Celestí Sadurní i Deop, gravador xilogràfic, bé que és possible que hagués nascut fora de Ripoll, en tot cas des de jove va estar vinculat familiarment a aquella vila, on es dedicà primer a l’ofici de gravador sobre armes, especialitat artesana de la comarca. Artísticament es formà a l’Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, la Llotja, almenys entre el 1847 i el 1850, on obtingué més d’un premi. En aquesta ciutat desenvolupà ja una gran carrera de gravador xilogràfic.
El 1855 ja participava en la il·lustració amb gravats de les Obras poéticas de Josep Robrenyo, en què ja destacava especialment la tasca de Francesc Xavier Brangulí, una mica més jove que ell, però que acabà essent el gran rival de Sadurní com a xilògraf. Feu també un boix a la portada de Los ladrones de Londres, de C. Dickens (Barcelona, 1857). El seu estil era encara més aviat primitiu i realitzà algunes auques com ara Historia de la guerra de África, per a la casa Llorens (Barcelona [1860]); les il·lustracions d’El nuevo Robinson, de J. H. Campe (1861), o fins i tot altres auques per algun editor de Madrid (Historia de Napoleón III, c. 1865). Sovint ell mateix era l’autor dels dibuixos en què es basaven els gravats que feia, bé que a vegades xilografiava dissenys fets per altres artistes, pràctica que a l’època era la més habitual i a la qual ell mateix acabà emmotllant-se.
També il·lustrà la capçalera de revistes com ara El Tío Conchas (1862), Fra Diavolo (1862) —amb el seu segon cognom— i Bertoldo (1865); col·laborà a Un Tros de Paper i Lo Xanguet (1867), i il·lustrà romanços per a la sèrie El cantor de los amores (1866).
Al cap de poc, però, va fer el pas cap a produccions de caràcter més culte, com ara els gravats per a la Divina comedia de Dante o del Faust de Goethe (1865-1866), a la revista La Abeja. Col·laborà força a l’antologia Teatro selecto antiguo y moderno, editada per Manero (1866-1869), en què competí amb Llopis, un altre xilògraf molt actiu.
La revolució del 1868 —la Gloriosa— propicià l’aparició de llibres en què Sadurní també participà, com ara El último Borbón, d’A. Guzmán de León; Grandezas y miserias de la Revolución de Setiembre, d’A. Altadill, i Historia del reinado del último Borbón de España, de F. Garrido, sense abandonar, tanmateix, la il·lustració literària clàssica en una nova Divina comedia de 1871.
Participà amb gravats en revistes madrilenyes com ara El Museo Universal (1868-1869), La Ilustración Española y Americana (1870-1874) i Los Niños (1871-1875). Per primera vegada participà en una exposició d’art, la de Barcelona del 1870, al costat d’Enric Gómez, que hi tornà a concórrer.
En aquesta època s’afermà la col·laboració habitual de Sadurní amb el dibuixant Tomàs Padró, un dels més populars aleshores, i constituïren un tàndem molt sòlid. Sadurní col·laborà amb la nova revista La Campana de Gràcia —que esdevingué popularíssima— des del 1870, especialment amb retrats, però aviat el canvi de tècnica que emprengué la publicació en favor de la zincografia va fer que la presència de Sadurní no hi fos forta. També col·laborà a El Relámpago Médico.
Els anys setanta Sadurní gravà moltes il·lustracions de novel·les d’editores barcelonines, com ara El judío errante, d’E. Sue (1871); El remordimiento, de J. J. Uguet (1872), o Los amantes de Teruel, de M. Fernandez y González (1877-78). El 1873 oposità a la càtedra de gravat de l’escola de la Llotja, però sense èxit; val a dir que el gravat xilogràfic tenia una escassa consideració acadèmica en aquella època. Feu les portades dels almanacs d’El Tiburón (1873-1874) i de La Campana de Gràcia (1874), en aquest darrer cas ja en col·laboració amb un fill seu, molt jove encara. Participà també en la Historia de la Revolución de Setiembre (1875), en el llibre de les Poesies catalanes de Frederic Soler, Pitarra (1875), o, menys, en el Quijote barceloní del 1876.
Ja pràcticament consagrat, tingué la inquietud d’anar a perfeccionar-se a París, el 1877, al costat del xilògraf Auguste Tilly, fet que, si més no, reforçaria, en retornar-ne, el seu prestigi a Catalunya.
