Modest Cuixart Tàpies és un dels pintors catalans més destacats de la segona meitat del segle XX. Fill de metge, va estudiar a l’Escola Alemanya i als Escolapis, i va començar la carrera de medicina, que va abandonar per dedicar-se plenament a la pintura.
Va ser membre fundador del grup avantguardista Dau al Set, juntament amb el seu cosí Antoni Tàpies i amb Joan Ponç —tots dos també pintors—, amb el poeta Joan Brossa, amb el filòsof Arnau Puig i amb el pintor i editor Joan Josep Tharrats. El 1948 van crear una revista amb aquest nom que va significar una represa artística, després de la desfeta de la Guerra Civil i en plena repressió franquista. Els membres del Dau al Set s’emmirallaven en l’obra de Joan Miró i de Salvador Dalí, però hi aportaven un component innovador que el poeta, compositor i crític d’art Juan Eduardo Cirlot va anomenar magicisme plàstic, perquè plasmaven figures imaginàries, paisatges onírics i grafismes abstractes en els dibuixos i les teles que feien.
L’octubre del 1948, Cuixart va fer la seva primera exposició al Primer Saló d’Octubre de les Galeries Laietanes, sota els auspicis de Josep Maria de Sucre, entre altres pintors i escultors del moment que volien representar una àmplia mostra de la nova modernitat que s’anava obrint camí en el panorama artístic català. També es va presentar al Segon Saló d’Octubre el 1949, al costat de Ponç i de Tàpies, exposició que el filòsof i crític d’art Eugeni d’Ors va comentar a les pàgines de La Vanguardia amb les paraules següents: «Cuixart no traza una línea negra sin pasar por el análisis». D’Ors va convidar els tres pintors del Dau al Set a presentar les seves obres al Salón de los Once de Madrid, al costat de quadres de Miró i de Dalí. A partir d’aquell moment, Cuixart va entrar en contacte amb personalitats com Sebastià Gasch, Joaquim Gomis, Joan Prats i Rafael Santos-Torroella, membres del grup Amics de l’Art Nou, i també amb el grup Cobalto 49, posteriorment anomenat Club 49, que aglutinava el bo i millor de la inquietud artística barcelonina d’aquell moment al voltant d’iniciatives culturals com els Salons de Jazz.
Gràcies a una exposició dels pintors del Dau al Set que l’Institut Francès de Barcelona va organitzar el desembre del 1949, Cuixart, Tàpies i Ponç van guanyar una beca per anar a París. Finalment, Cuixart i Tàpies van marxar junts i Ponç hi va renunciar per anar-se’n al Brasil. El repartiment d’aquesta beca va ser motiu d’una discòrdia irreconciliable entre els dos cosins, que va fer que Cuixart acabés traslladant-se a Lió per recomanació del seu amic René Metras, amb qui havia fet treballs d’estampació a la lionesa. Metras va ser dels primers a adquirir les obres de Cuixart i, gràcies a la relació amb ell i amb tot el seu cercle artístic, va crear la Galeria Metras el 1960, en la qual mostraria alguns dels seus períodes pictòrics més controvertits.
D’altra banda, també el 1950, Cuixart va ser convidat a l’Escola d’Altamira, un congrés artístic organitzat a les coves rupestres de Santander, on va conèixer artistes i crítics d’art, com Llorens Artigas, Willi Baumeister, Eudald Serra i Joan Teixidor. També va formar part del Grup Taüll amb Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats i Antoni Tàpies, entre d’altres.
Aquesta primera etapa a França, entre el 1950 i el 1951, seria cabdal en la trajectòria de Cuixart. Va poder impregnar-se de l’ambient artístic del país que encara marcava la tendència de les arts plàstiques al món i conèixer personalitats com el poeta i galerista Marcel Michaud, l’actor i director de teatre Roger Planchon i el crític d’art Jean-Jacques Lerrant.
De nou a Barcelona, es va casar amb Mariona Goday el 1953, amb qui va tenir tres fills. Cuixart va fer la primera exposició individual l’abril del 1955 a les Galeries Laietanes amb el suport del Club 49. En aquell moment, encara creava obres amb l’esperit del magicisme propi del Dau al Set, amb personatges de circ, a cavall entre el surrealisme i una abstracció incipient que es manifestaria plenament pocs anys després. L’etapa de la seva vinculació amb aquest moviment de joventut semblava culminar en aquesta exposició. Aquell mateix any, el 1955, es va presentar a Espanya la III Biennal Hispanoamericana, que va significar la presentació oficial del moviment de l’informalisme o art autre, sorgit a França a partir de la Segona Guerra Mundial amb Michel Tapié com a teòric i promotor de les primeres exposicions dels pintors més representatius d’aquesta nova estètica abstracta, com eren Jean Fautrier, Jean Dubuffet i Wols (Alfred Otto Wolfgang Schulze), a la Galerie René Drouin de París.
