Josep Puigdengolas Barella va néixer el 16 de gener de 1906 al número 625 de la Gran Via de les Corts Catalanes, a Barcelona. Els seus ascendents immediats eren tots catalans: el pare, Esteve Puigdengolas, era oriünd de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) i la mare, Dolores Barella Arraut, era barcelonina i ceretana (Das, Cerdanya). Josep, a qui deien Papitu, va ser el segon de quatre germans (tres nois i una noia).
El seu pare era fill d’un músic que pertanyia a l’orquestra del Liceu. Va ser una persona d’esperit inquiet i emprenedor que, com altres catalans, va posar les bases per al desenvolupament industrial i econòmic de Catalunya. Va desenvolupar un negoci d’importació amb sucursals a Kobe (Japó), Nova York (Estats Units) i Manila (Filipines). En aquesta darrera ciutat va fundar l’Orfeó Català (era amant de la música i tenia una gran afició al piano).
Per a Josep Puigdengolas, el seu pare va ser una persona determinant en la seva inclinació artística. Sempre el va animar a seguir la vocació de pintor contra les tendències de l’època, que consideraven que la carrera artística era per a persones bohèmies i que tenia un futur incert.
Quan tenia set anys, Josep Puigdenvolas va patir una afecció pulmonar, cosa que feu que la família es traslladés al carrer d’Alcoi, a l’aleshores llunyà barri de la Bonanova, just davant del col·legi La Salle Bonanova, on va cursar els primers estudis. Perquè la salut del jove millorés, el seu pare va decidir que li aniria bé un clima més sec i el va enviar a Can Poal, una masia de muntanya situada al massís de Sant Llorenç del Munt. L’estada en aquella masia remota situada a les muntanyes va desenvolupar en el noi una capacitat d’observació, un gust per la solitud i un gran amor per la natura, que mai més no l’abandonarien. A propòsit d’aquells mesos viscuts allunyat de Barcelona, va escriure al seu pare: «Els gossos, els gats, els ocells, les gallines, les flors, els arbres, els núvols i els sorolls característics d’aquest indret formen ja part de la meva vida de soledat.»
La seva distracció favorita, en aquelles llargues hores, era el dibuix: tot el que l’envoltava acabava refredant-ho als blocs. Quan va tornar a Barcelona, ja restablert a la casa de la Bonanova, va continuar dibuixant i pintant, tasques que compatibilitzava amb els estudis a La Salle. Aquell nen ja mostrava una inclinació natural per expressar-se amb el llapis i els colors. Així ho demostren els dibuixos de la mare i el seu entorn, del seu gos, de la seva habitació i del jardí, així com d’altres que eren producte de la seva imaginació (amb grans batalles de vaixells, avions i múltiples personatges).
Abans de fer quinze anys, el setembre del 1920 es va matricular a l’Escola dels Bells Oficis de Barcelona, formació que va simultaniejar amb els estudis a Llotja. El director de l’Escola dels Bells Oficis era Francesc d’A. Galí, a qui va considerar sempre com un mestre. Una vegada, Galí, mentre observava com estava pintant una model a classe, li va dir: «Vós sereu pintor.» Sovint feien sortides pels voltants de Barcelona i departia amb ells sobre la importància de «cultivar l’esperit» i els transmetia l’amor pels paisatges de Catalunya. Altres professors van ser Pau Gargallo i Josep Llorens Artigas. Els companys amb qui més es relacionava en aquells anys eren: Ricard Rivas Seva, Joan Serra, Jaume Busquets, Josep M. Ros, Jaume Serra i Josep Llorens Artigas, que era el secretari de l’Escola i amb, anys més tard, qui fundaria la Colla dels Papitus.
La primera exposició en què va participar Puigdengolas va ser una mostra col·lectiva que va tenir lloc a la Sala Dalmau el 1922 i que havia organitzat l’Associació Catalana d’Estudiants. També s’hi van poder veure obres de Josep Amat (tres obres), Salvador Dalí (set obres), Alfred Opisso i Alexandre de Cabanyes.
