Ramon Martí Alsina va néixer el 10 d’agost de 1826 a Barcelona, on la tensió social i política derivada de l’absolutisme monàrquic i les consegüents revoltes dels liberals serien una constant al llarg de la seva vida.
Va ser un dels pintors més influents de la seva època i també una de les figures que més i millor van col·laborar en la recuperació cultural de Catalunya. Es va convertir en un dels renovadors més importants de la pintura catalana i la seva tasca com a professor a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona va ser essencial per a la formació dels artistes que posteriorment van fer possible l’inici de la modernitat.
La sobtada mort del seu pare quan ell només tenia vuit anys va trasbalsar la situació familiar. La seva mare i la seva germana van haver de posar-se a treballar i ell va quedar sota la tutela del seu padrí, que sempre li va exigir una gran disciplina en l’estudi. De fet, només li va permetre assistir a les classes vespertines de Llotja amb la condició que continués estudiant. Així doncs, Martí Alsina es va matricular a Llotja l’any 1841, quan tenia catorze anys, i, mentrestant, es va treure el títol de batxiller en filosofia.
Va iniciar la seva carrera com a pintor el 1850 fent paisatges i retrats d’amics i familiars, compaginant-la amb altres activitats i encàrrecs que li permetien una certa remuneració. Per exemple, va ser professor de càlcul aritmètic i geometria al col·legi José Figueras entre el 1845 i el 1846 i, gràcies a la seva amistat amb Narcís Monturiol, va fer alguns treballs editorials, com la traducció de la novel·la Ingleses y chinos.
Aquell mateix any, també es va casar amb Carlota Aguiló Moreno, amb la qual va tenir cinc fills (Camil, Anita, Carlota, Ramona i Ricard), i un any després va fer el seu primer viatge a l’estranger, en el qual segurament devia arribar fins als Països Baixos, passant molt probablement per París. Potser d’aquest viatge va endur-se el gust per la representació d’interiors i per les escenes íntimes i familiars.
L’any 1852 es va presentar i va guanyar a Madrid, per oposició, la càtedra de professor d’aritmètica i geometria dels dibuixants; una mica més tard, va aconseguir la plaça de professor de dibuix de figura a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, càrrecs que li asseguraven un sou per no haver de dependre únicament dels seus èxits artístics.
Un dels viatges que potser van ser més transcendentals en la seva formació artística va ser el que va fer a París l’any 1855 amb motiu de l’Exposició Universal, on va poder admirar i estudiar les obres de l’escola de Barbizon i les quaranta-tres peces que va presentar Gustave Courbet en el pavelló del realisme, que van motivar en Martí Alsina un canvi cap a un art més objectiu. És possible que aquest viatge també l’inspirés el contingut del discurs que va pronunciar el 1859 quan va ser escollit acadèmic de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. En aquest discurs, que era tot un catàleg d’intencions artístiques, es va manifestar en contra de l’estètica natzarenista de l’Acadèmia i va reivindicar un art més realista. Poc temps després renunciaria a aquest càrrec d’acadèmic per deslligar-se de les institucions oficials i no perdre la seva independència. D’altra banda, també va ser durant l’any 1859 quan va començar a pintar la que pretenia que fos la seva gran obra mestra, que no va donar mai per acabada: El gran dia de Girona (figura 1).
L’any 1860 inaugurà la seva etapa de consolidació i, a més d’iniciar nombrosos projectes artístics, Martí Alsina va participar també en diverses activitats culturals de la ciutat, com ara la fundació de l’Ateneu de Barcelona (juntament amb altres personalitats de la política, la cultura i la indústria) i l’organització d’una gran exposició artística i industrial amb motiu de la visita a la ciutat de la reina Isabel II, en què el pintor va presentar quaranta-quatre peces. Seguint amb aquesta voluntat de recuperació cultural, l’any següent, a conseqüència de l’incendi que va patir el Gran Teatre del Liceu, va rebre l’encàrrec de pintar tres plafons que decorarien el sostre.
A aquelles altures, Martí Alsina havia aconseguit un èxit important i era conegut en els cercles culturals més influents. Des de la seva primera participació en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1858), en què va guanyar una tercera medalla per Estudi del natural i l’Estat li va adquirir Últim dia de Numància, les seves obres van anar adquirint una cotització força alta i el pintor va començar a guanyar molts diners, la qual cosa el portaria a una situació de descontrol i greus problemes econòmics al final de la seva vida. Però, mentrestant, la seva fama va fer que, en aquell moment, algunes personalitats es posessin a la seva disposició, com van fer, per exemple, el col·leccionista Sebastià Anton Pasqual i l’economista Miquel d’Elias. Amb aquest últim va iniciar un negoci de producció i venda d’obres pictòriques, que es concretaria l’any 1867 quan es va signar la constitució de la societat Elias i Martí.
