Xavier Güell començà la seva carrera artística l’any 1916 com a il·lustrador a diverses revistes, com ara La Esfera i posteriorment L’Esquella de la Torratxa i Papitu, a més d’altres com Stadium. Les seves obres més conegudes d’aquesta època són els dibuixos que presentà a les dues primeres edicions del Saló dels Humoristes que es van dur a terme a Barcelona, els anys 1916 i 1918, a més dels celebrats a Madrid i Reus. El crític José Francés escrivia a les seves edicions d’El Año Artístico que les obres presentades per Güell al I Saló dels Humoristes eren preciosistes com les d’Aubrey Beardsley, Kay Nielsen o Manuel Bujados i estaven tractades amb l’estima d’un joier, i que les quatre obres presentades al II Saló eren elegantíssimes i d’una extraordinària distinció. Per la seva banda, el crític de La Veu de Catalunya denunciava que Güell feia una imitació vulgar i imperdonable dels dibuixos de Xavier Gosé. El cas, però, és que Güell seguia quasi mimèticament la línia decadentista i preciosista de tots aquests dibuixants i alguns més, com ara José Zamora, Pedro Ribas o Enrique Ochoa. De fet, aquesta línia decadentista va ser inaugurada a Barcelona per Ismael Smith, Mariano Andreu, Laura Albéniz i Néstor.
L’any 1926, la Llibreria Catalònia va publicar en edició de luxe una traducció al català de Rossend Llates de Flors del mal, de Charles Baudelaire, il·lustrada i decorada per Xavier Güell. Aquesta és, potser, la seva obra més coneguda, la qual, segons Carles Soldevila, fou feta a expenses de l’artista (La Publicitat, 24 de juliol de 1926). L’obra de Güell concep l’obra a partir d’una il·lustració per poema a plana sencera a més de la decoració de la portada i la portadella, les sanefes de les planes i alguns culdellànties. Les il·lustracions són fetes a la tinta amb una gran capacitat pel detall preciosista, les quals són deutores, totalment, de les il·lustracions que va fer l’irlandès Harry Clarke per als contes d’Edgar Allan Poe l’any 1923. La posada en escena de les il·lustracions i els seus personatges estan fetes, segons Tomàs Garcés, amb un «esperit caricaturitzador del podrimer baudelerià» (La Publicitat, 29 de juliol de 1926), tal com van fer Aubrey Beardsley, Harry Clarke o el danès Kay Nielsen amb algunes il·lustracions per a llibres.
El gener del 1927, Josep M. Junoy fundà La Nova Revista (1927-1929), en la qual donà cabuda a nombrosos artistes del moment, els més coneguts, en forma de dibuixos per a culdellànties, entre els quals hi havia Xavier Güell.
La seva obra com a pintor —la qual va estar vinculada bàsicament a dues sales, la Sala Busquets i les Galeries Dalmau— és mal i molt poc coneguda i, probablement, molt variada en el seu estil, de la qual tenim notícia a partir de l’any 1927 i fins a l’any 1929. De les primeres obres de les quals tenim notícia és de les de l’Exposició Inaugural del 1927 de les Galeries Dalmau (octubre), en la qual presentà Étude de printemps, Naturalesa morta i Aprés-midi á Palm-Beach, les quals són, segons el crític de La Publicitat, «estudis de simplificacions formals i colorístiques, sense la decisió de línies ni l’agressivitat de color de certes obres de Van Dongen, que segons sembla, ha suggestionat el pintor català» (29 de novembre de 1927).
El mes de gener del 1928, Dalmau organitzà l’exposició de cartells literaris d’Ernesto Giménez Caballero, en la qual exposà l’obra Torero de Güell.
El mes de febrer del 1928, Xavier Güell va presentar la seva primera i única exposició individual en una de les dues sales de la Sala Busquets, al mateix temps que en l’altra s’hi presentava Josep M. Marquès i Puig. Una de les obres presentades —l’única que coneixem— va ser portada de la revista D’Ací i d’Allà (febrer del 1928). Es tracta del retrat idealitzat d’una dona elegant i moderna sobre un fons planista que recorda, efectivament, alguna obra de Van Dongen. Segons La Veu de Catalunya (15 de març de 1928), presentà així mateix les tintes originals per il·lustrar el llibre Flors del mal i dissenys de vestuari per a un ballet. El mateix mes de febrer, Josep Dalmau improvisà una exposició d’un dia en honor de la presència de Marinetti a Barcelona, en la qual comptà amb una obra ja coneguda del pintor, probablement una de les presentades l’any anterior (La Veu de Catalunya, 17 de febrer de 1928). En l’Exposició Inaugural del 1928 (octubre), presentà tres obres: Diàleg interromput, Nen i Crítica. Aquesta darrera tingué una crítica feroç: «La “Crítica” de Javier Güell, a base de lentejas, grana de linaza y zaragatona, es una simple transposición vegetariana de los vestidos de cupletista a base de lentejuelas metálicas. Lo reputamos una perniciosa reacción hacia la naturaleza. Una vía abierta, otra vez, hacia el impresionismo» (M. Alcántara Gusart, La Noche, 1 de novembre de 1928).