El 1924, Puigdengolas va aconseguir una de les places del pensionat del Paular, a Madrid. Durant el pensionat va pintar quadres dels voltants i, al final d’aquest període, va rebre el diploma d’honor en l’exposició que es va fer el gener del 1925 al Palau de Biblioteques i Museus de Madrid.
Al juliol d’aquell mateix any va viatjar per primera vegada a Mallorca acompanyat pel pintor Enric Galwey. L’amistat entre ells, malgrat la diferència d’edat, va sorgir com un llaç que uneix la maduresa i la plenitud d’un pintor amb la creativitat d’un altre de més jove que, alhora, sorprenia Galwey per les solucions donades a aquells paisatges tan compromesos. Anys després, Puigdengolas manifestaria que Mallorca va ser el lloc on pictòricament es va trobar a ell mateix. Des d’aquesta primera visita i durant anys, no va faltar a la cita anual amb aquells paisatges mallorquins. No va ser fins al 1958 que va decidir allunyar-se de l’illa per buscar nous reptes paisatgístics.
La primera exposició individual la va fer a les Galeries Laietanes. Va presentar quinze paisatges de les seves estades al Paular i a Mallorca i un bodegó. La crítica va acollir amb interès les obres del jove pintor i, en acabar, animat i amb ganes de pintar, va tornar a Mallorca.
En aquells anys va combinar la feina amb visites al Cercle Artístic, on va fer bona amistat amb Iu Pascual, Domènec Carles, Emili Grau Sala, Pere Pruna i Ramon Capmany, qui, anys més tard, li facilitaria el taller de pintura simètric al seu, que va construir en una casa del carrer de Roger de Llúria.
L’abril del 1930 va fer la segona exposició a les Galeries Laietanes. Hi va presentar 21 quadres amb paisatges de Mallorca i Barcelona. Joaquim Folch i Torres va escriure en la seva crítica: «Aquest pintor jove, encara poc conegut del nostre públic, anuncia un mestre.» Poc després, va decidir completar la seva formació a Itàlia, perquè representava per a ell el culte a allò clàssic, a allò mediterrani, a la puresa artística, en la qual havien insistit Francesc Galí i Enric Galwey. El seu pare el va animar a fer aquesta estada. Així, va arribar a Florència (Itàlia) el gener del 1931 i es va matricular de primer curs a la Reial Acadèmia de Belles Arts, que dirigia el pintor Felice Carena. En aquest primer curs, durant el qual el va acompanyar Antonio Mataró, va pintar diverses figures de companys, dibuixos de models i paisatges dels voltants. Puigdengolas va quedar captivat per la ciutat de Florència i per l’art del Renaixement. Freqüentà les galeries de pintura i tot el que l’envoltava l’impactà profundament. Va acabar el curs al juliol amb la qualificació de notable i va tornar a Mallorca, on va estar pintant sense parar fins al mes d’octubre, moment en què va tornar a Florència a fer el segon i darrer curs.
Un cop conclosa la seva etapa de formació, Puigdengolas es va bolcar de ple en la feina i en la seva gran passió: la pintura.
A banda de les estades a Mallorca, Puigdengolas també passava temporades a Puigcerdà (Cerdanya), on els seus pares estiuejaven, ja que havien descobert la vall en visitar els seus parents de Das. Encara que no l’atreia tant per pintar, com que hi va passar temporades, va pintar múltiples quadres dels paisatges de la comarca.
El 1933, en l’exposició individual que feu a les Galeries Laietanes presentà quatre obres italianes, juntament amb paisatges de Mallorca i la Cerdanya, estudis de nu i unes flors. El desembre d’aquell mateix any va fer una nova exposició a la Sala Barcino, amb divuit quadres de paisatges de Mallorca i la Cerdanya i dos de flors. Manuel Rodríguez Codolà, Folch i Torres, Marinel·lo i altres crítics del moment animaren amb les seves crítiques el jove pintor, que només tenia vint-i-set anys.
