Barcelona (Barcelonès), 9-2-1888 - Vic (Osona), 16-7-1968

Dibuix  Gravat  Il·lustració  Pintura del segle XX 

Josep Mompou i Dencausse fou un pintor nascut en el si d’una família d’origen francès —per part de mare— dedicada a la foneria de campanes. Estudià a les Escoles Franceses i el curs 1903-1904 inicià la seva formació artística a l’acadèmia privada de Joaquim Torres Canosa, on coincidí amb el futur pintor i dissenyador Josep Palau Oller, amb qui establiria una estreta relació. El 1905 ingressà en el Cercle Artístic de Sant Lluc, on anava a fer dibuix al natural i entrà en contacte amb artistes com Francesc d’Assís Galí, Joaquim Torres-Garcia, Ismael Smith, Feliu Elias (Apa), Ignasi Mallol, Iu Pascual i Jaume Llongueras, que constituïen bona part dels artistes més destacats de la generació noucentista.

El 1906, tingué l’oportunitat de visitar a París la gran mostra d’art rus organitzada per Serge Diaghilev, al Salon d’Automne. Aviat començà a exposar: el 1907 a l’extraordinària V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, on presentà un dibuix a tinta i aquarel·la intitulat La Bella. El 1908 ja en va fer una d’individual, de dibuixos, a Barcelona, a les Galeries Dalmau —que s’inauguraven justament amb la seva exposició—, a més de participar en una de col·lectiva de membres del Cercle de Sant Lluc, a la Sala Parés.

Entre el 8 de juny de 1910 i el 15 de novembre de l’any següent, publicà a la revista Papitu, dirigida per Feliu Elias, Apa, divuit dibuixos d’un estil peculiar, semblants als que havia exposat, d’un personal decadentisme sarcàstic, signats amb una rúbrica inintel·ligible. Era un camí estètic que no tenia res a veure amb el que donaria cos a la seva obra madura.

El 1911 acompanyà a París el seu germà petit Frederic, que hi anava a ampliar els seus estudis musicals. De fet, la brillantíssima carrera internacional de compositor que tindria Frederic Mompou deu molt al paper que Josep va tenir desbrossant el camí del germà petit, vetllant per la cobertura material familiar, que permeté al jove una concentració total en la música, mentre Josep retardava la seva dedicació exclusiva a la seva carrera de pintor. A París visità el Museu del Louvre i després emprengué un llarg viatge com a representant comercial per Europa, que el portà a Alemanya, Suïssa, Àustria, Hongria, Romania i Turquia. El 1913, a Viena, mantenia la representació de la companyia importadora Austro Oriental.

Va fer dissenys per a teixits amb Palau Oller (1914-1916). La seu social de Palau & Oller radicà al nou domicili dels Mompou, al carrer de Casp, i el seu principal client era la firma Samaranch & Malvehí. D’aquella tasca tèxtil en queden uns tres-cents projectes aquarel·lats, conservats a la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac.

El 1917 reprengué la carrera creativa i pintà unes quantes natures mortes d’estil vagament cezannià, per bé que majoritàriament encara es dedicà al dibuix i a l’aquarel·la. Participà en l’exposició en honor als francesos, la gran Exposició d’Art Francès, que s’havia organitzat a Barcelona, a can Dalmau, on exposaren Rafael Barradas, Pere Ysern, Iu Pascual i Torné Esquius, entre d’altres. Produí un fresc mural de grans dimensions (1919) per a la sala del domicili del seu amic i marxant Josep Dalmau, al carrer del Bisbe de Barcelona. És una obra típicament noucentista, que ara coneixem només per fotografies, ja que, en reformar-se la Casa dels Canonges, va ser destruïda o ocultada.