Xavier Güell s’acomiadà de la pintura, almenys de manera pública, amb una obra d’avantguarda que ben mirat tingué la seva conseqüència lògica en la seva activitat immediata, la de cineasta amb una preocupació constant pel cinema sonor. A les Galeries Dalmau presentà dues obres, Asfalt (quadre sonor) i Paisatge a la lluna (cartell per a The Moon Trade Development Board), a més de tres fotografies originals. Interessa remarcar, però, la primera, Asfalt (quadre sonor), la qual, segons la premsa, va tenir un gran èxit i Dalmau la va poder vendre a França. L’obra, ficada dins d’una capsa sonora, representa una carretera, per la qual circula un automòbil, en direcció oposada al visitant. En el marc de la capsa, hi havia un interruptor, que, en accionar-lo, feia sonar una botzina d’automòbil. Al Fons Dalmau de l’Arxiu de Girona es conserva un manuscrit amb les instruccions del muntatge i maneig d’aquest quadre. Malauradament, no sabem com era l’obra, però qui sap si va ser casualitat que es presentés al mateix temps a Barcelona la pel·lícula alemanya Asfalt d’Erich Pommer, dirigida per Joe May, amb un frenètic trànsit de vehicles damunt l’asfalt, tenint en compte que Güell estava professionalment vinculat al cinema alemany. Pocs dies després de la venda d’aquesta obra es va fer un sopar íntim al restaurant Riera en honor de Xavier Güell, organitzat per Dalmau, al qual assistiren, entre d’altres, Josep M. de Sucre, Vicenç Solé i de Sojo, Alexandre Plana, Josep M. de Sagarra, el doctor Borralleres, F. Camps Margarit i el poeta mexicà German Litz, el qual improvisà un poema avantguardista en honor de l’obra. Segons el comentari de La Publicitat, quan va agrair el sopar d’homenatge, Xavier Güell «renovà la seva professió de modernitat i de plasticisme dinàmic» (22 de desembre de 1929).
Membre de l’Ateneu Barcelonès, Xavier Güell pertanyé a la Penya Borralleres i durant la dècada dels anys trenta del segle XX tingué un càrrec dins la secció de belles arts, en aquells moments presidida per Enric Casanovas al costat de Josep Dunyach, Feliu Elias, Francesc Canyelles, Carles Capdevila, Xavier Nogués i Aureli i Ramon Capmany. Hi ha una fotografia molt coneguda en la qual surt en un racó del jardí de l’Ateneu envoltat d’alguns amics, entre els quals hi havia Vicenç Solé i de Sojo, Josep Dalmau, Salvador Dalí i Pere Ynglada, entre d’altres.
La seva activitat com a cineasta va començar pels volts del 1930, vinculat amb l’empresa CINAES (Cinematografía Nacional Española Sociedad Anónima, 1928-1935), i sempre va ser considerat un creador d’avantguarda no només amb les seves pel·lícules, sinó també amb els documentals que va fer. A l’empresa, va començar com a reporter cinematogràfic i director dels locals que aquesta tenia en propietat a la ciutat de Barcelona, com ara el Tívoli, el Capitol, el Kursaal, el Monumental, el Diana, etc., o els que tenia arrendats. A més a més, Güell fou el responsable, ben al començament, de la inauguració de sessions infantils, normalment projectades els diumenges amb programació de cine còmic (Buster Keaton, Charlot, Pandilla, etc.), pel·lícules nord-americanes de l’oest i de dibuixos animats. Segons alguns historiadors, fou gràcies a Xavier Güell que l’artista Antoni Clavé pogué fer els grans cartells avantguardistes per al cinema durant la Segona República.
