Olot (Garrotxa), 8-10-1866 - Madrid  22-1-1936

L’escultor Miquel Blay Fàbrega va néixer a Olot en el si d’una família modesta. Als catorze anys va ingressar a l’Escola Pública de Dibuix d’Olot per iniciar la seva formació artística sota el mestratge de Josep Berga i Boix. Paral·lelament, va entrar a treballar al taller d’imatgeria religiosa El Arte Cristiano, que dirigien els germans Joaquim i Marian Vayreda, i el mateix Berga i Boix. Al començament, la seva experiència escultòrica es basava sobretot en l’execució de models d’imatges per al taller. A banda dels models de sants, també va fer, en aquells anys, figures de pagesos i pastores, com La innocència o Noia en repòs, i escenes religioses dins d’un realisme convencional força anecdòtic, amb esgrafiats, textures variades i petits detalls.

El 1888, una beca de la Diputació de Girona li va permetre ampliar els estudis a París. Un cop allà, es va matricular a l’Académie Julian per formar-se amb l’escultor Henri Chapu. Mesos després, va ingressar a l’École des Beaux Arts de París. El primer canvi estilístic en l’obra de Blay es constata en aquests anys de pensionat amb el descobriment de nous conceptes escultòrics quant a sensibilitat, estructuració del conjunt i consciència dels volums interns; un tret, aquest darrer, que progressivament es reflectiria en les tensions superficials de la pell dels personatges i, en menor grau, en els plecs i les draperies.

El 1891, poc després de la mort del mestre Chapu, per tal d’exhaurir la pròrroga del pensionat que li acabaven de concedir, Blay es va traslladar a Roma. En un taller de la capital italiana que compartia amb el pintor peruà Carles Baca-Flor, Blay va començar la gestació del celebrat grup Els primers freds (figura 1), format per un vell i una nena asseguts en un banc i arraulits de fred. La versió d’aquesta obra amb els personatges nus —al principi titulada Estudi— va obtenir el primer premi a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1892, un guardó que va suposar el primer reconeixement artístic de l’escultor. Mentre que la versió d’Els primers freds amb els personatges vestits és un exemple més anecdòtic del realisme social que agradava al públic de l’època, la versió nua —posteriorment titulada també Els primers freds— estava tractada amb tal elegància i delicadesa que irradiava un elevat sentiment d’intensa emoció: un clam a la solidaritat i a la condició humana, concebut amb un llenguatge exquisit i poètic. Parlem d’una nova sensibilitat que Blay havia intuït a París i que forma part dels mateixos postulats estètics en què coincidiren, en diferent grau, altres escultors catalans del moment, com Josep Llimona, Eusebi Arnau i Enric Clarassó —referents de la renovació escultòrica que s’iniciava a Catalunya. Aquests nous postulats superaven el realisme anterior per encaminar-se cap al simbolisme, en la línia moralitzadora que impulsava el Cercle Artístic de Sant Lluc. Francesc Fontbona considera que Els primers freds marca en Blay el canvi entre l’academicisme i una certa vinculació a la modernitat escultòrica. El grup va guanyar, també, un dels premis extraordinaris a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1894. De la mateixa època esmentem també Cap d’apòstol i Margheritina.

Acabat el pensionat, Blay s’instal·là novament a París. El 1895 va contraure matrimoni amb Berthe Pichard i allà van néixer quatre dels seus cinc fills. Els dotze anys que va viure a la capital francesa conformen la consolidació del seu llenguatge escultòric i, en conjunt, representen l’etapa més rica de la seva producció, amb obres de lliure creació que mantenen un aire renovador de manera unificada. El mateix Blay manifestava aleshores l’admiració que sentia per Rodin i també per Mercier, que eren, segons ell, els dos amos de l’escultura moderna. Els anys d’aquest període són anys de continuada participació en els Salons des Artistes Français de la capital francesa i en exposicions de belles arts de Madrid i Barcelona. En aquests certàmens, Blay aconseguí diversos premis i guardons que culminaren amb el grand prix de l’Exposició Universal de París del 1900 i el nomenament com a chevalier d’honneur de la Legion Française l’any següent.

