Joaquim Biosca i Vila va ser un dibuixant i pintor força desconegut que va treballar durant els primers anys del segle XX al costat de grans artistes, com ara Isidre Nonell, de qui fou deixeble i admirador, o Picasso, a qui va conèixer a les tertúlies de la taverna barcelonina Els Quatre Gats, centre de reunió d’artistes i intel·lectuals de l’època.
Va ser sobretot un autodidacte, tot i que durant un temps va assistir al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aviat, però, en desacord amb la metodologia pedagògica del centre, en va abandonar les classes. Cap al 1902 va compartir un taller al carrer de Provença amb els artistes Manuel Ainaud i Cèsar Cabanes, el mateix en què Pau Gargallo va treballar uns anys més tard.
El març del 1903, amb Enric Casanovas, Martí Gimeno i Manuel Ainaud, va exposar a Els Quatre Gats, quatre mesos abans del tancament del local. Aquests artistes formaven el grup Els Negres, més aviat marginal i compromès. Feien dibuixos poc convencionals, de gran format al carbó i amb predomini de tons molt foscos. Tot i que també van tractar la figura, es van dedicar sobretot al paisatge i als entorns suburbials. Joaquim Biosca va fer figures imponents, així com vistes d’Horta, Pedralbes, Mallorca i Montserrat, de composició estructurada i esquemàtica, algunes d’una negror absoluta (El laberint d’Horta, 1902, Museu Nacional de Catalunya [MNAC]). L’any 1904 va provar de fer escultura —potser influenciat per Cèsar Cabanes i Enric Casanovas—, però aviat va renunciar-hi.
Biosca va exposar poc. Ajudat per Nonell, va fer a la barcelonina Sala Parés la seva primera i última exposició individual l’abril del 1906. En la decisió de no tornar a exposar més en solitari probablement hi van contribuir les crítiques poc favorables que aleshores va rebre, que li retreien un excés d’imaginació i manca de correcció acadèmica. El crític de La Vanguardia va opinar, per exemple, que «antes que un estudio exigente regulado por saludable disciplina, se echa de ver el prurito de dar rienda suelta á la fantasía». El Diario de Barcelona deia que els seus dibuixos «se distinguen en general por su carácter impresionista y un cierto descuido en la forma, que pretende pasar por despreocupación de artista consumado». A la revista Art Jove llegim que «ab condicions sobrades pera dibuixar correctament, deixant-se portar de l’imaginació, s’ha preocupat més de l’impressió que de la correcció de línia [sic]». En aquella primera exposició, Biosca va presentar una sèrie de dibuixos que potser evidenciaven una certa inseguretat, però que, al mateix temps, exhibien una inqüestionable voluntat de ser modern.
Més endavant va participar en exposicions col·lectives, com ara en la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911 o en la mostra inaugural de la temporada del 1928 de les Galeries Dalmau. Va presentar obres a diverses edicions de l’Exposició d’Art de Barcelona i del Salón de Otoño de Madrid, i el seu ressò internacional era causat per la participació en les exposicions del Salon des Indépendants de París. Biosca s’enorgullia especialment de les exposicions a l’estranger, per crítiques favorables que rebia, com ara les d’Albert Schneeberger, que va parlar d’ell a la revista La Renaissance d’Occident, en què el va comparar amb Nonell i altres autors de primera fila. Aquest crític va expressar, en relació amb el cromatisme de la seva pintura, que «no té res de lluïsors que tan estimen els impressionistes, encara que hom trobi d’ells un aire de parentiu» i va afirmar que l’artista «no cerca expressar l’atmosfera circumdant en el món dels fenòmens, sinó alguna íntima simfonia teixida de joia i de dolor, manifestada en la seva paleta harmoniosa i sensible» (article traduït i publicat a La Nau). Pel que fa a aquesta projecció internacional, és interessant destacar la relació d’amistat de Biosca amb el fundador del Futurisme, Filippo Tommaso Marinetti.
La seva relació amb literats, com ara amb Plàcid Vidal o Joan Puig i Ferreter, va ser fructífera. En van sortir iniciatives rellevants, com ara la revista Auba, publicada cap al 1901, juntament amb l’escriptor Alfons Maseras. Era una revista mensual que disposava de pocs recursos econòmics i que aviat va deixar de publicar-se. Tanmateix, malgrat la seva curta existència, va expressar les inquietuds juvenils dels seus promotors: Biosca tenia aleshores vint-i-un anys i va aprofitar les pàgines de la revista per publicar-hi algun dels seus dibuixos.
Biosca no es va dedicar plenament a l’activitat artística. Va treballar durant molts anys com a dependent d’un magatzem de teixits, i pintava i dibuixava només quan el seu horari laboral li ho permetia: aprofitava els dies feiners de bon matí (tot sovint s’escapava de matinada amb algun amic a pintar o a dibuixar els afores de la ciutat) i els dies de festa. A banda, la seguretat econòmica d’una feina li va permetre practicar un art inconformista i modern, al marge dels estereotips acadèmics i més comercials.
