-  

Després de segles de domini de vitrallers forans, els Fontanet van constituir la primera gran nissaga d’origen català dedicada a aquest ofici. Mentre que a la resta de la península Ibèrica l’entrada dels vitrallers flamencs va fer que aquests dominessin tot el segle XVI, a Catalunya els Fontanet eren els qui produïen, entre el 1472 i el 1587, la majoria de les noves vidrieres i s’encarregaven de la reparació de les antigues. Els Fontanet van configurar una nissaga que, amb seu a Barcelona, va estendre la seva activitat per tot el Principat. Les seves feines estan documentades a Argençola, Arenys de Munt, Barcelona, Cervera, Girona, Lleida, Lloret de Mar, Tarragona, Rabós, Vic…

A part de la feina de vitrallers, els Fontanet van treballar, com a pintors, en l’elaboració de retaules, daurat i pintura de marcs i ornaments. Alguns cops van treballar en solitari; d’altres en col·laboració amb artistes del moment, com Pere Serafí, Jaume Forner, Nicolau de Credensa o Antoni Ropit. A part d’altres obres menors, es coneixen les seves intervencions en el retaule de l’església de Molins de Rei (1531-1539), en el d’Argençola (1531), en el de Sant Romà de Lloret (1545) i en el d’Arenys de Munt (1543-1546).

També en les seves obres de vitralleria van treballar en diverses ocasions amb pintors de prestigi. Bartolomé Bermejo, Pedro Nunyes i Joan de Burgunya es compten entre aquells que, en alguna ocasió, van proporcionar els projectes a les obres que portaren en vidre Gil i Jaume Fontanet pare.

El primer dels mestres Fontanet va ser Gil, que està documentat que va treballar entre el 1472 i el 1527. Ell i el seu germà Jaume, documentat entre el 1497 i el 1538 i que fou el següent director del taller, eren fills de Violant i Joan Fontanet, un sastre d’Ivorra (Segarra). El fill de Jaume, amb el mateix nom que el pare i documentat entre el 1528 i el 1577, va dirigir les feines a la mort del pare. En morir sense descendència masculina el segon dels Jaume Fontanet, va ser la seva vídua, Elisabet Fontaneta, qui va encarregar-se de la direcció de les feines. Després de la mort d’aquesta, ja l’any 1587, la seva filla, casada amb l’apotecari de Barcelona Antoni Magarola i anomenada també Elisabet, va concloure les tasques ja iniciades i va tancar l’activitat del taller familiar.

Gil Fontanet (documentat entre 1472 i 1527)

Les primeres restauracions de vidrieres fetes per Gil Fontanet van ser a Girona i daten del 1472 al 1478. Posteriorment, des del 1477, es trobava a Barcelona, on va assentar el taller, situat (1496) a l’illa de la Carnisseria del Call, des d’on els mestres viatjaven i transportaven les seves obres a altres poblacions. Les feines de restauració de vidrieres produïdes a la catedral barcelonina es van concretar, l’any 1494, en un contracte de conservació d’antics vitralls que posteriorment, ja en temps dels seus hereus, altres edificis van adoptar i adaptar a les seves necessitats.

Gil Fontanet es casà amb Antònia Requesens l’any 1484, just després que li encarreguessin la seva primera obra de creació: la rosassa amb fons d’estrelles de l’església de Santa Maria de Cervera (1483). Després van venir els encàrrecs d’una vidriera amb la salutació de l’arcàngel per al monestir de Valldonzella i diverses per a la seu de Lleida (1490). L’any 1494 confeccionava les vidrieres de les rosasses de la Casa Llotja de Mar, del cimbori de la catedral de Barcelona i la seva obra més coneguda: la vidriera Noli me tangere, encarregada per a la capella baptismal de la catedral barcelonina segons el projecte del pintor cordovès Bartolomé Bermejo. Aquesta obra, dins un cert gòtic flamenc, introdueix un arc de mig punt que parla d’un primer element no goticista. El vitrall conté una columna amb candelieri que s’ha de considerar una aportació ja posterior (1528) del seu germà Jaume, un vitraller que havia de ser coneixedor de gravats italianitzants i que era capaç tècnicament d’aconseguir un treball acurat en groc d’argent.

