Josep Maria Sert i Badia va ser pintor, creador de grans conjunts decoratius murals tant públics com privats. Va fer, a més, il·lustracions i decorats de teatre. El seu naixement en una família d’industrials del tèxtil de la Barcelona modernista va orientar la seva formació cap a l’Escola de Belles Arts, de la qual no sembla que fos un alumne assidu. Va aprendre dibuix i còpia del natural a l’acadèmia de Pere Borrell del Caso, on coincidí amb Adrià Gual i Marian Pidelaserra, i va freqüentar les tertúlies literàries i artístiques del taller d’Alexandre de Riquer. Amb ell es va iniciar en el gravat, la bibliofília i l’edició, a més de tenir accés als corrents artístics del moment per mitjà de revistes i publicacions com The Studio i Jugend. En aquests anys de formació a Barcelona, alternà amb el grup de L’Avenç, participà en la creació del Teatre Íntim d’Adrià Gual i se’l veia tant pels passadissos del Cercle Artístic de Sant Lluc —hi va conèixer Dionís Baixeras, els germans Llimona i Antoni Gaudí— com a la barra d’Els Quatre Gats. Aquí va trobar alguns dels que van ser els seus amics més propers, com Ramon Casas i, sobretot, Miquel Utrillo.
El 1899, després de la mort dels seus pares, va viatjar a París amb la intenció de dedicar-se a la pintura decorativa. Gràcies a Isaac Albéniz, va entrar en contacte amb el simbolisme musical, en particular amb Ernest Chausson i Vincent d’Indy, i, a través d’ells, amb el cercle més ampli del simbolisme artístic, que es reunia a la tertúlia del pintor Henry Lerolle. A casa seva va fer amistat amb figures tan destacades com Albert Besnard, Edgar Degas, Maurice Denis o André Gide, entre molts altres.
El 1900, Siegfried Bing el va triar per fer la decoració del menjador del pavelló de l’Art Nouveau que es presentà a l’Exposició Universal de París del mateix any. Sert va fer una obra en grisalla de clar esperit simbolista, avui desapareguda, titulada Homenatge a Pomona o El seguici de l’abundància, que va passar desapercebuda per a la crítica del moment. Aquell mateix any, va rebre de mans del bisbe Josep Torras i Bages l’encàrrec que canviaria la seva carrera d’artista: la decoració de la catedral de Vic. Per tal de trobar la inspiració per al projecte, aquell estiu va fer el primer dels seus viatges a Itàlia, on a partir de llavors tornà cada any.
L’encàrrec va aixecar una gran expectació al voltant del jove pintor, que els anys següents va treballar de manera exclusiva i molt discretament en les pintures de la catedral fins a la seva presentació al Salon d’Automne de París del 1907. La crítica va rebre l’obra de Sert amb grans afalacs i comparacions, que el van situar des de llavors com a descendent directe dels grans decoradors de la història de l’art, entre els quals cal esmentar Miquel Àngel, Il Tintoretto, Veronese i Tiepolo. L’exposició va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera, sempre ascendent a partir d’aleshores, i en la seva vida, ja que, arran del seu èxit, va conèixer Misia Godebska, musa i mecenes influent del medi parisenc del moment, que es va convertir en la seva companya. Junts van ser durant anys protagonistes indiscutibles de la vida social parisenca.
No se’n tenen testimonis directes, però és de suposar, per la capacitat de treball que demostra, que el taller de Sert ja funcionava plenament el 1908. La seva manera de treballar, ajudant-se de diversos col·laboradors, fent múltiples dibuixos i esbossos, i servint-se de la fotografia com a eina per escurçar les sessions de posa dels models, sembla ja clarament establerta en aquests primers anys. Tot i això, l’arribada a partir d’aquell any de nous projectes, juntament amb les dificultats en el seu finançament, va provocar l’abandonament gradual de les pintures de Vic, que va ser definitiu amb la mort del bisbe Torras el 1916. Segons Alberto del Castillo, entre el 1908 i el 1914, Sert va fer set conjunts decoratius: dos a Barcelona, quatre a París i un a Londres. Sembla que tots ells compartien una temàtica inspirada en la mitologia clàssica i un estil italianitzant de formes suaus, estilitzades i ben definides, amb clares referències a la Roma barroca i a l’art mural de Venècia. Tots, a excepció de l’Al·legoria de la justícia (1908), destinat al Palau de Justícia de Barcelona, van ser encàrrecs de clients privats creats per a mansions particulars.
La guerra va marcar una etapa de transició i de canvis en la seva obra cap a un estil més suggestiu i barroc, tant en la forma com en l’esperit. Va abandonar els temes mitològics i la referència clàssica a favor de l’exotisme, de molta més actualitat i menys codificat, i hi va introduir colors molt vius i temes nous. Tot i l’escassedat de materials i la marxa dels seus col·laboradors francesos al front de guerra, Sert va fer, entre el 1914 i el 1918, cinc conjunts decoratius, va iniciar el sisè i va projectar el setè, a més d’iniciar-se en el teatre amb tres col·laboracions amb els ballets russos de Serge de Diaghilev, de qui, d’altra banda, era amic íntim.
