la seva participació queda reduïda a cinc anys: de la definició de la traça amb els obrers a l’arrencada dels treballs. De Despuig, conegut també per l’obra al claustre de la seu vigatana, es perd constància a la dècada del 1330, i el 1336 el nou mestre major era Pere Oliver (o Olivera). Si no es pot saber com mestres i obrers definiren col·legiadament l’edifici, tampoc no es coneix en quin grau la traça pactada podia detallar-ne els aspectes formals i decoratius, alguns dels quals la historiografia ha tingut per propis de Montagut, si bé segurament s’obraren en els portals laterals després del seu traspàs. Amb només cinc anys de feina difícilment hauria avançat gaire més que l’assentament extensiu d’unes molt potents fonamentacions, implantades després d’una àmplia operació per desocupar un espai prèviament urbanitzat. La fàbrica bastida sobre elles va seguir una complexa combinació entre avenç horitzontal per trams i alçat per nivells i unitats estructurals. Al perímetre de capelles va seguir l’elevació del segon i el tercer nivell junt amb les tirades d’arcs torals i diafragmes, fins a desplegar les voltes. A partir del frontis major, el nivell primer de les capelles progressaria fins als portals laterals cap al 1340, més enllà dels temps de Montagut.
Les divergències envers els altres temples participats per Montagut són grans i s’allunya molt dels models preestablerts en una creació nova. La singularitat de Santa Maria del Mar rau en la modificació del model d’església de nau única amb capçalera polièdrica i capelles perimetrals entre contraforts per disposar en l’espai central una gran aula basilical, és a dir, de tres naus dividides per pilars. Les capelles descriuen una anella al nivell baix que envolta completa el voluminós cos central, que s’eleva en dues alçades poc diferenciades, cobertes amb voltes de creueria simple amb carcanyols plens de terrissa, recurs aliè a la tradició constructiva local. L’interior constitueix un espai molt homogeni (com a suma de la nau central i el presbiteri amb les laterals i el deambulatori, que són un poc més baixos) ocupat sols per esvelts pilars polièdrics i llisos (figura 4). L’estabilitat s’assegura amb ferms contraforts que reben d’un mur en escaire l’empenta del cos alt central, sense els convencionals arcbotants de les seus catalanes de Barcelona, Girona, Mallorca, Manresa i Tortosa. La façana principal amb rosassa puja reculada del cos baix del portal i la flanquegen als dos extrems sengles torres en forma de prismes octogonals i disposició telescòpica a dalt (figura 5). Aquest frontis innovador obeeix a una particular adaptació del model tripartit amb torres extremes del gòtic que, sense precedents pròxims locals, porta a referents septentrionals que en la regió tolosana entronquen amb els campanars octogonals adoptats al segle XIV en terres catalanes. Façanes pròximes o derivades són les inacabades a les esglésies barcelonines del Pi i dels Sants Just i Pastor.
L’arqueologia mostra que les fonamentacions de Santa Maria del Mar en prefiguraren la morfologia essencial: anella de capelles, tres naus i torres, indicadores d’un definitori replanteig d’inici que va materialitzar-se en una execució fidel i continuada per diferents mestres, sense canvis estructurals, però que deixaria marge a la concreció constructiva i els formalismes de portals, finestrals i altres elements complementaris o ornamentals. En aquest sentit, es pot considerar una creació conjunta dels requisits dels obrers i el saber constructiu de Despuig i Montagut, amb un probable accent llenguadocià. Això queda lluny de separar-ne les tasques, posar jerarquia entre ells i convertir el segon en arquitecte excepcional, projectista i pèrit d’estructures, únic responsable del temple. Les fàbriques on va actuar de constructor i en què podia haver intervingut en les traces són molt heterogènies: d’una banda, el pont Nou i l’església del Carme obeeixen a models estereotipats i, de l’altra, la seu de Manresa i la parròquia de la Ribera són desenvolupaments divergents del tipus de gran nau amb capelles perimetrals i compten amb solucions prou diferents en l’estructura, com contraforts i arcbotants. Ambdues resulten de combinar amb més o menys singularitat un repertori de recursos arquitectònics comú i no pas excepcional, propi del nou llenguatge gòtic establert al país i arribat ben fixat amb origen ultrapirinenc. Els pocs trets que se li estimen associats no necessàriament són exclusius de les obres comandades per ell, sinó que poden ser fórmules compartides, com ara els pilars octogonals, presents també a la seu de Mallorca i a Santa Maria de Morvedre (posteriorment, Sagunt, al Camp de Morvedre), mentre que els portals laterals amb concomitàncies a les esglésies de Manresa i la Ribera probablement foren obrats després de mort i estan vinculats també a Despuig, amb equivalents en temples no forçosament de la seva òrbita a Cardona i Pedralbes. Sota aquestes premisses, la condició d’arquitecte, entesa sempre en el sentit contemporani d’autor i executor de projectes personals i singulars, pot considerar-se anacrònica i l’estimació de tracista extraordinari pot ser relativitzada, perquè, si bé va comandar l’arrencada d’edificis excepcionals, el grau de participació en la definició morfològica dels projectes o en el disseny d’elements concrets només és hipotètica i les formes d’aquests últims no són exclusives d’edificis participats per ell.
