Isidre Nonell i Monturiol neix a Barcelona el dia 30 de novembre de 1872 en el si d’una família menestral que regenta un negoci de fabricació i venda de pastes alimentàries al carrer de Sant Pere Més Baix.
El 1884 rep la primera formació artística a l’acadèmia del pintor Josep Mirabent. El 1886 entra a l’acadèmia de Gabriel Martínez Altés, on coneix Xavier Nogués, amb qui es retrobarà després a l’Escola de Belles Arts i, cap al final de la seva vida, a la redacció de la revista satírica Papitu. En aquest moment, Nonell ja despunta fent caricatures de personatges de l’època, alhora que s’inicia en la pintura de paisatge durant les excursions que Martínez Altés organitza per als seus alumnes.
Amb Joaquim Mir, a qui coneix des de l’escola d’estudis primaris, es matriculen a l’escola d’aplicació d’ensenyament secundari (curs 1888-1889); Nonell hi cursa les assignatures de pintura decorativa i de teoria i història de les belles arts industrials.
Entre el 1890 i el 1892, Nonell i Mir reben lliçons de Lluís Graner; els temes de gent pobra que aquest pintava, amb una visió directa dels models i un llenguatge sobri, són una influència decisiva per a Nonell.
L’any 1891 debuta públicament com a pintor amb l’obra Interior a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona, la primera de les grans mostres d’art organitzades per l’Ajuntament. El 1892 participa en dues exposicions col·lectives a la Sala Parés de Barcelona: al febrer amb els olis Interior amb filadora i El pati, aquest darrer clarament inspirat en l’obra de Santiago Rusiñol, com altres temes de patis, espais domèstics i de treball que va produir en aquests primers anys noranta (El terrat, conservat al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), Interior de botiga i Racó de fàbrica), i a l’abril hi exposa uns estudis pictòrics de petit format (entre ells, molt possiblement l’obra Arenys de Mar, del 1891), amb un plantejament impressionista que resulta inaudit dins del panorama artístic català d’aquest moment.
L’any 1893 Nonell participa en la primera exposició de l’Acadèmia Artística Lliure, una associació de pintors creada aquest any a Barcelona. Entre ells hi ha Antoni Serra i Fiter, amb qui mantindrà sempre l’amistat. La mostra té lloc a la Sala Parés i compta amb la participació de Casas i Rusiñol, que demostren així el seu suport al grup.
Al llarg de la dècada del 1890, Nonell manté un vincle important amb el Cercle Artístic, una de les entitats amb més protagonisme en la vida artística i social a la capital catalana. N’és soci almenys des del 1891. El 1895 n’és nomenat vocal de la Junta Directiva, amb Lluís Graner com a president, i aquest mateix any participa activament en la iniciativa d’un sorteig d’obres, amb dibuixos numerats que fan de butlleta, per pal·liar la delicada situació econòmica en què es troba l’entitat. El 1896 és nomenat vocal de la Junta que presideix Joan Francesc Chia.
Entre els anys 1893 i 1895, assisteix a les classes de l’Escola de Belles Arts i discrepa dels mètodes pedagògics que s’hi empren. En això coincideix amb un grup de condeixebles que més endavant seran destacats artistes: Mir, Sunyer, Nogués, Torres Garcia i Ricard Canals, amb qui inicia aleshores una gran amistat. En aquest moment, a la manera de revulsiu contra l’ensenyament acadèmic, forma part de la Colla del Safrà, nom que alguns donen a un grup d’estudiants que decideixen fugir de l’ambient resclosit de les aules i sortir a pintar paisatges pels afores de Barcelona. En la seva obra hi recullen la lliçó pleinairista de Vayreda, i Martí i Alsina amb un enfocament modern, un llenguatge semiimpressionista de paleta càlida, marcats efectes lumínics i un format iconogràfic suburbial semblant al que, en aquests anys, Casas i Rusiñol han importat de Montmartre. Entre el 1894 i el 1896, Nonell exposa els seus paisatges de segell safrà (figura 1), que són ben rebuts per la crítica, a les exposicions de belles arts de Barcelona i de Madrid, al Cercle Artístic i a la Sala Parés.