L’obra d’aquests anys, influïda per estètiques franceses i pel fort component idealista que es respirava en el panorama escultòric europeu, apropà l’escultor a la tendència simbolista. Aquestes característiques, juntament amb la moderació del gest, la serenitat i l’equilibri, es mantindrien al llarg de tota la seva vida i en determinarien la personalitat. Blay defineix, en aquesta etapa, un tipus de personatges que incorpora al seu llenguatge escultòric i que utilitza a manera de codi. Es troben, també, en les composicions monumentals, com el Monument a Víctor Chávarri, a Portugalete (figura 2): la figura femenina, nua, d’estètica simbolista, com a al·legoria d’ideals o conceptes intel·lectuals, i la figura masculina, de tractament més realista, que personifica aspectes reals i qualitats humanes.

Les obres de Blay impacten, commouen i a voltes desconcerten; en cadascuna hi palpita una idea, una emoció, un sentiment i, fins i tot, un estat d’ànim. És en aquest sentit que elogiaven el seu talent, especialment el crític Artur Vinardell. En tenim exemples en obres d’aquest període, com Pensativa, en la qual l’escultor plasma la melangia; Perseguint la il·lusió, la lluita de l’artista; el grup Eclosió, el sentiment amorós, i Le boulet, l’esforç i la superació personal (figura 3). La capacitat de transmetre emocions i elevats sentiments resulta especialment apropiada per a l’escultura funerària, al costat del concepte religiós. La gran espiritualitat i misticisme que impregnen els treballs de Blay en aquest àmbit fan que assoleixin una especial categoria, com els grups del panteó de Joaquim Maria de Errazu, a París, i del panteó de Manuel Ayarragaray, a Bilbao, creats en aquesta etapa.

El 1906, Miquel Blay deixà definitivament París per traslladar-se a Madrid, que aleshores era centre de l’escultura oficial. A partir d’aquest establiment, es dedicà sobretot a l’escultura pública monumental —ja iniciada anteriorment—, als encàrrecs i a la docència. Probablement, l’elecció que Blay feu de la ciutat va estar condicionada per les relacions establertes a París amb l’aristocràcia i burgesia espanyoles, clients seus habituals.

Al seu estudi de Madrid, Blay va concebre dues obres emblemàtiques del Modernisme català, ambdues en relació amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner: el relleu La cançó popular (figura 4) de la façana del Palau de la Música Catalana, que aplega un conjunt de personatges de la societat catalana juntament amb els seus símbols i fa referència a versos de l’himne de l’Orfeó Català, i el sepulcre de Florentina Malató (figura 5) per a la cripta del castell de Santa Florentina de Canet de Mar, una suggeridora representació de l’instant del decés.

Si bé el nom de Blay figura entre els escultors modernistes destacats, no el podem adscriure plenament al moviment perquè només s’hi va relacionar de manera puntual amb aquests encàrrecs. L’escultor va viure el Modernisme amb el cor, però des de la distància. De fet, la modernitat escultòrica europea que Blay va conèixer a París seguia consignes que el Modernisme també va adoptar i això fa que algunes de les seves obres de l’etapa francesa s’hi pugin vincular.

El 1910 va entrar com a professor a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid. Més endavant, el 1918, en seria nomenat director. El mateix 1910 llegí el seu discurs d’entrada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, titulat El monumento público, en què repassà les qualitats que considerava essencials en tot monument, esmentà altres conceptes complementaris a tenir en compte i acabà demanant més protecció del patrimoni monumental.

Una llarga llista de monuments per a Catalunya, Madrid, Guadalajara, Argentina, Uruguai, Panamà i Puerto Rico s’afegeixen a la llista d’obres de l’escultor, a més de molts retrats d’encàrrec, medalles i plaquetes commemoratives. En referència a l’obra medallística, tècnica que Blay va aprendre del reconegut mestre Chapu, convé esmentar la medalla Forma (1904), de gran virtuosisme, dedicada a l’edició de la revista d’art amb el mateix nom, així com Musa, el revers de la medalla de l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1915. En relació amb els retrats d’encàrrec, cal remarcar l’habilitat que molts veuen en Blay per captar la personalitat dels personatges i per aconseguir humanitzar els rostres dels retratats, fent que esdevinguin propers, sense que això els faci perdre dignitat.

Madrid té el conjunt més nombrós d’obra pública de Blay: el Monument al doctor Federico Rubio, el grup La Pau i el relleu La purificació del gran Monument a Alfons XII, el Monument a Ramón de Mesonero Romanos, el Monument al doctor Cortezo, els grups escultòrics del Palau de Justícia, la figura Cuba del Monument a la República de Cuba, el Monument al doctor Alejandro San Martín i el Monument al doctor Eugenio Gutiérrez, els dos darrers actualment retirats.