A la revista madrilenya La Academia, el famós artista Ricardo Balaca li confià el gravat dels seus dibuixos i, quan la revista, a partir del 1878, s’imprimí a Barcelona, Sadurní hi fou un dels xilògrafs més actius. També ho seria a la seva hereva, La Ilustració Catalana, especialment entre el 1880 i el 1884. Era l’època en què Sadurní tornà a participar en exposicions col·lectives d’art, tant a Barcelona com a Madrid, si bé sense continuïtat.
Celestí Sadurní va col·laborar, també, a La Ilustración, de Lluís Tasso (1885-1890), i especialment a Ilustración Artística, de la qual gravà la capçalera (1882) i on el gravador acabaria de trobar la seva gran plataforma professional. Hi solia gravar pintures notables, sovint d’autors catalans, i ho va fer fins que morí. Col·laboracions més esporàdiques les va fer també a La Ilustración Ibérica (1883), La Hormiga de Oro (1884) —hi gravà una capçalera nova el 1885 i més enllà del 1888 ja no hi col·laborà més. També gravà la capçalera de La Exposición (1886) i, més tardanament, el seu taller gravà les capçaleres dibuixades per Apel·les Mestres a La Velada i La Ilustración Moderna (1892-1893), i hi publicà diverses il·lustracions. Aquest taller l’integraven els seus fills Josep i Joaquim Sadurní i Gurguí, que es perfeccionaren a Madrid amb Capuz i Rico i, fora d’ocasions excepcionals —en què signen «Gurguí», «Taller Sadurní» o «T. S.»—, havien acabat per unir els seus esforços simplement amb el cognom comú. Celestí alguna vegada també signà amb «STIN», un diminutiu del seu nom de fonts en francès.
Algun llibre, com ara als luxosos cinc volums de México a través de los siglos (1883-1890), una coedició entre Mèxic i Barcelona, també inclou xilografies del taller Sadurní.
L’eclosió dels fills de Sadurní, especialment la de Josep —Barcelona?, c. 1859 - ?—, coincidí amb el moment històric en què la xilografia, aquell art esdevingut auxiliar que havia assolit just aleshores una perfecció tècnica insuperable, deixava de ser necessària amb la introducció amb força de les recentment descobertes tècniques fotomecàniques, que arraconaren a la pràctica el gravat manual. Segons el testimoni d’Apel·les Mestres, Josep Sadurní i Gurguí esdevingué, en realitat, el millor gravador de l’Estat espanyol, però la manca de continuïtat imposada pels canvis tecnològics en l’àmbit de les arts gràfiques eclipsà la seva fama, encara que en algun cas obres seves espectaculars, com ara la il·lustració de gran format Un sermón, sobre pintura de Sánchez Barbudo, publicat a La Ilustración Artística el 1894, donen fe del seu virtuosisme extrem. Josep participà en la primera i la segona edició de l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1891 i 1894); el pare també participà en la primera. Gràcies a això podem conèixer que alguns dels treballs publicats amb la signatura de només «Sadurní» eren de Josep i no de Celestí. Un tercer germà, anomenat Celestí, com el pare, si bé havia participat de jove en tasques subalternes del taller familiar, esdevingué un compositor famós.
Celestí Sadurní i Deop va ser, segurament, el xilògraf català més destacat de la segona meitat del segle XIX, juntament amb Francesc Xavier Brangulí. Va ser el típic representant d’aquell darrer moment, a Occident, de la xilografia utilitària, en què s’havia arribat al punt culminant d’un ofici, que aprofitava el sistema més o menys nou de matrius a contrafibra, que proporcionaven unes superfícies per gravar exemptes de noses, ja que els gravadors no ensopegaven amb les fibres de la fusta que es trobaven quan es feien servir les matrius tradicionals tallades a fil. La duresa de les fustes utilitzades ara —molt sovint boixos ben acoblats per fusters especialitzats— permetia, tot emprant burins finíssims, fer-hi composicions, treballades amb veritable precisió de miniaturista, d’una enorme capacitat de detall, que permetia fins i tot representar perfectes matisos de clarobscur. Tot i que Sadurní tenia uns orígens com a dibuixant, aviat s’havia centrat només a gravar, «traduint» les composicions d’altres dibuixants, i això eliminava els darrers reductes d’artisticitat que hi podia haver encara en les tècniques del gravat d’aquella època. La seva obra també es difongué a l’estranger per mitjà dels clixés de galvanotípia, que, com era usual, tenien una àmplia exportació arreu.