El 1895 participa, amb el pseudònim Nyèbit, en l’Exposició Humorística de Belles Arts, organitzada per la societat humorística i recreativa barcelonina Lo Niu Guerrer. La mostra aplega obres que parodien peces destacades de l’art coetani. Nonell hi participa amb quatre pintures, dues de les quals són premiades.
En aquests mateixos anys produeix dibuixos sobre la vida urbana contemporània, amb influències de Steinlen, Forain, Daumier i Ibels, que publica a La Vanguardia, L’Esquella de la Torratxa, l’Almanac de La Campana de Gràcia i La Saeta. L’octubre del 1896 fa la seva primera exposició individual al saló de La Vanguardia; hi exposa els temes que ha anat publicant en aquest diari i els dibuixos de cretins que ha fet l’estiu d’aquest mateix any a la vall de Boí, amb els quals, segons el crític Raimon Casellas, l’artista s’allunya d’Ibels i Steinlen i demostra la seva personalitat.
Efectivament, el viatge a Boí, que emprèn amb Ricard Canals i Juli Vallmitjana, és decisiu en l’evolució del seu art. Al Pirineu hi pinta alguns paisatges (un d’ells, Port de Caldes, exposat el gener del 1897 a la Sala Parés). Però els cretins que vivien en aquell indret, immersos en la misèria i el rebuig social, l’afecten de manera extraordinària. Fa esbossos d’aquests individus malalts de goll, amb importants afectacions mentals i deformitats físiques, i de tornada a Barcelona, i més tard a París, els reinterpreta en una sèrie de dibuixos excepcionals que en ser exposats tenen gran repercussió. La crítica hi reconeix innovadores solucions tècniques, una sintaxi molt moderna i original, i una temàtica potent. Alguns dibuixos de cretins es publiquen el gener del 1897 a la premsa, un a La Vanguardia (L’Anunciata) i cinc a la revista Barcelona Cómica, per il·lustrar l’article de Luis Ruiz de Velasco «Los cretinos de los Pirineos».
El febrer del 1897 viatja a París amb Canals. Allà es retroben amb Joaquim Sunyer i també es relacionen amb Jaume Brossa, Alexandre Cortada, Ramon Sempau i Ricard Viñes. Manté correspondència amb Raimon Casellas, de la qual es conserven cinc cartes que són el testimoni més directe de la seva experiència francesa.
Durant aquesta primera estada a París (del febrer del 1897 al maig del 1898) es dedica sobretot a dibuixar (només es coneix una pintura d’aquest moment, Fangueig o La Grande Jatte, conservada al Museu de Montserrat). Publica alguns dibuixos d’aquest moment a revistes tant barcelonines (La Saeta i Barcelona Cómica) com franceses (La Vie Moderne) i és conscient que com a dibuixant ha assolit un estil modern que s’aprecia a París. Per això, quan visita Camille Pisarro al seu estudi, li porta dibuixos, l’obra que més el satisfà en aquell moment. Alhora, en totes les exposicions en què participa entre el 1897 i el 1898, hi presenta únicament obra sobre paper: sis dibuixos de cretins al Salon des Beaux Arts del 1897; nou dibuixos —sobre la vida miserable als barris vells i ravals industrials barcelonins— a la col·lectiva inaugural del local Els Quatre Gats, que té lloc el juliol del 1897, mentre ell es troba a París, i dos dibuixos a la Quinzième Exposition des Peintres Impressionnistes et Symbolistes, celebrada a finals d’any a la galeria Le Barc de Boutteville, que criden l’atenció del crític Delphi Fabrice. A principis del 1898 torna a exposar en aquesta galeria, amb Canals, i hi presenta cinquanta-set dibuixos de cretins, gitanos, tipus parisencs i escenes de cabaret. La mostra és molt ben valorada per la crítica (amb articles encomiàstics dels reputats crítics Gustave Geffroy, Arsène Alexandre i Frantz Jourdain), que valora la modernitat i l’originalitat dels dibuixos i compara Nonell amb Goya. L’impacte de l’exposició traspassa fronteres i se’n parla, en una nota molt entusiasta, a la revista anglesa The Studio.