Biosca va retratar les misèries de la seva societat amb una visió crítica. Igual que Isidre Nonell, que va ser, sense cap mena de dubte, l’artista que el va influenciar més i amb qui va mantenir una relació molt cordial. Com ell, va dibuixar els excombatents i els ferits de la guerra de Cuba, que omplien els carrers de Barcelona després de la desfeta colonial del 1898, i tota una galeria de captaires, indigents i desvalguts, que va traslladar al paper amb una duresa penetrant i un verisme sense pal·liatius.
És probable que Biosca i Nonell, que eren veïns de taller en un edifici del carrer del Comerç de Barcelona, compartissin les mateixes models. Segons Plàcid Vidal, «sovint l’un confrare cridava l’altre per ensenyar-li les obres en què darrerament s’havia ocupat, demanant-li el parer». Les gitanes que va representar Biosca són, sens dubte, comparables a les de Nonell: gitanes abaltides o aclaparades, miserables, pintades amb el mateix cromatisme fosc o dibuixades amb traç desimbolt. L’apropament a Nonell, en alguns temes i en l’estil, és tan clar que només amb expertesa es pot diferenciar un bon dibuix de Biosca d’un de Nonell, la qual cosa pot donar lloc a confusions o falsificacions.
Biosca es va dedicar tant al dibuix com a la pintura. Per les obres que portà a les exposicions col·lectives de Barcelona, Madrid i París des del 1911 fins al 1931, es dedueix que va donar la mateixa importància a totes les tècniques. L’oli i el carbonet són les que emprà més, tot i que en molts dels seus dibuixos utilitzà també el pastel, l’aquarel·la, la sanguina o la tinta. La temàtica que va tractar fou molt variada: paisatges (com ara el pastel Paisatge del Vallès, que va presentar al Salon des Indépendants de París del 1928), vistes urbanes (com ara el carbó Carrer de Pedralbes, publicat el 1928 a Joia), vistes suburbials (el carbó intitulat Treball, que exhibí a l’Exposició d’Art de Barcelona el 1919) i retrats (com ara l’oli del seu amic Plàcid Vidal, reproduït el juny del 1928 a D’Ací i d’Allà). Entre els paisatges remarcables hi ha la pintura que, l’any 1907, va realitzar a Mallorca (reproduïda a Fontbona, El paisatgisme a Catalunya, Barcelona, Destino, 1979, p. 226). D’aquesta estada a l’illa o d’una altra en tenim també un carbó de la costa mallorquina publicat a la Revista del Centre de Lectura de Reus, el setembre del 1920. Va pintar també figures com ara La Leonor o La Morruda, molt nonellianes, que va exhibir a l’Exposició d’Art del 1919 i del 1920, respectivament; La Xinina, reproduïda a la portada de la revista La Riuada (juliol del 1928), o La Pepa, publicada a Panteïsme (desembre del 1911). Dos olis importants són Elvira, el retrat de la seva companya sentimental, que va exposar a Barcelona el 1921 (publicat a l’Almanac de Catalunya, el gener del 1926) i el retrat La meva mare, exposat a París el 1926 i a les Galeries Dalmau el 1928 (MNAC).
Biosca també va fer diverses il·lustracions per a llibres, generalment d’amics seus. L’any 1904, per exemple, realitzà les portades dels Diàlegs dramàtics de Joan Puig i Ferreter i de Les grans accions i les soledats, de Plàcid Vidal. Per a Vidal també il·lustrà L’amor artista (1909) i La cançó dels herois (1915), i va fer un retrat de l’escriptor per a les portades de Les promeses amigues (1910) i Els singulars anecdòtics (1920). També va fer els retrats de Ramon Vinyes i Antoni Rosich i Catalan per il·lustrar els seus respectius llibres Qui no és amb mi (1929) i L’estranger (1932). El 1921 va il·lustrar El príncep captiu d’Antoni Fuster i Valldeperes. També va publicar dibuixos a diverses revistes: a Catalunya Artística, sobretot paisatges, els anys 1901 i 1902, i retrats d’autors, a Occitània i Catalònia, durant els anys 1905 i 1906, respectivament.
Tot i que de Biosca en coneixem una producció limitada, però diversa temàticament i tècnicament, comprovem, per exemple, que les seves pintures de vistes urbanes són generalment molt simples, estructurades i geomètriques, algunes amb un dens tractament matèric. Els seus paisatges del Vallès i de Mallorca són una mica més descriptius, d’una lluminositat mediterrània, amb un cromatisme clar i càlid, i una pinzellada menuda i repetida. Les seves gitanes són molt fosques i tenen aquell tractament escultòric i pesant tan propi de Nonell, a diferència d’altres pintures de figures, com ara l’esmentat retrat de la mare de l’artista, de presència quasi etèria de la model i d’un cromatisme molt clar.
En els seus dibuixos desfilen no només personatges de l’òrbita marginal nonelliana, sinó també d’altres (elegants figures a la moda parisenca; parelles que ballen, es besen o passegen; manolas; mares amb criatures, etcètera) que es caracteritzen per la seva diversitat estilística. Es tracta de dibuixos, la majoria esbossos, que revelen també els neguits d’un artista a la recerca d’un estil propi, d’un artista que es va anar amarant d’influències diverses i les va adoptar, juntament amb els grans mestres, participant de l’art modern del seu temps.
