Barcelona (Barcelonès), c. 1400 - Mallorca  després del 9 de juliol de 1471

Gabriel de Vallseca va ser un dels cartògrafs més importants i prolífics de la cultura catalana del segle XV. Es va especialitzar en la producció de cartes portolanes o cartes de navegar, que decorava amb miniatura d’estil gòtic internacional quan el comitent així ho demanava i pagava.

La vida. Gabriel degué néixer a Barcelona en la transició del segle XIV al segle XV, al si d’una família d’ascendència jueva que s’havia establert a la ciutat abans de la seva conversió al cristianisme. El terrible assalt al call barceloní de l’agost del 1391 va obligar els seus pares a batejar-se com a cristians per esquivar la mort i a adoptar des de llavors el cognom de la persona que els havia fet de padrí en el moment del baptisme, un membre de la coneguda família de juristes barcelonins dels Vallseca. La presència en una llista parcial dels conversos barcelonins d’un Joan de Vallseca que abans de la conversió es deia Hayyim Aben Risch (al qual s’ha atribuït infundadament la condició de cartògraf quan, en realitat, era mestre d’instruments musicals) ha dut a afirmar que Gabriel de Vallseca era fill de Hayyim. Tanmateix, en aquelles circumstàncies de conversió massiva, el mateix nom i cognom cristià va ser adoptat per tots aquells jueus que havien tingut un mateix padrí, independentment que no haguessin tingut mai cap mena de lligam familiar. De fet, la documentació posterior deixa clar que Gabriel tenia avantpassats compartits amb la família conversa mallorquina dels Miró i que no havia nascut encara per aquelles dates o que encara era massa petit aleshores per haver tingut consciència de la seva condició original de jueu, atès que la documentació posterior mai no li aplica directament el qualificatiu de convers. Al seu testament, dictat setanta-sis anys després d’aquella fatídica data (13 de gener de 1467), s’hi recull que llavors ja feia temps que havia esdevingut ciutadà de Mallorca, amb residència a la parròquia marinera de la Santa Creu; que a la seva muller li deien Floreta, i als seus fills, Joan i Francesc, i que demanava ser sebollit al vas que els seus «avantpassats» de la família conversa dels Miró tenien a l’església de Santa Maria de Gràcia de la ciutat de Mallorca, seu de la confraria de Sant Miquel dels conversos mallorquins. No debades, doncs, el seu fill Joan va ser reconciliat arran del primer edicte de gràcia fet per la nova Inquisició creada pels Reis Catòlics a la seva arribada a l’illa l’any 1488 i ho tornà a ser, per judaïtzant, l’any 1491. De la mateixa manera, Francesc va ser un dels catorze diputats escollits l’octubre del 1490 pels cent quaranta-sis homes i cent tres dones de nació israelítica que habitaven a la ciutat i el regne de Mallorca perquè demanessin la intercessió reial davant dels rigors de la persecució inquisitorial contra els conversos mallorquins.

La documentació no ens indica ni on ni com es va formar professionalment. Sembla haver residit a Barcelona fins després de la majoria d’edat, però l’octubre del 1433 ja havia esdevingut ciutadà de Mallorca i mestre titular d’un taller cartogràfic, malgrat que no feia gaire que hi havia arribat: el 26 d’octubre de 1435, un document encara l’esmentava com «abans ciutadà de Barcelona i ara ciutadà de Mallorca», mentre que el 24 de novembre de 1438 li era reconeguda la immunitat fiscal per deu anys que s’atorgava als nous pobladors de l’illa. Deu anys més tard, a més d’un cartògraf consolidat, havia assolit una certa posició econòmica, atès que fou capaç de comprar un magnífic edifici al costat de la plaça del Born de la ciutat a una rica família de mercaders florentins per quatre-centes trenta lliures i deu sous de reials menuts. Sembla, però, que això es devia al fet de la seva habilitat addicional per a les transaccions mercantils més que no pas a l’activitat com a cartògraf i pintor de cartes de brúixoles. Els anys següents, el continuem documentant en operacions econòmiques de certa importància: des de la compravenda d’esclaus i teixits fins a l’adquisició de solars.

Afavorit per la posició econòmica que li proporcionaren els seus negocis, Gabriel va tenir una vida llarga, perquè el dimarts 9 de juliol de 1471 encara va assistir a cal notari per signar un contracte. Tanmateix, set anys més tard ja era mort, després d’haver estat el mestre propietari d’un taller de producció de cartes de navegar i de brúixoles al llarg de quatre dècades.