Sert i Misia es van casar el 1920 en presència de Jules Pams i Francesc Cambó, i iniciaren un decenni de treball reeixit, caracteritzat pel gust pel tema oriental i mediterrani, i el salt als Estats Units, coronat per la inauguració el 1929, en presència d’Alfons XIII, de les pintures de la catedral de Vic. En aquests anys, es té notícia de dotze conjunts decoratius, diversos projectes sense finalitzar a Madrid, Barcelona i els Estats Units, quatre projectes escenogràfics i diverses il·lustracions. És llavors quan va produir alguna de les seves obres més vistoses i compactes, les anomenades caixes decoratives, fetes sobre fusta en panells portàtils enganxats entre si que folren la totalitat de l’espai que decoren. Diverses de les maquetes d’aquestes obres van ser exposades amb gran èxit el 1924 a la galeria Wildenstein de Nova York. El 1925 va iniciar la seva llarga col·laboració amb Manuel de Falla per crear un drama escènic inspirat en L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, la posada en escena del qual mai no va arribar a dur-se a terme. El 1929 es va publicar Le soulier de satin, amb il·lustracions seves i dedicat a ell pel seu fidel amic, l’escriptor Paul Claudel.
Gràcies al suport financer de Francesc Cambó, el 1921 va poder reprendre les pintures de la catedral de Vic, que van ser exposades a la Galeria Nacional del Joc de Palma de París el 1926, abans d’instal·lar-se al seu destí. Sert va abandonar la policromia del projecte inicial en benefici d’una riquesa visual basada en el pa d’or i en els tons ocres, daurats i vermells, i en una escenografia del conjunt que incloïa l’ornamentació dels elements arquitectònics i, fins i tot, la introducció de grans cortines vermelles.
El 1929, després del seu divorci de Misia, Sert va contreure matrimoni amb la jove georgiana Roussadana Mdivani, dita Roussy. Va comprar llavors una propietat a la costa de Palamós —el Mas Juny—, on durant els estius següents i fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola li agradava convidar els amics, reunir-se amb personatges d’allò més diversos i coneguts dels primers anys trenta, com Gala i Salvador Dalí, Josep Pla, Edward James, Gabrielle Chanel, Paul Morand, Charles Beistegui, Ventura Gassol, Barbara Hutton i René Clair, entre d’altres.
La dècada dels trenta es distingeix per l’arribada de l’encàrrec públic: l’Hotel Waldorf Astoria el 1931 (figura 1) i el Centre Rockefeller entre el 1933 i el 1940, tots dos a Nova York; l’església de Sant Telm (actual museu) de Sant Sebastià el 1932, i el Palau de les Nacions de Ginebra el 1936. En total, estan comptabilitzats en aquests anys divuit projectes decoratius, públics i privats, amb predomini en l’àmbit privat del tema espanyol i les composicions compactes de personatges arquetip de clara herència goyesca, mentre que als sostres de la seva obra pública hi ha els titans, figures sense trets definits i de gran musculatura que deixen entreveure l’ús de maniquins de fusta com a eina de treball. Aquests s’uneixen en el seu procés creatiu a les figuretes de pessebre napolità que ja feia servir des del final de la guerra per crear grans composicions de personatges, les fotografies dels quals li servien de model per a les seves pintures.
Diversos esdeveniments de gran impacte a la seva vida i a la seva carrera es van succeir en aquests anys. La mort en un accident de cotxe el 1934 del germà petit de Roussy va provocar l’inici de la decadència física d’aquesta, que la va portar a la seva mort el 1938. El juliol del 1936, l’assalt i la crema de la catedral de Vic van destruir gairebé la totalitat de la decoració de Sert. Uns quants mesos més tard, diversos incendis van devastar la capella del palau de Llíria, a Madrid, també decorada per Sert. El 1937, mesos després de l’inici de la Guerra Civil, Sert va prendre partit públicament pel bàndol nacional amb l’obra La intercessió de santa Teresa a la Guerra Civil espanyola, presentada al pavelló del Vaticà de l’Exposició Internacional de París.
A partir del 1939, la nova situació a Espanya i la guerra europea van reduir els seus encàrrecs al territori nacional, on podem comptabilitzar sis projectes decoratius, encara que només tres es van dur a terme. A més, tenim coneixement de dos projectes d’escena teatral i dos d’il·lustracions, un dels quals ha estat publicat. L’esforç més gran dels seus últims anys el va dedicar a fer per tercera vegada la decoració de la catedral de Vic. En aquest tercer projecte, va renovar una part del programa iconogràfic, introduint a la nau central el tema del martiri, el calvari i la mort. Gran part de les pintures es van presentar en una exposició a Madrid a finals del 1943, abans de ser instal·lades a la catedral els mesos següents. El joc artístic resideix aquesta vegada en la relació entre formes i volums, que cerca una aparença propera a l’escultura (figura 2). La catedral, totalment reconstruïda i amb només la part baixa de la decoració, es va tornar a inaugurar l’octubre del 1945. Tot just un mes després, Sert va morir en una clínica de Barcelona.
