Carles Mani i Roig va ser sens dubte l’escultor català més inquiet de la seva època. La seva casa familiar era a Móra d’Ebre i el seu bateig tingué lloc a Tarragona, però el lloc exacte del seu naixement no queda clar. Era net d’un tinent coronel carlí, de la Sènia, i fill d’un sastre, també d’aquell poble, que no veuria amb bons ulls la vocació artística del seu fill. Essent ben nen, el 1870, morí la mare, i el pare es casaria en segones núpcies, pel que Carles va tenir germans de dues mares diferents. El 1871 la família vivia a Tarragona.
Ell fou alumne del pintor Hermenegild Vallvé i dels escultors Josep Maria Janés i Antoni Miró i Roca, a Tarragona. El 1883 marxà de casa, tot i que hi continuà empadronat durant anys. Diuen que el 1885 feu un primer viatge a Madrid. El curs 1890-91 consta com a matriculat a l’escola Llotja, de Barcelona, en l’assignatura de talla.
La seva primera escultura coneguda és un bust del gran historiador tarragoní Bonaventura Hernández Sanahuja (1891, Tarragona, Arxiu Municipal).
El 1892 anà a Madrid: participà a l’Exposición Nacional de Bellas Artes i estudià a l’Escuela Especial de Pintura Escultura y Grabado fins 1893. Allà feu el retrat del seu company, el pintor gallec Ramón Parada Justel. Es proposà fer un monument, el mateix 1893, als herois de Tarragona del 1811, de la Guerra del Francés. En va fer un esbós i en difongué la fotografia —per sort conservada—- entre les forces vives de la ciutat per aconseguir fer prosperar la seva idea, tanmateix sense èxit. Seria una idea que perseguiria debades tota la vida.
El 1894 va concórrer a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona, i sembla que per la mateixa època viatjà a Roma, on l’impressionaria l’obra de Miquel Àngel.
L’estiu de 1894 conegué a Tarragona Santiago Rusiñol, que hi pintava l’obra mestra Pulvis, cineris, nihil. El setembre d’aquell any anà a París, compartint pel seu compte amb el jove pintor Pere Ferran, una modesta beca de l’Ajuntament de Tarragona. Hi passà el Nadal amb Rusiñol i Miquel Utrillo que també hi eren, i Rusiñol el retratà, a l’oli i al llapis. Però el febrer del 1895 Rusiñol retrobà Mani i Ferran en molt males condicions a París mateix, mancats ja de recursos materials, i els oferí el seu pis del Quai Bourbon perquè s’hi instal·lessin millor, i escriví sobre aquell problema un conegut text literari que publicà al diari La Vanguardia; «La pasta hidràulica». Allò donà origen a una llarga polèmica periodística de Rusiñol amb les autoritats de Tarragona, que es defensaren dient que la beca estava destinada a ajudar un sol artista i no a pagar-li un viatge tan llarg.
L’abril del 1895 Mani tornava a ser a Tarragona. Les obres fetes a París, les exposà a l’Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera el juny del 1895, any en què realitzà a Alcover, un original retrat de la nena Maria Canyellas (Barcelona, Casa-Museu Gaudí), amb influència de Rodin. Fins aquesta època l’estil de Mani era convencional, molt vuitcentista, però a partir d’aleshores anà introduint en la seva obra una visió original que trencava amb la línia anterior.
El 1896 Mani era novament a Madrid, mentre una obra seva es mostrava a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona d’aquell any. A Madrid revifà una antiga amistat amb el pintor asturià Nicanor Piñole i compartí taller amb el pintor madrileny José Alea. Presentà a l’Exposición Nacional de Madrid de 1897 una versió totalment nova i molt més original del seu projectat monument als herois de Tarragona, que intitulà ara Ans morts que rendits. Tarragona 1811. L’obra ell mateix de nou la va difondre, ara en fotogravat, però tampoc es realitzà mai en matèria definitiva. Ara la coneixem gràcies a aquells fotogravats.
