el Canyamelar, València (Horta), 9-3-1902 - València (Horta), 1-3-1995

Ernesto Furió Navarro fou professor, pintor, aquarel·lista i gravador. Va néixer al barri del Canyamelar de València el 1902 en el si d’una família humil. Les primeres lletres les va aprendre a l’escola pública del barri, regida pel mestre Vicente Ballester Fandós. De molt nen se li va despertar la seua vocació artística, per la qual cosa el seu pare, Joaquín Furió Lapeña, carnisser de professió, el va matricular a les classes nocturnes de dibuix que s’impartien a la Societat d’Artesans del Grau (València). En fer els dotze anys es va inscriure a l’Aula de Metal·listeria Artística del carrer Pelai, que dirigia José Albiol López, un excel·lent pintor i bon artesà. Per pressions familiars va cursar estudis de comptabilitat i càlcul mercantil a l’Acadèmia Pestalozzi, però la seua vocació artística el tirava molt i es va matricular finalment el 1916 a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on va tenir com a professors Francisco Paredes, José Aixá, José Renau Montoro, Pedro Ferrer, Rafael Rubio i Isidoro Garnelo. L’obra més important que va executar a la seua època d’estudiant va ser una còpia d’un retrat del Salvador realitzat pel pintor valencià Joan de Joanes (1523-1579).

En acabar la carrera, el 1921, es va traslladar a Madrid per ampliar estudis de gravat calcogràfic a l’Escuela Superior de Belles Arts de San Fernando, un dels pocs centres on s’impartia aquest ensenyament a Espanya. Va assistir a les classes de gravat impartides per Francisco Esteve Botey, que li va descobrir els secrets d’una gran varietat de procediments, com la talla dolça, l’aiguafort, la punta seca, l’aiguatinta, el pointillé o el vernís blanc. Allí va conèixer el pintor també valencià Manuel Benedito Vives, catedràtic de l’escola de San Fernando, que el va orientar i li va proporcionar bons consells artístics, i va arribar a convertir-se en el seu millor amic.

El 1930 es va traslladar a París (França) per estudiar en profunditat les realitzacions dels més importants mestres del gravat. Durant la seua estada a la capital francesa es va dedicar a pintar a l’aquarel·la paisatges urbans i racons típics parisencs i va executar un gravat que era una panoràmica del palau de la Conciergerie, que va merèixer els elogis de la crítica especialitzada i del públic. En tornar a Espanya es va establir a València, on va desplegar una activitat vertiginosa en el gènere del gravat a burí o talla dolça, el procediment que més dificultats tècniques plantejava. El reconeixement del seu talent i la seua consideració professional es va produir el 1934 quan a l’Exposició Regional de València li van concedir la Primera Medalla de Pintura per un oli titulat Crepuscle. Allò el va animar a enviar un gravat al Concurso Nacional de Grabado de Madrid, pel qual va rebre un primer accèssit. Abans de finalitzar l’any va aconseguir la Medalla d’Or del diari La Correspondència de València per un segell en què havia gravat el bust del novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez i un excel·lent gravat en coure de l’antic port de València. Aquell any va ingressar com a professor interí de gravat calcogràfic a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i, alhora, va començar a treballar com a gravador a la casa Farinetti.

En esclatar la Guerra Civil va prendre posició al costat del Govern republicà. Va abandonar les classes que impartia a l’Escola de Sant Carles i durant alguns mesos va romandre retirat de tota activitat artística que no fos la seua feina a la casa Farinetti. En establir-se el Govern republicà a València va augmentar considerablement el treball en aquesta empresa socialitzada a causa dels encàrrecs que rebia en matèria de retolació, segells de cautxú, orles, pergamins, documents oficials i diferents tipus d’encunys. Li van encarregar l’ornamentació del pergamí que va presentar el ministre d’Afers Estrangers, Julio Álvarez del Bayo, al secretari general de la Societat de Nacions en què el Govern de la República espanyola protestava per la intervenció en el conflicte de les potències de l’Eix. A mitjan 1938 va ser mobilitzat i, per mediació de l’escultor Vicente Beltrán, destinat a la Junta de Incautación del Tesoro Artístico Nacional, que havia creat el Govern per posar fora de perill les obres d’art. En aquest lloc va aconseguir recuperar i salvar innombrables pintures, dibuixos i gravats, entre els quals hi ha una planxa de coure en trànsit d’oxidació que representava el bust del general Caro, que havia estat gravada per Tomás López Enguídanos al segle XVIII. Després, va ser enviat a una fàbrica d’armes portàtils d’Alginet (València) per fer-se càrrec de l’ornamentació de pistoles de luxe amb què s’obsequiava els alts jerarques i els comandaments militars del bàndol republicà. No es podrà conèixer mai l’amargor que va sentir en contemplar que el seu domicili al carrer Chapa del Grau, davant del cinema El Dorado, havia quedat totalment arrasat en un bombardeig de l’aviació nacionalista. Una important col·lecció de pintures, aquarel·les i gravats que havia realitzat en la seua joventut va ser destruïda i pastura de les flames.

