Barcelona (Barcelonès), 20-2-1877 - Barcelona (Barcelonès), 18-6-1937

Cartellisme  Dibuix  Il·lustració  Pintura del segle XIX 

Josep Maria Xiró i Taltabull va ser un pintor, il·lustrador i cartellista. Atret pel món de l’art des de petit, va començar els primers estudis a l’Acadèmia Trias de Barcelona, amb el magisteri del professor Lluís Buxó fins al 1895, any de la presentació per lliure als exàmens de prova de l’antic i de color a l’escola oficial de la Llotja, de Barcelona. Tanmateix, sembla que va continuar les classes per lliure ofertes al Cercle Artístic de Sant Lluc i amb Modest Urgell al seu taller. El 1896 va presentar la seva primera obra en un certamen oficial, Trànsit, basada en un poema de Guimerà i com a clar homenatge a la seva mare morta uns mesos abans; amb aquesta va obtenir una primera menció honorífica. En aquells anys, el seu estil s’adscrivia al realisme de to espiritual i religiós del missatge ofert pel cercle artístic esmentat. Començà a concórrer als certàmens oficials de Barcelona i Madrid, així com a les exposicions col·lectives de la Sala Parés amb les exposicions organitzades pel mateix Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1898 emprengué les seves col·laboracions com a dibuixant amb diversos diaris i revistes que tenien en comú la seva aparició en aquells anys, com ara Frégoli, Iris, La Mala Lengua, Barcelona Cómica, El Rector de Vallfogona i L’Esquella de la Torratxa.

A partir del 1899 assistí a les tertúlies d’Els Quatre Gats juntament amb el seu amic el pintor Martí Garcés. Allí va exposar, el 1902, el dibuix del Dr. Robert mort, que va vendre per 200 pessetes. El 1900 l’exposició que va oferir Hermen Anglada-Camarasa a la Sala Parés va ser un revulsiu per a ell. Comportà un canvi dràstic en la seva pintura, un camí de renovació en què la influència de la teoria exposada per Anglada-Camarasa i Sebastià Junyent a les pàgines de la revista Joventut —«L’honradesa a l’art pictòric» (octubre del 1900)—, així com els nous corrents del vitalisme èpic de les teories filosòfiques de Nietzsche i la preponderància dels corrents artístics i musicals alemanys amb Wagner al capdavant, que es difonien des de la dècada dels noranta a l’ambient cultural a Catalunya, el van portar a una pintura nova, un simbolisme èpic molt particular, que li va suposar l’aplaudiment general del món artístic i de la crítica. Durant els anys 1900 i 1901 Xiró es va tancar al seu estudi i va traçar aquest nou univers de clara influència del simbolisme germànic: Böcklin, Von Stuck, Klinger… I així va presentar les seves noves obres amb gran expectació cada any a la Sala Parés: l’abril del 1902, Fantasia nietzscheana; el novembre del 1903, La mort del Sol, avalat per la revista Pèl & Ploma, que va fer una invitació ex professo per a la inauguració de tints japonitzants, i el 1906, ¡Fiat-Vita!, que cloïa la trilogia d’aquestes obres de gran format i amb caràcter èpic.

