Manuel Rocamora Vidal fou un col·leccionista pintor. Emfatitzem aquesta denominació perquè la seva ocupació principal fou el col·leccionisme, tant d’indumentària com d’altres repertoris. Paral·lelament, però, es dedicà a la pràctica artística, afició que sempre es prengué molt seriosament i que ocupà bona part de la seva dilatada vida. Essencialment, la seva producció constà de pintura a l’oli, dibuix a l’aquarel·la, pastel o a llapis i gravat. Entre els seus temes preferits trobem els paisatges, pintats arreu de Catalunya i en els seus viatges, com ara a París o a Nova York. També sentia especial interès per les floreres i les natures mortes, en les quals incorporava elements vistosos, segurament procedents de les seves col·leccions, com ara luxosos jocs de cafè, ventalls, etc.
Tot i que dibuixà des de la infància de manera autodidàctica, el contacte amb el món artístic de l’època va ser constant en la seva vida. No en va era entreparent de Ramon Casas i d’Hermen Anglada-Camarasa. Però no fou fins a la tardana edat de trenta-quatre anys que decidí cursar estudis formals. Es va matricular a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja, aleshores anomenada Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts. En aquest centre hi estudià dos cursos consecutius, el de 1927-1928 i el de 1928-1929. Gràcies al seu document de matriculació, es té constància que en el primer curs s’apuntà a quatre assignatures, les quals són composició decorativa (pintura), perspectiva, dibuix de l’antic i dibuix del natural. En aquestes dues darreres matèries, el seu professor fou Fèlix Mestres i Borrell.
La brevetat del seu pas per la Llotja era deguda al descontentament envers el model d’estudi impartit, malgrat haver obtingut la qualificació de notable en un dels exàmens de dibuix del natural del darrer curs al qual assistí. En una carta escrita el 3 d’octubre de 1929, dirigida a la seva amiga Mònica Marí, mare de l’artista Ismael Smith, Rocamora es queixava que a l’escola sentia que havia de sacrificar massa la seva personalitat i, en conseqüència, declarà que el 1929 seria el darrer any que hi estudiaria, encara que pensava assistir a molt poques classes.
En la seva primera etapa com a pintor, que engloba des dels anys vint fins a l’esclat de la Guerra Civil, el paisatgisme tingué un especial relleu i sempre el practicà a l’aire lliure. Tenia un notable domini tècnic i emprava pinzellades gruixudes i amb textura, encara que amb poca pasta. La seva intenció era elaborar composicions no massa acabades, però que, tot i això, presentessin un cert grau de detallisme. El seu estil, que es podria inserir en el Noucentisme tardà, emprava essencialment formes classicitzants i academicistes, sense deixar gaire espai a l’experimentació. El resultat fou una pintura molt decorativa i visualment agradable.
L’any 1928 guanyà la medalla d’or del Premi Josep Masriera, atorgat per l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, pel seu Paisatge d’horta (figura 1), un oli en què plasma les desaparegudes masies de can Brasó i can Rossell del barri d’Horta de Barcelona. Eren elements arquitectònics que li devien complaure, ja que els pintà repetidament en altres composicions de la mateixa època. En aquestes sortides per pintar a Horta, el solia acompanyar Ismael Smith. Igualment, Rocamora també acostumava a pintar pels entorns de l’àrea metropolitana de Barcelona i les comarques del Vallès Oriental i el Vallès Occidental. Fins i tot, el 1933 arribà a llogar temporalment una casa al camp, a Sant Iscle de Vallalta (Maresme), amb el propòsit de pintar-ne la rodalia.
En aquells moments, Rocamora compaginava la pintura amb la seva feina a les oficines del negoci familiar, dedicat a la producció a gran escala d’espelmes de seu i de sabó en una fàbrica situada a Sant Martí de Provençals. L’any 1932, en una carta del 9 de novembre novament destinada a Mònica Marí, l’artista explicà que pintava diàriament de set a deu del matí abans d’encaminar-se al despatx. No obstant això, al cap de poc temps, la dedicació creixent de Rocamora cap al col·leccionisme va motivar que se centrés en aquesta activitat, juntament amb les seves altres inquietuds, que eren la pintura, l’escriptura i la promoció cultural. Lògicament, aquesta circumstància va ser afavorida per la seva acomodada posició econòmica.
