Barcelona (Barcelonès), 25-2-1861 - Aranjuez (Comunitat de Madrid), 13-6-1931

Santiago Rusiñol i Prats va ser l’hereu d’una família de comerciants i industrials amb una important fàbrica de filats i teixits de cotó a Manlleu (Osona). Des de molt jove va mostrar inquietuds culturals i artístiques. Freqüentava l’Associació Catalana d’Excursions i l’Ateneu Barcelonès, institucions que eren puntals i referents culturals de la Barcelona vuitcentista, on es reunia i relacionava la societat burgesa amb les personalitats rellevants del món de l’art i de la cultura. El 1878 el seu pare l’havia presentat a la Societat d’Aquarel·listes i molt aviat destacà per les habilitats en el dibuix i la pintura, amb el mestratge de l’excel·lent pintor i aquarel·lista Tomàs Moragas, qui el va animar aquell mateix any a participar per primera vegada en l’exposició organitzada per l’Associació per al Foment de les Belles Arts amb motiu de les festes patronals de Sant Narcís a Girona. Rusiñol hi va presentar diverses obres. El 8 de novembre d’aquell mateix any, el crític del periòdic gironí La Lucha, es referia per primera vegada al jove pintor amb aquestes paraules: «Aquest nou i jove pintor ha presentat diversos treballs, entre els quals compta el titulat La Garriga. Interior de casa Tarrés, que està bastant ben acabat.» I animava l’artista a continuar per aquest camí amb la mateixa aplicació.

El jove Rusiñol va pertànyer a l’Associació Catalana d’Excursions (ACE) des de la seva fundació (1878) i en va ser un destacat col·laborador. L’anuari del 1882 d’aquesta associació va publicar el seu primer treball, «Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll», text que anava il·lustrat amb els seus propis dibuixos del natural. Era el tema de la conferència que havia pronunciat dos anys abans al Foment de la Producció Espanyola en el curs de la vetllada literària dedicada al Congrés Catalanista, quan Rusiñol tot just tenia dinou anys. El 1884 va participar en una exposició col·lectiva de pintura a la inauguració de la Sala Gran de la Sala Parés, on va exposar un paisatge. Dos anys abans havia participat en el concurs convocat pel Foment del Treball per fomentar el conreu de les arts decoratives amb la seva col·lecció de dibuixos de ferro de forja. El Foment va editar un volum que contenia la reproducció de la major part dels dibuixos amb el títol Àlbum de detalls artístics i plàstic-decoratius de l’edat mitjana catalana. Va ser en aquest període d’aprenentatge que Tomàs Moragas i el dibuixant Lluís Labarta i Grané van desvetllar al jove Rusiñol la seva passió per les antiguitats i els ferros artístics, que reuniria al llarg de tota la vida en una col·lecció única al Cau Ferrat, primer al seu taller a Barcelona i després a la seva casa museu de Sitges. Aquell mateix any, el 1884, va començar la publicació d’articles sobre temes d’art i d’excursionisme a la revista L’Avenç, signats amb les inicials M. M. M., i poc després va iniciar les seves primeres col·laboracions al diari La Vanguardia, que es publicarien fins a l’any 1896. Totes aquestes activitats eren vistes en el seu cercle familiar com pures aficions de joventut, ja que, de fet, la formació que rebia anava dirigida a convertir-lo en un comerciant de profit i el seu destí, a llarg termini, era la gerència del negoci familiar.

