Barcelona (Barcelonès), 5-8-1924 - Barcelona (Barcelonès), 27-3-2012

Luisa Granero Sierra és una de les escultores destacades de la Nova Figuració a Catalunya. El seu mèrit resulta encara més considerable si tenim en compte que s’inicià en la praxi de la disciplina en plena postguerra i en un moment en el qual la presència de les dones als tallers d’escultura era molt minoritària. Autora d’un volum considerable d’obra i guardonada amb nombrosos reconeixements públics, Granero fou la primera dona a accedir a una càtedra d’escultura en tot l’Estat espanyol.

Granero nasqué en el si d’una família humil d’origen andalús. Tant la mare com la tieta exercien de models per al pintor Ramon Casas, fet que explica per què ja des de ben petita Luisa posà per a diversos artistes barcelonins, entre els quals hi ha Teresa Condeminas i Soler (1905-2002). Fou Condeminas qui li hauria suggerit de cursar estudis artístics reglats en haver detectat el seu potencial creatiu. A partir del 1941, es formà primer a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i seguidament a l’Escola Superior de Belles Arts. Durant l’època d’estudis, va conèixer l’escultor Enric Galcerà i Martí (1919-1980), amb qui es casaria el 1949.

L’aprenentatge pràctic de l’escultura, disciplina en la qual aviat decidí especialitzar-se, el feu als obradors d’una sèrie d’escultors —alguns eren també professors a l’Escola—, dels quals exercí d’ajudant i col·laboradora en endegar la seva carrera professional: Jaume Otero i Camps (1888-1945), Enric Monjo i Garriga (1896-1976), Frederic Marès i Deulovol (1893-1991), Martí Llauradó i Mariscot (1903-1957) i Maria Llimona i Benet (1894-1995). Concepció Buixó (1999) afirma que, mentre treballava per a Monjo, elaborà part del cor de la catedral de Terrassa (Vallès Occidental), els grans relleus en alabastre de la catedral de Vitòria, talles en fusta per a la capella del Bon Consell de Barcelona, a més de participar en els seus encàrrecs per als Estats Units. Bona part dels artífexs amb qui s’inicià en l’escultura es poden considerar integrants del que Francesc Fontbona anomena generació de 1917, amb una clara filiació amb l’estètica del segon Noucentisme. Advoquen per un manteniment de les formes sintètiques i d’arrel clàssica pròpies del Noucentisme idealista, però desvinculats ja del projecte polític i cívic que el va caracteritzar. L’obra de Luisa Granero serà sempre deutora d’aquesta estètica, tot integrant-la al seu llenguatge personal, que es mantindrà pràcticament inalterat en el decurs de la seva trajectòria.

Les seves escultures solen presentar volums massissos, contundents, de línies corbes, arrodonides i suaus, que defugen l’aresta i el buit. S’interessa principalment per la forma, per les qualitats matèriques de l’escultura, per la seva dimensió corpòria, més que no pas per les seves eventuals possibilitats simbòliques. Així, expressar sentiments i emocions i vehicular idees o conceptes abstractes és quelcom secundari. Ja des dels inicis, la figura femenina ocupa un espai preponderant en la seva producció. Generalment, les dones que modela semblen estar abstretes, immerses en un univers íntim, en actitud reflexiva o somniadora (figura 1). La nuesa és una altra constant: se’n serveix per economitzar el llenguatge, com a recurs que li permet reduir la narrativa i prescindir de l’anècdota.

La dècada del 1940 fou testimoni dels primers èxits i distincions obtinguts per l’artista. Amb el primer premi del Salón de la Juventud a Madrid el 1942 s’encetava la seva projecció pública, la qual culminaria durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta, etapa daurada pel que fa a guardons i adquisicions institucionals. En aquest sentit, convé citar les primeres medalles a diverses edicions de l’Exposició Nacional de Belles Arts (1948, 1951, 1957 i 1964), el Premi Sant Jordi d’Escultura el 1956 per l’obra Maternitat (figura 2), el Premi Ciutat de Barcelona el 1966, la Pensió de Belles Arts de la Fundació March el 1958, i els premis atorgats per diferents ajuntaments i diputacions provincials arreu de l’Estat espanyol —medalles d’or a Barcelona (1956), Badajoz (1960), Granada (1963), Navarra (1964) i Sevilla (1968).

