Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Pere Serra

Actiu a Barcelona (Barcelonès) des del 1357 - Barcelona (?) entre el 1405 i el 1408

Art gòtic Pintura gòtica

Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia

Membre d’una família barcelonina de pintors, Pere Serra és un dels artistes catalans més rellevants de la baixa edat mitjana. Juntament amb els seus germans, ostentà un paper protagonista en el panorama artístic barceloní (i catalanoaragonès) de la segona meitat del segle XIV i contribuí decisivament a consolidar l’italianisme pictòric imperant des dels decennis centrals de la centúria. De fet, es pot dir que amb ell el corrent assolí el zenit abans de sucumbir a les novetats del denominat estil internacional, en relació amb les quals es mostrà relativament permeable a finals de la seva carrera.

La pintura de Pere Serra, estretament vinculada a la dels seus familiars —a voltes, fins i tot, intricada— té bàsicament referents locals i s’assenta sobre els fonaments de l’avantguarda barcelonina del segon quart del tres-cents, representada entre d’altres per Ferrer Bassa i el seu fill Arnau i, en part, mediatitzada, segurament, per Ramon Destorrents, el seu mestre. Alhora, la seva proposta arriba fins als primers anys del segle XV i n’irradia parcialment les primeres dècades, sobretot a través dels seus deixebles. En la seva obra, notable quantitativament i qualitativa, les simetries o els omnipresents fons daurats propis de l’italianisme conviuen amb unes composicions especialment amables i calmes, d’intens decorativisme i cromàticament harmòniques, poblades per figures generalment abstretes, però que evolucionen cap a menys solemnitat i més desimboltura.

Dades biogràfiques

L’artista és un dels quatre fills pintors nascuts del matrimoni format per Suau i pel sastre barceloní Berenguer Serra. De les dades documentals conegudes s’infereix que seria el tercer fill: el precedirien Francesc (doc. 1350-1361/1362), que era el primogènit i el pare del també pintor Francesc Serra II (doc. 1362-1396), i Jaume (doc. 1358-1389/1394), i el succeiria Joan (doc. 1360-1386). Els germans ja eren orfes de pare el 17 de juliol de 1350 i s’ha suposat que la mare degué morir el 1373, atès que el 9 d’abril d’aquell any es registra l’enterrament de la «mare d’en Serra pintor qui està al carrer d’en Ledó» en un llibre de funerària de Santa Maria del Pi (APSMP-B165, 1373-1377, f. 31). Si es confirma aquest extrem, ella hauria sobreviscut més d’una dècada al primogènit, traspassat entre el 15 de novembre de 1361 i el 15 de febrer de 1362, però hauria premort als altres fills. Esguerrat pels batifullers Arnau Sallent i Berenguer Saplana a inicis dels anys vuitanta i ferit novament poc després pel darrer, Joan morí prematurament el febrer del 1386, mentre que Jaume degué fer-ho a finals de la mateixa dècada: s’ha dit que poc després de testar el 19 d’abril de 1389 i, en tot cas, abans del 5 d’abril de 1394. Per contra, el decés de Pere es produí molt més tard, entre el 1405 i el 1408: el 4 de maig del primer any encara era viu, mentre que el 10 de maig de 1408 ja havia traspassat i la seva vídua atorgava poders a un causídic. El 19 de febrer de 1404, a més, havia signat el compromís de retornar la quantitat rebuda per la manufactura del retaule major de Santes Creus en cas de mort, malaltia o altra causa, la qual cosa sembla un indici d’un cert risc vital.

El pintor va casar-se en diverses ocasions i se sap que va tenir sis fills. A la dècada del 1380 consta esposat amb Agnès, filla de Francesc Morant, paraire de la ciutat de Barcelona, i d’aquesta unió se’n coneixen diversos descendents: Susanna i Francesc, que el 19 de març de 1404, traspassada ja la mare, eren menors de vint-i-cinc anys i majors de setze i quinze, respectivament. Amb tota probabilitat, també seria fill d’Agnès l’albat del pintor registrat l’any 1384 en el llibre d’òbits de Santa Maria del Mar. D’altra banda, en la darrera etapa de la seva vida, Serra va contraure matrimoni amb Angelina, vídua del carnisser Francesc Forn, i amb ella va tenir una filla del mateix nom que la progenitora. Hi ha notícia, a més, d’un altre fill del pintor i «la seva primera esposa», que s’anomenà com el pare i fou «batxiller en decrets», la qual cosa podria indicar que s’hauria casat en tres ocasions. També es coneix una altra filla seva, de nom Joaneta, emmaridada amb el veler barceloní Guillem Nicolau Oliver i traspassada el 1403. D’altra banda, el 1394 Pere Serra consta com a tutor testamentari de Joanet, Jaumet i Angelina, fills del seu difunt germà Jaume.

La documentació exhumada revela alguns detalls més sobre la vida del pintor. Si bé el 1383 vivia al costat del Palau Reial («iuxta palatium vetus domini regis»), l’any següent consta radicat al carrer Ample, on també es documenta el seu germà Jaume i on torna a aparèixer vinculat a finals de la seva vida, el 1405. A més, se sap que Pere Serra vengué unes cases del carrer veí «d’en Marquet» al fuster Guillem d’Olm (1401), així com diversos censals morts: un el 1383 en nom propi, del seu germà Jaume i les dues respectives cònjuges, i un altre el 1405 junt amb la seva darrera esposa. D’altra banda, el pintor consta en la relació de persones que havien de romandre a Barcelona amb motiu de la sortida de la host cap a Girona (Gironès) l’abril del 1374, i apareix inscrit en el cens militar del quarter de Framenors l’any 1389. Són remarcables, finalment, algunes dades que el relacionen amb l’esclavatge. Així, l’1 de juny de 1386 consta l’enterrament d’un esclau seu i, l’any següent, el pintor feu un intercanvi de serves amb Pere Agustí, de Granollers (Vallès Oriental): Serra li vengué una tàrtara anomenada Cristiana i, a canvi, li comprà una sarraïna negra més jove, de nom Joana. Encara el 1388, el pintor vengué una altra esclava, ara una lactant tàrtara de nom Nicolaua, al mercader Ponç Bonell i la seva esposa Antígona durant dos anys i sis mesos (cancel·lació: 5 de juny de 1390).

Trajectòria artística

La primera referència de l’activitat pictòrica de Pere Serra és del 14 d’abril de 1357, quan signà un contracte d’aprenentatge amb Ramon Destorrents, a casa del qual es comprometé a viure durant els quatre anys de vigència de l’acord. La seva formació, doncs, degué tenir lloc al taller d’aquest pintor reial en uns anys en què Francesc Serra es trobava en plena activitat. De fet, no hi ha constància documental que els dos germans arribessin a col·laborar en el curt període transcorregut entre l’eventual finalització de l’afermament d’un i la mort de l’altre, si bé és difícil pensar que no van tenir cap mena de contacte professional i que Pere no en rebé cap mena d’influència.

En tot cas, les primeres dades de Pere Serra com a pintor format són posteriors tant a la desaparició del seu germà gran com a la de Destorrents. Significativament, el primer treball en què apareix involucrat és el retaule major del monestir barceloní de Sant Pere de les Puel·les, anteriorment capitulat per Francesc el 9 de juny de 1360. En efecte, l’1 de març de 1362, Pere i el seu germà Jaume es van comprometre a dur a terme aquest conjunt dedicat a sant Pere d’acord amb els colors i les històries pactades pel seu germà gran, que no l’havia arribat a dibuixar (el 30 de juny de 1360, Jaume havia rebut també l’encàrrec de pintar-ne i daurar-ne el tabernacle per una quantitat similar a la de la resta del moble). Les fonts reflecteixen uns treballs complexos i de llarga durada: el daurat i la pintura del conjunt fou contractat de nou el 16 de juliol de 1366 amb un preu més alt, ara per part de Pere i Joan Serra, i encara el 2 de març de 1377 es documenta una donació de trenta florins d’or d’Aragó per part del rei Pere el Cerimoniós per a l’obra del retaule (Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria, registres, núm. 1360, f. 182).