El període de formació es va reduir després de la mort prematura del pare, el 1883. Rusiñol comptava llavors vint anys i va haver d’assumir el compromís de complir els desitjos de l’avi Jaume Rusiñol i Bosch, en succeir-lo al capdavant de l’empresa familiar. Jaume Rusiñol era un home tenaç i emprenedor, d’ideologia liberal, que el seu net havia d’immortalitzar a la novel·la L’auca del senyor Esteve (1907) i en la comèdia dramàtica del mateix títol (1917). La mort de l’avi, el juliol del 1887, va representar l’alliberament d’un compromís de deute i la presa de decisió definitiva de consagrar-se professionalment a l’art, no sense abans alliberar-se de les imposicions familiars que el feren delegar el negoci familiar al seu germà menor, Albert, i abandonar la seva recentment creada família (esposa i filla de pocs mesos), que veia en aquesta opció un futur més que incert. Santiago Rusiñol va decidir allunyar-se de Barcelona per emprendre una sèrie de viatges de curta durada a Granada, França i Itàlia i va realitzar una campanya pictòrica a Olot destinada a la que seria la seva primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona el desembre del 1888. Gaudí el primer èxit, que refermà el canvi definitiu de professió i la presa de la decisió d’ampliar la seva formació artística a París, talment ho van fer molts altres artistes catalans abans d’ell. Entre el 1889 i el 1895 va passar llargues temporades a París, compartint habitatge a Montmartre, i a l’illa de Saint-Louis amb amics artistes com ara Miquel Utrillo, Ramon Canudas, Enric Clarasó, Ramon Casas i, més tard, Ignacio Zuloaga, Pablo Uranga i Carles Mani, alguns d’ells retratats en les seves primeres pintures parisenques. A París, Rusiñol assistí a les classes de pintura a l’Académie de La Palette, on corregien els pintors Henri Gervex, Eugène Carrière i Pierre Puvis de Chavannes.

Santiago Rusiñol treballà intensament les obres per a les trameses als salons nacionals de França, però també feu enviaments a altres exposicions nacionals i internacionals, a Alemanya, Suècia i els Estats Units. En aquests certàmens va obtenir els primers triomfs com a pintor. L’octubre del 1890 va presentar a la Sala Parés, juntament amb els seus amics —el pintor Ramon Casas i l’escultor Enric Clarasó—, els primers treballs fets a París: un conjunt de mig centenar d’olis en els quals predominen els temes urbans, els paisatges, les escenes d’interior i els retrats, però també interiors i paisatges de la Cerdanya (Girona), Barcelona i Poblet. Les obres dels tres artistes van rebre impertorbablement les crítiques negatives i l’exposició es va tancar sense vendes. Així i tot, les pintures de Rusiñol van cridar l’atenció per la gran varietat de plantejaments i de gèneres, així com per la utilització d’un nou llenguatge artístic que excloïa els temes de naturalisme rural de les seves pintures anteriors per posar l’accent en el naturalisme intimista. El denominador comú d’aquestes obres eren els sentiments de malenconia, soledat o desolació, fidel reflex de l’estat emocional que Rusiñol vivia en aquella època. Destaquem d’aquest període La casa de préstecs (1889), Utrillo vora l’estufa una tarda freda (1890), Moulin de la Galette (1890), Solitud (1890) i Malalt i infermer (1890).

Durant el període comprès entre els anys 1891 i 1895 transcorregut, en part, al Moulin de la Galette en companyia de Ramon Casas, a l’illa de Saint-Louis amb Ignacio Zuloaga, però també a Itàlia, Sitges i Mallorca, Rusiñol va perfeccionar la seva tècnica i la seva obra s’impregnà de simbolisme sense renunciar ni al naturalisme ni a un estil propi. Són les obres d’aquest període les més apreciades de la seva producció: Cementiri de Montmartre (1891), Jardí d’hivern (1891), Laboratori de la Galette (1891), Erik Satie, bohemi (1891), Un aquàrium (1891), El pati blau (1891), El molinar de Llevant (1893), Flors (La nena de la clavellina) (1893), Pati de Can Falç (1894), La riallera (1894), Lectura romàntica (1894), La morfina (1894), Sant sepulcre (1894), La poesia (1895), La pintura (1895) i La música (1895).

