El pintor Pau Milà i Fontanals fou una de les personalitats més destacades del romanticisme català i un dels màxims responsables de la difusió de l’estètica del natzarenisme, i va dedicar també bona part de la seva vida professional a la teoria i història de les belles arts, a la defensa del patrimoni i a la pedagogia.
Fill d’una família d’hisendats i germà gran del literat i filòleg Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), començà la formació artística a la seva ciutat natal, fins que l’any 1826 la família es traslladà a Barcelona. El 24 de setembre del 1833 es matriculà a l’Escola de Nobles Arts de la Llotja, i només un any després marxà a Itàlia; no tenim constància, però, que hi anés pensionat, al contrari que els seus companys Pelegrí Clavé, Manuel Vilar i Francesc Cerdà, que guanyaren el concurs de Llotja per a aconseguir aquesta pensió l’any 1833. Sembla que, igual que van fer Claudi Lorenzale, Joaquim Espalter, Josep Arrau o Josep Galofre, marxà a Roma pel seu compte atret per les noves idees i estètica del romanticisme germànic que s’havien anat estenent per la Barcelona de les primeres dècades del segle, donades les notables coincidències d’aquella ideologia amb el pensament de l’emergent Renaixença catalana, moviments ambdós que compartien la sublimació espiritual i religiosa, l’evocació històrica i la necessitat de superar els postulats del neoclassicisme barroquitzant imperant. I és que en el convent de Sant Isidoro, als afores de Roma, s’havia establert un grup de pintors alemanys, anomenats natzarens, encapçalats pel pintor Johann Friedrich Overbeck, entorn al qual aviat es crearia un cercle d’importants artistes italians com Tommaso Minardi, Antonio Bianchi o Pietro Tenerani, coneguts com els puristes italians. Roma Milà i els seus companys catalans connectaren de seguida amb aquests mestres i formaren part també del nombrós grup d’artistes espanyols que arribaren de Madrid, entre els quals hi havia Federico de Madrazo, Benito Sáez, Cesáreo Gariot o Lluís Ferrant. Durant els anys que va estar a Roma viatjà per nombroses localitats italianes —Perusa, Siena, Pàdua, Florència, Sant Gimignano, Assís o Nàpols, entre d’altres— dibuixant fonamentalment les obres dels primitius italians, la mirada ingènua i la senzillesa dels quals tant reverenciaven els natzarens. A la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi es conserven al voltant de mil dibuixos de l’autor, fonamentalment còpies d’obres o fragments de peces d’artistes italians dels segles xiv-xvi, així com còpies d’obres d’art de la Catalunya medieval, paisatges, estudis preparatoris per a les seves pintures, caricatures, etc., que entraren a la institució a través del llegat realitzat per voluntat testamentària de Manuel Milà i Fontanals, germà de l'autor, el 1907.
Quan tornà a Barcelona el 1841, Pau Milà es va dedicar fonamentalment a pintar i a fer classes privades i conferències. Sabem que durant els anys quaranta assistia juntament al seu germà a tertúlies intel·lectuals com la que tenia lloc a la farmàcia de Félix Giró i Torà, al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla), molt propera al seu domicili. Entre les dades que tenim d’aquests anys, sabem que participà a lExposición Pública de Productos de la Industria Española de la Casa LLotja (1844), que el 1848 la Diputació Provincial el nomenà membre de la Comissió Provincial de Monuments, substituint al finat Pau Piferrer, i que un any després el bisbe de Barcelona adquirí una Anunciació del pintor que li havia encarregat per a la seva capella del Palau Episcopal.
Només tenim constància que participà en dues exposicions col·lectives al llarg de la seva vida, i va ser precisament durant aquests anys: la mencionada del 1844 i la de l’Associació d’Amics de les Belles Arts del 1850, en què presentà els quadres Jaime I d’Aragó rebent l’educació dels templaris i Els sicilians en l’acte de presentació del guant de Conradí a Pere III d’Aragó. Aquest any també viatjà a Madrid a examinar-se d’unes oposicions. En guanyar aquest concurs, per Reial ordre del 24 de febrer del 1851, es convertí en el primer professor de la recentment creada classe de teoria i història de les belles arts dels estudis superiors de l’Escola Llotja, càrrec que implicava la seva incorporació a l’Acadèmia de Belles Arts com a acadèmic de número. La primera classe, a la qual assistiren tant alumnes com professors, la impartí el dijous 10 d’abril del 1851 de 9 a 10 de la nit. Fou en aquest marc on de manera oficial va poder difondre les doctrines del romanticisme purista, inspirat en un profund sentiment religiós i en la reivindicació de la terra, la cultura i la història catalanes, principis que l’acompanyaren sempre.