El tombant de segle va ser d’una intensa activitat creadora. Gil va fer nous vitralls a l’església de Santa Maria del Mar (resurrecció de Jesucrist, 1495-1498) i a la catedral de Barcelona. En aquest darrer edifici va produir les vidrieres de les rosasses de la nau central als peus de l’església (1500-1502) i les vidrieres heràldiques de la tribuna de la nau nord (1505-1507), que inauguren una nova forma de fer —escuts sobre fons geomètrics—, que suposarà un dels tipus més estesos en temps posteriors. Va produir també cinc vidrieres per al Palau de la Generalitat (1508) i va treballar a l’església de Sant Sebastià (1509). Mentrestant es va produir l’encàrrec del gran conjunt de vitralls per a la Casa Llotja de Mar (1501-1509); part d’ells, de nou, van ser creats segons el projecte de Bartolomé Bermejo. D’aquest conjunt, avui perdut, cal destacar-ne una interessant iconografia basada en la representació de les virtuts, que, tot i no ser el primer cop que es representaven en un edifici civil català —ja s’havien fet el 1407 a la Casa de la Ciutat de Barcelona—, adquireixen aquí un volum que no havien tingut en creacions anteriors. La temàtica triada per a la gran sala entra ja en contacte amb els nous corrents iconogràfics del segle XVI.

Jaume Fontanet (documentat entre 1497 i el 1538)

Mentrestant, des de finals de segle, Jaume treballava al costat del germà o bé amb altres pintors, com ho va fer a Lleida (1497) al costat de Pau fill (1509). Entre tots dos germans cobrien la feina del taller. Així, en iniciar-se la vidriera dels quatre evangelistes de la catedral de Barcelona (1513), va ser Gil qui la va dibuixar a mida real a partir del projecte del pintor portuguès Pedro Nunyes. Després va ser Jaume qui es va encarregar de la feina en vidre. En les imatges d’arxiu del vitrall, caigut per la bomba del 1938, es veuen els quatre evangelistes que suren en l’espai i mostren gestos pausats. Estan situats sota uns dossers que llueixen formes d’un Renaixement que sembla massa avançat per a una obra anterior als anys vint, de manera que potser es deuen, de nou, a alguna introducció posterior.

Pels volts de l’any 1516, Jaume consta com a habitant en una illa que donava al carrer Ample. Per tant, vivia en un espai diferent del que era el taller de Gil, cosa que no pressuposa forçosament un canvi d’emplaçament d’aquest, sinó simplement cases separades.

Les actuacions següents del taller (1515-1524) van ser la continuació de les que ja havia iniciat uns quants anys abans Gil a l’església del reial monestir de Santa Maria de Pedralbes, on alguns vidres del cor alt i de la rosassa encara podrien correspondre als Fontanet. Van concloure, també, amb la representació del judici final, la rosassa situada damunt de l’absis de la catedral de Girona, una obra que va perdre’s amb les bombes del 1694.

La malaltia de Gil el portà a apartar-se gradualment de les feines i el taller va acabar totalment en mans del seu germà Jaume. Així, l’any 1515, la vidriera dels Tres Reis i les quatre sibil·les de la catedral de Barcelona, situada al costat de la feta dos anys abans pel taller, va ser produïda de ple per Jaume Fontanet segons el projecte de Joan de Burgunya. Dissortadament perduda, la peça és interessant per establir la relació laboral entre tots dos pintors.