Els documents certifiquen que el treball conjunt amb Jaume fou usual durant els anys següents. El 4 de març de 1363, ambdós germans van capitular el també destacat retaule de Tots els Sants de l’església de Santa Maria de Manresa (Bages). Segons el contracte, el conjunt havia de seguir la pauta de daurat i policromia dels retaules de les «Verges e de la Santa Trinitat» de la ciutat, que, a partir d’aquesta referència, certs autors han vinculat hipotèticament amb els Serra. L’àpoca final d’aquesta obra va ser signada per Pere Serra el mateix dia del segon contracte conegut de les Puel·les (16 de juliol de 1366) i, un parell d’anys més tard (24 de novembre de 1468), Jaume i Pere van contractar un altre conjunt de gran prestància: el retaule de l’altar major del monestir de Pedralbes, les grans dimensions del qual el converteixen en una fita dins l’evolució monumental d’aquesta tipologia moble. D’aquest conjunt, que havia de ser a lloc el Nadal del 1370 i havia de contenir escenes dels goigs de la Mare de Déu i de la passió de Crist, se’n coneixen diverses àpoques del 1369 i el 1370, una de les quals està signada per Pere i Joan Serra (12 de novembre de 1370), qüestió que novament revela l’associació laboral amb els seus germans vius.

És un fet remarcable que, amb anterioritat a la desaparició documental de Jaume Serra a les darreries de la dècada del 1380, únicament hi ha constància d’un treball vinculat a Pere en solitari. Es tracta d’un tríptic amb frontisses de plata conegut pel pagament efectuat al pintor pel tresorer reial el 1368. Per contra, mort Jaume, les dades relatives als encàrrecs artístics rebuts per Pere són abundoses i constants fins a la seva mort.

L’1 d’octubre de 1389, Pere Serra acusà el cobrament del segon termini del retaule de la capella de Santa Magdalena de la catedral de Barcelona i el 17 de novembre de 1392 cobrà la darrera quantitat que li era deguda pel conjunt de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Tivissa (Ribera d’Ebre). Al seu torn, el 24 d’octubre de 1393, pactà el retaule de la capella de Santa Maria del Portal Nou de Barcelona, liquidat el 14 de juliol de 1395 a partir d’un abonament efectuat per Bernat de Jonqueres, secretari del rei.

Paral·lelament, el pintor assumí l’elaboració de les seves úniques obres documentades conservades, de nou per a Manresa. Entre el 19 de febrer de 1393 i el 9 de juny de l’any següent realitzà i col·locà el fastuós retaule del Sant Esperit a la capella homònima de l’església de Santa Maria (figura 1), a instàncies de la confraria dels cuireters, i pintà unes cortines als costats del retaule. Després d’aquest conjunt (posteriorment restaurat pel pintor Francesc Feliu II, segons un document del 22 de setembre de 1412), Serra assumí la realització del retaule dedicat als sants Bartomeu i Bernat del convent de Sant Domènec, del qual només es conserva la taula central amb els titulars al Museu Episcopal de Vic (figura 2). L’obra, sufragada pel mercader Bernat Gamisans, fou contractada el 9 de juny de 1395 i els treballs incloïen la pintura i el daurat de la clau de volta i altres elements arquitectònics de la capella, així com la policromia amb atzur i estels d’or de l’espai arquitectònic de darrere del retaule.

A banda de l’esmentat, els documents encara involucren Pere Serra en la confecció de gairebé una desena més de retaules fins al 1400. Per a la capital del Principat obrà dos nous conjunts per a Sant Pere de les Puel·les en compliment del testament del notari Guillem d’Horta: el retaule de Sant Miquel i Santa Bàrbara, capitulat l’11 d’abril de 1399 (doc. 1399 i 1400), i el de Sant Martí i Santa Caterina (doc. 1400 i 1401). Altres produccions tingueren destinacions més allunyades: el retaule de la Mare de Déu de Castellfollit de Riubregós (doc. 1397 i 1399), a l’Anoia, que havia estat contractat el 20 de febrer de 1388 per Jaume Serra i que havia quedat enguixat a la seva mort; el retaule de la confraria de sant Gabriel de Vic (doc. 1399), a Osona, pel qual el pintor reclamava 50 florins que li faltaven cobrar i els clients li retreien que feia un any que havia d’haver estat col·locat i no era així, i el retaule marià de l’altar major de l’església de Santa Maria de l’Albi (doc. 1400), a les Garrigues. Això no obstant, es desconeix l’emplaçament concret d’altres obres d’aquest període, com ara els retaules que, respectivament, negocià amb el mercader Lleonard Doni (doc. 1399), de la ciutat de Barcelona, i amb el prevere Jaume Sala (doc. 1399); el de la Mare de Déu dels Àngels, pel qual atorgà àpoca en favor del mercader Pere de Muntrós el 29 de desembre de 1400, i el presumible retaule pactat amb Francesc d’Illa, hebdomadari de l’església de Sant Pere de Ripoll (doc. 1399), al Ripollès.

El volum d’encàrrecs documentats els darrers anys de la vida del pintor és igualment notori. Una àpoca del gener del 1401 informa de la realització d’un retaule dedicat als sants Antoni, Abdó i Senén per a l’església de Sant Martí de Teià (Maresme), així com una altra del maig del 1403 dona notícia d’un conjunt encarregat per Guillem de Rocafort, franciscà del convent de Barcelona, el 30 de juliol de 1401. El gener i l’octubre del 1402, Pere Serra es comprometé a fer, respectivament, un retaule amb el consell de la vila de Granollers i un altre amb Julià Puig, monjo de Montserrat, aquest darrer conegut gràcies a un pagament posterior (doc. 1403).

Mereix una menció especial l’esmentat retaule major del monestir de Santes Creus, un dels més emblemàtics de la Catalunya d’inicis del quatre-cents, conservat majoritàriament al Museu Diocesà de Tarragona (n’hi ha parts al Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC] i en una col·lecció privada). Assumit per Serra possiblement el novembre del 1402, quedà inacabat a la seva mort i fou contractat de nou, successivament, amb els pintors Guerau Gener i Lluís Borrassà, el qual ja l’havia enllestit el 28 d’abril de 1411. La pintura del conjunt, tanmateix, respon únicament a la mà d’aquests dos darrers, per bé que no es pot descartar que Serra pugui tenir relació amb la capa pictòrica constatada per sota de la visible en algunes de les taules del retaule.

Finalment, les darreres referències a la producció del pintor l’involucren en tres retaules diferents. El primer fou encarregat per Arnau Sabruguera, de la vila de l’Alguer (Sardenya), el 4 de març de 1404; el segon és el de la confraria de sant Eloi del convent del Carme de Valls (doc. 1404), a l’Alt Camp, i el darrer, el dedicat a sant Tomàs i sant Antoni de Pàdua de la catedral de Barcelona, començat a pintar per Pere Serra i acabat a la seva mort per Joan Mates (doc. 1409).

Tant l’elevat nombre de treballs contractats per Pere Serra en solitari com les seves característiques, sumats a la producció que se li pot atribuir per raons d’estil, permeten entreveure una estructura de taller important, cosa que en part queda constatada per determinats documents. Així, el 3 d’octubre de 1393 signà un contracte d’aprenentatge amb Jalbert Gaucelm, de catorze anys, que posteriorment desenvolupà una fructífera carrera a Perpinyà, al Rosselló (se li ha atribuït, hipotèticament, el retaule de Sant Nicolau de l’església de Sant Fruitós de Cameles pel seu idioma italianista). El 24 de setembre de 1401, Serra també establí un pacte amb Tomàs Vaquer, de poc més de setze anys, fill de Maria Negre i d’un mercader difunt del comtat de Comenge («regni Francie») i nebot del rector de l’església del Catllar (Tarragonès) i capellà del rei Martí l’Humà. D’altra banda, malgrat no tenir-ne plena constatació documental, s’ha suposat que al seu costat es degueren formar altres pintors com Mateu Ortoneda, de qui actuà com a testimoni en un atorgament de poders (doc. 1391); Joan Mates, que testimonià els mateixos poders i el darrer pagament del retaule de Tivissa (doc. 1392), a més de comprometre’s a enllestir el referit retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni de Pàdua de la seu barcelonina (doc. 1409), i Pere Vall, que feu de testimoni en la venda del censal mort que fou pròxima a la desaparició del mestre (1405). Dels dos últims, a més, se n’ha defensat una eventual participació en algunes de les darreres obres del mestre, cosa que caldrà reavaluar després de discriminar-ne les parts originals de les pèrdues i refeccions modernes. Per acabar, cal tenir també presents aquells pintors l’estil dels quals podria reclamar una genèrica formació amb els Serra. Tal és el cas, entre d’altres, de Jaume Cabrera o dels respectius autors anònims del retaule de Sant Pere i Sant Andreu de Castellfollit de Riubregós, conservat al MNAC, i del retaule de Sant Bartomeu d’Ulldemolins (Priorat), conservat al Museu Diocesà de Tarragona, que és molt proper a la pintura de Pere Serra.