Blay es va situar, al costat de Marià Benlliure i Agustí Querol, en un dels primers llocs de l’escultura estatal. Val a dir que, d’entre els escultors catalans que van treballar per a l’Amèrica Llatina, en destaca Blay pel nombre d’encàrrecs. Alguns decoren l’interior de la seu d’associacions, com el relleu La intel·lectualitat i el treball enlairen l’emblema de la Pàtria, del Club Español de Buenos Aires; d’altres s’alcen en importants places, com el Monument a Mariano Moreno, també a Buenos Aires, o estructuren el disseny urbanístic, com el Monument a José Pedro Varela, a Montevideo.

Darrere de cadascuna de les obres monumentals, Blay planeja una intenció pedagògica. L’escultor planifica i compon amb rigor, estructura el fil conductor de l’obra i n’estudia cada detall meticulosament. Utilitza sovint el pilar central i hi disposa al voltant nuclis escultòrics o elements en referència al fet o al personatge motiu del monument. L’escultura pública i monumental de Blay és la vessant més convencional de la seva producció; no obstant això, la qualitat artística d’aquestes obres ressalta en els fragments i figures que l’escultor desvincula de les composicions i presenta també com a obres autònomes. N’és un bon exemple Cap de gautxo (figura 6) del Monument a Ramón Santamarina (1912) de Tandil (Argentina). Recorre al bronze per donar ritme i plasticitat a la composició, i reserva el marbre per als protagonistes o per a conceptes elevats. Tendeix a una certa robustesa en la complexió de les figures, sempre d’expressió serena, noble i de gest moderat. Totes aquestes qualitats van fer que Marià Benlliure el definís com «el príncep de l’elegància i la correcció».

Diversos nomenaments i distincions acadèmiques s’afegiren al currículum de Blay en aquests anys a Madrid, com els de vicepresident de l’Asociación de Pintores i Escultores de Madrid, president de la Junta Consultiva para el Fomento de las Relaciones Artísticas con América i vocal del patronat del Museo Nacional de Arte Moderno, per esmentar-ne alguns. D’entre els guardons que aconseguí, esmentarem el diploma d’honor a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907, la medalla d’honor a l’Exposición Nacional de Madrid del 1908, el gran premio a l’Exposició Internacional d’Art del Centenari de Buenos Aires i la Gran Creu d’Alfons XII el 1910.

El 1925, Blay va ser nomenat director de l’Academia Española de Bellas Artes de Roma. D’aquesta estada a Itàlia se’l recorda com un home afable, malgrat alguns problemes amb l’aplicació del reglament, i com el director que va reformar la planta del conjunt, ampliant l’espai habitable i el de treball. A l’estudi que va construir, entre altres treballs, va modelar els grups escultòrics de la font de la plaça d’Espanya de Barcelona, que representen els rius de la península Ibèrica i els seus corresponents afluents. Per tal de donar protagonisme a l’aigua, el conjunt escultòric incorpora una sèrie de circuits i jocs d’aigua real entre els personatges, que sostenen diversos atuells. El 1932 va fer també el potent panteó d’Enric Nebot Moreno del cementiri de Lleida. En aquest cas, el diàleg el farà amb la llum. Una lluerna practicada en un punt estratègic del sostre del panteó il·lumina amb efecte la figura que representa l’ànima humana. Les obres fetes aquests anys presenten connotacions més clàssiques.

De tornada a Madrid, el 1932, va reingressar com a professor a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado i va passar els darrers anys de la seva vida dedicat al treball escultòric. Blay va morir el gener del 1936, mentre dirigia els treballs d’emmotllament de la que seria la seva darrera obra: el grup L’esdevenidor per a la façana del Banco Vitalicio de Madrid.

Per a Feliu Elias, Blay és l’escultor realista per excel·lència: un realisme sense estilització, en el sentit d’estricte plasmador de la realitat. Enrique Pérez Comendador, amic i alumne de l’escultor, apunta que Blay lluitava per expressar elevats sentiments i ideals, emocions íntimes i poètiques. Marià Benlliure remarca també l’elevat component espiritual de la seva obra, sempre reflex d’una especial elegància, delicadesa i sensibilitat.