Aquest contacte, la coincidència de tots dos a Girona i una relació personal, que és testimoniada per alguns documents, són elements que s’uneixen a les solucions ornamentals donades en la gran vidriera de les sibil·les de la catedral de Girona (1520), per parlar de la possible participació de Burgunya també en aquesta obra. En ella, els rostres d’algunes de les figures i els motius dels vestits coincideixen amb els utilitzats pel pintor en el retaule de Sant Fèlix. La vidriera conté, a part de les sibil·les, els evangelistes i els doctors de l’Església llatina. L’ornamentació és clarament renaixentista i fuig de l’excés de grotescos per introduir arquitectures a la romana molt més simples i clares.

Poc abans (1519), Jaume Fontanet havia treballat a Girona en altres obres: en la mateixa catedral, en la Casa de la Ciutat i en l’església dels franciscans, per a la qual va confeccionar la rosassa amb la coronació de la Mare de Déu amb sant Francesc als peus. Contractà també obra nova per al monestir benedictí de Sant Pere de Galligants (1521).

Les vidrieres produïdes per a l’església dels Sants Just i Pastor de Barcelona (1522-1524), d’irregular conservació, comparteixen algun element amb la vidriera gironina de les sibil·les i, fins i tot, tenen alguna imatge molt similar. El vitrall central manté arquitectures d’inspiració clàssica, però en els laterals es retorna al gòtic.

El taller combinava les obres de creació de vitralls amb els contractes de conservació de vidrieres de diferents edificis i, com s’ha dit més amunt, s’hi feien també algunes feines de pintura i dauradura. Jaume participava també activament en el gremi dels freners, que incloïa els pintors de Barcelona. Va entrar, en diverses ocasions, al Consell de Cent com a representant dels menestrals per part del gremi i hi va ocupar càrrecs d’importància.

Jaume Fontanet [fill] (documentat entre 1528 i el 1577)

Jaume Fontanet fill inicià, durant els anys vint del segle XVI, la seva col·laboració al taller en les feines fetes a la catedral de Barcelona, a la Casa de la Ciutat i a Molins de Rei. Des del 1528, ell era l’encarregat d’escriure els albarans del taller, ja que el pare no sabia escriure.

L’adquisició d’unes cases amb dos portals a la zona del portal de la Boqueria (1533) fa pensar en la necessitat de més espai per al taller i per al nou mestre. Aquest canvi generacional coincideix amb algunes actuacions en retaules com el de Molins de Rei (1531-1539) i el d’Argençola (1531). Poc després, els Fontanet treballaven, en col·laboració amb Pere Serafí, en el retaule d’Arenys de Munt (1543-1546) i en el de Sant Romà de Lloret (1545-1549). El taller havia admès, l’any 1536, un nou aprenent, Esteban Espinosa, fill del pintor de Sevilla Francisco Espinosa, i potser el jove va intervenir en alguna d’aquestes obres.

Jaume Fontanet fill es va fer càrrec, de mica en mica, del taller. Va elaborar vidrieres per a Santa Maria del Pi de Barcelona (1541), per a Arenys de Munt (1543) i per a Vic (1550). Cap al 1550, quan es va produir el decés del pare, ell ja era cap del taller. Jaume va vendre llavors les propietats d’Ivorra que havia rebut en herència.

L’any 1552, la seva filla Elisabet es casà amb l’apotecari de Barcelona Antoni Magarola. Mentrestant, el taller seguia amb les tasques de reparació i feia obres noves per a edificis religiosos i institucionals. Treballà a Vic (1552-1559), a Sant Quirze de Colera (Rabós, 1558) i a Barcelona, on va elaborar vidrieres per a l’església de Sant Jaume, la del Carme (1555), la capella del Palau Reial Menor i el Consell de Cent (1561), el Palau del Lloctinent i el Palau Reial Major (1559-1563). L’any 1558, Jaume Fontanet havia substituït Nicolau de Credensa com a pintor del Palau de la Generalitat, càrrec que va ocupar fins que va morir.