El 1895 Rusiñol va descobrir a Granada el tema definitiu de la seva pintura, que va convertir en especialitat personalíssima: el jardí. Va obtenir amb aquesta temàtica el seu primer triomf amb el reconeixement i l’admiració del públic pels trenta-dos olis que va exposar l’octubre del 1899 a la prestigiosa galeria parisenca L’Art Nouveau de Sigfried Bing, reunits sota el lema «Jardins d’Espagne». El conjunt estava format per obres realitzades a Granada, Aranjuez, Sitges, Horta (Barcelona), Tarragona i La Granja (Segòvia). La crítica parisenca es va ocupar extensament d’aquesta exposició. Va elogiar les intencions simbòliques i va encomiar des d’un principi el poder evocador i el valor poètic de la seva pintura de jardins. Bona part dels olis exposats a París ho van ser l’octubre de l’any següent a la Sala Parés de Barcelona. Van rebre, així mateix, unànimes elogis del públic i la crítica barcelonina va reconèixer la seva tasca com a renovador de l’art català, de manera que el van consagrar com un dels principals artistes de la seva època i un dels estendards del Modernisme.

El 1900, després d’una cura de desmorfinització i de sotmetre’s a dues intervencions quirúrgiques que van acabar amb l’ablació d’un ronyó necròtic, Rusiñol va iniciar un nou camí en la seva vida tant personal com professional. Va refer el seu matrimoni, interromput el 1887, i va desdoblar la seva professió entre la pintura i la literatura. A partir d’aquell moment va excloure deliberadament la figura humana de la seva obra pictòrica —amb l’excepció de Racó de jardí (1903), en el qual figura la seva filla Maria; el retrat del pintor mallorquí Gaspar Terrassa (1904); l’interior naturalista La taverneta (1908) i L’emparrat de Son Mossenya (1919)— per donar preferència al paisatge, especialment al motiu de jardí, que fou predominant a partir d’aquell moment. El jardí ja havia estat tractat anteriorment en els seus escrits, com a «Desde una isla. La despedida», la darrera col·laboració per a La Vanguardia des de Mallorca (1893), on es referia a l’evocador romanticisme del jardí de Raixa; a «Jardí de secà», inclòs en el seu llibre Anant pel món (1896), on descrigué la humil bellesa dels jardins de Montmartre; en l’oració «Als jardins abandonats» del seu llibre de prosa poètica Oracions (1898) i, finalment, en el quadre poemàtic d’alt contingut simbolista El jardí abandonat (1900).

Rusiñol va saber com ningú donar una visió poètica dels jardins mitjançant l’encertada elecció del motiu, als quals donava un just tractament de la llum i el color. Les seves composicions busquen l’equilibri per mitjà de la simetria que marca una avinguda, un passeig, una glorieta o una font; els seus jardins són tancats, envoltants, gairebé sense celatge, com capelles que conviden a l’oració i en els quals l’aigua, símbol de la vida, és protagonista i ànima. Només el paó, símbol de la bellesa i de la immortalitat, és l’únic ésser animat que hi figura i només ho fa en dues ocasions en la seva extensa producció de jardins entre el 1900 i el 1931.

El 1903 la Casa Thomas de Barcelona va reproduir quaranta dels seus jardins d’Espanya en un volum de gran format i acurada edició, precedits d’un text del mateix Rusiñol, que explicava la seva particular concepció d’aquest motiu pictòric i defensava la bellesa de jardí decadent i el valor poètic que aquest posseeix. El seu ideari s’emmarcava en els pressupostos de les escoles simbolistes belga i francesa (Maeterlinck i Verhaeren), de les quals recollí el fons romàntic, la inquietud per la comprensió de la vida de les coses i l’expressió poètica de les seves forces misterioses.

