Àngel Tarrach i Barrabia va ser un dels escultors més ben posicionats de la seva generació durant la dècada dels anys vint del segle XX fins a la Guerra Civil. Va tenir alguns encàrrecs privats i quatre encàrrecs públics que podem veure tot passejant per Barcelona. Rafael Benet i altres crítics van destacar el seu bon fer i el seu potencial com a artista. Però el seu compromís amb la república l’obligà a un exili sense retorn, cosa que ha determinat un oblit total d’aquest artista al nostre país.
Àngel Tarrach era fill de l’escultor Josep Tarrach Ruiz, que el 1910 va participar en els acabats escultòrics de la cúpula i les torres de la catedral de Barcelona. Àngel Tarrach es va començar a formar com a escultor amb el seu pare. El 1913 va entrar a estudiar a l’Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona i va tenir com a mestres Josep Llimona, Eusebi Arnau i Rafael Atché. Després va ampliar estudis a Madrid i a París, on va ser deixeble de Josep Clarà i va conèixer l’obra d’Aristides Maillol.
L’any 1919 el trobem a Madrid juntament amb el seu amic Antoni Roca, que havia conegut a la Llotja i amb qui havia fet teatre. Juntament amb un altre escultor de la seva generació, Apel·les Fenosa, Tarrach va viure un any de vida bohèmia i freqüentava les tertúlies més avançades del moment, com la del Café de Pombo, dirigida per Ramón Gómez de la Serna.
El 1921, Tarrach va entrar a formar part del grup Nou Ambient, amb qui va exposar en les mostres de grup del 1925 i el 1932. Tarrach, juntament amb Francesc Camps Ribera i Antoni Roca, va participar molt activament en l’exposició d’homenatge a Isidre Nonell del 1922 a les Galeries Dalmau. Es va encarregar personalment d’anar a buscar les obres de Nonell a casa d’artistes com ara Domènec Carles, Mompou, Pujol, Planas Taulet, Serra i de les famílies que en tenien i les van deixar per a l’exposició, com ara Colom, Canals, Pujols, Borralleres i Aragay, i la família del mateix Nonell.
El primer encàrrec important que va fer l’Ajuntament de Barcelona a Àngel Tarrach va ser la font de l’Efeb (1922), en la qual va realitzar en bronze la figura d’un noi de factura clàssica. La font se situa a la confluència del carrer de Bailèn i l’avinguda Diagonal.
El 1924 va participar amb el Reial Cercle Artístic en l’Exposición de Bellas Artes de Madrid, i també hi va presentar obra en les mostres del 1927 i el 1936. El 1926 va fer una exposició a la galeria El Camarín juntament amb Francesc Camps Ribera, amb qui mantingué una bona amistat tota la vida. El 1927 va ser membre fundador de l’Associació d’Escultors i va participar en les exposicions que aquest grup va fer a la Sala Parés els anys 1927 i 1928.
El 1927 Tarrach va participar en el concurs per ornamentar la plaça de Catalunya de Barcelona i va guanyar la realització d’una figura tallada a la pedra, La deessa (1927-1928), que havia de formar part d’un templet dissenyat per Francesc Nebot que finalment no es va realitzar. L’escultura es va instal·lar, juntament amb tres més de Josep Llimona, Eusebi Arnau i Enric Casanovas, al mur d’entrada del Palau Reial de Pedralbes.
Amb l’arribada de la Segona República, Tarrach es va comprometre a treballar-hi a favor. Sabem que era soci del Casal Català de l’Esquerra de l’Eixample, on es respirava un ambient independentista. Tarrach hi col·laborà amb conferències i també hi va impartir classes de dibuix. A més, va formar part de la llista d’intel·lectuals amb què comptava l’òrgan dels escamots de l’Estat Català d’Esquerra Republicana per governar Catalunya. La llista es va publicar al diari L’Opinió l’octubre del 1933. El 1931 Tarrach va rebre l’encàrrec de la Comissió Gestora Republicana per fer un relleu en bronze, commemoratiu de la proclamació de la República Catalana per ràdio. L’obra es va sufragar per subscripció pública i es va instal·lar, el 14 d’abril de 1933, al peu de l’emissora que Ràdio Barcelona té al parc del Tibidabo, en commemoració del segon aniversari de la proclamació de la República Catalana. Durant aquests anys Tarrach va realitzar retrats de personalitats relacionades amb la república. El març del 1934 estava acabant el que probablement va ser el primer bust de Companys com a president, encarregat per Esquerra Republicana.