Fins a la Guerra Civil, Manuel Rocamora participà en nombroses exposicions col·lectives, que anà simultaniejant amb algunes mostres individuals. Tal com s’ha esmentat anteriorment, no tenia cap necessitat econòmica de vendre les seves obres; el que el va motivar a exposar-les va ser donar-se a conèixer i, tal com ell mateix deia, no ser un inèdit. Així doncs, la seva presentació s’esdevingué el 1926, precisament un any abans de començar a estudiar a la Llotja. El context fou una exhibició col·lectiva convocada per l’Associació d’Art, de la qual formava part juntament amb els artistes Josep Amat, Josep Barrenechea, Lola Bech, Teresa Condeminas, Carmel Davalillo, Teresa Fàbregas, Francesc Galofre Surís, Lola Masalles, Josep Serraviñals, Ricard Tàrrega i Maurici Vallsquer, amb algunes variacions. En aquella ocasió, presentà quatre pintures a l’oli, totes paisatges, i una composició interior. Continuà participant en les exposicions de l’Associació d’Art en els anys 1928, 1930 i 1933, així com en una de commemorativa el 1968. També destaquem la seva presència a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, en què col·laborà amb un parell de vistes d’Horta i de l’Hospitalet, o les diferents edicions de l’Exposició de Primavera entre el 1932 i el 1936. En la del 1932 hi contribuí amb la pintura Bòbiles a l’Hospitalet (figura 2). És un exemple del gust del pintor per cercar panoràmiques que haguessin estat alterades per la mà humana, per exemple, amb la presència de construccions.
Quant a les mostres individuals, la primera s’esdevingué a La Pinacoteca l’any 1929 i constà majoritàriament de paisatges: Paisatge d’Horta, Paisatge d’Esplugues, Fàbrica a Sant Just Desvern, Paisatge de Sant Quirze de Safaja… Més tard, el 1931, exhibí obres similars a les Galeries Laietanes. Les darreres presentacions, del 1934 i el 1936, tingueren lloc a les Galeries Syra. Concretament, la del 1934 és la que li meresqué una major atenció de la crítica, la qual elogià la seva sèrie de sis Impressions de Nova York, encara que també hi tingueren presència escenes parisenques i de pobles catalans, com ara Caldes de Montbui, localitat on visitava l’artista Manolo Hugué, amb qui tenia amistat. Precisament, aquesta tela pertanyia a la col·lecció d’Hugué i possiblement fou un regal fet pel mateix Rocamora.
En el seu segon període pictòric, finalitzada la Guerra Civil en endavant, Rocamora va continuar practicant el paisatgisme com d’habitud, mentre que anaven guanyant importància els bodegons, les floreres i, en menor nombre, els interiors i les figures. La tècnica majoritària fins aleshores, la pintura a l’oli, compartiria protagonisme amb pastels i aquarel·les. En relació amb la primera etapa, es pot apreciar que les seves pintures es mantingueren en la mateixa línia conservadora, sense cap evolució, acusant un cert estancament. A més, els temes es van tornar repetitius, especialment pel que fa a les seves impressions de París, les quals no va deixar mai de produir.
Moltes obres les va realitzar des del seu palauet isabelí del carrer de Ballester número 12, situat al barri del Putxet de Barcelona, on s’establí definitivament. Allà, l’artista disposà la seva llar, conformant un singular espai que va ser alhora lloc d’exhibició de les seves col·leccions i estudi de pintura. No és d’estranyar, doncs, l’execució d’obres de caràcter més intimista, com ara les representacions del jardí o de l’interior de diverses habitacions i, fins i tot, d’objectes pertanyents a les seves col·leccions, com ara els autòmats del segle XIX (figura 3), pintura en la qual apareix una model no identificada. Aquesta fou una presència constant a diverses pintures d’aquest període, ja que l’artista la convocava a casa seva, tal com explicà a Manolo Hugué en una carta del 2 de gener de 1945. En aquesta, Rocamora al·ludeix al seu costum de pintar diàriament, el qual continuava mantenint.