La pintura de jardins de Rusiñol, que anualment i durant dècades s’exposava a la Sala Parés, juntament amb les pintures de Ramon Casas i les escultures d’Enric Clarasó, va suportar les crítiques negatives de la generació posterior, adscrita al moviment noucentista, que la titllava de decadent, amanerada i repetitiva. Rusiñol va ampliar el repertori dels jardins d’Aranjuez, Granada i Mallorca, afegint-hi els d’Eivissa, Girona, Arbúcies, Barcelona, Monforte (València), Alcoi i Xàtiva, així com els italians de Tívoli i Frascati, i va descobrir pictòricament la bellesa dels paisatges de Mallorca, Conca i Girona.

Amb la seva obra pictòrica va obtenir nombrosos premis en certàmens artístics d’Espanya així com de l’estranger: una segona medalla a l’Exposició de Belles Arts de Bilbao el 1894, altres de la mateixa classe a les exposicions nacionals del 1890 i el 1895, i tres de primera classe a les dels anys 1901, 1908 i 1912. A Barcelona va obtenir una medalla de segona classe a la Universal del 1888 i dues d’or a les del 1907 i el 1929; a Saragossa, una d’or el 1908; a París, menció honorífica en el Saló del 1889; a Berlín, diploma honorífic al certamen del 1891; a Chicago, medalla única a l’Universal del 1893, i els anys 1904, 1915, 1926 i 1930 a Madrid va aconseguir vots per a la medalla d’honor, que no va arribar a obtenir. La seva obra es troba en les principals pinacoteques nacionals i internacionals.

Dotat d’una extraordinària facilitat per escriure, és autor d’una vasta producció literària escrita en català, traduïda contemporàniament al castellà per Jacinto Benavente, Vital Aza, Joaquín Dicenta, Gregorio Martínez Sierra, María Lejárraga, Miguel Sarmiento, Eduard López-Chávarri, José Jurado de la Parra, Casto Javaloyes, Rafael Marquina i per ell mateix; al francès, per Marius André, Gustau Violet i André Billotte; a l’italià, per Alfredo Sainati, Vittorio Pica i Francesc H. Godó; a l’anglès, per John Garrett Underhill; a l’alemany, per Olga Sachsel-Lichtenstein; al portuguès, per Couto Brandao; a l’hongarès, per Elisabeth Ringer, i a l’esperanto, per Alfons Sabadell. Es compon de més de cent títols, dels quals destaquen, en prosa narrativa, els següents: Fulls de la vida (1898), Els caminants de la terra (1898), Oracions (primer llibre de prosa poètica publicat a Espanya) (1897), El poble gris (1902), L’auca del senyor Esteve (1907), Del Born al Plata (1910), El català de la Manxa (Premi Fastenrath, 1915) (1914), La «Niña Gorda» (Premi Fastenrath, 1918) (1917), L’illa de la calma (1912) i Màximes i mals pensaments (1927). La seva producció dramàtica, de prop de setanta títols dels gèneres més variats, es va representar amb èxit en vida de l’autor tant en els teatres d’Espanya com en els d’Itàlia, França, Portugal, Argentina, Uruguai, Xile, Cuba, Puerto Rico, Mèxic i Filipines per destacats intèrprets de fama internacional, com ara Enric Borràs, Margarida Xirgu, Adelina Abranches, etc. Les companyies dels actors italians Alfredo Sainati i Italia Vitaliani van incorporar obres de Rusiñol al seu repertori des del 1901 i, en el cas de l’eminent actriu Vitaliani, va fer el seu comiat dels escenaris el 1930 en un teatre de Bolonya amb la interpretació que l’havia fet triomfar com a actriu: el de Rosa, de La mare, de Rusiñol, que també va portar al cinema. D’entre les seves obres dramàtiques destaquen L’alegria que passa (1891), El pati blau (1903), El místic (1904), La mare (1907) i L’auca del senyor Esteve (1917).

El 1956, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, es van dur a terme a Sitges, Girona i Barcelona sengles exposicions commemoratives, que havien d’iniciar el camí imparable de la revalorització no només de la pintura de Rusiñol, sinó també de la seva obra literària.