També a principis d’any, participa amb dos dibuixos de cretins en una exposició de la Société des Amis des Arts a Nantes; al Salon des Beaux-Arts d’aquest any hi exposa vuit dibuixos de tema gitano que tracta amb una visió tràgica i sense caure en l’anècdota.
Durant aquesta primera estada a París, també produeix una sèrie de dibuixos del natural als parcs públics, alguns dels quals són exposats a la IV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona del 1898.
A mitjans de maig del 1898 torna a Barcelona amb un peculiar aspecte de pintor de Montmartre. Un grup d’artistes i amics li brinden un banquet als Quatre Gats per celebrar els seus èxits a París.
A Barcelona fa una col·lecció de dibuixos dels soldats repatriats de Cuba, que, després de la desfeta colonial, arribaven massivament i en llastimoses condicions a la ciutat. Aquests dibuixos —quatre dels quals es publiquen a La Publicidad— són de composició senzilla; Nonell hi focalitza l’atenció en l’individu sol, en el seu drama personal i en la feblesa del seu cos ferit. Els exposa en una mostra individual als Quatre Gats, el desembre d’aquest mateix any, juntament amb altres dibuixos de cretins, escenes urbanes de Barcelona i temes parisencs. La mostra no atrau l’atenció del públic barceloní, tot i els comentaris molt favorables de la crítica, que posa l’èmfasi en els originals procediments tècnics dels «fregits». Casellas, sorprenentment, no fa cap valoració de l’exposició. En canvi, Alfred Opisso li dedica un article a La Vanguardia, en la seva columna «Arte y artistas catalanes» —després reunida en un volumet—, en la qual es dedica a analitzar l’obra dels artistes més destacats del moment.
A principis del 1899, Nonell torna a París, en aquesta ocasió sense Canals, s’instal·la al barri de Montmartre i fa amistat amb el pintor Joan Ossó. A l’abril exposa a la galeria d’Ambroise Vollard els mateixos dibuixos que havia presentat als Quatre Gats l’any anterior. La mostra, que duu per títol «Espanya després d’una guerra», es prepara improvisadament i en un espai sense condicions, per la qual cosa no rep gaires visites ni té repercussió a la premsa. El pintor Joan Brull, que aleshores es troba a París, visita l’exposició i en un article que publica més tard a Joventut magnifica el malencert de la mostra i ridiculitza durament l’obra de Nonell.
En aquesta segona estada a París, Nonell té tractes comercials amb Paul Durand-Ruel, que ja ha adquirit dos dibuixos seus en una subhasta el 1897. Al llarg del 1899 i el 1900 li compra diverses obres, entre elles les pintures Sagristà repartint almoina, La castanyera, Esperant la sopa (figura 2) i La Grande Jatte.
L’any 1900, a través del marxant Pere Mañach, Nonell contacta amb la galerista Berthe Weill, que ven algunes obres seves juntament amb les d’altres joves pintors catalans establerts a París.
A finals d’octubre del 1900, Nonell torna precipitadament a Barcelona i deixa el seu estudi de Montmartre a Picasso i Casagemas. El pintor Joan Ossó li cedeix el seu taller del carrer del Comerç perquè pugui continuar treballant. L’anima també a pintar vistes d’Horta, el Guinardó, Bonanova, Pedralbes i Sant Genís dels Agudells, però no aconsegueix convèncer-lo pel que fa al paisatgisme. Ell mateix li transmet la seva fascinació per l’escultor Auguste Rodin i li proporciona la primera model gitana.