La seva segona exposició individual, de nou a les Dalmau (1920), constava de quinze olis, cinc aquarel·les i trenta-sis dibuixos. En un nou viatge a París visità Picasso i retrobà Enric-C. Ricart i Joan Miró, a més de participar en el Salon d’Automne, en un apartat especial dedicat aleshores als artistes catalans. Va tenir problemes de visió i el doctor Barraquer li va prescriure no pintar, escriure, ni treballar gaire (1921). Tanmateix, participà de nou en una exposició col·lectiva a can Dalmau. Passà l’estiu al Port de la Selva, que en el futur seria un lloc força pintat per ell.

L’estiu del 1922, a Calella de Palafrugell, festejà amb Rosa Pla, germana de l’escriptor Josep Pla, una relació que acabaria tres anys després. Hi pintà els paisatges més antics que ara coneixem d’ell. En una nova exposició individual a can Dalmau, presentà deu aquarel·les de Calella. Participà en el Tercer Saló de Tardor organitzat per l’Associació d’Amics de les Arts, a les Galeries Laietanes de Barcelona, i hi presentà una natura morta. Participà en l’Exposició de Primavera del 1923, organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona, en l’apartat del Saló dels Evolucionistes, amb tres obres, una de les quals (Retrat de dona, Museu Nacional d’Art de Catalunya) li comprà el gran col·leccionista Lluís Plandiura.

En una nova estada a París (1924), visità l’exposició pòstuma de Cézanne, a la Galerie Bernheim-Jeune, i el Salon des Indépendants. Poc després participaria a Barcelona en la tercera exposició del Saló dels Evolucionistes a can Dalmau.

Una exposició individual a can Dalmau el 1925 fou la seva consagració. L’alternà amb col·lectives a Barcelona (IV Saló dels Evolucionistes a can Dalmau i exposició inaugural de la Sala Parés) i a París (de nou al Salon d’Automne), que per raons familiars era com la seva segona ciutat. A la seva primera individual allà, el 1926, a la Galerie Joseph Billiet, l’Estat francès li adquirí Noia cosint, del 1924. Va fer més col·lectives a Madrid (Círculo de Bellas Artes), Barcelona (Dalmau i Sala Parés) i París (Salon des Tuileries i Salon d’Automne).

Ben encarrilat internacionalment com a pintor, el 1927 decidí tancar la foneria Dencausse, el negoci familiar que li havia tocat gestionar. Entrà a treballar a la Metropolitana, per mediació de Lluís Duran i Ventosa, polític de la Lliga Regionalista i amic de la família, però deixà la feina a finals d’any per dedicar-se únicament a l’art. Participà en l’exposició «Les arts i els artistes» a les Galeries Laietanes de Barcelona del 1928 i acabà establint-se a París, mentre el marxant Joan Anton Maragall, de la renovada Sala Parés de Barcelona, li oferí un contracte en exclusiva. Passà l’estiu a Dinard (Bretanya).

El 1929, any d’una nova individual seva a la Sala Parés, es casà amb Agustina Baulés i van fer el viatge de noces a Mallorca. Participà en una exposició col·lectiva de pintors catalans a la casa Milgrim de Nova York. L’any següent va néixer la seva filla, Fifina, i ell participà amb l’obra La plaça de Catalunya en la que seria l’emblemàtica exposició «Barcelona vista pels seus artistes», organitzada pel Reial Cercle Artístic.

Els primers anys trenta assolí un estatus destacat, amb exposicions individuals a la Sala Parés de Barcelona i a la Galerie Billiet-Pierre Vorms de París (1931). Aparegué el llibre de bibliòfil Paradís, de Tomàs Garcés, amb il·lustracions d’ell. Va rebre la visita del director del Carnegie Institute de Pittsburgh (Estats Units), que li demanà d’exposar-hi, i així participà en la 30th International Exhibition, del 1931, amb l’obra Dancing, oli espectacular, de format gran, singular dins la seva producció, que esdevingué una mena d’emblema dels feliços anys vint. Participà també en la mostra itinerant d’art català organitzada per la College Art Association a l’State Teachers College de Springfield (Missouri), que itinerà l’any següent al Museu Brooklyn de Nova York i al Museu d’Art de Cincinnati (Ohio).