L’any 1863 va tornar a París per passar-hi uns quants dies i visitar una exposició, i al mes de novembre es va fer càrrec del discurs inaugural amb motiu de la sessió pública anual de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. L’any següent, després d’unes estades a Girona, va organitzar un viatge a Madrid per qüestions administratives que afectaven el claustre de professors de l’Acadèmia i també per intentar fer-se un nom a la capital, i va iniciar-hi negocis amb personalitats com l’infant Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza. Aquesta estada a Madrid va durar uns quatre mesos, fins a l’abril del 1865. Un parell d’anys després, el 1867, el van convidar a participar en l’Exposició Universal de París i Martí Alsina va tornar a viatjar a la capital francesa. Malauradament, el pintor va acabar renunciant a aquesta exposició quan li van dir que, per falta d’espai, no podrien exposar totes les obres que havia enviat. Aquell mateix any va conèixer la que es convertiria en una de les seves models preferides durant molts anys: Dolores Oliva.
Quan, el setembre del 1868, va esclatar la Revolució i a Barcelona es van constituir juntes que proclamaven la llibertat de culte, el sufragi universal i la llibertat d’impremta, indústria i comerç, Martí Alsina va presentar una defensa a favor de la conservació dels monuments i del patrimoni artístic de la ciutat i la resta de Catalunya. Dos anys més tard, el 1870, va patir les conseqüències de la seva implicació republicana durant la Revolució del 1868 i va ser destituït de la seva plaça de professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona per negar-se a jurar la Constitució de la monarquia d’Amadeu de Savoia, encara que, quan aquest va abdicar i es va proclamar la primera república l’any 1873, el van poder restituir en el càrrec.
L’inici de la decadència de Martí Alsina té una data concreta: l’any 1872 els seus fills Camil i Carlota van morir, amb una diferència de pocs dies, a causa d’una epidèmia de tifus. Aquesta desgràcia, que coincideix amb una època en què ja eren evidents els seus desordres econòmics, el va marcar profundament per la resta de la vida. De fet, l’any 1876, Miquel d’Elias, preveient aquesta decadència, va començar a fer un inventari amb obres que es poguessin vendre a París i a Londres per anar liquidant de mica en mica totes les obres que tenien emmagatzemades. Malgrat tots els esforços, aquesta iniciativa va fracassar i, davant d’aquesta greu situació, l’any 1878 van haver de dissoldre la societat Elias i Martí amb grans pèrdues. Martí Alsina, a més, va anar observant que, progressivament, anava quedant oblidat per la crítica i la societat que li havien donat tant suport. A tot això també s’hi va afegir la mort de la seva dona, Carlota Aguiló. Va ser llavors quan va decidir marxar a París amb les seves filles Anita i Ramona durant una temporada prou llarga, fet que li va permetre allunyar-se dels problemes i, al mateix temps, conèixer de més a prop la total consolidació dels artistes de l’escola de Barbizon i també el nou llenguatge de l’impressionisme, que havia tingut la seva gran inauguració l’any 1874 amb la primera exposició impressionista al Boulevard des Capucines. A París s’hi va quedar fins al mes de setembre del 1879, encara que hi va tornar el 1882 per acabar alguns encàrrecs i per oblidar el desengany i la decepció del final de la seva relació amb la model Dolores Oliva, amb qui mantenia una relació sentimental des de feia uns quants anys.
Quan va tornar a la Ciutat Comtal va continuar pintant i exercint de professor a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. A aquelles altures, la majoria d’obres que produïa les havia de dipositar com a garantia dels deutes que tenia acumulats i, per aquest motiu, es va veure obligat a dur a terme composicions dictades al gust del mercat fàcil i ràpid, gairebé produïdes en sèrie pels seus deixebles. Aquest és un dels motius pels quals la crítica el va anar ignorant en benefici de pintors més joves que entraven amb força en el panorama artístic de Barcelona.
A finals de l’any 1885 va conèixer Francisca Chillida, una noia que li feia de model i de la qual es va enamorar. Es van casar en secret l’abril del 1888 i van tenir tres fills (Ramon, Enric i Emília).
