Francesc Gimeno Arasa va ser un dels artistes catalans més singulars i interessants de les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX. Va tenir una trajectòria solitària i independent respecte al context artístic del seu temps. El pintor, autosuficient i misantrop, desenvolupà un llenguatge propi, asprament realista i sense concessions de cap mena. A Tortosa, durant la seva infantesa va aprendre els rudiments del dibuix i la pintura sota les ordres del pintor decorador Marià Gendre (1839-1934). Després, des dels catorze anys fins als vint, continuà l’aprenentatge al taller de pintura decorativa de Manuel Marquès. Va ser en aquest obrador on el pintor començà a desenvolupar-se en el camp de l’art. Feu amistat amb el fill del seu patró, Josep Maria (1862-1938), que amb els anys es convertiria en un il·lustre paisatgista. A més, assistia a les tertúlies que se celebraven a l’establiment, en les quals participava l’escultor Agustí Querol (1860-1909), el doctor Jaume Ferran (1851-1929) i Francesc de Paula Bedós (1867-1927), que estudià medicina i amb els anys es convertí en el principal protector del pintor a la darrera etapa de la seva vida. En aquests anys inicials, Gimeno va fer nombrosos dibuixos de paisatge força elaborats i detallistes, executats amb traços curts i amb ombres molt marcades. Representen carrers de Tortosa, vistes del riu Ebre i paisatges rurals.
L’any 1878 feu el servei militar, primerament a Saragossa i després a Lleida i Tarragona. Quan fou llicenciat, l’any 1881, es traslladà a viure a Barcelona per formar-se artísticament i per treballar. Subsistí fent de pintor decorador al taller de Josep Parera i Santacana. Hi ha qui afirma que durant aquest període va continuar la seva formació artística al costat del paisatgista Francesc Torrescassana (1845-1918) i va confraternitzar amb Modest Urgell (1839-1919). L’obra pictòrica dels primers anys barcelonins era bàsicament paisatgística, per bé que s’hi pot trobar algun retrat. Des del punt de vista estilístic, se situava dins l’òrbita de la pintura barbizonizana, liderada per Joaquim Vayreda (1843-1894), que triomfà els primers anys de la Restauració. L’any 1884 va marxar a Madrid, on esdevingué deixeble del paisatgista Carlos de Haes (1829-1898). Amb aquest mestre va adquirir la seva orientació realista i el mètode de treball a l’aire lliure. Al mateix temps estudiava els pintors espanyols del segle XVII al Museu Nacional del Prado, especialment Velázquez, Ribera, Murillo i el Greco. La lliçó d’aquests artistes va influir significativament en l’estil de les obres de figura. El dens clarobscur, la gravetat dels volums i la llum són en bona part fruit de l’ascendent de la pintura barroca peninsular (figura 1).
L’artista va tornar a Catalunya l’any 1887 i de seguida va viatjar a Torroella de Montgrí, on pintà sota el mecenatge de Ramon Call. En aquesta vila es casà a finals de l’abril del 1888 amb Caterina Massaguer i Burch, filla dels propietaris de la fonda Martinet. El pintor i la seva esposa es van establir a Barcelona l’any 1889. Aleshores l’artista, davant la impossibilitat de guanyar-se la vida amb la producció de cavallet, es llogà al taller de pintura decorativa de Pere Ferrer, al carrer de Sant Domènec del Call. D’ençà d’aquest moment, la seva vida patiria la contraposició entre l’obrer que treballa per mantenir la seva família i l’artista frustrat per no poder dedicar-se a la seva vocació. Durant la darrera dècada del segle XIX, tot i haver participat en algunes exposicions col·lectives, no va arribar a integrar-se a la vida artística barcelonina, ni en l’oficial ni en la renovadora: no va participar en les Festes Modernistes ni en els cenacles dels Quatre Gats i tampoc no va exposar a cap galeria amb assiduïtat. Les seves obres de plasticitat contundent que presentaven la realitat de manera aspra no agradaven al públic ni a la crítica. Tot i això, Gimeno sempre es va mantenir fidel als seus plantejaments i va seguir la seva trajectòria en solitari, només admirat per un grup restringit de gent. Per ell, l’art havia de reflectir l’entorn de manera fidel i afirmava que «la pintura més que invent és inventari».