Existeixen encara més dades que revelen el vincle del mestre amb altres pintors, com ara Esteve, de la ciutat de Barcelona, que apareix com a testimoni d’una de les àpoques del retaule major de Pedralbes (doc. 1369); Guillem Ferrer, pintor del bisbat de Tortosa, que li llegà pòstumament una quantitat en testament (doc. 1414 i 1415), o, en especial, el miniaturista Arnau de la Pena, que consta com a fiador del contracte del retaule manresà de Tots els Sants —al costat de la mare dels Serra— i que tornà a actuar com a tal —aquest cop juntament amb Jaume i Pere Serra— en una àpoca atorgada pel mestre d’obres de la catedral de Barcelona, Bernat Roca (doc. 1365). D’altra banda, l’estreta relació que Pere va mantenir amb aquest darrer artífex és un bon exemple del fet que els seus contactes professionals no s’exhauriren dins del món de la pintura. Així, al marge del document esmentat, se sap que Roca actuà com a fiador de Jaume i Pere Serra en el contracte del retaule major de les Puel·les del 1362 —novament, junt amb la mare dels pintors— i que Pere va fer de testimoni en una venda efectuada l’any 1389 per Francesca, vídua de Roca. La documentació coneguda, alhora, acredita contactes amb el brodador Jaume Copí II, que actuà com a fiador del pintor (doc. 1383), i amb Bartomeu Morro, «ymaginarius», que li feu de testimoni (doc. 1405).

Obra

El nom de Pere Serra fou rescatat de l’oblit a finals del segle XIX per part de Josep Puiggarí. A inicis del segle XX, concretament el 1907, Joaquim Sarret i Arbós demostrà per primer cop la paternitat de l’artista sobre una obra conservada: el retaule del Sant Esperit de Manresa. En les dècades següents aparegueren les primeres semblances del pintor signades per Salvador Sanpere i Miquel (publicada pòstumament l’any 1924), pel mossèn Josep Gudiol (1924) i per Chandler R. Post (1930), que són la base dels diversos estudis duts a terme fins al 2026. En el terreny documental, resulten encara fonamentals les aportacions de Josep Maria Madurell al diplomatari de l’artista, que foren publicades a finals de la dècada del 1940 i inicis de la següent.

Si bé encara ben entrat el segle XXI la pintura dels Serra constitueix un dels principals nusos gordians de l’art català de la baixa edat mitjana, l’estil personal de Pere Serra aviat va poder ser aïllat del dels seus germans perquè les seves dues obres documentades i conservades (el retaule del Sant Esperit de Santa Maria de Manresa i la taula principal del retaule de Sant Bartomeu i Sant Bernat del convent de Sant Domènec de la mateixa ciutat) foren realitzades quan tots aquests ja havien mort. Sobre la base d’aquestes dues produccions, la crítica ha bastit un important catàleg, que, en línies generals, gaudeix d’un consens remarcable, malgrat no estar exempt de problemàtiques. Així, d’una banda, persisteix la dificultat de definir fefaentment la seqüenciació exacta de gran part de les obres conservades, atès que moltes d’elles freturen de referències cronològiques i, a més, les documentades van ser fetes en un mateix lapse (mitjan de la dècada del 1390). D’altra banda, continua sent especialment espinosa la qüestió de dilucidar l’empremta del pintor durant les seves primeres dècades d’activitat, quan la documentació l’assenyala treballant de manera solidària amb els seus germans, sobretot amb Jaume, però també amb Joan.

Diversos estudis han assajat de definir la personalitat artística del pintor en les dècades inicials de la seva carrera, sense que hi hagi dades concloents al respecte. En els darrers temps, per exemple, s’ha defensat assignar-li el grup d’obra prèviament adscrit a un «Mestre de Sixena» a redós del retaule de la Mare de Déu i l’eucaristia procedent d’aquest cenobi (MNAC). I, més recentment encara, a partir de l’associació laboral documentada de Pere i Jaume Serra, s’ha proposat d’etiquetar indistintament com a obres dels dos artífexs tot un vast grup de peces tradicionalment relacionades amb la seva pintura i datades entre el 1362 i el 1389, al marge dels seus contrastos estilístics.

Ara bé: més enllà de l’organització laboral dels germans Serra, no crec que s’hagi d’atorgar de manera automàtica una autoria compartida de Jaume i Pere Serra a aquelles produccions que no presentin una evident diversitat de mans, ni tampoc a aquelles que no traspuïn els seus estils personals, com ara la taula de sant Martí partint la capa, inèdita fins que va sortir al mercat l’any 2019. D’altra banda, tot i la versemblant implicació de Pere Serra en obres com el retaule de Sixena, on semblen concórrer diversos pintors, l’artífex principal del conjunt i responsable del disseny general és més proper a l’estil conegut del seu germà Jaume. A més, algunes de les peces que havien estat reunides al voltant d’aquest retaule responen, en realitat, a autories diverses, si bé és cert que existeix una interessant proximitat de l’estil de Pere Serra amb els fragments pervinguts del retaule marià conservats al Museu de Moià o amb la gran taula de l’Anunci als Pastors del MNAC.

Per fortuna, es conserven diverses obres presumiblement precedents a la mort de Jaume que, en essència, responen a l’estil de Pere. Aquest és el cas del magnífic retaule de la Mare de Déu d’Abella de la Conca (figura 3), al Pallars Jussà, que es conserva al Museu Catedral de la Seu d’Urgell. El conjunt se sol datar amb anterioritat al 1387 per la identificació del donant representat a la taula central amb el baró Berenguer d’Abella, que fou executat aquell any, al cap de poc de morir el rei Pere el Cerimoniós. I, també, és el cas del retaule de Sant Julià i Santa Llúcia del convent saragossà del Sant Sepulcre, probablement realitzat a mitjans de la dècada del 1380. En aquest sentit, consta que el 20 de juliol de 1384 els germans Sancho la Foz i Oria Sanchez de la Foz van fundar una capellania dedicada als dos sants al claustre del convent i es van comprometre a sufragar el retaule dins del termini d’un any.

Altrament, la proximitat estilística d’algunes obres amb els exponents documentats del pintor porta a situar-les temptativament en dates no gaire llunyanes del 1393-1395. Tal sembla el cas, per exemple, dels refinats fragments del retaule procedents de l’església de Sant Pere de la Curullada, a Granyanella (Segarra), o del retaule del Sant Esperit i Sant Joan Evangelista de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), realitzat per a la capella homònima construïda a instàncies del pare del mercader Pere Còdol. Alhora, els darrers anys del tres-cents o, fins i tot, els primers del 1400 semblen adequats per a les taules conservades del monumental retaule de Sant Pere de Cubells (Noguera), estretament vinculades estilísticament a la taula de la Resurrecció de Tabita documentada a la col·lecció de Roberto Schiff, a Pisa (Itàlia), o a l’Anunciació de la Galeria Brera de Milà (Itàlia). També ho semblen per al retaule de Tots els Sants de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), que delata una de les més extenses i determinants intervencions de taller del seu catàleg i s’articula al voltant d’un compartiment central que comparteix composició amb la magnífica taula de la Mare de Déu dels Àngels del MNAC (figura 4), presumiblement anterior i procedent de la catedral de Tortosa (Baix Ebre), junt amb dos cossos de la predel·la del mateix conjunt.

La darrera producció de Pere Serra és coneguda a partir del retaule de Santa Clara i Santa Eulàlia de catedral de Sogorb (figura 5), a Castelló, enllestit amb posterioritat al 1402, atès que la fundació de la capella claustral homònima on anava destinat tingué lloc a inicis del desembre d’aquell any per part del bisbe Francesc Riquer, que significativament havia estat canonge de la catedral de Barcelona i bisbe de Vic. La paral·lela fundació i la dotació de la capella adjacent a instàncies del mateix promotor, dedicada a sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua, ha servit de base també per atribuir al pintor el seu retaule, desconegut, però advertit en una col·lecció americana. Una altra peça indefectiblement tardana del pintor seria la taula de la Mare de Déu amb el Nen entre santa Eulàlia i santa Caterina, conservada a Siracusa (Itàlia).