Obra

Dibuix

Soldat d’infanteria (1882), llapis conté (antiga col·lecció Puigmartí); Camperol napolità (1882), carbonet i llapis conté (col·lecció Artur Ramon); Castell de Montsoliu (1882), llapis plom (Sícoris); Erik Satie tocant l’harmònium (1891), llapis conté (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], adquisició Casellas); Esperant la clientela (1891), carbonet (MNAC, adquisició Casellas); reproducció de Retrat de Rafaelito Cámara, orfe de Consuegra (1891), carbonet (Museu del Cau Ferrat, àlbum recordatori); Dona de Consuegra amb mocador vermell (1891), pastel i carbonet (col·lecció particular); Dona amb mantó (1891), carbó i llapis color (Museu d’Art Jaume Morera); Autoretrat (1892), llapis conté (Barcelona, col·lecció particular); Retrat d’Alfredo Sainati (1901), carbonet (MNAC, llegat de Rossend Partagàs).

Obres a l’oli sobre llenç

Interior de taller (1878-1879); Dr. Faust, I (1880, col·lecció particular); El port de Barcelona (1882-1884, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], dipòsit del Museu del Cau Ferrat); La senyoreta Lluïsa Denis (1885, Barcelona, col·lecció particular); Plaça del Born i Santa Maria del Mar (1887, col·lecció particular); Font de Sant Roc, Olot (1888, Barcelona, col·lecció particular); Bosc de Cuní. Olot (1888, Centre de Lectura de Reus); Beatitud. El senyor rector (1888, Barcelona, col·lecció particular); Ramon Casas, velocipedista (1889, Sabadell, col·lecció Banc de Sabadell); Ferrer de tall (1889, Barcelona, col·lecció particular); Tarda de pluja (1889, Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Fàbrica tèxtil (1889, Barcelona, Foment del Treball Nacional); Tombes de Poblet (1889, Barcelona, col·lecció particular); Casa d’empenyorament (1889, Museu del Cau Ferrat); Cementiri de Montmartre (1891, Museu del Cau Ferrat); Café de Montmartre (1889-1890, Museu de Montserrat, donació de J. Sala Ardiz); Retrat de Miquel Utrillo, periodista (1889-1890, MNAC); Moulin de la Galette (1890, Barcelona, col·lecció particular); Sacré-Coeur en construcció (1890, Museu d’Orsay); Crepuscle. «Île Saint-Louis» (1890, Museu de Montserrat, donació de J. Sala Ardiz); El barberet de Puigcerdà (1890, Madrid, Fundación Fran Daurel); El cementiri d’Ix (1890, col·lecció particular); Retratant-se (1890, Museu del Cau Ferrat); Una malalta (1891, col·lecció particular); Erik Satie tocant l’harmònium (1891, col·lecció particular); Jardí d’hivern (1891, Barcelona, col·lecció particular); Miquel Utrillo (1891, MNAC); El parc del Moulin de la Galette (1891, Museu del Cau Ferrat); Laboratori de la Galette (1891, MNAC); Erik Satie, bohemi (1891, Barcelona, Casa Museu i Arxiu Joan Maragall); Als cavallets (1891, Barcelona, col·lecció particular); El pati blau (1891, Museu de Montserrat, donació de J. Sala Ardiz); Un aquàrium (1891, Museu d’Art de Filadèlfia, col·lecció de John G. Johnson); «La Butte», Montmartre (1892, MNAC); Creu de terme (1892, Museu Nacional Thyssen-Bornemisza); La darrera recepta (1892/1893, Museu del Cau Ferrat); Flors (La nena de la clavellina) (1893, Museu del Cau Ferrat); El molinar de llevant (1893, col·lecció particular); La convalescent (1893, col·lecció particular); Sant sepulcre (1894, col·lecció particular); Novel·la romàntica (1894, MNAC); La morfina (1894, Museu del Cau Ferrat); Una romança (1894, MNAC); Retrat de dona (1894, Barcelona, col·lecció particular); Pati