Cal considerar la vidriera per a l’església de Sant Sebastià de Barcelona (1575), l’última vidriera produïda sota la seva direcció. Aquell mateix any, el 1575, la família arrendava unes botigues que posseïa al carrer de Regomir. Dos anys després, Jaume Fontanet fill rebia sepultura a la catedral de Barcelona. Sense membres masculins a la família i amb unes organitzacions professionals que no acceptaven la inclusió de les dones, la seva vídua va recórrer al pintor Pau Forcada perquè es fes càrrec de les feines.

Elisabet Fontaneta, esposa de Jaume Fonanet [fill] i Elisabet Fontanet, filla de Jaume Fontanet [fill] 

Sota la seva direcció, el taller va continuar els contractes de conservació de vidrieres i tingué un nou encàrrec important, el de les grans vidrieres de l’absis de l’església de Santa Caterina de Barcelona. De la vidriera central es conserven uns dibuixos, possiblement fets al segle XVIII, que mostren els apòstols i els desposoris místics de la santa titular. Elisabet morí el 1587 i llavors la seva filla es va fer càrrec de la conclusió dels vitralls iniciats i va tancar el taller.

Es tracta, per tant, del que va ser el taller de vitralls més important del Principat al segle XVI. Ha quedat un conjunt documental de més de dos-cents cinquanta textos que els mostren com els encarregats, durant més de cent anys, de la conservació del patrimoni vitrallístic català, amb uns contractes de conservació que van ser innovadors i que caldria reconsiderar avui en dia per a l’actual salvaguarda dels vitralls històrics. Però, sobretot, van ser els autors del pas del vitrall gòtic català a l’època moderna. La forma de fer dels Fontanet va evolucionar des del naturalisme flamenc del Noli me tangere de la catedral de Barcelona fins a l’acceptació, cada cop més marcada, d’elements renaixentistes —com trobem a la gran vidriera de les sibil·les de Girona—, per retornar després a un cert arcaisme medieval patent en les vidrieres de l’església dels Sants Just i Pastor i, més endavant, en les vidrieres de l’església del convent de Santa Caterina. Van elaborar més d’una seixantena d’obres de nova creació i de tipus ben diferents, que van de galeries de sants i escenes religioses a obres simbòliques, com les de les virtuts, passant també per vidrieres heràldiques de fons de mosaic. Malgrat tot, molt poques de les seves obres han arribat als nostres dies.

Obra

Obres conservades

Noli me tangere (Gil Fontanet, 1495), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (capella del baptisteri de la catedral de Barcelona); Vitrall dels apòstols (Gil Fontanet, 1503), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (tribuna sud de l’església de Santa Maria del Mar); vitralls amb l’escut del Capítol i dels Cruïlles (Gil Fontanet, 1505-1507, molt refets), vitrall emplomat (tribuna nord de la catedral de Barcelona); Vitrall de les sibil·les (Jaume Fontanet, 1520), vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (costat sud de la nau de la catedral de Girona); vitralls dels sants Just i Pastor, dels sants Jeroni i Agustí i dels sants Blai i Llorenç (Jaume Fontanet, 1522-1524), vitralls emplomats amb aplicació de grisalla i groc d’argent (absis de l’església dels Sants Just i Pastor, de Barcelona); vitrall del bust de sibil·la o virtut (Fontanet?, segle XVI), fragment de vitrall emplomat amb aplicació de grisalla i groc d’argent (Museu de Montserrat, procedència desconeguda).

Imatges conservades d’obres perdudes

Fotografies, calcs i dibuixos acolorits de la vidriera dels Fontanet i Pedro Nunyes dels Quatre Evangelistes (1515) de la catedral de Barcelona en el seu estat abans de la Guerra Civil (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Secció de Gràfics i Museu del Disseny de Barcelona, Fons Rigalt); dibuixos del segle XVIII de la vidriera d’Elisabet Fontaneta i Pau Forcada dels dotze apòstols i les esposalles místiques de santa Caterina (1583) que es trobava al centre de l’absis de l’església de Santa Caterina de Barcelona (església de Santa Maria del Mar).

Obres destacades