També cal prendre en consideració, finalment, una eventual autoria del pintor en determinades obres desaparegudes, però conegudes a partir de testimonis gràfics. Com bé ha acceptat la crítica, aquest podria ser el cas de la predel·la hagiogràfica del monestir de Pedralbes, possiblement promoguda per Constança de Cruïlles i de la qual tan sols es disposa de dibuixos moderns. Al meu entendre, també podria ser el cas de les taules integrades en el retaule barroc del Roser de l’església de l’Assumpció del Cogul (Garrigues), fotografiat per Josep Salvany. Tant l’estructura de l’obra medieval com els tipus físics o els punxonats entronquen amb la pintura de Pere Serra, si bé la manca de nitidesa de la instantània aconsella mantenir la cautela. En canvi, la dependència del taller del pintor és més clara en un compartiment de predel·la d’un probable retaule major amb el Crist eucarístic, sants i frares carmelites, la procedència del qual ha estat relacionada amb Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) i que es conserva al Museu Diocesà de Barcelona.

Obres documentades i conservades

Retaule del Sant Esperit de l’església de Santa Maria de Manresa (doc. 1393-1394, conservat in situ pràcticament sencer; a la part central de la predel·la té interpolat Plany sobre el cos de Crist mort, de Lluís Borrassà—); taula central del retaule de Sant Bartomeu i Sant Bernat del convent de Sant Domènec de Manresa (doc. 1395, Museu Episcopal de Vic).

Obres documentades no conservades

Retaule major del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona (iniciat per Francesc Serra i, posteriorment, contractat de nou juntament amb Jaume Serra, primer, i amb Joan Serra, després; docs. 1362, 1366 i 1377); retaule de Tots els Sants de Santa Maria de Manresa (contractat juntament amb Jaume Serra; doc. 1363 i 1366); tríptic de promoció reial (doc. 1368); retaule major del monestir de Pedralbes (contractat juntament amb Jaume Serra i amb la implicació documental de Joan Serra; doc. 1368-1370); retaule de la capella de Santa Magdalena de la catedral de Barcelona (doc. 1389); retaule major de l’església de Sant Jaume de Tivissa (doc. 1392); retaule de la capella de Santa Maria del Portal Nou de Barcelona (doc. 1393 i 1395); pintura de cortines a la capella del Sant Esperit de Santa Maria de Manresa (doc. 1394); pintura de l’espai i els elements arquitectònics de la capella de Sant Bartomeu i Sant Bernat del convent de Sant Domènec de Manresa (doc. 1395); retaule de la Mare de Déu de Castellfollit de Riubregós (contractat prèviament per Jaume Serra; doc. 1397 i 1399); retaule de la confraria de sant Gabriel de Vic (doc. 1399); retaule contractat pel mercader Lleonard Doni (doc. 1399); retaule contractat pel prevere Jaume Sala (doc. 1399); presumible retaule contractat amb l’hebdomadari de Sant Pere de Ripoll (doc. 1399); retaule de Sant Miquel i Santa Bàrbara del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona (doc. 1399 i 1400); retaule major de la Mare de Déu de l’església de Santa Maria de l’Albi (doc. 1400); retaule de la Mare de Déu dels Àngels contractat pel mercader Pere de Muntrós (doc. 1400); retaule de Sant Martí i Santa Caterina del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona (doc. 1400 i 1401); retaule de Sant Antoni i dels Sants Abdó i Senén de l’església de Sant Martí de Teià (doc. 1401); retaule encarregat per Guillem de Rocafort, franciscà del convent de Barcelona (doc. 1401 i 1403); retaule encarregat pel consell de la vila de Granollers (doc. 1402); retaule contractat amb Julià Puig, monjo de Montserrat (doc. 1403); retaule major del monestir de Santes Creus (inacabat a la seva mort i contractat successivament per Guerau Gener i Lluís Borrassà; doc. 1403 i 1404); retaule contractat per Arnau Sabruguera, de l’Alguer (doc. 1404); retaule de la confraria de sant Eloi del convent del Carme de Valls (doc. 1404); retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni de Pàdua de la catedral de Barcelona (inacabat a la seva mort i enllestit per Joan Mates; doc. 1409).

Obres atribuïdes

Retaule de la Mare de Déu d’Abella de la Conca (Museu Catedral de la Seu Urgell); retaule de Sant Julià i Santa Llúcia del convent del Sant Sepulcre de Saragossa (conservat in situ); taules de la Resurrecció i la Pentecosta documentades a la col·lecció d’Alexandre Soler i March; taules del retaule de la Pentecosta de l’església de Santa Anna de Barcelona (desaparegudes); taules integrades en el retaule del Roser de l’església de l’Assumpció del Cogul (?); predel·la hagiogràfica de Pedralbes (?); taula de Crist davant Pilat procedent de Llívia (Museu Episcopal de Vic); compartiment principal de retaule amb la Mare de Déu amb el Nen i àngels músics i dos cossos de predel·la hagiogràfica de la catedral de Tortosa (Museu Nacional d’Art de Catalunya); Calvari documentat a l’antiga col·lecció d’Abadal; compartiments fragmentaris del retaule procedents de l’església de Sant Pere de la Curullada (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona); retaule del Sant Esperit i Sant Joan Evangelista (monestir de Sant Llorenç de Morunys); predel·la hagiogràfica (Barcelona, col·lecció particular); retaule de Tots els Sants del monestir de Sant Cugat del Vallès (conservat in situ); taules del retaule major de l’església parroquial de Sant Pere de Cubells (repartides entre diverses col·leccions públiques i privades); taula de la Resurrecció de Tabita (documentada a la col·lecció de Roberto Schiff, de Pisa); taula de l’Anunciació (Milà, Pinacoteca de Brera); retaule de Santa Clara i Santa Eulàlia de la catedral de Sogorb (Museu Catedralici de Sogorb); compartiment de predel·la de retaule major amb Jesucrist, sants i frares carmelites (Museu Diocesà de Barcelona); compartiment central de retaule amb la Mare de Déu amb el Nen, santa Eulàlia i santa Caterina (Siracusa, Museo Regionale di Palazzo Bellomo).

Obres destacades

Figura 1. Retaule del Sant Esperit de la Seu de Manresa.
Font: Wikimedia Commons.

Figura 2. Taula central del retaule de Sant Bartomeu i Sant Bernat del convent de Sant Domènec de Manresa.
Font: Museu Episcopal de Vic.

Figura 4. Taula de la Mare de Déu dels Àngels de la catedral de Tortosa.
Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Exposicions

Pere Serra, com la immensa majoria de pintors catalans d’època gòtica, no ha estat objecte encara de cap exposició monogràfica. Amb tot, algunes de les seves obres ja van ser exposades abans que la seva personalitat artística fos revelada i, un cop iniciada la reconstrucció del seu catàleg, el pintor ha estat present en les mostres dedicades enterament o parcial a la pintura gòtica catalana, com «La pintura gòtica a Catalunya» (II Saló «Mirador», a la Sala Parés, Barcelona, 1936) o la més tardana «Exposición de primitivos mediterraneos» (itinerant a la Galerie des Beaux-Arts, Bordeus, 1952; al Palazzo dell’Accademia, Gènova, 1952, i al Saló del Tinell i la capella de Santa Àgata, Barcelona, 1952). De fet, anteriorment (desembre del 1935), algunes de les seves taules degudament identificades ja havien format part de la mostra amb finalitat comercial organitzada per l’antiquari Josep Valenciano al seu establiment de la plaça Reial, de Barcelona.

Sense intentar ser exhaustius, la pintura de Pere Serra ha estat inclosa en múltiples exposicions sobre art català, com ara «L’art catalan du X^e au XV^e siècle» (Jeu de Paume, París, 1937; Musée National de Maisons-Lafitte, París, 1937), «Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya» (Centre Cultural de La Caixa de Pensions, Barcelona, 1985-1986), «Millenum. Història i art de l’Església catalana» (edifici de la Pia Almoina, Saló del Tinell i capella de Santa Àgata, Barcelona, 1989) o «Cathalonia. Arte gótico en los siglos XIV-XV» (Museu Nacional del Prado, Madrid, 1997). L’obra del pintor també s’ha tingut en compte en diverses exposicions sobre la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya, com «Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya» (MNAC, Barcelona, 1992) o «Bagliori del medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya» (Fondazione Memmo, Roma, 1999-2000). Concretament, la darrera fase creativa de Pere Serra va ser abordada a «Catalunya 1400. El gòtic internacional» (MNAC, Barcelona, 2012).