L’any 1901 Nonell pinta la Platja de Pequín (Museu de Montserrat), un oli que tanca la seva etapa paisatgística i impressionista i que forma part d’un repertori de pintures i dibuixos sobre barraques produïts des del 1894 tant a Barcelona com a París. Durant aquest any es concentra a pintar gitanes, un motiu que explotarà quasi de forma monotemàtica fins al 1906 i amb una certa regularitat fins al final de la seva vida.
De Barcelona estant manté el contacte amb marxants francesos. Amb Vollard la relació es manté almenys fins al 1903 i amb Durand-Ruel fins al final de la seva vida. També té relacions comercials amb Silberberg (1901), Georges Thomas (1903-1904) i Le Père Soulié (1904-1909). Participa en algunes exposicions col·lectives a França; el 1902 en una d’artistes espanyols a la galeria de Berthe Weill, organitzada per Paco Durrio, amb Iturrino, Losada, Zuloaga i Picasso. El 1901, per iniciativa d’Adrien Farge, exposa en dues col·lectives: l’una a la Galerie de la Boudinière de París i l’altra a la ciutat balneària de Dinard. En aquesta darrera també hi participa Picasso, que publica dos dibuixos seus en el catàleg de la mostra: un autoretrat i un retrat de Nonell. Aquest mateix any, Picasso i Francesc d’A. Soler publiquen al primer número de la revista Arte Joven el dibuix Noia dibuixant de Nonell, que passarà a formar part de la col·lecció privada de Picasso.
El gener del 1902 Nonell exposa a la Sala Parés, juntament amb el pintor Baldomer Gili i Roig. Hi mostra quinze pintures de gitanes (i d’algun gitano) tractades amb un atrevit llenguatge pictòric allunyat de l’impressionisme que ha conreat fins ara. Part de la crítica es mostra molt reticent amb la seva nova pintura —també Raimon Casellas en un article anònim—, mentre que Alfred Opisso i Sebastià Junyent li donen suport. La mostra fracassa comercialment.
Coincidint amb aquesta exposició, la revista Pèl & Ploma li dedica el número del mes de gener, amb editorial de Miquel Utrillo, un retrat de Nonell fet per Ramon Casas i la reproducció de vint-i-nou dibuixos de l’artista. Un jove i encara desconegut Eugeni d’Ors hi publica el relat fantasiós «La fi de l’Isidro Nonell», en el qual defineix l’artista com a infernal delator de la misèria humana.
Aquest mateix any, Nonell exposa dues pintures al Salon des Beaux-Arts, un Gitano i una Gitaneta, i rep comentaris molt positius de la crítica francesa. Al maig participa amb dos gitanos en la segona exposició col·lectiva de l’Associació Art i Pàtria, a l’Ateneu Barcelonès. Al juny torna a exposar a la Sala Parés dos paisatges, algunes gitanes i tipus dels baixos fons.
Cansat de les crítiques mortificants de Jaume Sabartés, l’octubre d’aquest any exposa a la Sala Parés el dibuix Super homo?, una caricatura despectiva en què el representa de perfil i amb una testa desmesurada.
El gener del 1903 torna a exposar a la Sala Parés, aquesta vegada amb Joan Brull, Josep Triadó i Josep Boniquet. Hi mostra vuit pintures de gitanes solitàries i miserables, que el públic torna a rebutjar. Malgrat això, té una part de la crítica al seu costat (Alfred Opisso i Carles Junyer Vidal) i Sebastià Junyent escriu una ressenya de l’exposició en forma de relat imaginari: «La cova encantada». A principis de maig torna a exposar a la Sala Parés Una figura vista d’esquena, al costat d’obres de Mateu Balasch, Andrés Larraga i Josep Guardiola.