El 1935, Puigdengolas va desenvolupar una gran activitat pictòrica amb estades al Montseny, a Mallorca i a la Cerdanya. Fruit d’aquest treball, va fer dues exposicions aquell any: una a la Sala Vayreda, d’Olot, i una altra a la Sala Barcino, de Barcelona. Els crítics de l’època lloaren l’obra de Puigdengolas i destacaren la seva habilitat com a pintor de la llum.
Els greus esdeveniments del 1936 han marcat tota una generació. El març d’aquell mateix any, Puigdengolas havia presentat una exposició al Cercle de Belles Arts de Barcelona i havia concorregut amb el quadre Caldes de Montbui a l’Exposició Nacional de Belles Arts, suspesa dinou dies abans de la inauguració per l’esclat de la Guerra Civil.
Durant els anys de guerra, Barcelona volia demostrar que l’esperit artístic de la ciutat continuava viu i, amb aquesta finalitat, va promoure una exposició col·lectiva a les Nuevas Galerías amb obres de Joaquim Sorolla, Ramon Casas, Eliseu Meifrèn, Josep M. Mallol Suazo, Joaquim Mir, Ricard Opisso, Pruna, Ignacio Zuloaga i Puigdengolas.
El 13 de juny de 1939, un cop acabada la guerra, Puigdengolas es casà amb Adela Fernández, a qui havia conegut per la seva amistat amb l’escultor Josep Clarà, del qual era model. Era una persona amb una intuïció innata i un gran encant personal que va saber adaptar-se, malgrat la seva joventut, a la personalitat de l’artista. Van tenir dos fills: Adelita i Pepe. Pepe es va casar amb la pintora Gloria Muñoz, alumna de Puigdengolas.
El 1940, Josep Puigdengolas va concórrer a l’Exposición Nacional de Sevilla, juntament amb José Gutiérrez Solana, Daniel Vázquez Díaz, Valentín de Zubiaurre i Joaquim Mir, entre d’altres. També feu una exposició individual a la Sala Barcino i presentà un quadre a la col·lectiva sobre bodegons de la Sala Parés. El 1941 va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, on va aconseguir la tercera medalla amb el quadre titulat Paisatge en gris. També va concórrer a l’Exposición Nacional de Pintores y Escultores, més coneguda com a Salón de Otoño, on va obtenir el primer premi amb el quadre Paisatge.
El desembre del 1942, Puigdengolas va exposar per primera vegada a La Pinacoteca del passeig de Gràcia, sala que, durant més de vint anys, va ser la seva galeria. A més, s’hi va formar una tertúlia, promoguda per José Porta, en la qual participaven Iu Pascual, Joan Borrell Nicolau, Domènec Carles, Joan Colom, Joan Serra, Gustau Camps, Joan Morral, Alexandre de Cabanyes, Ramon Capmany i el violinista Francesc Costa. Esporàdicament, també hi assistien Hermen Anglada-Camarasa, Pere Créixams, Joan Vidal Ventosa i l’escultor Josep Viladomat. Aquesta tertúlia va durar més de vint anys.
En aquella època, Puigdengolas va obtenir premis a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1941 i 1945), al Salón de Otoño de Barcelona (1941 i 1944), al concurs de pintura del monestir de Montserrat (1946), al Premi Valdés Leal de Sevilla (1955) i al Reial Cercle Artístic Barcelona (1958). Això no obstant, aquests anys van ser molt difícils per als artistes, que es veieren obligats a obrir-se altres camins. Va ser el seu amic Anglada-Camarasa, que era trenta-cinc anys més gran que ell, qui el va convèncer perquè exposés les seves obres a l’Argentina. Puigdengolas va fer la seva primera exposició a les Galerías Velázquez, de Buenos Aires (Argentina), la tardor del 1951. Tres anys després, va exposar a Montevideo (Uruguai).
De tornada, s’incorporà a la Càtedra de Paisatge de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, que havia obtingut a Madrid, per oposició amb el número u per decisió unànime del tribunal, que presidia Francisco Javier Sánchez Cantón, subdirector del Museu Nacional del Prado.