Bibliografia

Josep Puiggarí, «Noticia de algunos artistas catalanes inéditos de la Edad Media y del Renacimiento. Parte segunda» (Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. 3, 1880, p. 270 i 273-274); Cipriano Muñoz y Manzano (El Conde de la Viñaza), Adiciones al Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las bellas artes en España de D. Juan Agustín Cean Bermúdez, vol. I: Edad Media (Madrid, Tipografía de los Huérfanos, 1889, p. 134-135); Fidel Fita, «Arquitectura barcelonesa en el siglo XIV. Datos inéditos acerca de la construcción de Santa María del Pino y de Santa María de Pedralbes» (Boletín de la Real Academia de la Historia, tom 28, 1896, p. 145-150); Carlos de Bofarull y Sans, Catálogo de la Exposición de Arte Antiguo (Barcelona, Junta Municipal de Museos y Bellas Artes, 1902, p. 29, cat. núm. 190); Josep Gudiol i Cunill, Nocions de arqueología sagrada catalana (Vic, Imp. de la Viuda de R. Anglada, 1902, p. 400); Salvador Sanpere i Miquel, Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la pintura en Cataluña en el siglo XV, tom I: Primera mitad del siglo XV (Barcelona, Tipografía «L’Avenç», 1906, p. 123 i s.); Joaquim Sarret i Arbós, «Capella y retaule del Sant Esperit en la Seu de Manresa» (Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, núm. 7, 15 febrer 1907, p. 129-135); Roberto Schiff, «Ritrovamento di un dipinto di Lorenzo Salimbeni da Sanseverino» (L’Arte. Rivista di Storia dell’Arte Medioevale e Moderna, núm. X, 1907, p. 375-377); Émile Bertaux, «La peinture et la sculpture espagnoles au XIV^e et au XV^e siècle jusqu’au temps des rois catholiques», a André Michel (dir.), Histoire de l’art depuis les premiers temps chrétiens jusqu’à nos jours, tom II: Le Réalisme. Les débuts de la Renaissance (París, Librairie Armand Colin, 1908, p. 749-750); Raimon Casellas, La ornamentalidad dorada en los retablos catalanes (Barcelona, Imprenta Barcelonesa, 1909, p. 10-11 i 17); Joaquim Sarret i Arbós, «Les pintures d’en Serra. Sigle XIV» (Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, núm. 6, febrer 1910, p. 13-15); Josep Gudiol i Cunill, «San Cucufate del Vallés» (Museum. Revista Mensual de Arte Español Antiguo y Moderno y de la Vida Artística Contemporánea, núm. II, 1912, p. 447-459); Arduino Colasanti, «Contributo alla storia della pittura nelle Marche» (Bollettino d’Arte del Ministero della Pubblica Istruzione, núm. 9, 1915, p. 361-366); José Matamoros, «Tabla notabilísima» (El Restaurador, Tortosa, núm. 2368, 29 juliol 1916, p. 2); Joaquim Sarret i Arbós, Art i artistes manresans (Manresa, Imprempta i Enquadernacions de Sant Josep, 1916, p. 18-21); Joaquim Folch i Torres, «Pàgina artística. El retaule de Sixena al Museu» (La Veu de Catalunya, 11 octubre 1918, p. 12); Alexandre Soler i March, «Pintura catalana trescentista. De la escuela italiana al estilo propio» (Museum. Revista Mensual de Arte Español Antiguo y Moderno y de la Vida Artística Contemporánea, núm. 8, 1918-1920, p. 265-282); José Garnelo, «Informe sobre una pintura en tabla de las llamadas primitivas, propiedad de D. Jaime Perepons y Brunet» (Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 53, 31 març 1920); Josep Gudiol i Cunill, «Les Veròniques. II» (Vell i Nou, núm. 15, juny 1921, p. 70-71); Joan Roig, «Excursió per la Conca de Tremp i Vall d’Àger» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any XXXI, núm. 318, juliol 1921, p. 178); Joan Roig, «Excursió per la Conca de Tremp i Vall d’Àger» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, any XXXI, núm. 319, agost 1921, làm. XLIX); Antoni Rubió i Lluch, Documents per l’historia de la cultura catalana mig-eval, vol. II (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1921, p. 397); Salvador Sanpere i Miquel, Els Trescentistes. Primera part (Barcelona, S. Babra i Llibreria Antiga i Moderna, [1924], esp. p. 305-342); Josep Gudiol i Cunill, Els Trescentistes. Segona part (Barcelona, Llibreria Central, [1924], p. 20-68 i 195); Joaquim Sarret i Arbós, Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents (Manresa, Impremta i Enquadernacions de Sant Josep, 1924, p. 75 i 154-155); Gertrudis Richert, La pintura medieval en España. Pinturas murales y tablas catalanas (Barcelona, Gustavo Gili, 1926, p. 50-54); Feliu Elias (Joan Sacs), «Les Collections Plandiura» (L’Amour de l’Art, núm. 7, 1926, p. 228 i 234); Emiliano Benages, «La Ermita de San Bartolomé de Villahermosa (Notas sobre los retablos) II» (Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, núm. 9, 1928, p. 49); J. Gudiol, «La col·lecció Plandiura» (Gaseta de les Arts, núm. 2, 1928, p. 9); Augusto L. Mayer, Historia de la pintura española (Madrid, Espasa-Calpe, 1928, p. 36-40); Museo de Arte Decorativo y Arqueológico. Guía-catálogo (Barcelona, Junta de Museos de Barcelona, 1930, p. 58); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. II (Cambridge, Harvard University Press, 1930, p. 252-282); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. III (Cambridge, Harvard University Press, 1930, p. 122-124); «L’adquisició de la col·lecció Plandiura» (Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 19, desembre 1932, p. 367, 383 i 386); José Matamoros, La catedral de Tortosa. Trabajos monográficos acerca de su construcción y de su contenido artístico y religioso (Tortosa, Editorial Católica, 1932, p. 129-130); Josep Gudiol i Cunill, Nocions d’arqueologia sagrada catalana, vol. II (Vic, Impremta Balmesiana, 1933, p. 525-527, fig. 498 i 499); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. IV (Cambridge, Harvard University Press, 1933, p. 518-524); Leandro de Saralegui, «En torno a los Serra» (Museum. Revista Mensual de Arte Español Antiguo y Moderno y de la Vida Artística Contemporánea, vol. VII, núm. 8, 1933, p. 275-290); Alexandre Soler i March, «Les frères Serra», a La peinture catalane a la fin du Moyen Âge (París, Librairie Ernest Leroux, 1933, p. 21-40); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. V (Cambridge, Harvard University Press, 1934, p. 252-256); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. VI (Cambridge, Harvard University Press, 1935, p. 508-512); Catàleg del Museu d’Art de Catalunya. Primer part (Barcelona, Museu d’Art de Catalunya, 1936, p. 101, 102, 106, cat. núm. 21, 26 i 50); Josep Gudiol Ricart, La pintura gòtica a Catalunya (II Saló «Mirador»; Barcelona, Sala Parés, 1936, p. 5); L’art catalan a Paris (París, Mourlot Frères, 1937, p. 107); Joaquim Folch i Torres, L’art catalan du X^e siècle au XV^e siècle. Catalogue, catàleg de l’exposició ([París], 1937, p. 41-43); Josep Gudiol, «L’art gothique», a Christian Zervos, L’art de la Catalogne. De la seconde moitié du neuvième siècle à la fin du quinzième siècle (París, Cahiers d’Art, 1937, p. 33-34); Josep Gudiol Ricart, La pintura gòtica a Catalunya (Barcelona, A.D.A.C., 1938, p. 11-13); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. VII (Cambridge, Harvard University Press, 1938, p. 737-740); Millard Meiss, «Italian style in Catalonia and a fourteenth century Catalan workshop» (The Journal of the Walters Arts Gallery, 1941, núm. 4, p. 64 i 81-86); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. VIII (Cambridge, Harvard University Press, 1941, p. 557-559); Ricardo del Arco, Catálogo monumental de España. Huesca (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas i Instituto Diego Velázquez, 1942, p. 407); Frederic-Pau Verrié, «Dos contratos trescentistas de aprendizaje de pintor» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 2, núm. 1, gener 1944, p. 69-75, doc. II); Josep Gudiol i Ricart, Historia de la pintura gótica en Cataluña (Barcelona, Selectas, 1944, p. 28-29); Josep Maria Madurell, «Luis Borrassá. Su escuela pictórica y sus obras» (La Notaría, núm. LXXIX, 1944, p. 168); Josep Maria Madurell Marimón, «El arte en la comarca alta de