Llorenį Passoles
Obra - Bibliografia
Llorenç Passoles és la personalitat més rellevant de la principal nissaga d’escudellers en temps del Barroc a Catalunya, un ofici (regulat a la ciutat de Barcelona des del 1531) que consistia en la producció de ceràmica estannífera policroma —dita també majòlica, de pisa o valenciana— destinada a usos domèstics (atuells de menjar i beure) i espais públics (revestiments interiors i exteriors d’edificis religiosos i civils). La reconstrucció de la seva biografia i trajectòria professional és possible mercès a la consulta i interpretació de fonts primàries, notarials i gremials, tenint en compte que la formació i la creació eren essencialment de caràcter menestral i anònim.
Com és característic de l’època i de l’àmbit de producció artesanal, diverses generacions de la família es dedicaren al mateix ofici; en el cas dels Passoles estan documentats els escudellers Rafel, Miquel, Llorenç, Pau i Josep, el darrer consignat, no obstant, com a pintor. La nissaga es remunta a un primer Rafael Passoles, gerrer d’ofici, que va contraure matrimoni, entre els anys 1559 i 1564, amb Elisabet Joana, vídua del mestre escudeller Bartomeu Mates.
Les notícies conegudes de l’escudeller Rafael Passoles, fill del matrimoni esmentat, comprenen el període del 1574 al 1606. En dues ocasions fou prohom de la confraria de sant Hipòlit (1574 i 1600); l’any 1588 el rehabilitaren professionalment, amb altres escudellers i gerrers, després d’una sanció conjunta ordenada pel Consell de Cent, i el 1606 assistia encara a les reunions de la seva corporació professional. D’altra banda, Miquel, el seu germà, està documentat entre el 1594 i el 1624, any el darrer en què també és rehabilitat en funció dels registres de deliberacions del Consell barceloní.
El naixement de Llorenç Passoles, fill de Miquel, se situa vers el 1609, perquè l’any 1651 afirmava, davant l’advocat fiscal del General, tenir quaranta-dos anys i ser analfabet. Es ressegueix la seva assistència continuada a la confraria de sant Hipòlit al llarg de les dècades dels seixanta i els setanta, de la qual és nomenat prohom, entre d’altres, el 1671. L’11 de gener de 1668 declarava hereu universal de totes les seves possessions mobles i immobles el seu fill Pau Passoles, també escudeller, a causa dels capítols matrimonials d’aquest, de menys de vint anys d’edat, amb Fausta, filla de Gabriel Carbó (perxer de la ciutat). La substitució de Llorenç per Pau en els successius lliuraments de rajoles policromes per a la barcelonina Casa de Convalescència, l’any 1683, pot ser indicativa de la defunció del progenitor, ja que en encàrrecs anteriors (Poblet) hi constaven ambdós noms com a propietaris de sengles forns petit i gran. Fausta, esposa de Pau Passoles, va dictar testament el 23 d’agost de 1687 en favor del primogènit del matrimoni, Josep Passoles, i el seu espòs, vidu des del 1691, va fer el mateix el 23 de novembre de 1695, dos dies abans de traspassar.
Amb la relació de parentiu i de transmissió de béns apuntada, s’entén que el pintor Josep Passoles llogués, en primer lloc, una casa situada a prop del carrer dels Escudellers Blancs a Salvador Colom, escudeller barceloní, per un període de tres anys d’ençà del mes de novembre del 1697 i, en segon lloc, la cessió en establiment d’un obrador i unes cases contigües al barceloní carrer de Na Saga (actualment, carrer dels Obradors), que la seva família explotava des del seu rebesavi, a l’escudeller Antoni Biscompte, ciutadà de Barcelona. Josep Passoles declarava que els locals provenien de l’herència del seu pare —Pau—, qui al seu torn els havia heretat de Llorenç i aquest del seu progenitor, Miquel. Aquest els havia rebut de Pau Rovira i la seva esposa l’any 1606, essent propietat del noble Gabriel Cassador.
El traspàs dels obradors i forns familiars a un nou escudeller a finals del segle XVII explica la pervivència dels models ornamentals característics dels Passoles, com la rajola dita l’escarapel·la, fins ben entrat el segle XVIII, donada la més que probable persistència de dibuixos, estergits i estampes a l’interior del taller.
Obra Són escasses les peces de ceràmica estannífera signades; n’hi ha alguna amb monogrames, inicials o noms complets, fet que dificulta la construcció d’un corpus precís d’obres dels diferents obradors actius a Catalunya en època moderna, per bé que la documentació i l’anàlisi estilística permeten salvar aquesta dificultat, no sense córrer riscos. Per això, és important subratllar en primer lloc, malgrat l’absència d’una datació precisa, la conservació d’un frontal d’altar ceràmic signat amb «llorens passolas fesit», emplaçat a l’església parroquial de Palau-solità i dedicat a la Mare de Déu del Roser amb Francesc i Clara d’Assís als costats. Les sanefes i seccions de la peça il·lustren la imitació dels frontals tèxtils que es feia en aquesta mena d’obres, que foren molt habituals en l’època, però de factura gairebé sempre anònima. Antependis atribuïts a Llorenç Passoles són, per exemple, el de la capella de la Casa de Convalescència i el de Santa Maria de l’Estany.