Obra

Primavera (1886, Museu de la Garrotxa, Olot); La innocència (1887, Museu de la Garrotxa, Olot); relleu Martiri de Sant Narcís (1887, Museu d’Art de Girona); La caritat (1888, Museu de la Garrotxa, Olot); Noia en repòs (1888, col·lecció particular); esbós del gegant d’Olot (1888, Museu de la Garrotxa, Olot); Mon germanet (1888, Museu de la Garrotxa, Olot); esbós del Retrat de Gustave Boulanger (1889, Museu de la Garrotxa, Olot); Remordiment (1890, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Del meu poble (1890, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); relleu Dulce et decorum est pro Patria mori (1890, Museu d’Art de Girona); Nu masculí (1890, Museu de la Garrotxa, Olot); Retrat masculí (1890, Museu de la Garrotxa, Olot); Contra l’invasor (1891, Museu d’Art de Girona); Els primers freds (vestits; 1892, Arxiu de Vil·la, Madrid); Els primers freds (1892, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Nena nua (fragment d’Els primers freds; 1892, Museu Nacional del Prado, Madrid); Cap de nena (fragment d’Els primers freds; 1892, Museu de la Garrotxa, Olot); Margheritina (1892, Museu de la Garrotxa, Olot); Faune (1892, Museu de la Garrotxa, Olot); Retrat de Carlos Baca Flor (1892, Museu de Terrassa); Girona 1809 (1893, Museu d’Art de Girona); Cap d’apòstol (1893, Museu de la Garrotxa, Olot); Sant Josep amb el Nen (1893, col·lecció particular); guix del Monument a Joan Pere Fontanella (1894, Museu de la Garrotxa, Olot); Retrat de Margarida Pascual (c. 1895, Museu de la Garrotxa, Olot); Retrat de Joaquim Vayreda (c. 1895, col·lecció particular); Retrat de Josep Berga (1895, Museu de la Garrotxa, Olot); Cap a l’ideal (1896, Museu Nacional del Prado, Madrid); escultures de Jaume Marquilles, el papa Joan XXIII, Lorenzo Arrazola i Joaquín Francisco Pacheco (1898-1908, Palau de Justícia de Barcelona); relleu Al·legoria de l’Audiència Territorial (1898-1908, Palau de Justícia de Barcelona); Flor boscana (1896, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Piedita (petita; 1896, Museu de la Garrotxa, Olot); Federico de Madrazo (c. 1897, Museu de la Garrotxa, Olot); Cap de nen (c. 1897, Museu de la Garrotxa, Olot); La duquessa de Parcent i la seva filla Piedita (c. 1898); Dona i flors (1899, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Raymond (1899, Museu de la Garrotxa, Olot); relleu Ramoncín (1899, col·lecció particular); grups del panteó Errazu (1898-1902, cementiri Père-Lachaise, París); Pensativa (1900, Museu de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid); Bust de la Sra. Iturbe (c. 1900); Bust de Francisco Silvela (c. 1900); Ondina (c. 1902, Arxiu de Vil·la, Madrid); Lo meu noi (1902, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); medalla per a la finalització del port de Bilbao (1902, Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Bilbao); Retrat de la vescomtessa de Janzé (1902, col·lecció particular); Bust de Víctor Chávarri (1902, estació de La Concordia, Bilbao); Barrinaire i fonedor (c. 1903) (exemplar del 1986; Museu de la Garrotxa, Olot); Monument a Víctor Chávarri (1903, plaça del Solar, Portugalete); Perseguint la il·lusió (1903, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Bust marquesa d’Ivanrey (c. 1903); medalla Forma (1904, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Eclosió (1905, Museu Nacional del Prado, Madrid); Somni (fragment d’Eclosió) (1905); Nena adormida (c. 1905, Museu de la Pesca, Palamós); Le boulet (1906, Museu de la Garrotxa, Olot); Relleu de José Mauri i Vilar (1906, Casa de la Vila, Palamós); medalla Pro España (1906); Monument al doctor Federico Rubio (1906, parc de l’Oeste, Madrid); escultura funerària de Florentina Malató (1907, cripta del castell de Santa Florentina, Canet de Mar); relleu Spes del panteó de Manuel Ayarragaray (1907, cementiri Derio-Zamudio, Bilbao); projecte de monument a la independència de la República Argentina (1907); medalla commemorativa