En aquests anys, la vida de Puigdengolas havia adquirit un ritme de treball constant: dedicava els matins a treballar al seu estudi; impartia classes de paisatge a l’Escola de Belles Arts; acudia al Cercle Artístic (n’era membre de la junta rectora), i assistia a les tertúlies de La Pinacoteca, on participava en les reunions de la Colla, formada a casa de Francisco Pérez de Olaguer, on des del 1950 hi ha la seu del Cercle Eqüestre. S’hi reunien músics, escriptors i pintors de l’època i les seves trobades van ser immortalitzades per Olga Sacharoff en el seu quadre La colla. D’aquestes reunions va sorgir la Colla dels Papitus, composta per Josep M. Millàs Raurell, Josep Llorens Artigas, Josep Amat, Josep Puigdengolas i Josep Mompou, que, juntament amb les seves esposes, es reunien setmanalment.
El 1957, Puigdengolas va decidir vendre’s la casa que tenia a Llucalcari (Mallorca) per buscar nous temes i reptes pictòrics. Es va dirigir a la Costa Brava catalana: va fer unes primeres estades a Tossa de Mar (Selva) i a Begur (Baix Empordà) i, més tard, a Calella (Maresme), a Cadaqués (Alt Empordà) i al Port de la Selva (Alt Empordà), on també va pintar (figura 3). Tot i això, anys més tard, el record de Mallorca el va fer tornar a l’illa, encara que aquesta vegada es va estar a Pollença (figura 4). També va descobrir Menorca, on pintà uns quants anys.
Podem dir que l’etapa de maduresa de l’artista va culminar el 1970 amb la primera exposició individual a la Sala Parés (fins aleshores, només hi havia mostrat obres en exposicions col·lectives). Aquesta era la sala on havia admirat les obres del seu mestre Galwey i de Joaquim Mir. A partir d’aquesta data, Puigdengolas hi exposà cada dos anys.
Un cop jubilat de la Càtedra de Paisatge (figures 5 i 6), Josep Puigdengolas va continuar exposant amb regularitat a la Sala Parés i, també, mostrà obres a la Galería del Cisne (Madrid), a la Galerie Drouant (París, França) i la galeria de David Lester (Los Angeles, Estats Units). A més, va rebre múltiples homenatges i va fer exposicions antològiques a la Caixa d’Estalvis de Mataró, a la Fundació de la Caixa de Manresa i a la Galería Jaime III de Palma (Mallorca).
El 13 de novembre de 1986, el pintor Puigdengolas va inaugurar la seva darrera exposició a la Sala Parés, amb quadres de Mallorca, Menorca, Puigcerdà, Sitges (Garraf), el Port de la Selva, Barcelona i alguns quadres de flors. Per la selecció d’obres sembla que hagués volgut fer un resum de les seves pintures i dels llocs que més el van atreure pictòricament durant tants anys.
Josep Puigdengolas Barella va morir a Barcelona el 29 d’abril del 1987, després d’un dia de feina en què va acabar un quadre de Sitges en què estava treballant. Havent sopat, gairebé sense adonar-se’n, el cor li va deixar de bategar. Va tenir la mort que sempre havia dit que volia: pintant i treballant fins al darrer moment.
Premis
Diploma d’honor «Pensionados del Paular» (1925); menció honorífica al concurs «Barcelona vista pels seus artistes» (1931); primer premi del Salón de Otoño de Madrid (1941); medalla en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1941); soci d’honor del Salón de Otoño de Madrid (1943 i 1944); medalla en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1945); medalla en l’Exposició del Museu Benedictí de Montserrat (1946); premi del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1954); primer premi en el concurs de Reial Cercle Artístic de Barcelona (1957); diploma en l’Exposició de les Belles Arts de l’Ajuntament de Badalona (1957); premi de la Diputació Provincial de Barcelona (1958); premi del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1958); medalla en la Biennal de l’Excel·lentíssima Diputació de Saragossa (1962); medalla d’or del Fondo Internacional de Pintura de Barcelona (1983).