Les exposicions individuals de Manuel Rocamora es van multiplicar a partir dels anys quaranta del segle XX, totes dutes a terme a Barcelona, com ara a la Sala Busquets (1940). En aquesta, és molt probable que s’hagués exhibit un autèntic «bodegó de col·leccionista», pintat el 1939 i amb diversitat d’elements artístics i decoratius (figura 4), seguint el model de composicions similars concebudes en els seus primers anys de carrera pictòrica. Les mostres restants es van dur a terme a les Galeries Argos (1941, 1944 i 1954), les Galeries Franquesa (1946), la Sala de Arte Moderno (1964), les Galerías Españolas (1972 i 1973) i la Sala Llorens (1974), nou nom que reberen les antigues Galerías Españolas. Entre les exhibicions col·lectives en les quals tingué presència, posem en relleu l’Exposició Nacional de Belles Arts (1944) i la mostra titulada «París vista pels pintors barcelonesos» al Palau de la Virreina (1943), on compartí espai amb destacats artistes, com ara Josep Mompou, Ricard Opisso o Olga Sacharoff, entre d’altres. També és digna d’esmentar l’Exposició Municipal de Belles Arts (1951).
El 1946, a les Galeries Franquesa, exhibí multitud de natures mortes i paisatges, alguns de Calella de Palafrugell (Maresme), el seu lloc predilecte d’estiueig. Aquest poble costaner ja li havia servit d’inspiració en ocasions anteriors, com ara el 1940 (figura 3). En l’exposició de les Galeries Franquesa, és rellevant la presència de l’obra Figura, en la qual la protagonista és la seva model habitual, tot aplicant-se maquillatge; constitueix una de les obres més visualment atractives on apareix aquest personatge. Des d’aquesta darrera presentació fins a la que seguirà, duta a terme a les Galeries Argos el 1954, hi ha una interrupció d’uns quants anys, en els quals Rocamora només tingué presència a l’Exposició Municipal de Belles Arts corresponent a 1951. Del seu retorn a les Galeries Argos, és rellevant el fet que l’autor comptà exclusivament amb aquarel·les i gravats. Les aquarel·les mostraven paisatges urbans de París, amb indrets tan coneguts com els jardins de Luxemburg o diversos ponts sobre el riu Sena. A continuació, el pintor deixà passar un llarg parèntesi abans de fer les seves darreres mostres, en les quals reiterà els seus temes parisencs, així com les floreres, i segurament n’hi va aportar una del 1970. Va exposar individualment per darrer cop el 1974, a la Sala Llorens, dos anys abans de morir.
Manuel Rocamora va produir una ingent quantitat d’obra, que es va exposar en nombroses ocasions, ja que tingué presència en un total de trenta-cinc mostres, tretze de les quals foren individuals i vint-i-dues foren col·lectives. Les seves pintures van ser prou respectades per la crítica, especialment en la seva primera etapa, encara que mai no se li va dedicar un gran interès. La raó subjacent pot trobar-se en una opinió manifestada l’any 1936 per Miquel Utrillo fill a El Día Gráfico, en què deia el següent: «Manuel Rocamora tiene la suerte de ser rico, y expone por gusto y para los amigos». D’això se’n pot deduir que, si bé s’elogiava el seu domini tècnic, mai no va ser considerat com un veritable professional, encara que realment ho era, atesa la qualitat de les seves obres. Estèticament complaents i decoratives, alhora que discretes, són fruit de les inquietuds d’un col·leccionista que pintava purament per plaer. De fet, la seva obra ofereix una besllum del seu ric món personal, que era una manera d’expressar la seva sensibilitat. Com que no tenia necessitat de posicionar-se en el mercat de l’art, Rocamora sempre seguí el seu propi gust i resultà completament aliè a les avantguardes.
Molta de la seva producció coneguda es conserva a la Fundación Cultural Privada Rocamora, entitat amb seu al palauet del carrer de Ballester de Barcelona, on va viure el pintor. Anecdòticament, però, es troben exemplars de Rocamora a altres institucions, com ara la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi o el Museu Thermalia de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), així com en col·leccions privades. Malauradament, també n’hi ha una part important en localització desconeguda. Només se’n té constància gràcies a les fotografies de Francesc Serra, conservades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, i a un àlbum de fotografies que és a la mateixa Fundación Rocamora, que es podrien atribuir a Serra.