Al final de la contesa es va reincorporar al seu treball com a artista i va començar a interessar-se una altra vegada per qüestions alienes a les estrictament bèl·liques. Era aquesta la seua situació quan un dia va rebre al seu domicili un escrit oficial de la Capitania General exhortant-lo a presentar-se amb tota celeritat a l’Ajuntament de València. Va témer que el detinguessin, ja que suposava que les autoritats del nou règim, en les seues indagacions, havien trobat indicis de culpabilitat per haver servit el Govern republicà com a soldat. Una mica desconcertat es va presentar en un dels despatxos del consistori i se li va mudar el color en observar que damunt la taula d’un alt oficial de l’Exèrcit hi havia una de les pistoles gravades per ell, a l’empunyadura de la qual figurava el símbol de la República. La seua inquietud va augmentar quan el militar va agafar l’arma i li va preguntar si n’era ell l’autor. Li va respondre que sí. «Bona feina ha fet vostè», puntualitzà l’oficial. «Però ara s’haurà de superar. Decorarà una altra pistola i haurà d’esforçar-se i fer-ho encara millor, perquè serà per al Caudillo.» Efectivament, va posar tot el seu afany i saviesa tècnica a l’hora de gravar l’escut del nou règim a la pistola amb què va ser obsequiat el general Franco en la seua primera estada a València. Com a resultat d’aquell treball, va començar a rebre nombrosos encàrrecs oficials per part de la Capitania General, el municipi i altres entitats i organismes públics i privats. Entre les seues relacions personals hi havia, fins i tot, el general Antonio Aranda, un paio planer que el va tractar amb una sincera i amable confiança i humor. En una ocasió en què es van trobar en un acte oficial, el militar s’hi va acostar i li va deixar anar: «Vagi amb compte, Furió. Si m’assabento que circulen per aquí bitllets falsos li caurà el pèl… Perquè aquí l’únic que els pot gravar és vostè…».

El 1942, després de renyides oposicions, va aconseguir la càtedra de gravat calcogràfic de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. El 28 d’abril de 1953 va ingressar com a acadèmic de número a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i va ocupar-hi la vacant per mort del pintor Enrique Navas Escuriet. El 1954 va rebre a la capital d’Espanya un homenatge, durant el qual li va ser lliurada la Medalla d’Or de l’Agrupació Espanyola d’Artistes Gravadors. Aquest any va ser pensionat pel Govern espanyol per anar a diferents ciutats italianes a ampliar estudis sobre el gravat dels segles XV, XVI, XVII i XVIII. A mitjan 1966 va ser elegit director de número del Centre de Cultura Valenciana, per ocupar la vacant produïda per la mort del pintor valencià Manuel Sigüenza. El 1978 el van nomenar Colós de València; el 1980 la Galería Rincón del Mar de Dénia (Marina Alta) li va atorgar la Paleta d’Or i el 1984 li van concedir la Flama Rotària en Belles Arts, que va concedir el Rotary Club de València. A principis del 1986, el van designar acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i, posteriorment, aquesta entitat el va proposar com a candidat al Premi Príncep d’Astúries en la modalitat de belles arts. El 1987, el recentment creat Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques, ubicat al monestir de Santa Maria del Puig, li va dedicar una sala sencera on s’exhibia una important col·lecció d’obres seues. El 1989 va ser nomenat Canyameler d’Honor per la Germandat del Santíssim Crist dels Afligits del Canyamelar. El 1992 la Junta Directiva del Cercle de Belles Arts de València li va concedir la Medalla d’Or en reconeixement de la seua activitat professional en el camp de la creació i la docència artística. El març del 1993 l’Ajuntament de València va retolar un jardí amb el seu nom als poblats marítims de València, a poca distància de l’habitatge on havia nascut.