El 1935 Ràdio Barcelona va encarregar a Tarrach una escultura de bronze dedicada al Míliu, personatge molt popular de ficció radiofònica creat pel locutor Josep Torres, més conegut com a Toreski. Representa un noiet d’uns dotze anys considerat com un instrument de reflexió i crítica social i cultural. L’escultura va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid del 1936 i, després, va passar molts anys en un magatzem de Ràdio Barcelona fins que l’any 1961 es va col·locar als jardins de la plaça de la Sagrada Família, on és ara.
Durant la Guerra Civil, Tarrach va formar part del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya (SAPEC), que van signar un manifest en defensa de la cultura publicat el 3 d’agost de 1936, en què es van declarar del costat de les forces antifeixistes. L’activitat artística més destacada de Tarrach durant la Guerra Civil va tenir lloc a les Galeries Laietanes, on a partir del febrer del 1938 Àngel Tarrach va protagonitzar en viu durant uns mesos una exposició molt singular: va fer, davant del públic, una setantena de retrats escultòrics, miniatures de cos sencer de fang.
En aquest període barceloní, l’obra de Tarrach, en pedra i bronze, s’inscriu en un cert eclecticisme clàssic. És propera al Noucentisme —amb influència d’Enric Casanovas i Aristides Maillol— i també pren com a referent l’escultura del Renaixement italià, especialment de Donatello. Tarrach té especials coincidències amb obres de Joan Rebull —escultor de la seva generació—: tots dos tenen una particular assimilació del primitivisme, concretat en una predilecció per l’escultura egípcia. Una part essencial de l’obra de Rebull i de Tarrach són els retrats escultòrics amb visió moderna, sintètica, equilibrada i sensible. Així podem qualificar el retrat que Tarrach va fer del pianista Juli Pons, del grup Els Evolucionistes, que participa d’aquest hieratisme i de la geometrització dels cabells, que també podem veure en algunes obres d’aquesta època de Rebull.
El 1939, per la seva implicació amb la República, Tarrach s’exilià a França, on va passar uns quants mesos en el camp de treball d’Agde i va ser alliberat gràcies a la gestió de Jean Felix, alcalde d’aquesta ciutat, qui li encarregà el Monument à la République per al saló de noces de l’Ajuntament d’Agde. El 1942 tenia la intenció d’exiliar-se als Estats Units, però va tenir l’oportunitat d’anar a Mèxic, on hi havia el seu amic Camps Ribera, i s’hi va quedar definitivament per la bona acollida i els encàrrecs primer particulars i després oficials que aviat va rebre. Encara que ja havia arribat com a artista format, Tarrach es va integrar ràpidament dins la societat mexicana. Artísticament, feu una feliç combinació de la seva etapa mediterrània noucentista amb l’escultura mexicana postrevolucionària, una bona síntesi d’art català i mexicà. A la integració també hi va ajudar molt que Tarrach arribà sol, divorciat i sense fills, i poc temps després d’arribar va conèixer la seva tercera esposa, Nora, amb qui tingué el seu únic fill, Carlos.
Montserrat Galí, en el seu llibre sobre artistes exiliats catalans, comenta algunes de les obres que Tarrach va realitzar a Mèxic: quasi totes foren encàrrecs públics que li van ocupar tant temps que, segons Galí, no va poder fer una escultura més creativa, que li hauria donat més rellevància internacional. Carlos Tarrac, que va escriure un llibre sobre la trajectòria artística del seu pare, en el qual destacà la versatilitat en l’ús de les tècniques més diverses: fang, marbre, pedra, guix i bronze. També va posar en relleu els temes que tractava, centrats en la figura humana i l’evolució d’estil, que van del classicisme al realisme, i assenyalà que a finals de la dècada dels anys cinquanta va arribar a l’abstracció amb obres que s’acosten al Cubisme.
Durant el 1978, un cop restablertes les relacions diplomàtiques amb Espanya, Tarrach va portar a terme diversos encàrrecs, els últims de la seva vida, gràcies al suport del seu amic Fernando Rubió i Tudurí (Barcelona, 1900 - Maó, 1994), empresari, farmacèutic i mecenes. Un d’aquests encàrrecs va ser el Retrat de Josep M. de Sagarra (1979), que es conserva al Teatre Nacional de Catalunya.
Àngel Tarrach va morir a Acapulco (Mèxic) el 1979. El seu fill Carlos va conservar l’últim estudi que Àngel tenia a Ciudad Satélite, prop de Ciutat de Mèxic, fins que el 1990, davant la impossibilitat de mantenir-lo obert, el va tancar.