El 1964, als quaranta anys, obtingué per oposicions la càtedra d’escultura a l’Escola Superior de Belles Arts on havia estudiat, la qual, com és sabut, posteriorment donaria origen a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Hi exercí la docència de modelatge i composició fins a la seva jubilació el 1994 i hi va formar diverses generacions d’escultors actius en l’actualitat. A banda de per la seva labor pedagògica, també hi és recordada per ser l’autora de l’efígie de sant Jordi i de les dues al·legories de la pintura i l’escultura de la façana principal de la Facultat a la Zona Universitària.

En abordar la trajectòria acadèmica de Luisa Granero, cal també fer referència a la seva tesi doctoral, defensada el 1982 i consagrada a la terracota com a matèria definitiva en escultura. La tria de la temàtica està, sens dubte, íntimament relacionada amb les seves preferències de treball, atès que es tracta d’un material molt freqüent en la seva obra de petit format, al costat, és clar, d’altres de més duradors, com bronze, marbres i diversos tipus de pedra. Per a l’escultora, la terracota disposa d’un valor històric i simbòlic superior a la resta de materials, atesos tant el seu ús des de bell antuvi com la seva plasticitat, que permet traduir eficaçment el gest de l’artista (figura 3). Granero recuperà el tema en el seu discurs d’ingrés com a acadèmica electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 2006, nomenament que se sumà a aquells dels quals ja gaudia (acadèmica corresponent de les acadèmies de Madrid i Sevilla). Des del 1973 era també membre corresponent de la National Sculpture Society de Nova York (Estats Units).

D’entre els seus projectes d’estatuària monumental, destaca El geni de les illes, del 1986, obra escollida en el concurs convocat amb motiu del centenari de la Cambra de Comerç de Palma (figura 4). En aquesta obra, l’escultora va optar per una solució formal atípica en la seva producció: una figura estilitzada i expressionista que presenta qualitats pròpies del baix relleu malgrat tractar-se d’un volum exempt. No és l’única escultura pública de Luisa Granero fora de Catalunya; a Saragossa, per exemple, hi feu la Font de les aiguaderes, el 1980, i a la localitat italiana de Cassone di Malcesine, la Banyista, el 2006. D’entre les que realitzà a casa nostra, convé destacar Dona mediterrània, del 2007, instal·lada a la platja de Sant Sebastià de Sitges, al Garraf (figura 5).

Durant els darrers anys, s’orientà cap a la pintura i el dibuix, gèneres que ja conreava abans i en els quals s’endinsà aleshores perquè eren menys exigents físicament que l’escultura. En aquest camp, desenvolupà una producció interessant i de gran solidesa compositiva. El 2002 rebé el que seria un dels seus darrers reconeixements importants: el Premi a la millor trajectòria d’una dona en l’àmbit de les belles arts, atorgat per l’Institut Català de les Dones.

Obra

Obres escultòriques públiques

Maternitat o Ajut al desvalgut (1956), pedra calcària (jardins de la Maternitat, Barcelona); Rosa dels vents (1961), marbre (jardins de Miramar fins al 2022); Mare de Déu del Roser (1967), marbre (la Rambla, 99, Barcelona); Sant Jordi, La pintura i L’escultura (1967), bronze i pedra (Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Barcelona); Monument a la mestressa de casa (1968), pedra (jardins del complex Gallina Blanca, Sant Joan Despí); Dones amb criatures, Dona amb nena, Els quatre angelots i Dona amb nen (1970), marbre i bronze (jardins de Joan Maragall, Barcelona); Font de les aiguaderes (1980), bronze (av. Compromís de Casp, Saragossa); El geni de les illes (1986), bronze i pedra (pg. de Sagrera, Palma); Banyista (2006), bronze (via Maestra, 41, Cassone di Malcesine, Itàlia); Dona mediterrània (2007), bronze (platja de Sant Sebastià, Sitges).