De Rafael i Miquel Passoles, figures paral·leles en el temps que no sembla pas forassenyat imaginar amb forns independents, resulta impossible identificar a hores d’ara cap producció concreta eixida dels seus obradors. De ben segur degueren proveir, seguint la tradició baixmedieval, rajoles dites de cartabó o de vela, meitat blanques i meitat verdes o blaves, per a ser aplicades en paviments, ampits de finestres o sota balcons i per a bastir arrambadors ceràmics, que, a banda de protegir de la humitat i de possibles eflorescències, configuraven dibuixos geomètrics diferents, en bandes diagonals o faixes en ziga-zaga, per exemple, i aportaven, així, notes de color i d’ornament ben apreciades en el Barroc. Llorenç Passoles va continuar amb aquest tipus de producció, que de ben segur donava estabilitat als seus forns, com demostren els contractes i rebuts coneguts per al monestir de Santa Maria de Poblet (1667), el monestir del Mont Carmel (1669), la capella de la Casa de Convalescència (1669-1671), el convent de la Mercè (1673) —els tres darrers a Barcelona— i el convent de Santa Caterina a Girona (1677-1678). En aquest darrer cas, els taulells s’enviaren en vaixell des de Barcelona fins a Sant Feliu de Guíxols (1678), on un grup de traginers els transportaren fins a peu d’obra perquè els muntessin manobres locals. Un inventari del seu obrador, del 9 de setembre de 1683, detalla l’existència de rajoles blanques i verdes, de diferents mides, i de pintades, sense coure i cuites.
Des dels seus inicis, Llorenç Passoles produïa rajoles amb motius vegetals, florals, tèxtils o arquitectònics que creaven seqüències decoratives amb un cromatisme vistós a base de groc, blau, verd i marró. Ho testimonia la primera obra coneguda, d’acord amb la documentació exhumada, la comanda de mil quatre-cents taulells «a modo de brocats» per a la capella de sant Pacià a l’església dels Sants Just i Pastor l’any 1644, avui desapareguts. També a la Casa de la Convalescència la comanda de rajoles de cartabó s’alternava amb rajoles figuratives, que eren destinades, per exemple, a l’escala de l’Administració, el cost de les quals era més elevat.
La producció que confereix singularitat i, per què no dir-ho, excel·lència, malgrat la ingenuïtat del dibuix i la tosquedat en l’aplicació del color, són els conjunts de temàtica narrativa que eixiren del taller de Llorenç Passoles, un repertori que fins a aquell moment era poc practicat al Principat, amb els testimonis primerencs al Palau de la Generalitat del castellà Lorenzo de Madrid (1596), que es difongué de mica en mica al llarg del segle XVII i que es perfeccionà al País Valencià a la centúria següent. D’entre els cicles preservats, l’únic fins ara documentat és el del vestíbul de la Casa de la Convalescència, obrat entre els anys 1679 i 1681, on es representen deu episodis de la vida de Pau de Tars, patró del fundador de l’entitat assistencial. Tanmateix, no era el primer encàrrec d’aquestes característiques fet a l’obrador de Llorenç Passoles, car l’escriptura per al convent de la Mercè, signada el 21 d’abril de 1673 i prosseguida per cinc àpoques, esmenta dinou composicions amb la «Història de Maria», que es degueren emplaçar on avui hi ha els motius heràldics concebuts d’ençà de la reforma de l’edifici com a capitania, sota la direcció d’Adolf Florensa. Un xic anteriors als originals del convent mercedari devien ser els vint-i-vuit plafons ceràmics, que, col·locats a la part alta de les voltes, decoren encara l’antic claustre del convent recol·lecte de Sant Francesc d’Assís a Terrassa, que foren instal·lats durant el mes d’abril del 1673 i que tant Salvador Alavedra com Sílvia Canalda atribuïren d’acord amb criteris estilístics a Llorenç Passoles. Es tracta del conjunt de pintura ceràmica del Barroc català més extens, amb més de tres mil taulells figuratius, en què es narren de manera lineal trenta-vuit episodis del fundador dels framenors pensant en una lectura didàctica i processional.
Les rajoles ornamentals que caracteritzen la producció de Llorenç Passoles, així com els brodats dels vestits i les caracteritzacions de les figures dels seus conjunts d’autografia certa, es troben també en tres altres conjunts de caràcter narratiu. Els únics preservats in situ, malgrat que moguts respecte de la ubicació original, són els dos quadres ceràmics dedicats a la batalla de Lepant, el Lliurament del penó a Joan d’Àustria i El combat naval, de la capella del Roser de Valls, la cronologia dels quals, 1675-1676, va poder esclarir Joan Santanach enmig de l’aiguabarreig de notícies i de rajoles estanníferes existents de períodes diferents. Els altres dos es troben avui en espais museístics. L’Enrajolada de Martorell preserva dos plafons dedicats a santa Eulàlia, procedents de la parròquia de Santa Maria, el Judici i el Martiri, de clara filiació a Llorenç Passoles. El Museu del Disseny de Barcelona exhibeix, en un lloc preferent, dos dels conjunts que decoraven la font de la Salut d’Alella amb escenes de costums, La xocolatada i La cursa de braus, que també Santanach va atribuir a l’obrador dels Passoles, tot i que la seva cronologia avançada (1710) assenyala ser obra de la continuïtat del taller.
|