L’any 1903 va representar per a Xiró l’afermament del seu nou estil, no només per la presentació d’una de les seves grans obres simbolistes com va ser La mort del Sol, sinó que també va treballar en aquest estil simbolista èpic en alguns dels seus dibuixos i cartells, i va demostrar així que, per fi, havia trobat el camí. L’any següent, el 1904, va veure ratificat aquest estil encara més, en obtenir l’encàrrec d’il·lustrar una edició monumental del poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, que va publicar la revista La Ilustració Catalana setmanalment durant l’any 1905. També en aquell moment va ser triat per participar amb dibuixos en revistes importants del Modernisme, com ara Pèl & Ploma, Joventut o el primer número de la revista Forma, dirigida per Miquel Utrillo, que, igual que Sebastià Junyent, van ajudar de manera explícita Xiró a consolidar i difondre els treballs fets en aquesta nova etapa. Prova d’això és la invitació que li va fer Sebastià Junyent per incloure un dibuix seu a l’article «Els pintors joves» (Joventut, any V, núm. 204, 7 de gener de 1904), juntament amb il·lustracions d’artistes coetanis com ara Pidelaserra, Picasso, Nonell, Nogués o Pichot. El seu dibuix, El destí, tornava a recordar les seves composicions per a L’Atlàntida, igual que la molt interessant pintura Hèrcules assenyalant a Espanya els límits del món, que va presentar amb aquest lema en un concurs de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb què va guanyar un accèssit de 250 pessetes. El tema tenia base llegendària d’origen mitològic sobre les columnes d’Hèrcules, situades a l’estret de Gibraltar, que assenyalaven el límit del món conegut, amb el lema «Non terrae plus ultra». En aquest cas, imaginem que Xiró es va inspirar en el seu treball per al poema de Verdaguer, concretament al cant desè, «La nova Hespèria». A més d’aquesta obra, Xiró també va guanyar el primer premi del concurs amb una obra la temàtica de la qual girava al voltant de la Guerra Civil, amb un premi de 700 pessetes. Aquestes pintures actualment es troben a la seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, a Barcelona. També cal ressenyar que a partir del 1903 Xiró va començar a integrar-se a diverses juntes directives d’associacions artístiques. Va ser nomenat secretari del Cercle Artístic de Barcelona el 6 de gener de 1904, precisament amb Sebastià Junyent com a vicepresident.

Xiró era un artista individual i sense pertinença a un grup artístic, com sí que n’havien format part artistes coetanis com ara els del Tiberio o els de la Colla del Safrà. El mateix ho veiem quan participava en les exposicions organitzades amb el Cercle Artístic, quan assistia a les tertúlies d’Els Quatre Gats o quan es va incorporar com a comitè de redacció a la segona etapa de la revista Catalunya Artística (juliol del 1904), a més de quan participava en exposicions amb les seves obres més destacades a la Sala Parés amb joves postmodernistes tan rellevants com Isidre Nonell o quan assistí com un participant més a l’exposició feta al Taller Masriera l’abril del 1904 per la visita del rei Alfons XIII a Barcelona; o, fins i tot, quan va enviar obra a l’exposició d’artistes catalans organitzada per Eliseu Meifrèn a les Galerías Witcomb d’Argentina (novembre del 1904), amb artistes consagrats del Modernisme com ara Casas, Rusiñol, Meifrèn i Galweym o noves promeses, com ara Picasso, Mir i Nonell. Tot i això, és interessant veure com Eugeni d’Ors el situà entre els membres de l’aleshores recentment creada Associació de Pintors i Escultors Catalans (El Poble Català, desembre del 1904), que estava formada per Mir, Nonell, Xiró, Picasso, Pidelaserra, Junyer i Vidal, Nogués, Ysern i Alié i els escultors Miguel i Llucià Oslé, Fontbona i Gargallo, i el seu president, Sebastià Junyent, que intuïm que estava darrere de la inclusió de Xiró en aquest grup. Com era habitual a l’època, aquest grup va tenir una existència efímera; això no obstant, l’esmentem com una prova de l’acceptació de Xiró entre els joves artistes més renovadors d’aquells anys. Tot i això, si s’observa la seva trajectòria, es pot dir que sempre va ser un individualista, sense acabar d’encaixar per complet ni amb els cercles i grups artístics més acadèmics i tradicionals ni amb els més avançats, malgrat pertànyer, durant la seva trajectòria, a molts d’aquests.

Després d’estar una època treballant els temes fantàstics i èpics, tenyits de la filosofia nietzscheana (Fantasia nietzscheana, 1902; La mort del Sol, 1903; els dibuixos per a L’Atlàntida de Verdaguer, 1904-1905, o ¡Fiat-Vita!, 1906), amb la presentació de la seva obra Eterno funeral a l’Exposició General de Belles Arts de Madrid (1908) veiem com Xiró va tancar una etapa d’alè filosòfic i va passar a treballar temes més decoratius, potser influenciat pels grans noms del simbolisme europeu, com ara Arnold Böcklin, Franz von Stuck o František Kupka, entre d’altres. Temàtiques marines amb dones convertides en onades i somiacions egípcies d’un passat remot i no menys enigmàtic passaven a un primer pla en el seu ideari simbòlic, molt poc habitual en el panorama simbolista català i espanyol del moment. Sembla que per aquells anys va començar a treballar en les temàtiques egípcies: Eterno funeral (1908) i Nocturn egipci (1909) en són la prova. En aquestes obres, com ja havia assajat en les anteriors, tornà a destacar en l’hàbil utilització de colors, sobresortint en la gradació magistral que oferí als celatges, que abasta tot l’espectre de l’arc de Sant Martí. També alternava pinzellades curtes amb altres de més llargues a l’hora de dibuixar les figures. Fins i tot alguns crítics van valorar aquestes obres com a puntillistes.