Una nova individual seva va tenir lloc a la Galerie Druet de París el 1932. Ell passà l’estiu a Tossa, que havia esdevingut feia anys punt de trobada internacional als estius d’artistes molt destacats. El 1933 va fer una nova individual a la Sala Parés de Barcelona i participà en l’exposició d’art modern català de la Galerie d’Art A. Vecht d’Amsterdam (Països Baixos). Als Estats Units, va participar en la mostra itinerant d’art català organitzada per la College Art Association al Centre Rockefeller de Nova York, al Museu d’Art de Cleveland i al Museu d’Art de Cincinnati (Ohio), així com en la 31th Internacional Exhibition del Carnegie Institute de Pittsburgh.

El 1934 es donà de baixa voluntàriament del Cercle Artístic de Sant Lluc i va fer una nova individual a la Sala Parés barcelonina, on presentà les obres pintades a Mallorca l’estiu abans. També va fer exposicions individuals a les Galeries Torell de la Llibreria Nacional i Estrangera de Reus i, de nou, a la Galerie Druet de París. Participà en la 32th Internacional Exhibition del Carnegie Institute de Pittsburgh i l’Estat francès li comprà l’obra Racó de cuina mallorquina (1933), destinada a la Galeria Nacional del Joc de Palma de París, mentre que el Museu de Toledo (Ohio) adquirí la seva obra Tossa: la platja (1932), que decennis després tornaria al mercat i aniria a parar a una col·lecció barcelonina. Tanmateix, en aquesta època en què gaudia de gran activitat i prestigi internacionals, una tuberculosi pulmonar interrompé brutalment la seva carrera, de manera que ingressà al sanatori del Brull, al Montseny.

El seu pare morí el 1935 i ell passà tot l’any inactiu, malalt, tot i que encara s’exposaren obres seves a Baltimore, París, San Francisco i Pittsburgh. Aquell any, a la Sala Parés se celebrà una gran individual seva d’obres pintades entre el 1928 i el 1933, en general ja conegudes. I, encara el 1936, obra seva participà en l’exposició «L’art espagnol contemporain» al Museu de les Escoles Estrangeres Contemporànies de París. Ell, absent, era sotmès a una operació que li extirpà la major part d’un pulmó, per la qual cosa començà una llarga convalescència mentre Cleveland i Toledo (Ohio) acollien més obres seves en exposicions.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el portaren fora de Catalunya i, després de passar per Itàlia —on signà un document preparat per Francesc Cambó contra la barbàrie viscuda a Barcelona contra esglésies i religiosos—, s’instal·là a Suïssa (Caux i Leysin), on es recuperà lentament de la seva gravíssima intervenció quirúrgica. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va incloure’l al llibre de Joan Merli 33 pintors catalans (1937), mentre ell reprenia molt pausadament la seva activitat artística, primer només sobre paper.

El setembre del 1939, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, tornà a Barcelona, via Marsella, i lentament retornà a l’activitat artística. Primer participà en una exposició col·lectiva a la Sala Parés (1940) i tractà de refer els seus contactes amb el Carnegie Institute, però les circumstàncies no eren propícies. Després d’intervenir en tres col·lectives a la Sala Parés (1941), hi tornà a fer una individual (1942). A part d’exposar a Barcelona, també participà en exposicions col·lectives a Madrid (Salón Cano) i feu estades a Puigcerdà i novament a Tossa.

