Pere Abadal i Morató (c. 1630-1684)
Pere Abadal i Morató va ser el capdavanter del seu llinatge d’impressors gravadors que des del segle XVII van treballar primer a Moià i després a Manresa i, posteriorment, es van establir a Mataró, Igualada, Puigcerdà i Barcelona. Els descendents de Pere Abadal foren Josep Abadal i Fontcuberta (Moià, c. 1660-1749), Pau Abadal i Fontcuberta (Moià, 1663 - Manresa, 1729), Andreu Abadal i Serra (Moià, c. 1706 - Manresa, 1778) i Ignasi Abadal i Girifau (Manresa, c. 1750-1813).
Dos aspectes excepcionals que juguen a favor de la fama i la reputació del gravador Pere Abadal són, d’una banda, la seva excel·lent tècnica xilogràfica i, de l’altra, la preservació i conservació del seu tresor, és a dir, de les seves planxes, fins avui. El 1924, la Biblioteca de Catalunya adquirí els fons xilogràfics de la família —747 matrius de Pere Abadal i altres membres de la nissaga, i algunes estampacions, entre les quals destaca el llibre de mostres—, conscient del seu valor en el camp bibliogràfic. Aquests materials es continuen conservant a la Unitat Gràfica de la institució, tot i que altres conjunts importants de matrius dels Abadal encara són en mans privades.
Pere Abadal va exercir com a adroguer i impressor gravador al carrer de les Joies de Moià, una vila rica i emprenedora al segle XVII. El seu obrador, encara que era de petites dimensions, era molt actiu. Un aspecte curiós és que encara es conserven planxes del segle XVI que formaven part de l’utillatge inicial que Pere Abadal va comprar quan es va establir com a tipògraf. Era freqüent que, perdut l’interès pel seu tema, se’n reutilitzés el verso, com és el cas de les denominades beceroles tabel·làries.
Els gravats de Pere Abadal expressen conceptes i sentiments que preocupaven la societat de l’època. Eren especialment nombrosos els de caràcter religiós, que, a més, constituïen un important instrument de galvanització social al voltant de celebracions rituals (romiatges, pelegrinatges i rogatives), esdeveniments en què solien participar persones de la majoria dels estaments socials. També es poden mencionar dins d’aquesta categoria les estampes denominades de preservació, és a dir, imatges que es creien dotades de valors simbòlics, com ara la guarició de malalties (sant Roc), la protecció d’una mort violenta (sant Cristòfol) o la protecció contra les tempestes i calamarsades (santa Bàrbara).
Una de les estampes de caràcter religiós més suggestives i excepcionals per la seva qualitat i la seva mida és el conjunt dels Novíssims o Postrimeries, format per quatre estampes: la mort, el purgatori, l’infern i la glòria. Les grans dimensions d’aquestes imatges s’han de relacionar amb la seva funcionalitat, ja que estaven pensades per exercir una acció ideològica en el si d’una població majoritàriament àgrafa i analfabeta, en què la imatge ocupava un espai preponderant.
La majoria dels gravats de Pere Abadal es basen en la tradició autòctona, però també en fonts italianes, flamenques o franceses, fet que, d’altra banda, posa de manifest el notable intercanvi cultural existent a l’Europa del segle XVII. Un exemple en aquest sentit és la molt coneguda estampa Sant Jordi, basada en una font francesa, a la qual Pere Abadal ni es va molestar de traduir al català la llegenda «S. George».
En els segles XVII i XVIII, el simbolisme animal va gaudir d’un extraordinari èxit cultural, com és el cas del Gat qui menja lo Rat, que simbolitza el poder del poderós, o el Papagai, un símil amb les dones xerrameques.
Una de les estampes més sorprenents de Pere Abadal és Il Tartaro Mostruoso, que fa referència al flagell turc. Com és conegut, al llarg dels segles XVI i XVII els turcs es van desplegar per la conca del Danubi i la Mediterrània, i l’any 1664 van lliurar una memorable batalla contra els cristians al territori de Croàcia, fet que va tenir una gran repercussió a tot Europa.
Finalment, i dins del camp de les estampes quotidianes, cal esmentar la famosíssima Auca del Sol i de la Lluna, farcida de referències críptiques al món sagrat, la política, la guerra, l’alquímia i la màgia.
Pere Abadal va ser el gravador xilogràfic siscentista català més brillant en el seu camp, a anys llum d’altres artífexs de l’època. La seva destresa i bon fer no els van igualar ni l’excel·lent gravador Llorenç Déu (c. 1580-1648) ni Joan Jolis (1650-1705) ni cap altre dels descendents mateixos de Pere Abadal.
Josep Abadal i Fontcuberta (c. 1660 - 1749)
Josep Abadal i Fontcuberta, fill primogènit de Pere Abadal i Paula Fontcuberta, al llarg de la seva longeva vida va crear al voltant d’una trentena de gravats. La seva primera estampa coneguda és Abre el oio, feta el 1678 i signada conjuntament amb el seu pare, Pere Abadal. Altres estampes signades per ell estan dedicades a sant Maurici (1680), sant Pau (1680), sant Maties (1682), sant Tomàs (1682) o santa Tecla (1690).
Pau Abadal i Fontcuberta (1663 - 1729)
Pau Abadal i Fontcuberta va ser el segon fill de Pere Abadal. En el transcurs del temps, la seva descendència es convertiria en la continuadora de la nissaga Abadal d’impressors i gravadors. Quan el seu pare va morir (1684), Pau tenia vint-i-un anys, edat més que suficient per aprendre els rudiments bàsics del gravat xilogràfic i de la tipografia, i treballava juntament amb el seu germà Josep, que aleshores era diaca i es preparava per al sacerdoci.
