Melcior Guasp Florit és considerat un dels xilògrafs mallorquins més notables del segle XVIII i, segurament, un dels millors de l’Espanya de l’època. No sols va aconseguir celebritat com a entallador en fusta, sinó que va practicar també, amb gran habilitat, el gravat calcogràfic. A més de gravador, va exercir la carrera eclesiàstica i obtingué un benefici a l’altar major de la catedral, vacant per mort de Joan Bennàsar, el 29 de gener de 1749. Va morir el 12 d’abril de 1787.
Melcior Guasp forma part de la nissaga dels Guasp, reconeguda família d’impressors mallorquins. Aquesta vinculació al mateix negoci durant gairebé quatre segles, sense interrupció, i el seu especial afecte pel material gràfic constitueixen un cas insòlit en termes generals. Concretament, era fill de l’impressor i també gravador Antoni Guasp Nadal (Palma, 14 de febrer de 1707 - Palma, 17 de febrer de 1774), amb qui suposadament es va formar.
A les col·leccions de matrius xilogràfiques mallorquines s’hi han comptabilitzat setanta-dues matrius signades, totes elles de temàtica religiosa. No obstant això, cal tenir en compte que n’hi ha dues —una que representa un sant bisbe i una altra d’una santa màrtir— que van ser utilitzades per a identificar indistintament diferents sants, amb el simple fet de canviar-ne l’atribut, el qual s’insereix a la matriu principal a manera d’empelt. És per això que es compten realment setanta-set matrius del gravador, ja que, encara que els empelts no hi siguin identificats, són amb total seguretat obra seva. Així mateix, es conserven un bon nombre d’estampes signades, les matrius de les quals han desaparegut, com és el cas, entre molts altres, d’un sant Francesc d’Assís de l’any 1754, un sant Bonaventura del 1756, una Divina Pastora del 1763 i una Mare de Déu de les Angoixes del 1771.
Melcior Guasp va utilitzar indistintament les firmes següents, algunes de les quals coincideixen amb moments específics de la seva vida i els reflecteixen: «M. G.», «M. G. Pre», «M. Guasp», «Guasp», «Guasp, Pre», «Melchor Guasp» i «Melchior Guasp». Així, per exemple, una vegada ordenat sacerdot, el 29 de gener de 1749, havent de compaginar l’art del gravat amb les tasques eclesiàstiques, va afegir de manera habitual al seu nom i cognom la partícula pre. D’entrada és fàcil pensar que les estampes identificades amb el monograma «M. G.» són les més antigues. No obstant això, després d’una anàlisi més profunda, s’adverteix que això no era realment així, sinó que aquest monograma està més relacionat amb la grandària del gravat que amb la datació. És a dir, la majoria de les xilografies signades de tal forma són de dimensió reduïda i es creu que van ser tallades en diferents moments de la seva vida artística, encara que no n’aparegui cap de datada.
Pel que fa a la datació, a diferència d’altres xilògrafs de la seva època, molts dels seus gravats estan datats. En concret, hi ha vint-i-set xilografies que sí que ho estan: les més antigues, de l’any 1752, i la més moderna, del 1785. En aquest llarg període no s’aprecia una gran evolució formal i tècnica en el seu estil, el qual ja estava perfectament definit a les xilografies de l’any 1753. No obstant això, a l’estampa del beat Ramon Llull, de l’any 1752, s’hi observa encara una certa imprecisió en el traç, igual que en alguna de no datada i que se suposa anterior a l’any esmentat, com és el cas del Martiri de sant Sebastià, el qual segueix clarament el model d’una estampa no firmada atribuïda a Antoni Bordoy. On sí que s’adverteix una clara evolució és en l’emmarcat de les escenes, car passà d’utilitzar, normalment, un simple marc rectangular a introduir, a partir dels anys seixanta, encara que no de forma generalitzada, uns marcs ornamentals i variats de barroquisme tardà configurats a base d’elements vegetals, rocalls i volutes, de vegades amb cartel·les identificatives, influït presumiblement pels nous models acadèmics il·lustrats.
Formalment, les seves obres denoten una gran precisió i un gran virtuosisme en el traçat, així com un perfecte domini del dibuix i de l’art del gravat en fusta. Fou pioner a simular efectes calcogràfics, tècnica que dominà també a la perfecció. Per regla general, va recórrer al grafisme lineal per construir les formes; les delineava amb un traç continu sempre ben definit. Així mateix, es valia de línies paral·leles, que mai s’encreuaven, dirigides en diverses direccions i de vegades de distintes grossàries, que li servien per a definir volums, ombres i tonalitats. Quant als personatges, els semblants són perfectament recognoscibles, sempre harmònics, dolços i serens, sense cap intent de plasmar expressivitat ni dramatisme en els rostres, lleugerament ombrejats, igual que els peus i les mans. A causa del seu estil definit i peculiar, és fàcil fer-li atribucions.
Pel que fa als referents, Melcior Guasp va recórrer de vegades a models ja establerts per gravadors mallorquins anteriors, als quals va afegir motius d’un barroquisme tardà en l’emmarcament de la imatge, com és el cas de Santa Rosalia, datada del 1765, inspirada clarament en la que fou gravada per Francesc Rosselló el 1663. Cal no oblidar que els gravadors populars, per regla general, no van inventar cap tipus nou, sinó que més aviat van adaptar o van combinar a la seva manera models preexistents, en la majoria dels casos gravats a coure i divulgats tant en estampa solta com en forma d’il·lustració llibresca, però també pintures o escultures ja popularitzades. De fet, una de les característiques del gravat popular és la presència d’una iconografia estereotipada que es va mantenir al llarg dels anys, la qual cosa justifica l’existència de diverses rèpliques d’una mateixa estampa. Certament, les estampes del gravador mallorquí s’inscriuen en una mateixa tradició gràfica fidel a una estructura compositiva i a una determinada iconografia, amb uns esquemes compartits especialment per altres gravadors populars.
Melcior Guasp, com ja s’ha apuntat, es va dedicar indistintament al gravat en fusta i al gravat en coure, i es dona el cas que la gran majoria dels seus gravats calcogràfics estan datats i signats amb nom i cognom, mentre que la majoria de les xilografies estan identificades amb monogrames o abreviacions del cognom. Això corrobora la coneguda major consideració ostentada pel gravat en metall, qualificat d’«estampa fina» en els arxius mallorquins.