A l’estranger participa en la 13ème Exposition de la Société des Amis des Arts a Nantes, amb una Gitana i un Gitano, i en la desena exposició de la Libre Esthétique a Brussel·les amb cinc teles (Soledad, Gitano, Amparo, Étude i Femme espagnole). Al Salon des Indépendants, en el qual participen els artistes amb propostes més avançades, hi presenta vuit obres també de temàtica gitana —entre elles, Dolores (figura 3)—, que criden l’atenció dels crítics Élie Faure i Léon Plée.
El setembre d’aquest any viatja a Madrid amb el pintor Sebastià Junyent i el músic Joan Gay, passant per Saragossa, Sigüenza i Guadalajara. El viatge dura vint dies i coincideix amb un moment especialment crític per a Nonell, que tradueix el seu ressentiment envers l’ambient artístic barceloní en forma d’una gran admiració cap a Saragossa, fet que Junyent recull en el seu diari.
El novembre del 1903 exposa dibuixos i cinc o sis pintures de gitanes a la Sala Parés, al costat d’obres de Josep M. Xiró i Lluís Bagaria. Les gitanes són en conjunt més ensopides i fosques que les que ha pintat anteriorment i el públic, en aquesta ocasió, les rebutja amb comentaris molt corrosius. D’això se’n fa ressò Frederic Pujulà i Vallès en un article en què defensa Nonell de les crítiques que han traspassat l’àmbit personal. Rafael Nogueras Oller, en un text escrit a la manera de fragment teatral, exposa el menyspreu cap a la seva obra per mitjà d’un diàleg sord entre les gitanes i el públic, que les ignora completament. Josep M. Jordà també denuncia l’odi contra l’artista i la intolerància dels que pretenen imposar una estètica; compara Nonell amb Renoir, Daumier i Gauguin, i destaca la riquesa desbordant del color en la seva obra. Sarmiento, Junyer Vidal, Opisso i Casanovas també li donen suport. En canvi, Casellas li etziba una crítica obertament negativa; li recrimina la representació de la misèria més abjecta i, sorprenentment, no haver innovat en el pla pictòric. El revés de Casellas, així com els fracassos comercials acumulats en les mostres anteriors, desmoralitzen l’artista. S’aïlla del seu cercle d’amistats i només té una relació continuada amb Joan Ossó. Desplega una actitud agra i mordaç cap als altres per contrarestar l’aversió que pateix com a artista; té fortes desavinences amb Joan Brull, Josep M. Tamburini, Manuel Cusí, Ricard Urgell i Eliseu Meifrén.
A partir d’ara decideix exposar menys a Barcelona. El 1904 participa en l’Exposición Nacional de Madrid amb onze obres, olis i dibuixos, i hi obté una menció honorífica del jurat. Aquest any també participa en el Salon des Indépendants amb sis pintures de temàtica gitana que criden l’atenció dels crítics Arsène Alexandre, Louis Vauxcelles i Roger Marx, i participa per darrera vegada en el Salon des Beaux-Arts amb l’obra Dolores (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]).
A finals de setembre del 1904, presenta dues obres a l’exposició de la revista Forma, organitzada per Miquel Utrillo i Ramon Casas a la Sala Parés. Joaquim Renart li dedica una crítica demolidora a la revista Catalunya Artística, replicada per Lluís Bagaria, que surt en defensa de Nonell. Anys més tard, Renart es penedeix de la polèmica que ha generat.
L’any 1905 participa amb vuit pintures en el Salon des Indépendants i amb cinc en el Salon d’Automne (en parlen en les seves cròniques Vauxcelles, Alexandre i Geffroy). El novembre d’aquest any mor en un tràgic accident Consuelo Jimenez, la model predilecta de Nonell. Sebastià Junyent li dedica l’article «La mort de la gitaneta» a la revista Joventut i Nonell pinta un quadre de gran format (MNAC) en homenatge a la model perduda. La mort de Consuelo provoca un canvi inesperat en el pintor i a partir d’aquest moment surt de l’ostracisme en què s’ha instal·lat en els darrers anys.