Va ser en aquests anys finiseculars quan la seva obra va manifestar els trets estilístics de maduresa. Els seus paisatges naturalistes van adquirir una expressivitat enèrgica i es van centrar a mostrar la rodalia suburbial de Barcelona (figura 2). Les seves escenes de la vida quotidiana i els retrats representaven la seva família amb un realisme sense concessions, cosa que va portar alguns autors a titllar la seva pintura de proletària, atès que representava la vida de la gent humil (figura 3). Gimeno mai no tingué la voluntat de fer pintura social; senzillament pintava amb fidelitat el món en el qual vivia immers. A més dels quadres, va fer centenars de dibuixos que tractaven els mateixos temes, en els quals donava regna solta a la seva manera de treballar nerviosa i enèrgica, de traços ferms i sense rectificacions. D’aquests anys també destaquen els seus dibuixos acadèmics, fets primer al Cercle Artístic de Barcelona i després al Cercle Artístic de Sant Lluc. Gimeno pintava els models sense cap idealització; els descrivia com a éssers humans humils amb uns cossos molts cops ja decadents.
Els primers anys del segle XX, el pintor i la seva família instal·laren la seva residència al carrer de la Noguera, a Sant Gervasi de Cassoles —actualment, carrer del Pintor Gimeno. Aleshores, Gimeno treballava per a diversos tallers de pintura decorativa, com la Casa Calsina del passeig de Gràcia, especialitzada en talla i pintura religiosa, i la Casa Trujols de Sarrià. En aquest període, el pintor es dedicava fonamentalment a garantir la subsistència de la seva família i relegava la tasca pictòrica a l’escàs temps de lleure. Això el portà a pintar i dibuixar els temes més propers i, per aquest motiu, representà insistentment els membres de la seva família fent activitats quotidianes i els paisatges de vora de casa, sobretot els de la serra de Collserola. A més, aquests anys el pintor començà a desenvolupar el seu singular misticisme, que el portà a estudiar la Bíblia i la llengua hebraica. Fou aleshores quan començà a escriure les seves reflexions espirituals en papers de tota mena i algunes llibretes. Així mateix, a inicis de la segona dècada de segle, hi hagué un fet que l’afectà profundament: la marxa a l’Argentina del seu fill primogènit, Martí, que era pintor i escultor i, de fet, l’únic deixeble seu. Martí va formar part del grup de joves creadors anomenats Els Negres, que conreaven un dibuix amb una tendència clarament expressionista.
La sort va començar a canviar a partir del 1915, quan se li obrí una etapa de reconeixement incipient que s’incrementaria de manera progressiva fins a la seva mort, la tardor del 1927. La primavera del 1915 tingué lloc la seva primera exposició individual a les Galeries Dalmau del carrer de Portaferrisa de Barcelona. No la va fer per iniciativa pròpia, sinó per la insistència del galerista Josep Dalmau, del crític Romà Jori i, sobretot, del pintor Ignasi Mallol, que fou qui en realitat tingué la idea i liderà la iniciativa. La mostra va tenir un caràcter retrospectiu, ja que s’hi exposaren trenta olis i vint-i-un dibuixos pertanyents a totes les etapes. Els crítics Romà Jori, Jacint Morató, Manuel Rodríguez Codolà i Eugeni d’Ors elogiaren les seves obres i vindicaren el pintor. Tanmateix, se’l considerava un artista del passat, un epígon del realisme vuitcentista. En definitiva, era un reconeixement tardà. La mostra no va obtenir gaires beneficis econòmics, però va animar Gimeno a pintar amb una intensitat inusitada.
A partir d’aleshores, una sèrie de protectors agrupats per Francesc de Paula Bedós li comprarien la producció paisatgística. Això permeté a l’artista abandonar la feina de pintor decorador i dedicar-se de manera exclusiva a la seva pròpia obra pictòrica. L’any 1917 va exposar al Saló Goya, que es trobava al carrer del Duc de la Victòria, també per iniciativa d’Ignasi Mallol. Hi va exposar trenta-nou olis, molts d’ells pintats l’any anterior a Girona, Begur i Torroella de Montgrí. Altres obres eren vistes de Sarrià i del Park Güell, i panoràmiques de Barcelona. L’exposició no tingué l’èxit de l’anterior i fins i tot va tenir alguna crítica adversa.
Després de la seva clausura, el pintor es traslladà a Begur, on feu l’exposició al Casal del Centre Excursionista que descriu Josep Pla al seu Homenot, dedicat al pintor. Seguidament s’instal·là a Fornells, on romangué tota la tardor del 1917 pintant a l’aire lliure paisatges i marines de l’agrest litoral. Utilitzà enquadraments picats quan pintà les cales i els penya-segats des de punts de vista elevats, on el cel, l’horitzó i els darrers plans de profunditat pràcticament desapareixen. A més, el colorit esdevingué més intens i contrastat, i l’execució es tornà impulsiva, amb gruixuts empastaments (figures 4 i 5). Els dibuixos que feu aquests mesos són majoritàriament paisatgístics i mostren racons de Begur i de Torroella de Montgrí, i les cales del seu litoral. Són visions directes del natural fetes amb una gran espontaneïtat i executades amb un traç temperamental que descriu les formes de manera abrupta amb intensos clarobscurs.