El pintor de cartes de navegar. Sembla que el taller cartogràfic mallorquí de Gabriel de Vallseca, a més de romandre actiu durant quatre dècades, va ser capaç de mantenir un ritme de producció intens, atès que consta, per un document notarial, que era capaç de produir vint-i-quatre cartes nàutiques utilitàries en sis mesos (gairebé una carta per setmana) i que en solia tenir diverses de ja fetes perquè els clients potencials poguessin escollir. Les cartes utilitàries (sense gaire més decoració que algunes vinyetes de ciutats dibuixades a tinta) constituïen, doncs, la producció bàsica del taller, que les venia als interessats a raó de cinquanta sous mallorquins la unitat. En cas d’haver mantingut constant aquest ritme productiu, de l’obrador de Vallseca van poder arribar a sortir vora dos milers d’aquestes cartes nàutiques més comunes, xifra que ajuda a entendre per què se’n documenten tantes en els inventaris post mortem baixmedievals. Tanmateix, cap d’elles no ha arribat fins avui. Les poques obres signades per Vallseca que s’han conservat corresponen al grup de l’excepció productiva de les cartes decorades, perquè el valor proporcionat per la decoració els ha permès gaudir d’uns contexts de conservació dels quals no van gaudir les nombroses germanes pobres que viatjaven quotidianament a bord dels vaixells. El contingut cartogràfic i toponímic litoral d’aquestes obres conservades és idèntic al de les cartes utilitàries produïdes habitualment. S’hi sumen, però, la representació de la hidrografia, l’orografia i la toponímia dels espais interiors, textos explicatius i un conjunt de motius ornamentals que variaven molt en quantitat i qualitat segons el poder adquisitiu del comitent que les encarregava. Hi trobem, així, des de peces lleugerament decorades amb un grapat de motius heràldics que culminen les representacions d’algunes ciutats fins a l’arquetípic patró iconogràfic que, a més de nombroses ciutats amb bandera, integra representacions de personatges (rei Melli de Guinea, rei d’Organa, rei de Núbia, soldà de Babilònia, preste Joan, reina de Saba…), animals i plantes exòtics. Vallseca palesa haver reproduït així el vell model generat a l’illa als anys trenta del segle precedent per Angelino Dulceti, completat i difós posteriorment pel taller dels jueus Cresques Abraham i Jafudà Cresques, i pel taller de la família cristiana dels Soler. La contribució més destacable de Vallseca va consistir en l’adaptació estilística d’aquell patró del gòtic italianitzant als gustos del gòtic internacional, que encara imperava a l’illa als anys trenta i quaranta del segle XV. Ho va fer, a més, amb una factura qualitativa bastant meritòria, sobretot en comparació amb el que havien fet altres pintors de cartes de navegar. En el cas de la carta signada l’any 1439, la més luxosa, va arribar a emmarcar la representació amb una sanefa peculiar a base de signes i punts estranys, que semblen imitar l’escriptura àrab, com feien alguns dels teixits de luxe de l’època. Cal destacar igualment l’esforç del cartògraf per mantenir actualitzat el contingut heràldic de les seves obres, a fi que s’ajustés bé als canvis polítics esdevinguts a les dècades precedents, preocupació que no van mostrar molts altres cartògrafs medievals. Demostra haver estat així un autor força eclèctic, capaç d’integrar a les seves obres elements i característiques de procedència diversa a fi de garantir l’èxit comercial de la seva oferta.

Obra

Obra signada

Carta portolana, Mallorca, any 1439 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, dipositada en comodat al Museu Marítim de Barcelona, inv. 3236; figura 1); carta portolana, Mallorca, any 1447 (París, Biblioteca Nacional de França, Cartes et plans, Rés. Ge. C-4607; figura 2); carta portolana, Mallorca, any 1449 (Florència, Arxiu de l’Estat, CN 22; figura 3 ).

Obra anònima atribuïble

Carta portolana mallorquina anònima, c. 1440 (Florència, Biblioteca Nacional Central, port. 16; figura 4); Carta portolana mallorquina anònima, c. 1447 (París, Biblioteca Nacional de França, Cartes et plans, Rés. Ge. D-3005; figura 5).

Obres destacades