Després que el seu company Alea li fes un retrat a Madrid, Mani torna a Tarragona (1898). D’aquella època data la relació amb el pintor i escriptor Hortensi Güell. Participà a l’Exposició General barcelonina de 1898 amb L’instint humà, una creació inquietant, que causà gran impacte, en ser exposada a Madrid a la Nacional de l’any següent, on va ser detingudament descrita per Ricardo Baroja i per l’esmentat Hortensi Güell, i aquestes són les úniques referències que es conserven de l’obra.
El 1900 Mani participà a l’ambiciosa Exposició Regional Olotina de Belles Arts i Indústries Artístiques, a Olot, i a la primavera de 1901 era encara a Tarragona, però poc més tard retornà a Madrid, i hi inicià la seva estada més fecunda. Una de les seves obres més ambicioses fou el grup, ara perdut, Virtut i vici, del 1902, també en l’estela de Rodin, i que coneixem gràcies a un parell de fotografies diferents que dedicà a la seva família. El 1903 Mani es retrobava amb Piñole a Madrid; per aquesta mateixa època freqüentava les tertúlies del Café de Levante.
Al seu taller del carrer de la Aduana treballà pausadament en l’ obra més famosa, Els degenerats, un grup de format natural més conegut en l’època com Embrutecimiento. Aquesta obra integrada per dues figures de format natural assegudes en un escó, que en ser fetes de fang calia mantenir constantment humides —cosa que hi generava l’aparició de llargs bolets—, despertà gran expectació i la seva fama s’estengué pels ambients artístics progressistes de Madrid, i pel taller de l’escultor hi passaren entre altres Ricardo Baroja, Camilo Bargiela, Ramón del Valle-Inclán, Ricard Canals —el pintor català, aleshores de pas a Madrid— i Pío Baroja: bona part del nucli d’intel·lectuals després identificats com de la generació del 98. Sembla que allà coincidí també momentàniament amb Pablo Picasso. Mani es guanyà un lloc no menyspreable en aquell grup, fins el punt d’esdevenir el model d’un escultor inadaptat, Álex Monzón, personatge literari de la novel·la Mala hierba de Pio Baroja (1904), que també inclogué Mani a les Canciones del suburbio.
L’escultor tornà a Catalunya el 1906 i s’establí a Barcelona, on va refer Els degenerats —és molt difícil creure que un conjunt molt fràgil de fang de format natural l’hagués pogut transportar des de Madrid sense danyar-lo— i va ser rebut amb molt de respecte pel grup artístic marginal Els Negres, que capitanejava Manuel Ainaud, i que havia estat la darrera promoció d’artistes vinculats a Els 4 Gats, local ja tancat aleshores. En la primavera i l‘octubre del mateix 1906 participà a la primera i a la segona exposició de l’Agrupació Artística que presidia Ainaud, integrada per artistes de l’entorn d’Els Negres. Mani s’identificà molt amb l’ideari d’aquella agrupació que pretenia arribar a ser una mena d’acadèmia lliure, espècie de falansteri artístic destinat a redimir artistes joves per la via de l’art, i promoure una creació artística lliure de entrebancs, en la qual els membres visquessin en una espècie de comunitat rural ideal, no sols artística sinó vital, que aviat es desintegrà. Mani va ser dels integrants més entusiastes, i tractà debades que Piñole s’afegís al grup.