Pau Abadal es va casar amb Rosa Serra el 1697 i van tenir sis fills. D’aquests, Andreu Abadal i Serra fou el continuador del llinatge. Pau, entre el 1691 i el 1718, va treballar a Moià com a impressor gravador. L’any 1718, Pau Abadal i la seva família es van traslladar des de Moià fins a Manresa (Bages), ciutat que, sens dubte, oferia més incentius econòmics i culturals, i allà van obrir la primera impremta de la zona, al carrer de Sant Miquel número 13. L’obra gràfica de Pau seguí la tònica dels seus antecessors amb una manera més tosca, i ell continuà editant els gravats del pare i del germà, les matrius dels quals moltes vegades manipulava. Així, es pot observar com els noms «Pere» o «Josep» sovint van ser raspats, i s’hi va deixar només «Abadal», o bé es van eliminar algunes lletres de «Moià» i s’hi va deixar només la inicial, ja que es podia utilitzar també per referir-se a Manresa. La seva obra gràfica s’inicià el 1691 amb diverses estampes, com ara el Rei David, l’Anunciació o la Trinitat. Dos dels seus gravats més significatius són la Mare de Déu dels Dolors, gravat de grans dimensions realitzat el 1696, i la Puríssima (c. 1720).
A més, seguint la tradició familiar, Pau també va ocupar diferents càrrecs públics. Va exercir com a capità de la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia i va arribar a ser conseller de Moià el 1707.
El setembre del 1729, Pau Abadal va morir a Manresa i va ser sebollit al convent de la Nostra Senyora del Carme. En el seu inventari constaven tres-centes planxes de fusta, entre grans i petites, utillatge que es convertiria en un dels signes d’identitat del llinatge Abadal.
Andreu Abadal i Serra (c. 1706 - 1778)
Andreu Abadal i Serra, gravador xilogràfic i impressor, va néixer a Moià, però la família es va traslladar a Manresa quan ell tenia entre deu i dotze anys. Es va casar dues vegades: la primera amb Teresa Riera i la segona amb Isabel Girifau. D’aquest darrer matrimoni naixerien dos nois, Ignasi i Joan, els quals serien els continuadors del llinatge, un a Manresa i l’altre a Mataró. Al cadastre del 1743 Andreu apareix com a estamper de la ciutat, en representació de la segona generació Abadal establerta a Manresa.
A la segona meitat del segle XVIII i al compàs del desplegament econòmic i social del país, el món de la tipografia va experimentar un auge considerable. Així, els Abadal de Manresa vivien ja únicament d’aquest negoci, mentre que els seus antecessors havien hagut de diversificar la botiga de Moià venent llibres de sants i goigs, vetes i fils, espècies i productes d’ultramar.
Els primers gravats coneguts d’Andreu Abadal són del voltant del 1731 i són els més maldestres de tota la nissaga, molt allunyats de la destresa de Pere Abadal. Andreu Abadal va ser un gravador poc prolífic. Alguns dels seus gravats que podem esmentar són Santa Ludgardis —que reprèn una estampa de Teresa Pauner—, Crist amb la creu a coll o Nostra Senyora dels Dolors.
L’any 1778 Andreu va morir al carrer de Sant Miquel de Manresa i va deixar com a continuador del negoci Ignasi Abadal i Girifau.
Ignasi Abadal i Girifau (c. 1750 - 1813)
Ignasi Abadal i Girifau, a partir del 1769, es va fer càrrec de l’obrador del carrer de Sant Miquel de Manresa. L’any 1776 va trencar definitivament els vincles amb Moià, quan va vendre la Casa de les Joies d’aquesta població.
Poc abans de morir, Andreu Abadal va manar al seu fill Ignasi que, com a hereu seu, proporcionés els diners necessaris perquè el seu germà petit, Joan, pogués posar una impremta i botiga a Mataró, manament que va complir puntualment el 1779.
El 1780, Ignasi Abadal va signar capitulacions matrimonials amb Josepa Bohigas, amb la qual va tenir quatre fills. D’aquests, el continuador de la nissaga fou Ignasi Abadal Bohigas.
L’obrador Abadal va tenir molts clients, entre els quals cal remarcar l’Ajuntament de la ciutat, convents, confraries, parròquies, etc. La impremta abadalenca era molt activa i va editar moltíssimes publicacions, moltes d’aquestes il·lustrades amb el tresor dels Abadal, és a dir, amb les planxes xilogràfiques que des del segle XVII havien passat de pares a fills.
A diferència dels seus antecessors, no s’ha localitzat cap gravat amb la signatura d’Ignasi Abadal Girifau. Tanmateix, a ell se li atribueix el mèrit d’haver recopilat el rar i extraordinari Àlbum de mostres Abadal (conservat a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona), la finalitat del qual era oferir a la clientela de la impremta un ampli ventall de possibilitats gràfiques. Aquest àlbum està format per un corpus factici de 177 estampes xilogràfiques dels segles XVII i XVIII, majoritàriament, encara que n’hi ha algunes del segle XIX.
Si es comparen les estampes de l’Àlbum de mostres Abadal amb les planxes corresponents, s’observa la manipulació d’algunes de les seves signatures amb la finalitat d’adequar-les als nous temps. Les seves estampes solen ser de gran format i estan emmarcades per una bella orla floral. L’Àlbum de mostres Abadal constitueix l’únic recull que es coneix d’aquestes característiques i és un excel·lent testimoni de la cultura gràfica catalana d’aquesta època.
Ignasi Abadal i Girifau va morir a Manresa el 1813. Va ser enterrat, com els seus avantpassats, al vas familiar del convent de la Nostra Senyora del Carme de Manresa.