L’any 1906 participa en l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid amb disset obres, per les quals rep una menció honorífica; en el Salon des Indépendants de París amb cinc pintures, i en el XXXIXe Salon de Gant amb el quadre La Tana (MNAC). A Barcelona, participa en dues col·lectives del Cercle Artístic i en una exposició d’art català organitzada per la Lliga Regionalista. Aquest mateix any produeix una sèrie de dibuixos de gitanes de cos sencer, de tècnica i format similars, amb figures que posen en actitud plaent i desinhibida.
A principis del 1907 exposa nou gitanes a la Sala Parés i, al llarg d’aquest any, participa en col·lectives del Cercle Artístic de Sant Lluc i del Cercle Eqüestre, així com en una exposició d’autoretrats del Cercle Artístic. Participa amb sis pintures intitulades Étude al Salon des Indépendants de París i amb quatre olis a la V Exposició Internacional d’Art, un dels actes artístics més importants de l’any.
Entre el 1906 i el 1907 Nonell abandona l’estudi del carrer del Comerç i s’instal·la en un que havia sigut de Josep Rocarol, al carrer de Sant Marc del barri de Gràcia. La pintora Lluïsa Vidal ocuparà aquest taller després de la mort de Nonell.
L’any 1908 presenta sis pintures al Salon des Indépendants de París i tres a l’Exposición General de Bellas Artes de Madrid, totes amb el títol Estudi. A Barcelona participa amb un quadre intitulat Soledad en l’exposició organitzada per l’Acadèmia de Belles Arts, al Palau de Belles Arts, i en una col·lectiva del Cercle Artístic que és visitada pel president del Govern, Antonio Maura, a qui l’entitat decideix obsequiar l’any següent amb un moble en forma de tríptic, projectat per Alexandre de Riquer, que inclou treballs de diversos artistes catalans, entre ells un dibuix de Nonell.
El 30 de desembre d’aquest any publica el seu primer dibuix a la revista Papitu, inici d’una col·laboració que serà fructífera i molt gratificant per a l’artista. Entre el 1909 i el 1911 hi publica un total de cinquanta-tres dibuixos, alguns signats amb els pseudònims Josuè i Noè. Hi tracta temes majoritàriament referents als col·lectius més pobres, transformats en sàtires brillants.
Al llarg d’aquest any pinta només dones de pell blanca, de posat serè i més femenines que les gitanes, amb una paleta clara de tons de blanc, blau cel i rosat ocraci (entre elles Estudi/Repòs, MNAC, figura 4). Lola Rubió és ara una de les seves models preferides.
Entre el 1908 i el 1909 produeix una sèrie de dibuixos d’espectadors de teatre que copsa amb una eficàcia descriptiva extraordinària i amb un traç molt àgil. Al llarg del 1909 produeix altres sèries de dibuixos: una de gitanes de cos sencer similar a la sèrie del 1906, posant de forma extravertida o explícitament seductora; una sèrie de sanguines amb gitanes de complexió més robusta, i dues sèries més, una d’orants i l’altra de nens i nois (i alguna noia) com a protagonistes.
L’any 1909 participa amb dues obres, Soledad i Étude, en el Salon des Indépendants de París. També exposa dibuixos a les Galeries Dalmau (al costat de Joan Colom) i al Saló Reig en una col·lectiva dels dibuixants de Papitu.
Alguns dels quadres que pinta en aquest moment —amb dones assegudes al costat de petits bodegons de fruites, gerros amb flors, peces de ceràmica o tocadors— anticipen la temàtica de les natures mortes que farà l’any següent. Tot i que en aquest moment representa predominantment models de pell blanca, també pinta algunes gitanes (Niebit [MNCARS], La Chavala o Gitana roja).
L’any 1910 fa una gran exposició individual a la galeria del Faianç Català de Barcelona, amb uns cent cinquanta olis pintats des del 1900 i dibuixos. La crítica en pes, amb Eugeni d’Ors i Raimon Casellas inclosos, coincideix a subratllar el triomf de Nonell després d’anys de menysteniment i li reconeix una personalitat potent i independència artística. Arran de l’exposició, un grup d’admiradors compra el quadre Rumiant (MNAC), primera obra de l’artista que ingressa a la institució, amb la finalitat de regalar-la al museu municipal.