Una de les facetes més importants de la seua trajectòria artística a partir dels inicis de la dècada dels cinquanta, en abandonar la seua feina com a gravador, era la seua condició d’excel·lent i cotitzat aquarel·lista. Des dels seus temps d’estudiant de Sant Carles havia tingut una gran vocació per l’aiguada que, en la seua maduresa, es va convertir en veritable passió i gairebé en l’única raó de la seua existència com a creador. Qualsevol artista se sentiria plenament satisfet per haver aconseguit els més importants premis nacionals i l’èxit i la fama en el camp del gravat calcogràfic. Però ell era un artista ple d’inquietuds, incapaç de limitar-se voluntàriament a un gènere i, encara menys, consentir que se l’adscrivís a la simple nòmina de mestres consagrats del gravat espanyol.

La seua trajectòria artística, però, va ser un exemple clar i evident d’honradesa, rigor i amor per la feina. Qualsevol que sigui la impressió estètica que ofereixi la seua obra, inspirarà un respecte profund i el vague temor d’estar davant d’un artista únic i exemplar que no entra en els criteris que es té sobre la condició humana. Va ser un home bo, cordial i íntegre, que va saber envoltar-se de nombrosos amics. Aquesta va ser, sens dubte, la gran lliçó d’humanitat, amor a la vida i aferrament a l’art que va oferir aquest genial artista valencià de tots els temps. La seua obra es troba en diversos museus espanyols i estrangers, així com en col·leccions privades de tot el món. Va morir a València l’1 de març de 1995, sis mesos després que morís la seua esposa, Concha.

Obra

Entre les seues obres més representatives hi ha: Goya (1940), aiguafort i burí; El meu pare (1941), aiguafort; Morella (1943), aiguafort; La ilustre fregona (1947), aiguafort i burí (Premio Nacional de Grabado); Autoretrat (1948), dibuix; Morella (1949), aiguafort; Catedral de Burgos (1951), aiguafort (Primera Medalla Nacional de la Secció de Gravat a l’Exposición Nacional de Bellas Artes); Porta castellana (1952), aiguafort i aiguatinta; El Miquelet (1952), aiguafort i aiguatinta; Santiago (1953), aquarel·la; Tertúlia (1959), aquarel·la; Porta dels Apòstols (1960), aquarel·la; Estany (1960), aquarel·la; Marquès de Urquijo (1961), burí; Drassanes (1962), aiguafort i aiguatinta; Mariano Benlliure (1971), aquarel·la; Setmana Santa del Canyamelar (1971), aiguafort; Escuraeta (1973), aquarel·la; Menjar a bord (1979), aquarel·la; Passadís (1979), aquarel·la; Bilbao (1984), aquarel·la; Interior de la Catedral (1987), aquarel·la; Crepuscle (1988), aquarel·la; Retrat de Sorolla (1988), aquarel·la; Torres de Serrans (1989), aquarel·la.

La seua obra es troba representada al Museu de Belles Arts de València, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, el Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques del monestir de Santa Maria del Puig i el Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries González Martí de València. En institucions hi ha obres seues a les col·leccions i fons de l’Autoritat Portuària de València, l’Ajuntament de València, el Cercle de Belles Arts de València, l’Ateneu Marítim de València, l’Ateneu Mercantil de València, Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana, la Societat Coral el Micalet, l’Escola d’Arts i Oficis del Grau, la Galeria Sant Vicent de València, la Galeria Estil, la Sala Gabernia, la Galería Rincón del Mar de Dénia, el Rotary Club de València i l’editorial Vicent García Editores. Igualment, hi ha obres seues molt escampades a les col·leccions de Felipe Vicente Garín Llombart, Juan Soriano Esteve, Eduardo López Chavarri, Francisco Agramunt, Manuel Sanchis Guarner, Maria Vicenta Fito Maupoey, Josep Àngel Crespo, Germandat del Santíssim Crist dels Afligits, Felipe Vicente Garín Llombart, Francisco Lozano, José Amérigo, Genaro Lahuerta, Miguel Ramón Esquerre, Adolfo Cambra, Manuel González Marti, José Fabregat, Javier Goerlich Lleó, José Ombuena, Adolfo Azcárraga, Miguel Ángel Catalá Gorgues, María Ángeles Arazo i José Barberá.