La principal aportació de Xavier Güell i de CINAES va ser el fet de produir per primer cop a Espanya per als mateixos distribuïdors i, a més a més, amb la primera pel·lícula sonora, El amor solfeando. Güell hi apareix com a director al costat de Robert Florey i com a supervisor, tot i que fou, tanmateix, el productor, el seleccionador dels artistes i l’adaptador, a més de guia espiritual, com ho confirma la seva defensa a l’hora de recuperar la cantant Florelle, que havia trobat a Berlín, per al paper de Lulú, cantant un poema de Josep M. de Sagarra. De fet, la producció final es va editar als estudis alemanys que tenien CINAES i Renacimiento. Fou la primera pel·lícula sonora d’Imperio Argentina que es va estrenar al cinema Tívoli. Aquesta producció comptà amb la fotografia excepcional de l’alemany Otto Kantureck i fou elogiada com una pel·lícula de primer nivell del cinema europeu.
El 1930, gràcies a les gestions de Güell, es pogué distribuir a Barcelona la pel·lícula El cuirassat Potemkin.
Un dels crítics de cinema de la revista Mirador, que també tenia unes sessions de cinema Mirador, es referia a un documental de Xavier Güell Ritme d’un port, que havia vist no feia gaire. Per al crític, aquest documental es podia considerar com un dels millors i, cinematogràficament, el més reeixit, potser, que s’hagués realitzat a la nostra ciutat essent tot —direcció, fotografia i tomes— de Güell. El cas, però, és que el film no s’estrenà fins quatre anys més tard, el 16 de febrer de 1934, al Coliseum amb un èxit total de públic. En aquells moments, Güell era l’únic productor independent de documentals, entre els quals ja n’havia fet un de dedicat als esports de neu a Núria i un altre sobre l’Escola del Mar de Barcelona. Efectivament, l’any 1932 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona encarregà a Güell de fer un documental sobre l’Escola del Mar, amb baix pressupost. El documental es projectà al Tívoli per CINAES el mes de febrer del 1933 amb la retolació completa en català, qüestió que no va passar desapercebuda. En aquest documental, Güell va donar una visió ràpida de l’obra d’aquesta escola avantguardista per a la revista a la qual, per exemple, treballaren Sebastià Gasch o Àngel Marsà promovent art infantil. Cap a començaments del 1933 Xavier Güell presentà a Londres la pel·lícula Tres días, de la qual es tenen molt poques notícies, i els crítics que n’han parlat la titllen d’avantguardista. Güell fou, tanmateix, membre del jurat del Concurs Nacional de Cinema Amateur, creat l’any 1934, juntament amb Sebastià Gasch, Santiago Marco, Joan Cortés i altres.
Amb la productora Films Minerva, l’any 1935 dirigí la pel·lícula El paraíso recobrado o El Edén de los naturistes, amb argument i guió propi i protagonitzat pel llavors famós actor Alady, baríton valencià, i per Miss Catalunya 1935, Mapy Cortés. Güell «fa una apologia del nudisme en una època en la qual la censura es mostrava particularment dura, una iniciativa quasi suïcida», segons Miquel Porter. Els escenaris naturals foren filmats a Montjuïc i els d’interior foren dissenyats per Francesc Fontanals. Algun crític va comparar aquest film amb algun de René Clair. Aquell mateix any, Güell filmà el documental La isla blanca, sobre l’illa d’Eivissa, amb acompanyament musical del mestre Dotras Vila. El crític de La Publicitat, Manuel Moragues, remarcà el realisme de les escenes i, sobretot, la recuperació de l’arquitectura rural seguint les passes del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Cal relacionar, doncs, Xavier Güell i l’arquitecte Sixt Illescas, que era membre del consell de redacció de CINAES. La darrera obra de què tenim constància fou el documental La muntanya de sal, de Cardona, de l’any 1936.
L’any 1936, però, va participar en l’efímer Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, creat per Josep Dalmau i dut a terme a la seva seu de la Gran Via de les Corts Catalanes, en el qual presentà les obres Arlequí i Gitana.
La darrera notícia que es té de Xavier Güell és un comentari de Sempronio a la revista Destino (15 de gener de 1972), el qual explica que havia rebut una nadala de Xavier Güell des de Madrid estant i dues fotografies de joventut d’una sortida d’excursió amb els seus amics: Domènec Carles, Toni Omar, Jaume Raventós, Josep Pla, Antoni López i Llausàs, Joan Crexells, F. Camps Margarit, Alexandre Plana i el doctor Salvador Dalí. Sempronio reivindicà que, amb la seva obra Asfalt, Güell es va anticipar, almenys quaranta anys, al pop. Segons Joan F. Ràfols i Juan Manuel Bonet, abans de viure a Madrid va instal·lar-se una temporada a Pamplona.