Urgel» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 3, núm. 4, 1945, p. 272, 306 i 315-317); Joan Ainaud, Josep Gudiol i Frederic-Pau Verrié, Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona, vol. I (Madrid, Instituto Diego Velázquez i Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1947, p. 91 i 147); Joan Ainaud, Josep Gudiol i Frederic-Pau Verrié, Catálogo monumental de España. La ciudad de Barcelona, vol. II (Madrid, Instituto Diego Velázquez i Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1947, fig. 614-615 i 826-830); Josep M. Madurell i Marimón, «Notes sobre dos retaules de l’altar major de Santes Creus» (Memorias. Archivo Bibliográfico de Santes Creus, núm. 2, 1948, p. 53-57 i 60-62, doc. 1-3); Frederic-Pau Verrié, «Una obra documentada de Ramón Destorrents» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 6, núm. 3-4, 1948, p. 321-340); Josep M. Madurell i Marimón, «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras. I. Texto. Apéndice documental. Índices» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 7, 1949, p. 37 i 190, núm. 536); Josep M. Madurell i Marimón, «El retaule major gòtic de Santes Creus (Un nou document per a la seva història)» (Memorias. Archivo Bibliográfico de Santes Creus, 1950, p. 145-147); Josep M. Madurell Marimón, «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras. II. Apéndice documental» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 8, 1950, p. 14, 19-24, 42-43, 46-51, 53-56, 60-71 i 323-324; doc. 7, 11, 35, 36, 39, 42-47, 49, 50-52, 54, 55, 57-68 i 304); Exposición de Primitivos Mediterráneos. Catálogo, catàleg de l’exposició (Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1952, p. 71-72, cat. núm. 116 i 117); Josep M. Madurell Marimón, «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras. III. Adenda al apéndice documental» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, vol. 10, 1952, p. 35-38, 42-43, 47-49, 55-57, 60-61, 64-65, 75-76, 79, 84, 86-87, 89-93, 95, 100-105, 341-342; doc. 412, 413, 486, 487, 422, 429, 430, 438, 439, 441, 444, 446, 452, 465, 468, 481, 486-487, 491-493, 496, 500, 508, 509, 511, 513, 515, 516 i 834); Manuel Trens, La eucaristía en el arte español (Barcelona, Aymá, 1952, p. 117); Marcel Durliat, «Jaubert Gaulcem, Peintre de Perpignan» (Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientales, núm. LXI, 1953, p. 19-28); Giorgio Vigni i Giovanni Carandente (ed.), Antonello da Messina e la pittura del ‘400 in Sicilia, catàleg de l’exposició (Venècia, Alfieri, 1953, p. 51, cat. núm. 22); Marcel Durliat, Arts anciens du Roussillon. Peinture (Perpinyà, Conseil Général des Pyrénées Orientales, 1954, p. 62-64); Josep Gudiol i Ricart, El retablo del «Sant Esperit» de la Seo de Manresa (Manresa, Caja de Ahorros de Manresa, 1954); Josep Francesc Ràfols (dir.), Diccionario biográfico de artistas de Cataluña. Desde la época romana hasta nuestros días, vol. III (Barcelona, Millá, 1954, p. 61-62); Josep Gudiol i Ricart, Ars Hispaniae. Historia universal del arte hispánico, vol. IX: Pintura gótica (Madrid, Plus Ultra, 1955, p. 74-79); Josep Gudiol Ricart, Cataluña (amb la col·laboració de Joan Ainaud de Lasarte i Santiago Alcolea Gil; Barcelona, Seix Barral, 1955, col·l. «Arte de España», fig. 274-276); Josep M. Gudiol Ricart, «Pintura medieval», a Josep M. Gudiol Ricart, Santiago Alcolea Gil i Juan-Eduardo Cirlot, Historia de la pintura en Cataluña (Madrid, Tecnos, [1956], p. 89-91); Frederic-Pau Verrié, «La pintura», a Joaquim Folch i Torres (dir.), L’art català, vol. I (Barcelona, Aymà, 1957, p. 392-396); Juan Antonio Gaya Nuño, La pintura española fuera de España (Madrid, Espasa-Calpe, 1958, p. 303, cat. núm. 2646); Chandler R. Post, A history of Spanish painting, vol. XII (Cambridge, Harvard University Press, 1958, p. 555-559); Joan Ainaud de Lasarte, «Les relacions econòmiques de Barcelona amb Sardenya i la seva projecció artística», a VI Congreso de Historia de la Corona de Aragón, celebrado en Cerdeña en los días 8 a 14 de diciembre del año 1957 (Madrid, 1959, p. 640 i 643-644); Alexandre Cirici Pellicer, La pintura catalana, vol. I (Palma, Moll, 1959, p. 128-130); Joan Ainaud de Lasarte, Pittura spagnola, vol. I: Dal periodo romanico a «El Greco» (Bèrgam, Istituto Italiano d’Arte Grafiche, 1963-1964, p. 38-41); José Camón Aznar, Summa artis. Historia general del arte, vol. XXII: Pintura medieval española (Madrid, Espasa-Calpe, 1966, p. 197-205); L’Europe gothique XII^e-XIV^e siècles (París, Ministère d’État Affaires Culturelles, 1968, p. 204, núm. cat. 328); Juan-Eduardo Cirlot, Pintura gótica europea (Barcelona, Labor, 1969, p. 102); José Gudiol, Pintura medieval en Aragón (Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1971, p. 34-35, 74 i 196, cat. núm. 71); Juan Ainaud de Lasarte, «El retablo de la Virgen de Abella de la Conca» (La Vanguardia Española, 9 juny 1972, p. 33); José Gudiol, «Arte», a Cataluña, vol. I (Madrid, Fundación Juan March i Noguer, 1974, p. 274); Joan Sureda, El gòtic català. Pintura, vol. I (Barcelona, Hogar del Libro, 1977, p. 132-138, XIII-XIV i XVII-XIX); Comissió Diocesana per al Patrimoni Artístic i Documental, «Tota la història del retaule d’Abella» (Església d’Urgell, núm. 67, 1978, p. 27-32); Fabián Mañas Ballestín, Pintura gótica aragonesa (Saragossa, Guara, 1979, p 73-75); Joaquín Yarza, Historia del arte hispánico, vol. II: La Edad Media (Madrid, Alhambra, 1980, p. 337); Alexandre Cirici, Museus d’Art Catalans (Barcelona, Destino, 1982, p. 150-151); Rosa Alcoy Pedrós, «Observaciones sobre la iconografía de la resurrección de Cristo en la pintura gótica catalana», a Joaquín Yarza Luaces (ed.), Estudios de iconografía medieval española (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1984, p. 195-377); Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch, Història de l’art català, vol. III: L’art gòtic. S. XIV-XV (Barcelona, Edicions 62, 1984, p. 165-168); Antoni José i Pitarch, «Pere Serra», a Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya, 1000/1800. Estudis, catàleg de l’exposició (Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1985, p. 132); Antoni José i Pitarch, «Pere Serra. Retaule de la Verge d’Abella de la Conca», a Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya, 1000/1800. Estudis, catàleg de l’exposició (Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1985, p. 132-133); Antoni José i Pitarch, «Pere Serra. Fragments d’un retaule de l’església de la Curullada», a Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya, 1000/1800. Estudis, catàleg de l’exposició (Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1985, p. 134-135); Antoni José i Pitarch, «Pere Serra. Taula de Sant Bertomeu i Sant Bernat de Claravall», a Thesaurus. L’art als bisbats de Catalunya, 1000/1800. Estudis, catàleg de l’exposició (Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1985, p. 135-137); Josep Gudiol i Santiago Alcolea i Blanch, Pintura gótica catalana (Barcelona, Polígrafa, 1986, p. 55-59, núm. cat. 123-145 i fig. 21-23 i 251-286); Judith Berg Sobré, Behind the altar table. The development of the painted retable in Spain, 1350-1500 (Columbia, University of Missouri Press, 1989, p. 18, 38, 46, 79, 81, 93, 110, 130, 192, 194, 206 i 208); Joan Sureda i Pons, La pintura gòtica catalana del segle XIV (Sant Cugat del Vallès, Els Llibres de la Frontera, 1989, esp. p. 168-175); Josep M. Trullén i Thomàs, «Retaule», a Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg d’art romànic i gòtic (Solsona i Barcelona, Bisbat de Solsona i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1989, p. 172-173, cat. núm. 123); Antoni José i Pitarch, «Retaule de santa Eulàlia de Barcelona i santa Clara», a Millenum. Història i art de l’Església catalana, catàleg de l’exposició (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1989, p. 336, cat. núm. 260); Joan Ainaud de Lasarte, La pintura catalana. De l’esplendor del gòtic al barroc (Ginebra i Barcelona, Skira i Carrogio, 1990, p. 50-56); Ramón Rodríguez Culebras, «Pere Serra. Retablo de Santa Clara y Santa Eulalia», a Fondos del Museo Catedralicio de Segorbe (València, 1990, p. 46-47); Renata Serra, Pittura e scultura dall’età romanica alla fine del’500 (Nuoro, Illiso, 1990, p. 88); Rosa Alcoy, «Canvis i oscil·lacions en la imatge pictòrica dels jueus a la Catalunya del segle XIV», a Actes. 