Nonell decideix ara fer un gir temàtic i produeix una dotzena de natures mortes de petit format que constitueixen una de les seves grans aportacions. Hi representa elements prosaics disposats sòbriament i sense cap artifici, resolts a base de pinzellades diminutes i vibrants, i d’una riquesa insospitada de matisos (figura 5). També pinta un conjunt de figures femenines d’expressió serena i d’unes qualitats properes a la bellesa d’inspiració grecollatina que formula el Noucentisme.
Aquest any també exposa sis obres al Salon des Indépendants de París, una a l’Exposició Universal i Internacional de Brussel·les, i dues a l’Exposición Nacional de Pintura, Escultura y Arquitectura de Madrid. A Barcelona participa en dues col·lectives del Cercle Artístic i en la primera exposició de l’associació noucentista Les Arts i els Artistes, que s’ha constituït aquest mateix any i de la Junta de la qual Nonell forma part.
Nonell mor la nit del 21 de febrer de 1911, a l’edat de trenta-vuit anys, a conseqüència d’un tifus. La seva pèrdua és molt sentida en el món de l’art. Diverses publicacions li dediquen articles necrològics que lamenten la mort prematura de l’artista, li reconeixen una trajectòria plena d’obstacles i decepcions, així com el seu talent i art personalíssims. Poc abans s’ha publicat l’Almanach dels noucentistes, que inclou un dibuix d’una gitana de Nonell, i quatre dies després del decés s’inaugura la segona exposició de Les Arts i els Artistes al Faianç Català, en la qual es mostren catorze dibuixos seus i, fora de catàleg i a la manera d’homenatge, les seves excepcionals natures mortes.
Pintures
Arenys de Mar (1891, col·lecció particular); Terrat (1894, MNCARS); La figuera (1895, Museu de Montserrat); Cap al tard. Sant Martí de Provençals (1896, col·lecció particular); Sol de matí (1895-1896, col·lecció particular); El pati (1896, col·lecció particular); Port de Caldes de Boí (1896, col·lecció particular); Pobre vailet (c. 1896, Museu de Montserrat); El rec (c. 1896, col·lecció particular); Le Square Saint Pierre (c. 1899-1900, col·lecció particular); A la vora del Sena (1899, col·lecció particular); La Grande Jatte o Fangueig (c. 1899, Museu de Montserrat); Pobres esperant la sopa o A la porta d’una església (1899, Museu de Montserrat); Sagristà repartint almoines o L’almoina (c. 1899, col·lecció particular); Castanyera (c. 1899, col·lecció El Conventet); Platja de Pequín (1901, Museu de Montserrat); Gitana dels clavells o Consuelo (1901, Museu de Montserrat); La Sol (1901, col·lecció particular); Retrat de l’escriptor Carles Capdevila (1901, col·lecció particular); Home amb pipa (1901, col·lecció particular); Estudi de gitano (1901, col·lecció particular); Amparo (1902, col·lecció particular); Dolores (1902-1903, MNAC); Gitana jove (1903, MNAC); Dues gitanes o Confidències (1903, MNAC); La Chaparro (1903-1904, col·lecció particular); Repòs (1903-1904, MNAC); Adormint-se (1904, MNAC); Gitana (1904, Museu de l’Empordà); La Pelona (1904, MNAC); La Paloma (1904, MNAC); Amparo (1904, MNAC); Misèria (1904, MNAC); Abatuda (1904, col·lecció particular); Consuelo (1905, MNAC); Gitana (1905, Col·lecció Pedro Masaveu del Museu de Belles Arts d’Astúries); Gitana vella (1905, Col·lecció d’Art Crèdit Andorrà); La vídua (1905-1906, col·lecció particular); Pura, la gitana (1906, Museu de Belles Arts de Bilbao); Estudi de gitana (1906, Col·lecció Masaveu); La Juana (1906, MNCARS); La Tana (1906, MNAC); Rumiant (1906, MNAC); La Manuela (1906, MNAC); La Chata (1906, Museu de Montserrat); Estudi de nu (1907, col·lecció particular); Gitana (1907, Col·lecció Masaveu); Angustias (1907, col·lecció particular); Gracieta (1907, col·lecció particular); Maruja (1907, col·lecció particular); La Trini (1907, MNAC); La Pilar (1907, MNAC); Estudi (1908, MNAC); Lola (1908, Museu de Montserrat); Júlia (1908, MNAC); Estudi o Dona llegint (1908, col·lecció particular); Innocència (1908, col·lecció particular); Figura ajaguda (1908, MNAC); La Roser (1909, The Hispanic Society of America); La Chavala (1909, col·lecció particular); Lola (1909, MNAC); Nyebit (1909, MNCARS); Gitana roja (1909, col·lecció particular); Lola (1910, col·lecció El Conventet); Edelmira (1910, col·lecció particular); Doloretes (1910, col·lecció particular); Lassitud (1910, MNAC); Esperança (1910, Museu de l’Empordà); Blanca (1910, col·lecció particular); Luz (1910, col·lecció particular); Assumpció (1910, MNAC); Assumpció (1910, Museu de Montserrat); Victòria (1910, Museu de Montserrat); Flores (1910, MNAC); Dona (1910, Fundació M. José Jove); Bodegó de l’arengada (1910, Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Naturalesa morta amb cebes i arengada (1910, MNAC); Naturalesa morta del vas de terrissa (1910, MNAC); Naturalesa morta de l’embotit (1910, col·lecció particular); Naturalesa morta dels bolets (1910, Museu de Montserrat); Naturalesa morta del pa i el vas de vidre (1910, col·lecció particular).
Dibuixos
A les taules de carn de la Boqueria (1894, MNAC); El parc al gener (1894, MNAC); Què m’empipa això de roncar! Amb aquesta tara no hi ha manera possible de dormir en cap teatre (c. 1894-1896, MNAC); Els drapaires (1895, MNAC); Enterramorts (c. 1895, MNAC); Cretins a la sortida de l’església (1896, col·lecció particular); Parella d’enamorats (cretins) (1896, col·lecció particular); Capella ardent (cretins) (1896-1897, col·lecció particular); Paisatge nevat (cretins) (1896-1897, MNAC); Pobres dormint (1897, MNAC); Dona resant al costat d’una tomba (1897, col·lecció particular); Retrat de Ramon Sempau (c. 1897, col·lecció particular); Bouquinista del Sena (1897, col·lecció particular); Copista en el Museu del Louvre (1897, MNAC); Recordant Cuba (repatriat) (c. 1898, col·lecció particular); Repatriat de Cuba al moll (1898, MNAC); En el parc (1900, MNAC); El barri de Pequín (barraques) (c. 1901, col·lecció particular); Gent de bé (cretins) (1902, col·lecció particular); Cretines de Boí (1904, MNAC); Caricatura de Joan Ossó (1904, col·lecció particular); Cec captaire (1906, MNAC); A l’aguart (1906, MNAC); Una buscona (1906, MNAC); La senyora Tuyas (1909, MNAC); L’alcavota (1909, MNAC); Noi, m’hi trobo bé fent de pobre (1909, MNAC); Pobrissalla (1909, MNAC); Gitana d’esquena amb mantó (1909, Museu de la Garrotxa); Quines cames! Quines cames! (autoretrat) (1909, MNAC); Ja ho saps que han apallissat el Tremendo? (c. 1910, col·lecció particular); Inanició (1910, col·lecció particular); No te’n dones vergonya, amb els teus anys, de viure encara de les dones? (1910, col·lecció particular).