El seu pas com a professor de Llotja, que durà pocs anys ja que presentà la seva renúncia el 1856, va deixar una extraordinària empremta en companys del claustre i alumnes de Llotja, els quals, poc després, van publicar un manifest dedicat al mestre i en contra de la sortida de Milà del claustre al Diario de Barcelona (22 de desembre del 1856). I un any després gran part d’aquests alumnes —Eduard Amigó, Narcís Augé, Ròmul Batlle, Manuel Belau, Antoni Caba, Llorenç de Cabanyes, Eugeni Estasens, Marià Fortuny, Eduard Grenzner, Aurelià Ibarra, Josep Mirabent, Tomàs Padró, Bartolomé Ribó, Agustí Rigalt, Francesc Saladrigas, Joan Samsó, Jaume Serra, Anton Soulié, Ramon Tarragó, Agapit i Venanci Vallmitjana i Josep Vidal— li regalaren un àlbum de dibuixos per a homenatjar el pintor, que es troba a la col·lecció de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 2003. Probablement, en origen l'àlbum va comptar amb un centenar de peces, però quan arribà a l’Acadèmia en contenia només vint-i-tres, a les quals es van sumar les tres que hi donà posteriorment l’acadèmic secretari general Leopoldo Gil Nebot (2006). Sembla que la raó de la dimissió fou la negativa dels dirigents de l’Acadèmia a publicar íntegrament el discurs inaugural del curs acadèmic 1856-1857 que li havien encarregat i que va llegir en la sessió pública del 5 d’octubre del 1856. El discurs no s’ha conservat però per diversos testimonis sabem que denunciava l'excessiva centralització exercida pels organismes madrilenys, la qual cosa va inquietar els membres acadèmics i les personalitats que es trobaven presents. Milà es va negar a realitzar cap modificació al discurs presentant la seva dimissió com a professor i acadèmic, al·legant manca de salut, a la Junta General extraordinària de l’Acadèmia del 20 d’octubre d’aquell mateix any.
Milà, que havia estat nomenat també acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres el 1855, no va quedar inactiu després de la sortida de la Llotja, sinó que va seguir manifestant les seves teories i defensant les seves idees impartint conferències, promovent i participant en accions ciutadanes per la defensa del patrimoni i continuant l’activitat pedagògica fora de les aules acadèmiques a través de tertúlies i cenacles amb amics i alumnes que es reunien periòdicament per dibuixar i gaudir de les lliçons del mestre. Així mateix, va participar activament en institucions culturals i artístiques com l'Ateneu Català o la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona. De fet, fou un dels fundadors de l’Ateneu Català el 1860, institució que va presidir el 1861, i des de la Comissió Provincial de Monuments va realitzar importants aportacions en la protecció del patrimoni. El seu paper en la recuperació dels Jocs Florals, en la restauració de la capella de Santa Àgata o de l'església dels Sants Just i Pastor va ser fonamental, així com la seva funció en el Museu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, que dirigí des del 1861 fins al 1876. I com a diputat de la província per Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia (1875-1877) va proposar a la Diputació l’adquisició de l’obra La batalla de Tetuán de Marià Fortuny (1875) —qui fou un dels seus alumnes a la Llotja—, entre altres accions d’extraordinari interès per a l’art català. Encara que no coneixem pintures de l’autor posteriors a l’any 1855, sabem que va fer alguns treballs de disseny com el projecte de l’espasa d’honor dedicada al duc de Tetuán, que realitzà la joieria Carreras el 1860.
Milà va tornar a exercir d’acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona l’any 1868, quan fou novament elegit membre de número per la secció d’arquitectura. Posteriorment, en Junta General del 8 de juliol del 1877, va ser nomenat consiliari de l’Acadèmia, càrrec que seguia en importància al de president. Des del seu càrrec d’acadèmic en aquesta segona etapa, va lluitar per la defensa de l’ensenyament i de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, promovent també la creació de l’Escola de Dibuix per a dones, va plantejar la creació de museus i va intervenir activament en les qüestions d’urbanisme que plantejava la reforma de l’Eixample.
Hi ha notícies que va començar juntament amb els seus alumnes un diccionari artístic que va abandonar quan marxà de l’Escola, que deixà inèdits uns quaderns sobre història de l’arquitectura i que escrigué també dos articles sobre la restauració artística de l’església del Sants Just i Pastor de Barcelona. De fet, entre la documentació personal de l’autor que es conserva des de fa uns anys a la Biblioteca de Catalunya, es troben diversos quaderns manuscrits sobre estètica, història de l’art i història de la pintura, amb textos i notes sobre art babiloni, egipci, grec i romà, o el que titulà Artes románticas, així com un diccionari, tot plegat probablement de l’època de docència a la Llotja. Però les seves publicacions conegudes són escasses, amb prou feines uns quants articles: un sobre Giotto, publicat en dues parts (a El Renacimiento i al Semanario Pintoresco Español, 1847), el dedicat al quadre de Pelegrí Clavé, Doña Juana I de Castilla (El Arte, 1859), i un opuscle en vers dedicat als infants, Estética infantil (1878), fruit del seu profund interès per l’educació. Alguns dels apunts inèdits de les lliçons d’història de l’art de Milà, així com una part dels seus textos publicats, es van reunir i estudiar en una publicació editada l’any 2011 (Cuscó i Clarasó).
Les idees i accions de Pau Milà i la seva manera de transmetre el van fer gaudir d’un gran prestigi en vida i exercir una influència notable en els artistes de generacions posteriors. Malgrat que com a pintor va realitzar escasses obres —molt poques de les quals s’han conservat—, i que dedicant-se fonamentalment a la teoria i a la pedagogia de l’art i a la salvaguarda patrimonial tampoc ens ha llegat una producció escrita rellevant, el seu nom no va caure a l’oblit i, tot al contrari, la seva transcendental empremta ha arribat amb honors als nostres dies.