El 1944 va fer una nova individual a can Parés, així com un projecte de pintura mural per a l’església parroquial de Granollers, que no es va dur a terme. Passà l’estiu a Cadaqués i participà en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, que aquell any se celebrà a Barcelona. El 1946 va fer individuals a Barcelona (Sala Parés) i a Madrid (Galerías Biosca), on participà també en el IV Salón de los Once (1947), organitzat per Eugeni d’Ors, al Museu d’Art Modern de Madrid. Produí les pintures de la capella de la Clínica Corachan de Barcelona, que serien presentades el gener de l’any següent (posteriorment desmuntades). Il·lustrà amb litografies en color el Platero y yo, de Juan Ramón Jiménez, i el llibre de bibliòfil Ballet, de Ricard Permanyer, del 1949, any en què va fer una altra individual a la Sala Parés. També participà en l’exposició «Arte sacro contemporáneo» a la Galeria Grifé & Escoda de Barcelona i en col·lectives, organitzades per Maragall, a Caracas i Montevideo.

Els primers anys cinquanta intentà, de nou infructuosament, reprendre els contactes internacionals als Estats Units i França, per bé que, en noves estades que va fer a París, pintà algunes obres extraordinàries. Una nova individual a can Parés tingué lloc el 1951, i participà en diverses exposicions col·lectives a Barcelona, Lleida, Madrid, Buenos Aires (Argentina) i Bogotà (Colòmbia).

La seva mare, Josefina Dencausse i Cominal, veritable pal de paller de la família, morí el 1953. Els darrers anys continuà fent individuals a Barcelona (1953, 1955, 1956 i 1957) i col·lectives a Barcelona, Mendoza (Argentina) i Bogotà (Colòmbia). Rebé el premi Santiago de Cuba en la II Biennal Hispanoamericana, a l’Havana (1954), i participà en la III Biennal Hispanoamericana, a Barcelona (1955-1956), i en diverses col·lectives a Barcelona, Santander, Conca i Caracas.

Encara va tenir esma de fer una provatura important, quan dissenyà tres tapissos, executats per l’artesà Antoni Ventós, a la manufactura Aymat (1956-1957), que de fet inauguren el renaixement del tapís català de la postguerra. Ocasionalment conreà el gravat calcogràfic, especialment la punta seca, per a les Edicions La Rosa Vera (1955-1961, de la mà de Jaume Pla).

Participà en la Biennal de Venècia (1956) i en diverses exposicions col·lectives a Barcelona, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Gijón, Mar del Plata, Montevideo, Bonn, Tolosa (gravats), París i Londres, i produí un mural per a la sala de juntes de les Llars Mundet de Barcelona (1957-1958).

Exposà al pavelló d’Espanya a l’Exposició Universal de Brussel·les (1958) i hi havia obra seva que anava a exposicions col·lectives a Barcelona, Madrid i París. Continuà amb les exposicions individuals a Barcelona, a la Sala Parés (1959, 1961 i 1963); a Olot, a la Sala Vayreda (1962); a Madrid, a la Sala Biosca (1960) i a la Galería del Cisne (1964), i a Bilbao, a Arthogar (1962). Participà també en diverses col·lectives a Barcelona, la Pobla de Segur, Madrid, Lisboa i París.

La seva darrera exposició individual barcelonina, com sempre a la Sala Parés, fou el 1966, i participà en diverses col·lectives a Barcelona i Bilbao. El 1967 fou elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona. La seva darrera individual absoluta fou a la Galería del Cisne de Madrid (1968), on fou elegit acadèmic corresponent de la Real Academia de San Fernando de Madrid. Aquell any, mentre estiuejava i pintava a Osona, morí d’un infart de miocardi.

Encara que la seva obra sembli espontània, va ser un pintor que preparava molt l’execució dels seus quadres; per això no fou un artista prolífic. Va ser un gran paisatgista, que trobà temes a la Costa Brava, la Bretanya, Mallorca, la Cerdanya, la Garrotxa i Andorra: les localitats que pintà en més ocasions van ser —a part de Barcelona— Alp (1943, 1948, 1949, 1951, 1954 i 1962), Cadaqués (1926, 1931, 1944, 1945 i c. 1962), Puigcerdà (1942, 1943, 1958 i 1960), Sitges (1941, 1965 i 1966), el Port de la Selva (1959, 1960 i 1965), Tossa de Mar (1932 i 1942), Castellterçol (1940 i 1941), Olot (1943 i 1962) i Sant Julià de Vilatorta (1966 i 1967).