Xiró se’n va anar del país el 1907 i va estar tot l’any complet a Múnic. D’això n’ha quedat constància per les postals escrites al seu amic Pere Casas i Abarca. Segurament Xiró va haver d’entrar en contacte amb la infanta Pau de Borbó, casada amb el príncep Lluís Ferran de Baviera, que va exercir d’amfitriona i benefactora de molts dels artistes espanyols que hi passaven, a més d’assistir a l’escola de belles arts, informació que després va oferir en un article titulat «El prestigio de los artistas y de la Escuela de Bellas Artes de Munic» a La Vanguardia (29 de juny de 1911).

Des del gener del 1908 fins al 1918, Xiró va residir a París, on el cercle d’artistes catalans era important. Allà va viure al 13 bis de la rue Henry Monnier, 9è i 3r. Assistia habitualment a la tertúlia del cafè Wepler, on es trobava amb Pere Ysern i Alié, Xavier Gosé, Ramon Pichot i Hermen Anglada-Camarasa, i també va freqüentar el Centre Català de París. Rubén Darío, director de Mundial Magazine (1911-1914), el va convidar a fer il·lustracions en alguns dels números de la revista, juntament amb altres artistes, com ara Gosé o Daniel Vázquez Díaz. El més important de la llarga estada a París de Xiró va ser la seva participació anual al Salon des Indépendants (1908, 1909, 1911, 1912, 1913 i 1914) i al Salon des Orientalistes (1914). Allí va començar a treballar una temàtica simbolista més amable, bolcat en els somnis marins, en què destaca una important trilogia (La prière des flots, La rêverie des flots i La fête des flots, 1910-1911), que el va acostar als simbolistes europeus com ara Böcklin, Von Stuck o Klinger, i va tornar a treballar, aleshores de manera cada cop més habitual, el gènere del paisatge. Durant aquest llarg decenni, Xiró no va deixar d’assistir a les exposicions anuals organitzades pel Cercle Artístic de Barcelona o la Societat Artística i Literària de Catalunya, a Barcelona, ​​de la qual va arribar a ser vicepresident (1926), a més d’assistir a les exposicions oficials de belles arts de Barcelona i Madrid. Precisament, el 1911 a la VI Exposició Internacional d’Art de Barcelona ​​li van concedir una primera medalla al conjunt de les seves obres presentades, entre les quals hi havia aquesta trilogia parisenca de somnis marins, que es troba entre el millor de la seva obra.

A la tornada de París el 1918, va continuar treballant en un estil èpic grandiós i potser una mica passat de moda, com a Cor i ales i A la Victòria de Samotràcia (Museu Nacional d’Art de Catalunya). A la dècada del 1920 es va integrar de ple a l’ambient oficial artístic barceloní i va ser nomenat, el 1922-1923, vocal de la Junta d’Exposicions. Aquells darrers anys el van convidar a fer dos encàrrecs oficials de pintura històrica: La batalla de Lepant (1926-1927, Palau de la Diputació) i El carro d’Apol·lo (1929, Palau Nacional de Montjuïc). També durant aquells darrers anys, a més de ser un habitual de la tertúlia de Lluís Plandiura —sortia al retrat de grup del destruït mural de Xavier Nogués i Manuel Humbert a l’Hotel Colon— i el cercle d’artistes que el freqüentava, es va dedicar gairebé en exclusiva a pintar paisatges de França, Tossa de Mar i la ciutat de Girona, els quals va presentar a la seva única exposició individual, a la Sala Busquets de Barcelona el 29 de novembre de 1930. Ja llavors començà a donar senyals la malaltia mental que patí i, finalment, la seva família el va ingressar en un manicomi. Aleshores, l’Ajuntament de Barcelona va atorgar una pensió com a ajuda a la família per al manteniment de Xiró, des del juliol del 1935 fins que morí, el 18 de juliol de 1937.