A través de Marcel Michaud, Cuixart va presentar la seva obra per primera vegada a França, a la Galeria Folklore de Lió, el 1956. Gràcies a Michaud i al fet que l’introduís als cercles artístics de Lió i de París, Cuixart va conèixer René Drouin i va tenir l’oportunitat d’exposar a la seva galeria el 1958. Feia poc que havia començat a produir una obra de caire abstracte i matèric en la qual incorporava objectes i elements de materials diversos i amb pigments de tonalitats metàl·liques de bronze i de plata. Aquell mateix any, seria convidat a participar en el II Saló de Maig, en el qual li van concedir el Premi Torres Garcia. També va portar obra a la XXIX Biennal Internacional d’Art de Venècia —amb teles que es van considerar «d’abstracció romàntica»—, espai que va compartir amb altres noms de la seva generació, com Rafael Canogar, Manolo Millares, Antonio Saura i l’escultor Eduardo Chillida. La projecció internacional de la Biennal de Venècia el va donar a conèixer als Estats Units a través del Carnegie Institute, de Pittsburgh.
Poc després, el 1959, el seu treball amb l’abstracció matèrica li va valdre el primer premi de pintura de la V Biennal de São Paulo, a la qual va coincidir amb altres pintors de renom internacional, com Francis Bacon i Alberto Burri. Cuixart també va ser distingit en aquell moment amb el Premi de Pintura Abstracta de Lausana. Aquests reconeixements a la seva obra li van donar l’oportunitat d’exposar a Nova York i a Londres, al Museu Guggenheim i a la Tate Gallery, respectivament.
Tot i haver arribat a aquesta fita de consagració internacional, Modest Cuixart mostrava en tot moment una gran inquietud creativa i no s’aturava en cap estètica ni s’aferrava a l’èxit comercial que pogués obtenir amb l’informalisme. El 1963 la seva obra va fer un nou viratge i a la Galeria Metras de Barcelona va presentar l’exposició «Nins sense nom», en la qual mostrava composicions amb nines fragmentades d’una certa tendència pop. Aquest va ser l’inici d’un retorn a la figuració plasmada el 1966 en una exposició a la Galeria Metras de Barcelona, presentada per Arnau Puig amb un text titulat Cuixart, realismo pictórico actual, que revoltaria la crítica, que l’acusava de trair l’esperit contracultural que suposava l’informalisme. El crític Alexandre Cirici Pellicer va publicar a la revista Serra d’Or un article que va titular «Cuixart o l’encarnació de la dreta». Aquest fet va confrontar fortament Cuixart amb els cercles culturals oficials del moment, que el van titllar de reaccionari. El poeta Joan Perucho en va fer una rèplica al diari en defensa de la seva obra que no va tenir prou efecte per apaivagar la mala opinió que semblava caure sobre la seva obra. D’altra banda, en aquells anys, Cuixart, sempre interessat pel teatre, va fer els decorats d’obres com El perro del hortelano, de Lope de Vega; Antígona, de Sòfocles, i Fando et Lis, de Fernando Arrabal, que es va representar a casa del seu amic i escenògraf Ramon Batlle, a Riudellots de la Selva.
Potser per allunyar-se de l’ambient artístic barceloní que infamava la seva nova proposta pictòrica, el 1971 Cuixart es va establir a Palafrugell amb Victòria Pujoldevall, amb qui tindria un fill. En aquest municipi va començar una nova etapa a la seva vida, tant personal com estètica. A partir d’aquell moment, la seva obra fluctuà entre la figuració i l’abstracció, amb etapes més lluminoses i de traç subtil, i d’altres de paleta més obscura i gruix matèric. En els anys setanta, la seva obra semblava que retornés al magicisme del Dau al Set, però amb un regust de caire pompier que volia evocar els anys de joventut de la seva mare, morta en aquell moment, amb el dibuix de rostres femenins esvelts, subtils i fantasmagòrics amb barrets plens de somnis i de realitats imaginades, com en un neomodernisme de pastels i carbonet. El 1975, la Galeria d’Art Dau al Set va fer una exposició antològica de les seves obres des del 1942 fins llavors.
Als anys noranta, va trencar una vegada més amb aquesta etapa revisant el seu informalisme matèric amb una paleta de colors foscos que cobreixen les seves teles, sovint de gran format, amb una profunditat orgànica i metafísica. El seu llenguatge pictòric sempre s’ha mostrat fortament consolidat en una identitat creativa pròpia, tot i el vincle generacional i estètic que va compartir amb Tàpies i amb Ponç, companys del Dau al Set. L’obra de Cuixart mostra en totes les seves etapes un gran virtuosisme pel que fa al dibuix, a la composició i a l’univers cromàtic, d’esperit barroc i d’imaginació surrealista. El 1991, el Departament de Cultura va organitzar una exposició antològica de la seva obra al Palau Robert, en la qual es va fer un recorregut exhaustiu per la seva producció artística.
Ha estat un dels pintors que ha rebut més reconeixements, entre els ells la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982), l’Encomienda de l’Orde d’Isabel la Catòlica (1984), la menció d’acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1994), la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes del Ministeri de Cultura (2000) i el nomenament com a fill adoptiu de Palafrugell, on hi ha una plaça que duu el seu nom. A Palafrugell també es troba la seu de la Fundació Cuixart, que conserva el seu taller al xalet de Can Mario, on va residir els últims trenta anys.