Els seus paisatges urbans són extraordinaris: pintà constantment Barcelona des dels anys vint fins al final i de París en va fer diversos dels seus millors olis (1931, 1932, 1950, 1951 i 1952). A la Bretanya només hi anà el 1928, però també en va extreure olis molt bons. Molts cops també se centrà en la natura morta, però les seves pintures més ambicioses es basaven en composicions amb figures, com Eve i Charlot, que mostra temptacions avantguardistes (1922, Museu de Valls); Primavera, molt noucentista encara (1924, que va ser en una col·lecció gallega); l’esmentada Dancing (1929) i Cinema girls o Cos de ball (1933, en localització desconeguda).

Mompou és una de les personalitats artístiques principals de la generació artística del 1917 que es proposà superar el Noucentisme, a partir d’una modernitat fresca en la qual manava el color. Sense pertànyer a cap dels grups joves organitzats aleshores —el seu pas pels Evolucionistes fou ocasional i no pertanyia al seu nucli fundacional—, ell va girar la mirada cap al Fauvisme francès de Matisse i Marquet, que visqué directament gràcies a les seves constants anades a París. Partint d’aquest món, Mompou creà unes harmonies cromàtiques personals que posà al servei d’una pintura essencialista. Aquesta perseguia no posar mai una pinzellada sobrera i arribà al seu zenit en els anys trenta. En els anys cinquanta, després de les grans patacades rebudes en forma de guerra i malaltia, recuperà de ple aquest estil en un moment, però, en què la conjuntura artística internacional hegemònica ja havia deixat de sintonitzar amb propostes com la seva.

Obra

Eve et Charlot (1922), oli (Museu de Valls); Noia cosint (1924), oli (Museu Goya, a Castres); Cadaqués (1926), oli (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Port de Sóller (1929), oli (MNAC); Dancing o Cabaret Excelsior (1929), oli (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); Le Vert-Galant et le Pont Neuf (1931), oli (Museu de Montserrat); Quai de Conti et le Pont Neuf, Paris (1932), oli (Museu de Montserrat); Racó de cuina mallorquina (1933), oli (Museu Goya, a Castres); Paris: l’Arc du Carrousel (1952), oli (Museu de Valls); Barcelona: La Rambla (1954), oli (Museu de Valls).

Bona part de les seves obres primerenques es conserven a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. El Museu de Valls i el MNAC tenen d’ell més obres destacades, i també és representat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, al Museu Municipal de Tossa de Mar, a la vil·la Pau Casals de Sant Salvador del Vendrell, al Museu Deu del Vendrell i al Museu Joan Abelló de Mollet del Vallès. Algunes de les principals col·leccions privades catalanes tingueren o tenen obra seva: Plandiura, Isern Dalmau, Josep Sala, Barbey, Niubò, Celis, Albareda, J. Reventós, Uriach, Comte de Caralt, Rodon-Giró —la més àmplia, ara al Museu de Valls—, F. Rivière, Espona, H. Tozer, Erausquin, Joan Prats, J. V. Foix, Jaume Palau Servià, J. Palau i Fabre, J. B. Cendrós, Paricio, Gustau Camps, Lerín, Salvador Riera, Casanovas-Garcés, Duran Farell, Albert Camprubí, Draper, Saval, Daza-Aristi, Dr. Echevarne, Vidal de Llobatera, J. Berenguer, Banc de Sabadell. Tot i això, també hi ha obra seva a col·leccions d’Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Suïssa, els Estats Units, l’Argentina, Veneçuela, etc.

Obres destacades