1r Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó (Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 377 i s.); Rosa Alcoy, «Taller dels germans Serra. Retaule de Sixena», a Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, catàleg de l’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, p. 241-244, cat. núm. 58); Rosa Alcoy, «Pere Serra. Retaule de Nostra Senyora dels Àngels de Tortosa», a Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, catàleg de l’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, p. 244-248, cat. núm. 59); Rosa Alcoy, «Guerau Gener. Taller de Lluís Borrassà. Fragments del retaule de Santes Creus: Nativitat, sant Joan Evangelista i Resurrecció», a Prefiguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, catàleg de l’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1992, p. 256-260, núm. cat. 66); Pere Català i Roca, «La circumstància històrica del retaule d’Abella de la Conca» (Collegats. Anuari del Centre d’Estudis del Pallars 1991, núm. 5, 1992, p. 245-251); Joaquín Yarza, Retaules gòtics de la Seu de Manresa (Manresa, Fundació Caixa de Manresa i Angle, 1993, p. 10-43); Ana Galilea Antón, La pintura gótica española en el Museo de Bellas Artes de Bilbao. Catálogo (Bilbao, Museo de Bellas Artes de Bilbao, 1995, p. 58-75); Rosa Alcoy, «Pere Serra, Guerau Gener i Lluís Borrassà a l’entorn del gran retaule gòtic de Santes Creus» (Santes Creus. Butlletí de l’Arxiu Bibliogràfic, núm. XV-XVI, 1996, p. 65-107); Josep Hernando i Delgado, «L’alimentació làctia dels nadons durant el segle XIV. Les nodrisses o dides a Barcelona, 1295-1400, segons els documents dels protocols notarials» (Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. XIV, 1996, p. 105-106, doc. 151); Jesús Massip Fonollosa, «Introducción», a Arturo Marcelo Pascual Fernández, Historia del arte, vol. 5: Gótico (Barcelona, Océano i Instituto Gallach, 1997, p. 778); Francesc Ruiz i Quesada, «Imagen artística y económica de la pintura catalana en los siglos del gótico», a Cathalonia. Arte gótico de los siglos XIV-XV, catàleg de l’exposició (Madrid, Museo Nacional del Prado, 1997, p. 68-69); Rosa Alcoy, «Pere Serra. Nuestra Señora de los Ángeles de Tortosa», a Cathalonia. Arte gótico de los siglos XIV-XV, catàleg de l’exposició (Madrid, Museo Nacional del Prado, 1997, p. 122-126); Rosa Alcoy, «La pintura gòtica», a Xavier Barral Altet (ed.), Art de Catalunya = Ars Cataloniae, vol. VIII: Pintura antiga i medieval (Barcelona, L’Isard, 1998, p. 202-212); Rosa Alcoy i M. Montserrat Miret, Joan Mates, pintor del gòtic internacional (Barcelona, Ausa, 1998, p. 31-40); M. Rosa Manote i Clivilles et al., Art gòtic. Guia (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1998, p. 72-76, 79-80 i 83-85); Francesc Ruiz i Quesada, «Taules de la Nativitat i la Resurrecció del retaule de Sant Pere de Cubells, de Pere Serra (documentat entre el 1357 i el 1406)», a La peça del mes. Museu Maricel (Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 1998); E. Bénézit, Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs, vol. 12 (París, Gründ, 1999, p. 689); Maria Josep Boronat i Trill, La política d’adquisicions de la Junta de Museus. 1890-1923 (Barcelona, Junta de Museus de Catalunya i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 684); Francesca Español i Bertran, «El pintor Pere Serra i Pedralbes: noves obres» (Anuario de Estudios Medievales, núm. 29: Estudios dedicados a la memoria de la Dra. Regina Sáinz de la Maza (2), 1999, p. 235-249); Diana Malignaggi, «Serra, Jaume e Pere», a Enciclopedia dell’arte medievale, vol. X (Roma, Instituto della Enciclopedia Italiana, 1999, p. 563-565); Maria Rosa Padrós i Costa, Francesc Ruiz i Quesada i Maria Rosa Manote i Clivilles, «Italia e Catalogna. Chiavi per l’avvicinamento alla pittura e scultura gotiche», a Maria Rosa Manote i Clivilles (ed.), Bagliori del Medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya (Milà, Leonardo Arte Elemond, 1999, p. 34); Francesc Ruiz i Quesada, «Madonna degli Angeli», a Maria Rosa Manote i Clivilles (ed.), Bagliori del Medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya (Milà, Leonardo Arte Elemond, 1999, p. 102-105, cat. núm. 25); Francesc Ruiz i Quesada, «Natività e san Giovanni Evangelista», a Maria Rosa Manote i Clivilles (ed.), Bagliori del Medioevo. Arte romanica e gotica dal Museu Nacional d’Art de Catalunya (Milà, Leonardo Arte Elemond, 1999, p. 110-113, cat. núm. 28); Antoni José i Pitarch, «Los primeros tiempos (siglo XIII-último tercio del siglo XIV», a La luz de las imágenes. Segorbe, catàleg de l’exposició (València, Generalitat Valenciana, 2001, p. 130); Antoni José i Pitarch, «Retablo de Santa Clara y Santa Eulalia», a La luz de las imágenes. Segorbe, catàleg de l’exposició (València, Generalitat Valenciana, 2001, p. 280-281, cat. núm. 20); Francesca Español, El gòtic català (Manresa, Fundació Caixa Manresa i Angle, 2002, p. 235-239); Antoni José i Pitarch, «Morella centro de pintura: siglos XIV y XV», a Lourdes de Sanjosé Llongueras (coord.), La memòria daurada. Obradors de Morella s. XIII-XVI, catàleg de l’exposició ([S. l.], Fundación Blasco de Alagón, 2003, p. 152); Josep Maria Trullén, «Compartiment central del retaule dedicat als sants Bartomeu i Bernat de Clavarall», a Josep Maria Trullén (dir.), Museu Episcopal de Vic. Guia de les col·leccions (Vic, Museu Episcopal de Vic, 2003, p. 113); Josep Maria Trullén, «Compartiment lateral d’un retaule amb Jesús davant Pilat», a Josep Maria Trullén (dir.), Museu Episcopal de Vic. Guia de les col·leccions (Vic, Museu Episcopal de Vic, 2003, p. 114-115); Josep Maria Trullén, «Pinacle central d’un retaule amb el Calvari», a Josep Maria Trullén (dir.), Museu Episcopal de Vic. Guia de les col·leccions (Vic, Museu Episcopal de Vic, 2003, p. 116); Fernando López Rajadel, Doña Marquesa Gil de Rada, señora de Híjar y fundadora de las canonesas del Santo Sepulcro de Zaragoza (Saragossa, Centro de Estudios de la Orden del Santo Sepulcro, 2004, p. 87-94); Rosa Alcoy i Pedrós, «L’italianisme de la segona meitat del segle XIV», a Rosa Alcoy i Pedrós (ed.), Pintura I. De l’inici a l’italianisme (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 211-212); Rosa Alcoy i Pedrós, «El taller dels Serra», a Rosa Alcoy i Pedrós (ed.), Pintura I. De l’inici a l’italianisme (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 254-272); María del Carmen Lacarra Ducay, «L’obra i la influència de Jaume Serra a Aragó», a Rosa Alcoy i Pedrós (ed.), Pintura I. De l’inici a l’italianisme (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 283); Francesc Ruiz i Quesada, «Pere Serra», a Rosa Alcoy i Pedrós (ed.), Pintura I. De l’inici a l’italianisme (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 284-296); Rosa Alcoy i Pedrós, «L’esgotament i la regeneració dels italianismes», a Rosa Alcoy i Pedrós (ed.), Pintura I. De l’inici a l’italianisme (Barcelona, Enciclopèdia catalana, 2005, p. 318-321); Rosa Alcoy, «El retaule de Santa Marta d’Iravalls i la pintura del taller dels Serra a la Cerdanya» (Études Roussillonnaises, núm. 21, 2005, p. 209-235); Michel Zimmermann (dir.), Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalanes. Art, culture et société. À la mémoire de Mathias Delcor (Col·loqui de Prades, maig del 2003), actes (Canet, Trabucaire, 2005); Emma Liaño, «El retablo gótico de Santes Creus» (Diari