Obres escultòriques en museus

Bust de noia (1944), escaiola (Museu d’Art Contemporani de Barcelona [MACBA], núm. reg. 0792); Tors (1951), escaiola (MACBA, núm. reg. 0793); Tors (1951), pedra (MACBA, núm. reg. 0772); El bany (1960), terracota patinada (Museu de Belles Arts de Badajoz); Banyista 1 (1966), bronze (MACBA, núm. reg. 0774); Banyista 1 (1966), escaiola (MACBA, núm. reg. 0773); Cap de dona (1982), marbre de Calatorao (Museu Europeu d’Art Modern); Noia dempeus (sense data), bronze (Museu Europeu d’Art Modern).

Altres obres escultòriques

Altar de sant Enric (sense data), alabastre (Col·legi Salesià de Sant Josep, Barcelona); Calvari (sense data), fusta (Col·legi Salesià de Sant Josep, Barcelona); Verge (sense data), fusta (Col·legi Montserrat, Vallvidrera); Sant Josep (sense data), fusta (Col·legi de Sant Josep Obrer, Esplugues de Llobregat); Dona (1979), marbre (col·lecció particular); Dona (1977), marbre (col·lecció particular); Figura femenina (1950-1960), bronze (col·lecció particular); Figura femenina (1960-1970), bronze (col·lecció particular); Gimnasta (1970-1980), bronze (col·lecció particular); Mediterrània (c. 1980), pedra (col·lecció particular); Sillón (1980-1990), bronze (col·lecció particular); Cap (1980-1990), pedra calcària (col·lecció particular); Cap (1980-1990), bronze i marbre (col·lecció particular); Tot eixugant-se (1990-2000), bronze (col·lecció particular); Hamaca (1990-2000), marbre de Calatorao (col·lecció particular); relleu de l’Hamaca (1990-2000), bronze (col·lecció particular); Banyusa (1990-2000), bronze (col·lecció particular); Estiu (1990-2000), bronze (col·lecció particular); Cap (c. 2000), marbre negre de Bèlgica (col·lecció particular); relleu Mar (2000-2005), bronze (col·lecció particular); relleu Muntanya (2000-2005), bronze (col·lecció particular); Figura asseguda (2000-2005), bronze (col·lecció particular); Figura recolzada (2000-2005), bronze (col·lecció particular); Eva nua (2000-2005), bronze (col·lecció particular); Eva vestida (2000-2005), bronze (col·lecció particular); Andarina (sense data), bronze (col·lecció particular); Andarina (sense data), terracota (col·lecció particular); Cap de dona (sense data), pedra d’Ulldecona (col·lecció particular); Conversa (sense data), pedra (col·lecció particular); Dempeus embarassada (sense data), bronze (col·lecció particular); Dempeus pentinant-se (sense data), bronze (col·lecció particular); Descans (sense data), marbre de Carrara (col·lecció particular); Figura (sense data), bronze (col·lecció particular); Figura (sense data), pedra (col·lecció particular); Figura adormida (sense data), marbre de Carrara (col·lecció particular); figures de la sèrie «Esport» (sense data), bronze (col·lecció particular); figures de la sèrie «Gimnàstica» (sense data), bronze (col·lecció particular); La migdiada (sense data), bronze (col·lecció particular); Marc (sense data), bronze (col·lecció particular); Marc (sense data), terracota (col·lecció particular); Maternitat (sense data), terracota (col·lecció particular); Reclinada (sense data), bronze (col·lecció particular); relleu «Ensueño» (sense data), bronze (col·lecció particular); relleu Ballarines (sense data), bronze (col·lecció particular); relleu Costa Brava (sense data), bronze (col·lecció particular); relleu L’Aigua (sense data), bronze (col·lecció particular); Retrat d’Aurora Granero (sense data), bronze (col·lecció particular); Retrat de Pérez de Ojeda (sense data), bronze (col·lecció particular); Rosellona (sense data), bronze (col·lecció particular); Serena (sense data), bronze (col·lecció particular).

Obres destacades