A una exposició informal feta al taller del moblista Josep Ribas, de Barcelona, la seva obra interessà molt Antoni Gaudí, a qui Mani li havia estat presentat per l’escriptor Joaquim Casas-Carbó. A partir d’aleshores Gaudí incorporà Mani a l’equip de col·laboradors, i segurament el primer que va fer-hi fou l’original Crist per a l’oratori de la Casa Batlló (1906, avui propietat de la Junta Constructora de la Sagrada Família). Mani portà Els degenerats a la V Exposició Internacional d’Art de Barcelona, el 1907, i per intercessió d’Antoni Gaudí foren col·locats en un lloc preferent, causant-hi un gran impacte i desconcert pel seu concepte agrament expressionista. L’obra provocà grans discussions i fins i tot caricatures a la premsa, però no va merèixer una atenció especial per part de la crítica, que en general es mostrà desconcertada davant d’ella. A finals d’any l’escultor es casà amb Antònia Bonay, jove de la bona societat barcelonina, essent padrí del casament el mateix Gaudí.
Mani realitzà cap el 1908 el model a escala natural d’un gran grup amb la imatge de la Mare de Déu del Roser flanquejada per dos àngels, que Gaudí havia previst que coronés la façana de l’edifici de la Pedrera, però que no s’arribà a executar.
Lògicament s’integrà també en l’equip d’artífexs que treballava a la Sagrada Família, on retocà grups escultòrics en curs d’execució i sobretot participà en la maqueta policromada de la façana del Naixement, que s’envià a París per ser exposada al Salon de la Societé Nationale des Beaux-Arts el 1910.
En data no precisada, però dels darrers anys de la vida de l’artista, Mani dissenyà una tomba, més arquitectònica que escultòrica i molt gaudiniana de formes, per a la família Monlleó, al cementiri de Móra d’Ebre. Els últims temps Mani ja estava malament de salut i es reclogué a la seva casa del Parc Güell, bé que Gaudí continuà passant-li una paga.
El desembre del 1909 l’Ajuntament de Tarragona decidí aixecar un monument als herois de 1911, just aquell projecte que Mani havia propugnat des de jove. L’abril de 1910 es convocà un concurs restringit al qual Mani fou convidat a participar. Del projecte només es coneix un croquis, i no tenia res a veure amb els dos anteriors. Fins un any més tard no es va fer públic el veredicte, el 9 d’abril del 1911, i el guanyador no va ser Mani sinó el jove Julio Antonio, també de Móra d’Ebre. Cinc dies després de la decisió del jurat, el 14 d’abril de 1911, just després d’haver pogut tenir temps per llegir el veredicte, Mani fou trobat mort sobre el seu llit, oficialment a causa d’una asistòlia.
Carles Mani, coetani però força al marge del Modernisme, es un rar exponent d’escultor maleït, anticonvencional i agrest, que partint de la modernitat de Rodin —aleshores general damunt la jove escultura del món occidental— assolí un estil personal que amb les seves deformacions i el seu concepte abatut de la vida, preconitza l’Expressionisme. La seva obra no s’aproximà gens a la de Josep Llimona, Eusebi Arnau o el millor Enric Clarasó —el principals exponents del Modernisme català—, ni vol tenir res a veure amb el decorativisme Art Nouveau, aleshores tan de moda: és una creació radicalment personal, abrupta i solitària. Al costat d’Emili Fontbona, els germans Oslé i les primeres realitzacions de Pau Gargallo, hauria pogut donar cos a una mena d’escola postmodernista que en canvi no quallà i que aviat seria substituïda totalment pel noucentisme.
La incomprensió que sofrí provocà pòstumament la pèrdua de bona part de la seva obra (fins i tot de la més famosa, Els degenerats, només en queden dos esbossos: un, de mida mitjana, a la Casa-Museu Gaudí de Barcelona i l’altre, petit, al MNAC; però l’obra definitiva, de gran format, es va acabar fent malbé). Bona part de les peces seves que ara es conserven, foren l’historiador Josep Maria Garrut i l’arquitecte Lluís Bonet Garí, en nom d’Amics de Gaudí, que les reberen de la vídua de l’artista i s’integraren a la Casa-Museu Gaudí de Barcelona, formant part del patrimoni de la Junta d’Obres de la Sagrada Família. De no haver-se produït aquesta circumstància segurament avui una personalitat tan forta com la de Mani s’hauria perdut en l’oblit.