de Can Falç (1894, València, col·lecció particular); Miss McFlower [Valentine Dethomas] (1893, Museu del Cau Ferrat); La riallera (1894-1895, Museu del Cau Ferrat); L’escultor Carles Mani (1895, Museu del Cau Ferrat); Granadina (1895, Museu del Cau Ferrat); El pati de l’alberca. Alhambra (1895, col·lecció particular, abans a la Bibliothèque Espagnole de París, donació de les filles de Jacques Rouché, que fou director del Teatre de l’Òpera de París); Els xiprers vells (1895, Museu Fabre, dipòsit del Museu Nacional d’Art Modern de París); La pintura (1895, Museu del Cau Ferrat); Bessones «Les Vicentetes» (1895, col·lecció particular); L’escultor Carles Mani (1895, Museu del Cau Ferrat); La poesia (1895, Museu del Cau Ferrat); La música (1895, Museu del Cau Ferrat); Passeig místic (1896, Barcelona, col·lecció particular); Retrat del senyor Joan Robert (1896-1897, Madrid, Fundación Fran Daurel); Modesto Sánchez Ortiz (1897, Museu del Cau Ferrat); Xiprers daurats (1898, col·lecció particular); Jardí abandonat (1898, Barcelona, col·lecció particular); La font del Generalife (1898, Museu de Montserrat, donació de J. Sala Ardiz); Palau abandonat (1898, Museu del Cau Ferrat); Arbres florits. Palau de Víznar (1898, Museu de Belles Arts de Granada); Ple de lluna en jardí de Granada (1898, col·lecció particular); Arquitectura verda (1898, Granada, col·lecció particular); Passeig solitari. Hort del duc de Gor (1898, Museu d’Art de Girona, dipòsit de la Generalitat de Catalunya); Caminal de rosers. Aranjuez (1898, col·lecció particular); Aigües somortes. La granja (1898, col·lecció particular); El laberint d’Horta, II (1900-1901, col·lecció particular); Jardí de muntanya (1901, València, fons de la Casa Museu Benlliure); Calvari de nit. Soneja (1901, Museu de Montserrat, donació de J. Sala Ardiz); Calvari cap al tard (1901, Nova York, Hispanic Society of America); Mercat de València (1901, Madrid, Fundación Masaveu); La séquia dels baladres (1901, Cercle del Liceu); «L’assommoir» (1901-1902, Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona); Calvari de Sagunt (1901, Museu Nacional de Belles Arts d’Asunción, col·lecció de Juan Silvano Godoy); Jardí del pirata (1901-1902, Museu Nacional de Belles Arts de Cuba, col·lecció de Gómez Mena); Caminal d’Alfàbia (1901-1902, col·lecció particular); Castell del Rei, II (1902, Sabadell, col·lecció Banc de Sabadell); El castell a hora baixa, II (1902, Sabadell, col·lecció Banc de Sabadell); Camí de roses Son Angelats (1902, Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, donació d’Angel Roverano); La vall de Ternelles (1902, Palma, Fundació Barceló); Primaveral. Mallorca (1902, Museu Nacional de Belles Arts de Cuba, col·lecció de Gómez Mena); Jardí senyorial. Raixa II (1902, col·lecció particular); Castell gris. Pollença (1902, Museu de Pollença); El brollador del faune (1902, Barcelona, col·lecció particular); Camí de Roses (1902, Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires); Pati de tarongers (1903, Museu Goya, dipòsit del Museu Nacional d’Art Modern de París); Muntanya en vers. Son Moragues (1903/1909, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma); Jardí de muntanya. Sa Coma, IV (1904, Madrid, col·lecció de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando); Fossar de pedres (1904, Museu de Mallorca, col·lecció Caixabank); Pins de mar (1904, Ajuntament de Granada, col·lecció