Obra

Talarn (1893), oli sobre tela (col·lecció José Luis Blanch Xiró); Trànsit (1896), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció particular); Recollint olives (1898), oli sobre tela (col·lecció particular); Siegmund i Sieglinde. La Walkyria (c. 1900), dibuix sobre paper (Barcelona, ​​Biblioteca de Catalunya); La mort del Sol (1903) (Fotografia retocada per l’artista de la qual es va perdre l’original, Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Guerra Civil (1904), oli sobre tela (Barcelona, ​​Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País [SEBAP]); Hèrcules assenyalant a Espanya els límits del món. Non plus ultra (1904), oli sobre tela (Barcelona, ​​SEBAP); Retrat de nena (c. 1904), oli sobre tela (col·lecció particular); Etern funeral (1908), oli sobre tela (Madrid, col·lecció Abraham Rubio); esbós d’Etern funeral (1908), oli sobre tela (Màlaga, col·lecció Lourdes Jiménez); La prière des flots (1909), oli sobre tela (Barcelona, col·lecció Álvaro Ariet); Hero i Leandro (1910), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); segona versió d’Hero i Leandro (1910), oli sobre tela (Madrid, col·lecció Juan Modolell Mainou); La rêverie des flots (1911), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció Vanessa Ariet); La fête des flots (1911), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Homenatge al fotògraf Napoleón (c. 1911-1912), oli i collage sobre cartró (Barcelona, ​​col·lecció particular); Pavillon de la Musique (Versailles) (1913), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció Godia); A la Victòria de Samotràcia (1914), oli sobre tela (Barcelona, ​​Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); tres esbossos d’A la Victòria de Samotràcia (1914), olis sobre taules (Barcelona, ​​col·leccions d’Antonio Ariet Xiró i Vanessa Ariet); Cor i ales (1918), oli sobre tela (Barcelona, MNAC); La batalla de Lepant (1927), oli sobre tela (Barcelona, ​​Palau de la Generalitat de Catalunya, Saló Sant Jordi); El carro d’Apol·lo (1928), pintura al tremp sobre tela (Barcelona, ​​ MNAC); esbós o primera versió d’El carro d’Apol·lo (1928), oli sobre tela (col·lecció Margarita Modolell Mainou); Paisatge de Versalles (1929), oli sobre taula (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Les Viscos (Alt Pirineu) (1929-1930), oli sobre taula (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Argelès (Alt Pirineu) (1929-1930), oli sobre tela (col·lecció Maria Cid, vídua de Mainou); Camí de Gavarnie (Alt Pirineu) (1929-1930), oli sobre taula (Biblioteca Museu Víctor Balaguer); Circ de Gavarnie (Alt Pirineu) (1929-1930), oli sobre taula (Barcelona, ​​col·lecció Aitor Quiney); La catedral, vista des de Sant Daniel [Girona] (1929-1930, col·lecció Manuel Modolell Mainou); Marina [Barcelona] (1929-1930), oli sobre taula (col·lecció Antonio Ariet Xiró); La muralla amb la catedral [Girona] (1929-1930), oli sobre tela (col·lecció Maria Cid, vídua de Mainou); Circ de Gavarnie (Alt Pirineu) (1929-1930), oli sobre taula (col·lecció Manuel Modolell Mainou); Paisatge amb núvols i ruïna (1920-1930), oli sobre tela (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Paisatge (1929-1930), oli sobre taula (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró); Paisatge (1929-1930), oli sobre cartró (Gran Canària, col·lecció Margarita Modolell Mainou); Nubes (1929-1930), oli sobre taula (col·lecció Manuel Modolell Mainou); Platja des Codolar [Tossa de Mar] (1929-1930), oli sobre taula (Barcelona, ​​col·lecció Antonio Ariet Xiró).

Obres destacades