de Tarragona, 1 juny 2005, p. 19); Francesc Ruiz i Quesada, «Els pintors del Rosselló», a Francesc Ruiz i Quesada (ed.), Pintura II. El corrent internacional (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 129); Francesc Ruiz i Quesada, «Els pintors del bisbat de Tortosa», a Francesc Ruiz i Quesada (ed.), Pintura II. El corrent internacional (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2005, p. 172); Maria Grazia Scano, «Presències catalanes a la pintura de Sardenya», a Joan Sureda i Pons (ed.), Pintura III. Darreres manifestacions (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 245-246); Sor Eulàlia Anzizu, Fulles històriques de Santa Maria de Pedralbes (edició facsímil —de l’original del 1897— amb un pròleg d’Anna Castellano i Tresserra i una introducció de sor Pierrette Prat i Galindo; Barcelona, Monestir de Pedralbes, 2007, p. 89-91); Joan Tortosa i Saperas, «El retaule de Tots els Sants: descripció i identificació dels personatges representats» (Gausac, núm. 36-37, 2007, p. 123-133); Licia Buttà, La pittura tardogotica in Sicilia. Incontri mediterranei (Palerm, Kalós, 2008, p. 39-42); Cèsar Favà Monllau, «Pere Serra. Crucifixió de sant Pere», a Cristina Mendoza i Maria Teresa Ocaña, Convidats d’honor. Exposició commemorativa del 75è aniversari del MNAC (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2009, p. 148-151); Guadaira Macías Prieto, «La Ascensión de Cristo en el taller de los hermanos Serra», a Rosa Alcoy (ed.), El Trecento en obres. Art de Catalunya i art d’Europa al segle XIV (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2009, p. 435-446); Ramon Planes i Albets, «El testament del mercader Pere Còdol (Sant Llorenç de Morunys, 1438) i el retaule del Sant Esperit i Sant Joan Evangelista de Pere Serra» (Oppidum. Revista Cultural del Solsonès, núm. 7, 2009, p. 5-13); Rosa Alcoy i Pedrós, «Aproximació a la pintura gòtica», a Jordi À. Carbonell i Jacobo Vidal (coord.), Art i cultura (Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 2010, col·l. «Història de les Terres de l’Ebre», 5, p. 89-90); Cèsar Favà Monllau, «El retaule de la Mare de Déu dels Àngels», a Jordi À. Carbonell i Jacobo Vidal (coord.), Art i cultura (Tarragona, Universitat Rovira i Virgili, 2010, col·l. «Història de les Terres de l’Ebre», 5, p. 96-98); Wifredo Rincón García, El monasterio de la Resurrección de Zaragoza. Canonesas Regulares del Santo Sepulcro (Saragossa, Centro de Estudios del Santo Sepulcro, 2010, p. 82); Cèsar Favà, «La Mare de Déu dels Àngels de Tortosa i el seu pas per l’àmbit privat» (Porticvm. Revista d’Estudis Medievals, núm. II, 2011, p. 68-88); Cèsar Favà i Rafael Cornudella, «L’italianisme en la pintura del segle XIV», a Rafael Cornudella, Cèsar Favà i Guadaira Macías, El Gòtic a les col·leccions del MNAC (amb una col·laboració de Joan Duran-Porta; Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Lunwerg, 2011, p. 58-64); M. del Carmen Lacarra Ducay, «La orden del Santo Sepulcro y la pintura gótica en Aragón (siglo XIV)», a Wifredo Rincón García, Amelia López-Yarto Elizalde i María Izquierdo Salamanca (ed.), La Orden del Santo Sepulcro. VI Jornadas Internacionales de Estudio (Saragossa, Centro de Estudios de la Orden del Santo Sepulcro, 2011, p. 167-192); Cèsar Favà, «Pere Serra. Quo Vadis», a Rafael Cornudella (dir.), Catalunya 1400. El gòtic internacional, catàleg de l’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2012, p. 132-133); Cèsar Favà, «Guerau Gener. Lluís Borrassà. Resurrecció de Crist», a Rafael Cornudella (dir.), Catalunya 1400. El gòtic internacional, catàleg de l’exposició (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2012, p. 161-163); Sofia Mata de la Cruz, Museu Diocesà de Tarragona. Pinacoteca gòtica (El Masnou i Barcelona, Escua, 2012, p. 40-44, cat. núm. 7); Enrico Pusceddu, «Viaggi mediterranei della pittura. Aspetti e caratteristiche del gotico internazionale in Sardegna», a Rosa Alcoy (dir.), Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l’Europa meridional en dos canvis de segle (Barcelona, Grup d’Investigació EMAC - Romànic i gòtic de la Universitat de Barcelona, 2012, p. 116); Licia Buttà, «Siracusa, il Museo Bellomo e la pittura gotica catalana. Note per un racconto storiografico» (Karta, núm. 1, 2014, p. 10); Sofia Mata de la Cruz, «Notes sobre les vicissituds del retaule major gòtic de Santes Creus a la Guàrdia dels Prats: una rectificació a propòsit de les imatges de sant Bernat i sant Benet» (Aplec de Treballs, Montblanc, núm. 32, 2014, p. 273-282); Aldo Pillittu, «La civiltà artistica catalana in Sardegna», a Anna Maria Oliva i Olivetta Schena (ed.), Sardegna catalana (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014, p. 316-317); Francesc Ruiz i Quesada i David Montolío Toran, «Italianismos en la pintura gótica del obispado de Segorbe y Albarracín (1374-1410)» (Retrotabulum. Estudis d’Art Medieval, núm. 13, juliol 2014, p. 44-48); Rosa Alcoy, «La pintura gòtica als països de parla catalana entre els segles XIV i XV» (Catalan Historical Review, núm. 8, 2015, p. 139-140); Francesc Ruiz i Quesada, «Pere Serra i el seu taller, a l’entorn del retaule major de Sant Pere de Cubells», a Francesc Ruiz i Quesada (ed.), Viatges a la bellesa. Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles (Barcelona, 2015, col·l. «Retrotabulum Maior», 1, p. 109-128); Sebastià Sànchez Sauleda, «Notícies sobre el polèmic retorn del retaule del Sant Esperit, obra de Pere Serra, a Sant Llorenç de Morunys» (Oppidum. Revista Cultural del Solsonès, núm. 14, 2016, p. 37-55); Rosa Alcoy i Pedrós, Pintura catalana. El gòtic (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2017, p. 154-161 i 164-184); Cèsar Favà Monllau, Imatges per a un culte emergent. Els retaules del Corpus Christi a la Catalunya dels segles XIV-XV, 2 v. (tesi doctoral; Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2017, esp. p. 455-472); Gabriele Saure, «Pedro (Pere) Serra», a Allgemeines Künstlerlexikon. Die bildenden Künstler aller Zeiten und Völker, 2019, vol. 103, p. 139-140); Alberto Velasco González, Saint Martin and the Beggar. A masterpiece by Jaume i Pere Serra (Buenos Aires, Jaime Eguiguren, 2019); María del Carmen Lacarra Ducay, «El italianismo en la pintura gótica aragonesa. Maestros y talleres», a María del Carmen Lacarra Ducay (coord.), Un olor a Italia. Conexiones e influencias en el arte aragonés (siglos XIV-XVIII) (Saragossa, Diputación Provincial de Zaragoza i Institución Fernando el Católico, 2019, p. 13-50); Alberto Velasco González, «Alexandre Soler i March», a Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda (dir.), Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya (en línia; Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 7 juliol 2020, fig. 4); Cèsar Favà, «Pere Serra. Mare de Déu dels Àngels», a Pepe Serra (dir.), La guia. Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2021, p. 64-65); Alberto Velasco González, «Alexandre Soler i March (1873-1949), historiador i col·leccionista d’art medieval», a Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (ed.), Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2020 (Sitges i Bellaterra, Consorci del Patrimoni de Sitges i Universitat Autònoma de Barcelona, 2021, p. 157-158); Rosa Alcoy, «Retaule (fragments) / Esposalles de Josep i Maria», a Jaume Bernades Postils (dir.), Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg dels segles V-XV (Solsona, Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2023, p. 551-557); Rafael Cornudella, «La col·lecció del canonge Vallet (1833-1909) i la creació del Museu de la Catedral de Barcelona», a Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (ed.), Mercat de l’art, col·leccionisme i museus 2022 (Bellaterra i Sitges, Universitat Autònoma de Barcelona i Consorci del Patrimoni de Sitges, 2023, p. 92-93).

Cèsar Favà
Informació sobre l'autor