d’Ángel Barrios); Vaixells blancs (1904, Barcelona, col·lecció particular); El pintor Gaspar Terrassa (1904, Barcelona, col·lecció particular); Muralla verda. Sa Coma, V (1904, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, en dipòsit al Museu de Belles Arts d’Astúries); Claustre de George Sand (1905, MNAC, adquisició de Plandiura); Flors blaves (1906, Barcelona, col·lecció particular); Mirall d’aigua (1906, col·lecció particular); Capvespre al cementiri de Sóller (1906, Museu d’Art de Girona, col·lecció Rahola); El claustre de Sant Benet de Bages (1907, Madrid, Fundación Banco de Santander); El lledoner del claustre (1907, Museu Casa Natal de Jovellanos); Font d’Apol·lo (1907, Roma, Galleria Nazionale d’Arte Moderna e Contemporanea); La taverneta (1908, Barcelona, col·lecció particular); Jardí d’Aranjuez (1907, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); Glorieta (1908, Museu d’Orsay); Niu de xiprers (1908, Dallas, Meadows Museum); Séquia del Generalife al capvespre (1909, Museu Nacional d’Arts Visuals de Montevideo, dipositat al Palacio Taranco de Montevideo); Bunyola (1909, Ajuntament de Palma); Calvari de Bétera (1910, Barcelona, col·lecció particular); El Llobregat aigües amunt (1910, Museu de Belles Arts de Córdoba); Sant Pere de Galligans (1911, Museu Comarcal del Maresme); L’Onyar al seu pas per Girona (1911, Museu de Belles Arts de València, col·lecció d’Orts Bosch); Faune vell (1911, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia); Jardí de Monforte (1912, Madrid, col·lecció particular); Boixos de tardor (1913, col·lecció particular); Arcs de roses, I (1913, Nàpols, abans col·lecció Rei Vittorio Emanuele di Savoia); Passeig de plàtans. Aranjuez (1913, Madrid, Fundación Banco de Santander); Glorieta a la tarda. Aranjuez (1913, col·lecció particular); Pati blau (1913, col·lecció Generalitat de Catalunya); Ametllers florits. S’Alqueria d’Avall (1914, col·lecció particular); L’emparrat (1914, Barcelona, col·lecció particular); Brollador de l’Illa. Aranjuez (1918, Museu de Saragossa); Girona, II (1918, Museu Goya - Col·lecció Ibercaja - Museu Camón Aznar); Pati de Girona (1918, col·lecció particular); Estany dels desmais. València (1918, Barcelona, col·lecció particular); Jardí de l’ermità. Miramar (1919, Museu de Pontevedra); Glorieta (1919, la Corunya, Fundación María José Jove); Lliris i llimoners (1921, Barcelona, col·lecció particular); La font del calvari (1922, Museu de Xàtiva); Pati. Jardí d’en Guiteras (1922, Museu Nacional de Belles Arts de Cuba, col·lecció de M. L. Gómez Mena); Jardí de Xàtiva (1922, MNAC, adquisició de Plandiura); Vil·la d’Este (1923, Granada, col·lecció particular); Llac de Vil·la Falconieri (1923, Madrid, Fundación Fran Daurel); Glorieta. Jardí d’Alcoi (1925, Barcelona, col·lecció particular); Jardí valencià (1925, Barcelona, col·lecció particular); Jardí d’Aranjuez (obra inacabada; 1931, MNAC, dipòsit de Rosy i Norman Cinnamond).

Obra gràfica en cromolitografia

Fulls de la vida (cartell elaborat en col·laboració amb Miquel Utrillo; 1898, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC], col·lecció Plandiura); L’alegria que passa (cartell; 1898, MNAC, col·lecció Plandiura, dipositat a l’Institut del Teatre, Barcelona); Teatro artístico. Interior por Mcio. Maeterlinck (cartell; 1898, MNAC, col·lecció Plandiura, dipositat a l’Institut del Teatre, Barcelona).