Els darrers anys de producció paisatgística els desenvolupà a Sabadell i la rodalia. La seva presència en aquesta ciutat del Vallès es devia sobretot al seu amic Francesc de Paula Bedós, metge que hi residia des de feia molts anys i, a més de finançar al pintor, tenia cura de la seva salut, que era precària. A més, l’introduí a l’ambient artístic de la ciutat, on de seguida fou apreciat i on tingueren lloc un parell d’exposicions individuals a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. En aquesta localitat, Gimeno va pintar vistes suburbials i paisatges del riu Ripoll i de Can Feu. Són obres d’execució impetuosa, trencada i expressionista, amb una factura plena de gruixos i, cromàticament, amb un insistent predomini dels tons vermells. L’artista, deslliurat de qualsevol convencionalisme, arribà a aconseguir un paisatge torturat, molt d’acord amb els autoretrats que dibuixà i pintà aquells mateixos anys.
Francesc Gimeno va fer un nombre extraordinari d’autoretrats els darrers quinze anys de la seva vida, alguns d’una qualitat excepcional. Almenys en va executar una vintena a l’oli i dos centenars en diferents tècniques de dibuix: a la tinta, a la sanguina, a l’aiguada, a llapis París, de grafit i al carbó. Els biògrafs expliquen aquesta abundor com un recurs del pintor davant l’absència de models per retratar quan s’aixecava del llit a la matinada. Al marge d’aquesta explicació pràctica, els autoretrats responien a la necessitat que tenia el pintor de testimoniar-se i de representar l’experiència d’ell mateix. L’artista s’enfrontava amb la seva imatge reflectida a l’espill com una mena d’autoexamen i, de fet, aquestes peces constitueixen una autèntica biografia espiritual i anímica del pintor. Són obres en què l’expressivitat predomina rotundament sobre els altres valors plàstics. Gimeno es deformà i s’interpretà críticament amb una gran sinceritat, en algunes ocasions, no exempta d’ironia i, en d’altres, de cruesa. En aquestes obres es traspua el sofriment, l’angoixa vital i els aspectes psicològics més profunds.
Es pot dir que Gimeno va començar a ser reconegut els darrers anys de la seva trajectòria, però va ser després de morir quan la seva obra va ser valorada de forma definitiva. En vida no havia encaixat enlloc; la seva mort, però, significà el veritable descobriment del seu art a través de l’èxit d’un seguit d’exposicions, homenatges i vindicacions. De fet, dues dècades després del seu traspàs, ja s’havien publicat dues monografies dedicades a la seva figura. Actualment ningú no dubta que aquest artista ha estat un dels grans creadors plàstics de l’art català contemporani.
Restes d’un naufragi (1885, col·lecció particular); Manzanares nevat (1887, col·lecció particular); Retrat de Caterina Massaguer (c. 1890, col·lecció particular); La petita i el seu companyó (1891, col·lecció Sala del Museu de Montserrat); Lliçó (1895, col·lecció particular); Les parres (c. 1898, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Nena dormint (Aurèlia; c. 1898, MNAC); Mare i filla (c. 1898, col·lecció particular); Dona dormint (c. 1899, MNAC); Maternitat (1899, col·lecció particular); Paisatge. La tanca (1898-1905, Museu Nacional del Prado); El gorg (c. 1914, col·lecció particular); El pi vell (c. 1914, col·lecció particular); Vella fent mitja (1915, MNAC); Sagrada Família (1915-1917, col·lecció particular); El convent de les teresianes (1915-1917, col·lecció particular); Llegint el diari (1916, MNAC); La família de l’artista (c. 1916, col·lecció particular); El codolà (c. 1917, col·lecció Banco Bilbao Vizcaya Argentaria [BBVA]); Aiguablava (c. 1917, Museu Nacional del Prado); Port de Ses Orats (c. 1917, col·lecció particular); Autoretrat amb boina (1917, MNAC); Un poble empordanès (c. 1918, MNAC); Dia de mercat a Torroella (c. 1918, MNAC); Autoretrat (1918-1920, col·lecció particular); Autoretrat amb gorra (c. 1919, col·lecció particular); Autoretrat amb estrenyecaps (c. 1919, col·lecció particular); Autoretrat amb barret de palla (1919-1920, col·lecció particular); Eixides de Sabadell (1920-1915, col·lecció particular); Noia al jardí (c. 1921, Col·lecció Masaveu); Autoretrat al jardí (1921-1923, col·lecció particular); Autoretrat (c. 1925, MNAC).