de la primera pedra de l’edifici del Club Español de Buenos Aires (1908, Museu Nacional del Prado, Madrid); medalla de l’Asociación Patriótica Española de Buenos Aires (1908, Museu del Prado, Madrid); Los primeros fríos (exemplar del 1908; Jardí Botànic Carlos Thays, Buenos Aires); relleu La cançó popular (1909, Palau de la Música Catalana, Barcelona); relleu en memòria de Juan Ponce de León (1909, catedral de San Juan, Puerto Rico); Retrat Sra. Schiaffino (1909, Museu Nacional de Bellas Artes, Buenos Aires); Retrat de la Sra. Artal (c. 1909, Museu de la Garrotxa, Olot); Bust d’Ángel Pulido (1909); Monument a San Francisco Solano (c. 1910, Santiago del Estero, Argentina); Monument a Mariano Moreno (1910, plaça del Congreso, Buenos Aires); medalla del centenari de la independència de l’Argentina (1910, Museu d’Orsay, París); medalla Mariano Moreno (1910); grup La Pau del Monument a Alfons XII (1910, parc d’El Retiro, Madrid); relleu La intel·lectualitat i el treball eleven l’emblema de la Pàtria (1910, Club Español de Buenos Aires); Monument al doctor Alejandro San Martín (actualment retirat; 1910, Madrid); medalla del premi José Subirana de la Escuela de Odontologia de Buenos Aires (1910, Buenos Aires); escultures per al panteó de Silvestre Ochoa (c. 1912, cementiri del Buceo, Montevideo); medalla Banco Español del Río de la Plata (1912); Monument a Ramón Santamarina (1912, Tandil, Argentina); Cap de gautxo (1912, Museu de la Garrotxa, Olot); Retrat de Maria Irene Gutiérrez (1912, col·lecció particular); Monument als fundadors de la Facultat de Medicina (c. 1912, plaça Houssay, Buenos Aires); Relleu d’Antonio Muñoz Degrain (1912, Museu de la Garrotxa, Olot); Monument al comte de Romanones (1913, cruïlla entre General Franco i San Roque, Guadalajara); Bust Carlos Casado del Alisal (c. 1913, Asociación Patriótica Española, Buenos Aires); Monument a Ramón Santamarina (fill) (1914, Tandil, Argentina); L’agricultura (fragment del Monument a Ramón Santamarina, fill) (1914, col·lecció particular); Monument a Ramón de Mesonero Romanos (1914, Jardines del Arquitecto Ribera, Madrid); Musa al revers de la medalla de l’Exposición Nacional de Bellas Artes (amb anvers de Marià Benlliure; 1915, Museu Nacional del Prado, Madrid); medalla Francesc Pi i Margall (1917, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona); Monument a Francesc Pi i Margall (no es va arribar a col·locar; 1917); Monument al doctor Eugenio Gutiérrez (actualment retirat; 1917, Madrid); Monument a José Pedro Varela (1918, plaça de José Pedro Varela, Montevideo); Miguelito (1919, Museu Nacional del Prado, Madrid); Monument a Manuel Fuster i Arnaldo (1919, Camps Elisis, Lleida); relleu La purificació del Monument a Alfons XII (1919, parc d’El Retiro, Madrid); Crist de la Pau (1919); Monument al doctor Cortezo (1921, parc d’El Retiro, Madrid); Monument a Vasco Núñez de Balboa (juntament amb Marià Benlliure; 1924, avinguda de Balboa, Panamà); plaqueta Universitats Madrid - Buenos Aires (1924); grups escultòrics del Palau de Justícia (1926, edifici del Tribunal Suprem, Madrid); L’equitat (fragment dels grups escultòrics del Palau de Justícia) (c. 1926, col·lecció particular, Madrid); El dret (fragment dels grups escultòrics del Palau de Justícia) (c. 1926, Museu de la Pesca, Palamós); plaqueta d’homenatge amb motiu del centenari de la mort de Goya (1928, Museu Nacional del Prado, Madrid); grups de la font monumental de la plaça d’Espanya (1929, plaça d’Espanya, Barcelona); figura Cuba del Monument a la República de Cuba (1929, parc d’El Retiro, Madrid); medalla Ignacio Bolívar Urrútia (1929, Museu Nacional del Prado, Madrid); Jocasta (1929, col·lecció particular); relleu Odette Palet (1930, col·lecció particular); medalla Jorge Blay (1930, col·lecció particular); Vers la perfecció per al panteó Nebot Moreno (1932, cementiri de Lleida); grup L’esdevenidor (1936, carrer d’Alcalà, Madrid).

Obres destacades