Durant l’últim període de la seva vida, va fer un esforç per produir obres importants de gran format, com La Companyia de Santa Bàrbara, de l’any 1891, amb la intenció de recuperar la consideració i el respecte de què havia gaudit anys enrere. De tota manera, Martí Alsina va començar a patir problemes de salut. Es va retirar una temporada al camp, on va continuar fent dibuixos dels voltants de Vilamajor i Argentona, però quan va tornar a Barcelona no s’havia refet del tot i va acabar morint el 21 de desembre de 1894. Les necrològiques i els homenatges que li van dedicar després de la seva mort van deixar palès que la seva obra i el seu mestratge havien estat essencials per desenvolupar una renovació del llenguatge artístic i afavorir la transició cap a la modernitat.
Ramon Martí Alsina va ser un pintor molt prolífic que va cultivar gairebé tots els gèneres pictòrics. L’extraordinària activitat i exagerada producció artística —gairebé industrial— que es va portar a terme en els seus tallers va anar en detriment de la qualitat de les seves obres en moltes ocasions. Però, afortunadament, la producció de taller no exclou la producció individual i la gran rellevància de les aportacions tècniques i estilístiques que el pintor va donar a la pintura catalana del seu moment. En primer lloc, Martí Alsina va començar la seva carrera com a pintor fent retrats i no va parar mai. Va ser un retratista excepcional i va immortalitzar moltes personalitats del moment, fins i tot la monarquia. No obstant, els millors retrats de la seva producció acostumen a ser aquells que va fer de persones properes, com els magnífics Retrat de Ramon Tusquets (Museu de Montserrat) i Retrat de Francesc Torrescassana (Museu Nacional del Prado), així com les nombroses obres que va dedicar a les seves dones i als seus fills.
A més dels retrats, són moltes les obres que es poden destacar del seu amplíssim catàleg, començant per la ja esmentada El gran dia de Girona, que es conserva a l’Antic Hospital de Santa Caterina de Girona. Seguint amb el gènere històric, cal mencionar també La Companyia de Santa Bàrbara (Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC) i El sometent del Bruc (Museu de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona).
En la pintura de gènere, una de les obres mestres és La migdiada (figura 2), una pintura lligada al realisme francès en general i al de Gustave Courbet en particular.
De fet, és en aquest tipus de pintura intimista i d’interiors que Martí Alsina va provocar un cop d’efecte respecte de la pintura més arrelada al Romanticisme, del qual ell mateix no es va deslligar del tot pel que fa a la relació entre la pintura i l’exaltació de les emocions i els sentiments. Això es pot apreciar no només en els seus paisatges amb ruïnes de la primera època, sinó en molts altres paisatges i marines que va pintar durant tota la seva vida, com ara Una recolzada del riu Besòs (Museu de Montserrat) o Paisatge amb ramat (Museu Nacional del Prado) (figura 3). Pel que fa a les marines, Martí Alsina sempre havia tingut una relació especial i sentimental amb el mar. L’expressió pictòrica dels cels i les onades era també una metàfora dels seus propis estats d’ànim, així com els temes de naufragi eren un símbol de tristesa.
A banda de la importància de la naturalesa en l’obra de Martí Alsina, aquest també va cultivar el gènere del paisatge urbà amb molt d’èxit i ens ha llegat obres tan paradigmàtiques com Bulevard Clichy de París nevat (col·lecció particular), Jardí de Sant Gervasi (MNAC) i Vista de Barcelona des d’un terrat de la riera de Sant Joan (MNAC). En aquesta última (figura 4), produïda l’any 1889, el pintor va aconseguir arribar al màxim exponent de la seva evolució estilística, amb gairebé un cert impressionisme de paleta austera que aconseguia captar les subtileses de l’atmosfera, que permeten constatar el gran pas que havia donat el pintor amb aquesta obra.
Un altre dels gèneres destacables va ser el nu i la representació, molt exigent, de l’anatomia humana, sobretot de la femenina. La dona va ser una contínua inspiració al llarg de tota la seva vida i el nu femení es va convertir en un dels gèneres més cultivats, del qual ens ha deixat multitud d’exemples, tant en oli com en dibuix. Una de les obres en què es pot apreciar aquest virtuosisme en l’exaltació del cos femení i el tractament acurat de l’interior i de cada detall és Nu femení (Museu Nacional del Prado) (figura 5).
Finalment, cal destacar també la incursió de Martí Alsina en altres gèneres menors, com la natura morta, les al·legories o les sèries dedicades a les quatre estacions, amb les quals el pintor intentava cobrir, de manera ràpida, els requeriments decoratius d’alguns clients.
